dimecres, 30 de gener de 2013

Malbaratament: l'escàndol global del menjar



Un llibre intel·ligent, ben escrit i agradós de llegir amb uns apèndixs i unes notes plenes de dades sobre una qüestió de gran importància, però que molt sovint passa desapercebuda: la incidència de la Globalització en les xarxes de producció, distribució, venda i consum domèstic del menjar, i les seves nefastes conseqüències a gran escala, tant pel que fa a la misèria de moltes comunitats humanes com a la desforestació d’àmplies zones del planeta i la contaminació atmosfèrica. El resultat de tot plegat és un autèntic cercle viciós que impedeix als països pobres disposar d’una quantitat major d’aliments amb tecnologies eficients mentre que els països rics són incapaços d’aprendre de la frugalitat dels països «en vies de desenvolupament» (quin eufemisme més indecent!), de manera que a hores compartim el pitjor dels dos mons.  
El plantejament de Tristram Stuart és senzill i plenament compartible: gairebé tot el que mengem a hores d’ara procedeix d’un sistema agrícola globalitzat on l’augment de la demanda de certs productes en una determinada part del món repercuteix inevitablement en la creació de noves terres cultivables a milers de quilòmetres de distància. Aquesta connexió invisible però funesta, en la qual poques vegades pensem, està alterant el clima, el cicle hidrològic i el sòl. Els habitants del món industrialitzat, en consumir irresponsablement unes quantitats desproporcionades de menjar estem contribuint a l’explotació d’unes terres i uns recursos que podrien emprar-se per alimentar milions de persones necessitades. Lluny de tractar-se d’una petitio principii merament humanitarista, aquesta relació es del tot real, atès que els països rics i els pobres es proveeixen d’aliments en les mateixes fonts i l’acaparament de les existències pels primers contribueix a l’augment dels preus i la fam dels segons. És per això que el malbaratament del menjar constitueix, a banda d’una estratègia ecològica suïcida, una rotunda immoralitat.
Partint d’aquestes premisses, l’autor hi du a terme una minuciosa anàlisi d’aquest malbaratament alimentari al llarg dels diversos estadis de la seva producció i comercialització, començant pels supermercats (unes autèntiques fàbriques de menjar fet malbé) que potser constitueixen la baula central del funcionament pervers de tot el sistema, les conseqüències del qual es deixen sentir sobre els fabricants, el consum familiar, les estratègies de producció agrícola i el medi ambient. Per a més inri, la legislació dels països desenvolupats en la matèria (començant per la política agrària i la legislació en matèria alimentària de la CEE) no fa més que agreujar l’assumpte.
El resultat de tot plegat és una cultura de l’excés, les arrels de la qual es remunten en el temps pràcticament als orígens de la mateixa espècie humana, que ha basat el seu èxit i la seva propagació a escala planetària en un malbaratament monstruós dels recursos, que històricament ha cristal·litzat, ara que ho penso, en mites com el del País de Xauxa o la cornucòpia, que, en comptes d’esvair-se, persisteixen encara, ni que sigui de manera inconscient, en el fons de la mentalitat moderna.
Segurament, la part més feble del llibre, per contra, té a veure amb les consideracions de Stuart sobre la manera de posar fi a aquest estat aberrant de coses, més enllà de la constatació de la inexistència d’una governança global, que és com afirmar l’existència global del desgovern i el manteniment de les regles del neocolonialisme. D’altra banda, la superació de l’endarreriment en importants zones del planeta (com ara la Xina) no solucionarà tampoc els problemes a escala global, sinó que els incrementarà fins a uns límits del tot insostenibles, que tornen inexcusable el control demogràfic.
A tall de conclusió, tan sols hi puc afegir que l’obra m’ha semblat un excel·lent material per a la reflexió sobre un tema que sovint se’ns escapa o que només contemplem des de la perspectiva del més desdenyable humanitarisme, i m’ha confirmat en una intuïció que em ve obsedint des de fa temps: hem esdevingut la principal plaga que mai ha hagut de suportar aquest planeta i dubto molt que no acabem com acaben totes les plagues, és a dir, a conseqüència d’una catàstrofe derivada de l’escassedat de recursos que acaba reduint de manera dràstica el seu nombre. Ho resumiré amb un aforisme del meu llibre Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2008, p. 31): «Creu haver llegit en L’esprit des lois de Montesquieu un comentari sobre els integrants d’una tribu de salvatges, que tallaven la branca de l’arbre en què prèviament s’havien assegut. Sospita que la humanitat fa el mateix des de fa temps, amb l’agreujant que el que hom talla ara és la branca de l’Arbre de la Vida amb una serra mecànica».

