divendres, 21 d’octubre de 2011

La burrera

Les darreres converses en aquest pati m'han fet pensar en una cosa: l'LHC. I direu: per què? Molt senzill.

És molt possible que la burrera siga un fet universal, tot i que no ho afirmaré ni ho negaré. A tot arreu. Ara bé, la societat hispànica, i especialment el miserable subconjunt valencià, sembla que en això excel·leixen. No em refereixo només a la seva relació amb els intel·lectuals, amb els escriptors, amb els humanistes. La societat hispànica professa una hostilitat oberta, i cada vegada més desvergonyida, a les ciències bàsiques, i sobretot a les ciències de la natura en el seu vessant teòric. Per als espanyols, un professor universitari d'astrofísica, un químic, fins i tot un biòleg, són elements suspectes de caradurisme greu. Si salven les matemàtiques de la crema és perquè serveixen per a quantificar pelotassos, no per res més. Tot el que sigui pensar, investigar i sotmetre a crítica racional sona a xuplament de mamella funcionarial, a esquerranisme, a amenaça. No per irracionalisme, ni per mística catòlica, ni per temor al més enllà o per influència de Mary Shelley, o per lectures heideggerianes, ni per desconfiança frankfurtiana respecte de la "societat administrada". No, la gent d'aquesta porcatera menysprea la ciència per una raó molt més primitiva, relacionada amb el cervell rèptil. Menysprea la ciència per enveja, per por, per ressentiment. El ressentiment immadur i primari de la burrera.

I això, precisament, m'ha fet pensar en el Large Hadron Collider. Fa un parell d'anys, quan es va posar en marxa aquesta màquina colossal, els periodistes --reflex fidel dels sentits comuns establerts en una societat-- posaren molt l'accent en el cost de l'artefacte. A tot arreu dels periòdics espanyols, els comentaris dels lectors (¿per què collons deixen que els lectors opinen?) van ser ben sovint prolixos en indignacions ofeses. Per quina raó els ciutadans han de pagar els dos mil milions de Neuros que costa aquesta joguina demencial? Perquè uns científics enfollits es dediquen a jugar a una mena de billar microscòpic, buscant no se sap quina pedra filosofal? Per què no emprar aquests milions en coses útils, com ara la investigació sobre el càncer o la fam al Tercer Món? Quin balafiament prescindible!

I no cal repetir ací que el cost de l'LHC és molt modest, tal com recordava el gran Álvaro de Rújula. Tampoc no cal comparar-lo amb els 65.000 milions de dòlars que costà el desenvolupament del Lockheed Martin F-22 Raptor. La moralina subjacent és tan estúpida com qualsevol xantatge emocional. La mateixa persona que diu això de l'LHC ignora, segurament, que les tomografies que li han fet al seu familiar són un resultat de la investigació en acceleració de partícules. De la mateixa manera que el torròs inútil que es queixa perquè s'envien coets a Mart no sap que el mòbil que tant li agrada emprar funciona en gran mesura gràcies a la investigació espacial. I els exemples es podrien multiplicar: el primer Internet va ser cosa, precisament, dels militars nord-americans i del CERN. Etcètera. Però la ignorància és molt atrevida, i la falta de respecte per la intel·ligència també.

Curiosament, els mateixos que menyspreen o ignoren la ciència es troben immersos en un univers de discurs sorrut i inassolible per al pensament crític, una mena de cientisme ingenu que no arriba ni a aprofitar la pols de les molletes que cauen de la taula de la ciència. És un cientisme que impideix la reflexió, que petrifica la ignorància a base de malentesos "demostrats científicament", que elimina la sensibilitat moral i estètica darrere d'un decorat ridícul falsament "modern".

En comparació amb la burrera, les visions apocalíptiques (frankfurtianes o new age, tant se val) o les pietoses fantasies místiques (de Swedenborg al poeta de Szetejnie) em semblen qüestions laterals, fins i tot simpàtiques. Em quedo amb la idea que deia aquell: "Hem de partir dels burros... però a tot gas!!!". Això mateix. Si és que ens deixen partir...

7 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Certament, hom topa de tant en tant amb conseqüències, corol·laris, d'una fonamental incultura científica. No fa massa setmanes vam ser testimonis de com un article tècnic en què certes anomalies en la medició de la velocitat dels neutrins quedaven inexplicades es va convertir als diaris en "el final de les teories d'Einstein", "la possibilitat de viatjar en el temps i entre universos", i coses així. La mateixa espècie (nombrosa) de lectors que no acabaven d'entendre ni les teories vigents ni (més important) la forma en què es fa ciència "bàsica" va seguir aquest succedani de "revolució científica" amb un entusiasme més propi de la boda de la Duquessa d'Alba. Fins on sé, el contingut i to aproximat de l'article original sobre els neutrins era: "Les mesures ens donen això, sabem (=creiem) que no pot ser però som incapaços de trobar l'error". Aquest "fet" científic puntual, en la seua modèstia, és més interessant i més ric en conseqüències (intel·lectuals, de mètode, etc.) que la glossa "Sci-Fi" que va fer la premsa.

