dimarts, 11 d’octubre de 2011

In partibus infidelium

Un dia, K. va rebre una invitació dels eslavistes de Bucarest a participar en una trobada sobre Czesław Miłosz. El catedràtic de polonès d'aquella universitat el coneixia com a traductor del gran escriptor de Szetejnie, i va voler que hi parlés sobre el tema de les jornades. K. no havia estat mai a Bucarest i tenia molta curiositat per conèixer aquell ambient, però sobretot li feia una enorme il·lusió parlar sobre Miłosz a Romania i en polonès, cosa que interpretava com un símbol: el del màxim alliberament de les cadenes professionals que l'estaven ofegant des de feia anys, la seua llicenciatura en Filologia Catalana.

K. tenia una curiositat morbosa, també: la de veure in situ el palau més gran del món, el faraònic Palatul Parlamentului (abans Casa Republicii i Casa Poporului) en què volgué immortalitzar-se aquell personatge tan sinistre que va ser Nicolae Ceauşescu. Quan va fer a peu el trajecte entre el Bulevard General Gheorghe Magheru i el Bulevard Unirii no tenia molt clar quin seria l'impacte que li produiria aquella construcció de 350.000 metres quadrats.

De sobte, en tombar cap a l'esquerra des del Bulevard Libertaţii ho va comprendre. La clau de tot plegat no era només el luxe, l'orgull de l'autosuficiència, sinó sobretot la grandària, el volum, el "tamany". La dominació omnipotent no sap encarnar-se de cap manera que no estiga lligada a les tres dimensions tradicionals, alçària, amplària, fondària. Només allò gran imposa respecte, recorda Déu omnipresent, amenaça d'esclafar-te si no t'hi sotmets. El palau és gran perquè l'home era insignificant, i perquè s'hi fa pedra la metàfora d'un estat en què el terror no el produeix només la porra o la pistola, sinó la convicció física de la pròpia insignificància. Evidentment, qui pense que això té a veure amb alguna Ciutat de les (males) Arts i de les Ignoràncies, o amb fastuoses misses multitudinàries per a pelegrins, o amb altres fenòmens semblants, l'encerta. La seducció que aquestes formes de "grandesa" exerceix sobre els esperits resulta enorme. Per això la fascinació pel ritual catòlic (i pel papat en general) que té algun intel·lectual nostrat em suggereix amargues consideracions sobre els impulsos més secrets i invisibles de la personalitat autoritària.

Bucarest és una ciutat estranya, complexa, difícil. Hi impera un trànsit rodat agressiu, violent, extremament desagradable. La ciutat ofereix un espectacle de contrast demencial entre l'abundància de cotxes ultracaríssims (K. hi va veure per primera vegada un concessionari de Ferrari) i la misèria ambiental. La frustració en què viu el país des de fa dècades crea un ambient tan dens de gestos i enunciats que es pot tallar amb un ganivet. El terratrèmol de 1977 va ser aprofitat per arrasar bona part del centre històric, en un exercici mig involutari de desconnexió del propi passat que es pega d'hòsties amb l'immobilisme d'una societat ancorada en l'ancestralisme del món agrari. El resultat és una mena de versió cutre de Varsòvia, amb el permís dels varsovians.

Els pocs romanesos que K. hi va conèixer responen alhora a dos estereotips, el dels llatins i el dels eslaus; com si hagueren transplantat una colla de napolitans en un territori de la "gran Eslàvia"; sorollosos i gesticuladors, sentimentals i imprevisibles, hospitalaris i camorristes, immadurs, grandiloqüents, afectuosos i salvatges. Com si tingueren la intenció subconscient de confirmar el millor i el pitjor de cada estereotip. L'idioma, després d'uns dies d'aclimatació, és una mena de llatí extravagant, seductor, atractiu i exòtic. Aquest llatí bizantí invita el visitant a una ulterior curiositat.

A banda d'això, el nacionalisme latent en la població romanesa es percep ben fàcilment. No els agrada gens que se'ls considere mig eslaus; per contra, aprofiten qualsevol ocasió per proclamar l'orgull de ser "llatins". Si hi afegim la pintada "Basarabia e România", que es pot veure de tant en tant en algunes parets, les possibles analogies resulten pertorbadores, i el visitant de seguida pensa que és millor deixar-ho córrer.

(Podeu trobar alguna foto més en l'àlbum de Guirolet en flickr.)