8 comentaris:

Guillem Calaforra ha dit...

Excel·lent recensió, com totes les teues, i que explica amb fets per què tens una cohort de seguidors captius dels teus comentaris llibrescos. Moltes gràcies!
No seria cert si afirmàvem que el tema o el plantejament són nous, perquè ja fa anys que orbiten pels mitjans de comunicació massius, i fins i tot un dels recents programes de Jordi Évole anava d'això. Tampoc no és novetat la idea dels humans com a plaga i el control d'aquesta plaga com a solució imprescindible i alhora del tot impossible. Independentment que res de tot això no siga novetat, jo, que no he llegit el llibre (però l'he comprat i espere que algun dia m'arribe!), sí que espere que siga suficientment ordenat i sistemàtic per a mostrar-ho d'una manera clara i convincent. Pel que contes és així, la qual cosa em congratula.
Ara bé, denunciar aquesta suïcida dèria balafiadora és una cosa, i proposar-hi alternatives creïbles n'és una altra de ben diferent. No hi ha qui deia que el malbaratament és una mena de neurosi resultant de l'escassesa? Mirem, per exemple, la dieta habitual ara mateix en les famílies del nostre entorn geogràfic més immediat. Fa cinquanta o cent anys es menjava menys, i sobretot molta menys carn, que no pas ara, per raons òbvies. Avui dia, no crec que hi haja gaires famílies que no consumeixen carn una vegada al dia, i a vegades dues i fins i tot tres. Carn, o falsos succedanis de carn, tant fa. Ho puc certificar històricament en la meua pròpia família. A partir d'un cert moment, consumir carn de manera gairebé obsessiva rescabalava l'amor propi de la gent que havia viscut quasi en la indigència. Però això arrossegà múltiples conseqüències, i no sols dietètiques: la demanda estira l'oferta, que es veu obligada a "diversificar-se" i se sent empesa a fer trampes (hormones, barreja de pinsos amb química, augment de la quantitat d'aigua en el producte, derivats sintètics, etc.), i també a convertir la cria i l'holocaust dels animals en un infern indescriptible. Etcètera. Però qui ha passat pels anys de la fam no té gens de simpatia per aquests plantejaments: carn tots els dies, i a fer la mà! En fi, és un exemple que podria servir per a una eventual genealogia del balafiament, no ho sé...

Francisco López Martín ha dit...

Pues mala suerte ha tenido este libro, porque tampoco yo lo he leído. No obstante, algo aportaré sobre la cuestión. Entre 2008 y 2011, traduje para Akal un anuario geopolítico que se llamaba "El estado del mundo". (El año pasado me llamaron de la editorial para informarme de que habían decidido dejar de editarlo, dado el declive paulatino de las ventas: se ve que Internet suple -o parece suplir- en la actualidad esta clase de productos.) Bien, en casi todas las ediciones se abordaba el problema del hambre. Los datos ponían los pelos de punta, e imagino que coincidirán con los del libro propuesto para nuestro club. Copio el comienzo del artículo titulado "La erradicación del hambre, un deseo piadoso", perteneciente a "El estado del mundo 2011": "Según la Organización de las Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura (FAO), 825 millones de personas sufrían de desnutrición en 1996. En noviembre del mismo año, los representantes de 185 países y de la Unión Europea (UE) reunidos para la Cumbre Mundial sobre Alimentación por iniciativa de la FAO se comprometieron a reducir ese número a la mitad antes de 2015. Dicho compromiso debía constituir una primera etapa en la erradicación del hambre. Si su realización hubiera ido por buen camino, en el mundo hubiera habido 550 millones de personas desnutridas en 2009.
Sin embargo, la realidad es bien distinta: aunque el número de personas desnutridas descendió en los años setenta y ochenta, no ha dejado de crecer desde mediados de los noventa. La FAO calculaba que en 2009 había 1.020 millones de individuos en esa situación, incluidos los 100 millones de víctimas del hambre suplementarias registradas en un solo año tras la imparable subida de los precios agrícolas internacionales que se produjo en 2007-2008.
Desde 1970, primer año del que se disponen estadísticas que permiten establecer comparaciones, el número de personas desnutridas nunca había sido tan grande." Y, paradójicamente, por lo que recuerdo de otro artículo de los que traduje al respecto, el ascenso en el nivel adquisitivo experimentado en muchas partes del mundo por muchos millones de personas, al hacer, precisamente, que consumieran más carne, estaba causando graves desequilibrios agrícolas a nivel global. Y se daban aberraciones como que determinados cultivos que antes se destinaban al consumo humano ahora se destinaban a la cría del vacuno, lo que creaba nuevas zonas de hambruna. En fin. Es un problema gravísimo, lacerante, ante el que, una vez más, parece que sólo quepa la constatación y que carezcamos de medios de presión para lograr un cambio. Impotencia total y absoluta, pues.