El contacte amb la ciència, si és mínimament profund, té a més un efecte no sé si dir "detergent" en els nostres esquemes de raonament. Ens permet experimentar un ventall més ampli de formes de certesa, ens fa més subtils i més escèptics. Clar, això només si el contacte és fructífer. Com a matemàtic, em resulta especialment irritant l'expressió "està demostrat que..." seguida d'un enunciat ja no fals, sinó encara pitjor: rotundament indemostrable. Les ciències socials, especialment en les seues modalitats de carrer i cafeteria, es ressenteixen d'aquesta pobra assimilació de la ciència bàsica i els seus mètodes.

Sé que en l'actual Batxillerat (que cursen, aproximadament, el 20% dels xics i xiques de 17-18 anys: una minoria estadística, no sé si dir "selecta") s'ha introduit una espècie d'assignatura de caràcter general, divulgatiu, sobre ciència i la seua relació amb l'activitat humana (formes d'energia, medi ambient, "impactes" tecnològics, etc.). Però no sé si és una "maria" o si ajuda a ampliar substancialment la "cultura científica" dels estudiants (tant de ciències com de lletres).

Moriarty ha dit...

Espanya s'ha passat els últims dos-cents anys desfent-se, amb entusiasme digne de millor causa, de tot el que olorara a pensament. No gosaria jo dir si ha sigut per una excepcional mala sort histórica, o si n'hi ha causes més profundes; en qualsevol cas, el resultat és un malbaratament de caps que no crec que tinga molts paral·lelismes en cap altre país europeu. Tot plegat configura un segle XIX lamentable, i un XX sinistre.
Si durant tant de temps, i amb tanta constància, les elits econòmiques i polítiques s'han dedicat a ofegar qualsevol intent d'homologar la societat espanyola amb les avançades del seu entorn europeu, no ens hauríem d'estranyar de la burrera que diagnostiqueu. No és res accidental: és el fruit en saó de tan atent cultiu.

K. ha dit...

Miliet, quanta raó que meneges. Tot aquest afer dels neutrins dóna per a una tesi doctoral sobre sociologia de la cièncie, una altra sobre periodisme, i una altra sobre història social de la burrera. La manera com els periodistes han enfocat un experiment que té resultats impossibles (en el paradigma vigent) i que alhora semblen impossibles de corregir és un exemple de manual d'allò que Adorno anomenava Halbbildung, la "semiformació" o "formació a mitges". D'altra banda, hauran de passar molts anys, i moltes assignatures d'aquestes que esmentes tu, per a dissoldre una barroeria antiintel·lectual i anticientífica (però paradoxalment cientista) tan fermament arrelada en els mecanismes mentals de la gent. Almenys de la gent d'aquesta porcatera.
Moriarty, és cert això que dius, però dubte que siga un fenomen produït unilateralment per les elits. De fet, sospite que una de les poques coses que agermana volenterosament la punta i la base de la piràmide és, precisament, aquesta apassionada burrera hispànica. No sé si és endèmica, i supose que no, però en tots els anys que fa que tinc contacte amb altres racons més nets d'Europa no m'he trobat mai formes tan compactes, rotundes i autosatisfetes d'imbecil·litat intel·lectualòfoba com ací. I si partim de la base que el segle actual és el resultat dels segles anteriors, no vull ni imaginar com serà la generació dels nostres successors (bé, de qui en tinga o en vulga tindre, que no és el meu cas). Una intel·ligència atenta i respectuosa amb el saber tindrà un futur de marginalització, de solitud, de pària, em sembla.

Josep J. Conill ha dit...