3 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

En el teu text toques un parell de temes que m'interessen especialment. El primer és de l'arquitectura (o l'urbanisme) com a símbol de poder, capacitat que podríem estendre perfectament a d'altres arts tridimensionals com ara l'escultura. Me n'he ocupat en els meus treballs sobre la creació de la identitat castellonenca i, en un futur, tinc la intenció de reincidir-hi. L'altre tema és el dels romanesos. Tu hi fas comentaris sobre la seva forma de ser i la seva identitat nacional in situ; a mi m'agradaria traslladar algun dia al paper la coneixença directa que n'he obtingut a través del meu contacte directe i diari com a professor de batxillerat. Es tractaria, això és, d'elaborar, no un llibre, però sí un petit assaig a cavall entre la reflexió sociològica i el testimoni documental, una mica a la manera d'Els castellans, de Jordi Puntí, encara que amb menys dosis de literatura. Al cap i a la fi, un de cada sis habitants actuals de Castelló de la Plana és romanès i aquesta llengua s'escolta des de fa anys amb més freqüència pels carrers que el català. Mentre, com acostuma a passar, a penes hi ha hagut ningú que hagi reflexionat sobre les consequències que el contacte amb aquest contingent humà ha tingut per a les nostres vides, i viceversa.

K. ha dit...

Efectivament. Més que com a símbol, que sembla una idea més innòcua, jo diria que certes formes d'urbanisme són formes físiques de dominació, i això es percep especialment en els països que estigueren en el bloc comunista. Coneixent una miqueta els països d'Europa Central hom s'adona que deuen haver-hi reflexionat abundosament, cosa que ací ens perdem perquè no ens interessa el món sinó els seus succedanis imperials o parroquials. Tant els edificis de megalòman com els blocs de pisets hi donen impacte visual, omnipresent, a una jerarquia social i a un ordre de valors, que reforcen i perpetuen la idea de dominació.
Quant als romanesos, sospite que són un grup humà tremendament complex i bigarrat -- de fet, em consta que el país continua atraient antropòlegs europeus ara mateix. Els trobe interessantíssims, i el seu llatí exòtic exerceix un poder de fascinació enorme. A casa nostra ningú no hi pensa perquè, en general, poca gent pensa. Però, sobretot, perquè tothom se'n fot de les minories (si, de fet, tothom se'n fot de nosaltres, que som una relativa "minoria" indígena...), i l'esquema dels espais humans monolítics està profundament arrelat. Així s'explica la indescriptible sorpresa dels veïns dels meus pares, romanesos, bona gent, quan els vaig dir que estava estudiant una mica de romanès... El simple fet de saludar-los amb un "buna, ce faci?" els va semblar tan extraordinari com l'aparició d'un habitant de Gliese 581 g. No tinc cap dubte que seria molt enriquidor interactuar en romanès amb aquest grup humà (que, no ho oblidem, ací aprenen valencià amb molta més porositat i rapidesa que els tercermundistes espanyols.)

Josep J. Conill ha dit...

Quan parlava de l'arquitectura com a símbol de poder, en realitat m'estava referint al títol d'un breu recull d'assaigs sobre el tema que va publicar fa anys l'editorial Tusquets dins la col·lecció "Cuadernos ínfimos" (que ho eren sobretot per l'enquadernació). Coincideixo amb tu que el terme és massa moderat, perquè estem parlant d'autèntiques formes físiques de dominació. Ara bé: aquesta expressió em sembla, per un altre costat, massa genèrica. Potser faríem bé de considerar aquesta mena d'estructures com atractors de massa, per dir-ho amb un terme d'evidents ressonàncies canettianes, que enllaça alhora amb la teoria de la complexitat. D'acord amb això, aquesta mena de construccions actuarien com un imant, susceptible d'encarrilar els contingents humans cap a la seva transformació en masses sotmeses al control totalitari --és a dir, "amassables" pels líders respectius--, afavorint així aquella conducta que constitueix l'aspiració màxima (i òptima) del sistema. Una referència obligada (aperitiva, en diríem) en aquest sentit, serien les memòries d'Albert Speer, l'arquitecte de Hitler. També l'assaig de Canetti "Hitler según Speer", inclòs a La conciencia de las palabras.
Dels romanesos ja xerrarem un altre dia, que ara mateix he de sortir del blog.