Josep J. Conill ha dit...

Deixant de banda si heu llegit el llibre o no, els vostres comentaris són ben pertinents i evidencien la magnitud del problema i el cercle viciós en què ens trobem atrapats. Una vegada més el negoci (en aquest cas el de l'alimentació) s'ha globalitzat, mentre que les polítiques que haurien de regular-lo resten presoneres de les fronteres nacionals o d'acords intergovernamentals que no poden competir en efectivitat amb les decisions de les grans corporacions. D'aquesta manera, el sistema tendeix a ajustar-se al que l'ecòleg Ramon Margalef anomenava el principi de sant Mateu, a partir de la dita evangèlica segons la qual «a qui tingui se li donarà i als que no tinguin els serà llevat el poc que tinguin». La demostració salta a la vista: els benestants defensen rabiosament el seu consum excedentari a costa de la indigència d'una part important de la població mundial, en absència de qualsevol política de redistribució racional dels recursos. El pronòstic és fàcil de fer: això no pot acabar bé.

Guillem Calaforra ha dit...

Només una nota pseudoerudita (perquè t'ho he llegit també en Entre Calimero i Superman): El "principi de (Sant) Mateu" o "efecte Mateu" no és de Margalef, sinó de Robert King Merton, On the Shoulders of Giants, grandíssim llibre, per cert, molt adequat per al nostre club de lectures. De tota la resta, només diria el mateix que Kurz: "L'horror!".

Josep J. Conill ha dit...

Hòstia, tu! Aleshores Xavier Rubert de Ventós, que és de qui en vaig prendre la referència, m'ha enganyat com un babau. Ho tindré en compte. Per a més inri, conec el llibre de Merton, però he de reconeixer que només l'he fullejat esporàdicament i no n'he fet una lectura seriosa, així que no m'havia topat amb el passatge en qüestió. Gràcies per l'esmena, amb lectors aixó dóna gust!

Josep J. Conill ha dit...

En l'última frase volia dir, òbviament, que "amb lectors així dóna gust".

Jordi ha dit...

Arribe tard però voldria deixar la meua opinió sobre un llibre que vaig llegir ja fa més d'un any i que em va impressionar. Era conscient del problema i com a alcalde havia iniciat alguna negociació, improductiva, amb grans superfícies d'alimentació perquè ens cediren excedents per ajudar gent que ho necessita. La seua negativa es justificava amb l'argument que "això anava contra les regles del mercat", cosa absolutament certa perquè el mercat no pot tolerar que es regale res, absoluatment res, i fins i tot prefereix destruir abans que donar. El llibre m'agradà especialment per la implicació de l'autor en els moviments alternatius i la part de crònica periodística que l'allunya de la mera exposició de dades. Per raons sentimentals tinc ara a l'abast els productes frescos d'una hortet familiar al barri de la Punta a València (el que en queda) i cada setmana em proveesc de verdures "fora del sistema". Em sembla que ara és una de les coses més revolucionàries que puc fer... però ja heu vist que els inspectors de treball han amonestat seriosament alguns llauradors jubilats que continuaven treballant les seues terres a Xeraco, per què? és aquesta la prioritat en la lluita contra els incompliments de la legislació laboral? Una actitud tan innocent resulta totalment subversiva en el món de la mercantilització total. A Colòmbia vaig viuere de prop la persecució de les Comunitats de pau per part dels paramilitars. No les asetgen per ser revolucionàries ni per la seua ideologia perillosa (de fet les comunitat prohibeixen l'entrada d'armes als seus territoris) sinó perquè treballen per a l'autoabastiment i queden fora de les multinacionals del menjar.... Inaceptable!

Josep J. Conill ha dit...

El que tu afegeixes, Jordi, no fa sinó reblar el que exposa el llibre amb un afegitó de desesperança i de violència que no sempre es percebia en l'original. Francament, jo em pensava que algunes cadenes de supermercats espanyoles sí que feien donació dels seus excedents de menjar, però ja veig que vivim del tot enganyats per la desinformació i/o la propaganda.