Personalment, no conec millor compendi de l'actitud espanyola davant la ciència que la cèlebre afirmació de don Hilarión, el vell apotecari protagonista de La verbena de la Paloma (1894), de Ricardo de la Vega i Tomás Bretón: "Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad. Sens dubte, els dos mots claus de la frase són "adelantan" --a Espanya, sempre per la dreta, és clar-- i "barbaridad".
D'altra banda, estic amb tu K. que la cosa no es redueix només a les elits, sinó que és tradicional, general i consuetudinària. Al cap i a la fi, com recordava Ortega, si per algun tret s'han caracteritzat les elits espanyoles, ha estat sempre pel seu castissisme --de fet, ell mateix, sense anar més lluny, era un apassionat de les corregudes de bous.
Finalment, Emili, pel que fa als teus dubtes sobre l'assignatura de "Ciències del Món Contemporani", batejada pels més bèsties com CMC, que s'imparteix en 1r de Batxillerat, es tracta (obviament!) d'una "maria", on els continguts varien enormement segons el professor, que pot pertanyer al departament de Ciències Naturals o al de Física i Química, segons les necessitats d'horari. Jo en conec des d'aquells que hi han ensenyat amb profit als seus alumnes les beceroles de la cosmologia fins monumentals burros que s'hi dediquen a sermonejar-los sobre els perills de l'anorèxia i els desequilibirs nutricionals. Diuen en castellà que "en todas partes cuecen habas", però aquest en país hem elevat la fabada nacional a senya d'identitat.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Los últimos textos del blog me han hecho recordar este párrafo de Slavoj Zizek que se encuentra en "El acoso de las fantasías". Podríamos titularlo "habas eslovenas". Dice así: «En las escasas ocasiones en las que, a causa de obligaciones sociales de diversa índole, no puedo por menos de reunirme con mis parientes, quienes no tienen el menor interés en la teoría lacaniana (ni en ninguna otra), la conversación acaba tomando un giro desagradable antes o después: sin apenas disimular la hostilidad y envidia que subyacen a su amabilidad aparente, me preguntan cuánto dinero gano por escribir y publicar en el extranjero y por dar conferencias por todo el mundo. Curiosamente, sea cual sea la respuesta que yo les dé, no quedan satisfechos: si admito que gano lo que a su juicio es una suma considerable, les parece injusto que gane tanto por mis memeces filosóficas, mientras que ellos, que «trabajan de verdad», sudan la gota gorda por conseguir una recompensa mucho menor; si les digo que gano poco, aseguran, con profunda satisfacción, que aun eso es demasiado: ¿quién necesita mi filosofía en estos tiempos de crisis? ¿Por qué tenemos que costearla con el dinero de los contribuyentes? La premisa de su razonamiento es que, para decirlo sin rodeos, gane lo que gane, es demasiado. ¿Por qué? No sólo porque les parece que mi trabajo es completamente inútil: bajo ese reproche público, oficial, cabe discernir la envidia del goce. Pronto queda claro lo que de verdad les molesta: la idea de que gozo realmente con mi trabajo. Tienen una vaga intuición de que lo que hago me proporciona goce; por eso, a sus ojos, el dinero no es la retribución justa de mi trabajo. Así, pues, no hay que extrañarse de que lo que gano oscile siempre entre los extremos del «demasiado poco» y el «demasiado»: esa oscilación es un signo infalible de que es el goce lo que está en juego. (De forma análoga, a juicio de un racista, los inmigrantes que nos roban el trabajo son, al mismo tiempo, muy vagos y excesivamente diligentes: trabajan demasiado para lo poco que cobran, pero, al mismo tiempo, como se benefician de nuestra seguridad social y nuestro Estado de bienestar, trabajan demasiado poco.)»

K. ha dit...

Intel·ligent i esmolada observació de Žižek, i no podia ser altrament. Aquesta enveja del gaudi també hi és, com a importantíssim ingredient de la intel·lectualofòbia. No em referia jo a aquest factor, en realitat, però sens dubte és importantíssim. Jo em centrava en una representació social que enclou tota manifestació de treball intel·lectual dins una idea genèrica d'alteritat i de perill. Una representació que es compensa amb el menyspreu pels suposats malbarataments que representa tot treball intel·lectual, i també amb la defensa grotesca de la pròpia burrera com a forma de categoria i d'estatus axiològicament superior. Però torne a dir-ho: aquesta enveja del gaudi és fonamental, i s'agermana amb l'enveja pel talent intel·lectual en si.

Josep J. Conill ha dit...

Molt encertada l'observació de Žižek. De fet, ara mateix, aquesta mena de comentaris es prodiguen en boca de molts polítics i dels seus mitjans de comunicació afins a propòsit dels professors. Sembla ser que constitueixen una bona coartada per justificar les retallades en educació.
Pel que fa a la sensació de perill i d'alteritat que la ciència suscita en l'imaginari espanyol, no insistiré en la idea de perill, que condueix a tractar tot sovint les qüestions científiques des del prisma catastròfic i alarmista, sovint disfressat d'ecologisme, esoterisme o senzillament de divagació para- o pseudocientífica.
En canvi, pel que fa a la sensació d'alteritat, voldria recordar ací que aquesta resulta confirmada a bastament per la manera en què els partidaris de l'existència d'una "ciencia española" han actuat sempre en les polèmiques suscitades al voltant de l'assumpte, això és, elaborant llistes de personalitats pàtries que haurien contribuït d'una manera o altra al desenvolupament de les ciències respectives. El que no han copsat encara és que es tracta de llistes de personalitats excepcionals, que connectaven amb uns àmbits de coneixement radicalment aliens. Perquè, quan parlem de la inexistència de la ciència entre els espanyols, en realitat del que estem parlant és de la seva inexistència com a institució capaç d'assolir algun protagonisme social i, doncs, d'afaiçonar l'opinió pública. Aquesta tasca, segons sembla, entre nosaltres resta encara en mans dels endevinadors i, sobretot, de l'omnipresent església catòlica.