dissabte, 3 de juliol del 2010

Reformisme democràtic

És clar que l´enfonsament del mur de Berlin deixà la major part de l´esquerra sense referents, desorientada, i encara avui estem patint les conseqüències d´això. Ara bé, allò que no hauríem de fer és utilitzar l´experiència històrica del "socialisme real" per a extraure la conclusió que no hi ha alternativa, que la disjuntiva és o capitalisme salvatge o estalinisme. Hi ha alternatives, i l´opció de la revolució violenta (la qual, siga dit de passada, tenint en compte l´apatia imperant, no deixa de ser ara per ara una opció que es troba a anys llum), no és l´únic camí que podem oposar al conformisme. Hom pot lluitar democràticament, pacíficament, però al mateix temps de manera valenta i contundent, per anar introduint canvis concrets en l´actual estat de coses. Un exemple d´açò és la campanya d´ATTAC per tal de crear una banca pública (http://www.attac.es/bancapublica/). Ara bé, no deixe de reconéixer que la via del reformisme democràtic i civilitzat tal volta és una utopia, i que l´ésser humà només reacciona a base d´hòsties. De tota manera, ho hauríem d´intentar.

6 comentaris:

Silenus ha dit...

Em sembla que l'alternativa que realment es planteja no és aquesta simplificació de capitalisme salvatge versus estalinisme. El ventall de possibilitats inclou diverses formes de feixisme (sempre molt populars, per cert), capitalisme d'estat (comunismes no necessàriament estalinistes, i sí necessàriament dictatorials), socialdemocràcia gestora del capitalisme (no n'hi ha cap que no ho haja sigut, i el contraexemple dels països nòrdics sembla més aviat una broma de mal gust), populisme de dretes o d'esquerres (Berlusconi i Sarkozy, o Chávez i Morales), dreta cavernícola (espanyola o britànica), i variacions d'aquests tipus. La idea de la creació d'una banca estatal és bona, però sense més additius és un parxe. Entre altres coses perquè en el moment aquesta banca cau en mans de la dreta per raons electorals ja saps a qui beneficiarà amb la seua actuació. El problema és que tal com estan les coses tant fa qui arriba dalt o deixa d'arribar-hi, perquè a partir d'un cert poder executiu entren en joc els poders fàctics, i ja tens darrere la multinacional de torn, la patronal, les telefonades d'Obama o de Merkel, l'agit-prop de l'església, la maquinària mediàtica de rigor o les amenaces (sempre en veu baixa, sempre discretes) de l'exèrcit, tots bufante al bescoll. I això no hi ha déu que ho canvie. Podem invocar reformistes democràtics mítics com Allende, Lumumba o Palme, però no deixaria de semblar patèticament masturbatori. I, al capdavall, escolta el que diu la immensa majoria de la població, inclosos els votants "d'esquerra": "tu faries el mateix si arribares on ells han arribat". Amb aquesta hegemonia silenciosa de la barbàrie només ens queda esperar el que vindrà.

Enric ha dit...

Bé, malgrat que l´espectacle de la història humana no convide precisament a l´optimisme, em negue a acceptar que totes les configuracions sociopolítiques són equivalents: el poder executiu pot estar més o menys controlat (per això serveix la democràcia, no?). En tot cas, reivindique la dignitat de la lluita, així com, repetesc, la necessitat de distingir: per molt que la socialdemocràcia no siga la panacea, no és el mateix Finlàndia que Espanya.

Silenus ha dit...

Cert: no és el mateix Finlàndia que Espanya, ni tan sols no és el mateix Alemanya que Espanya, això fa molts anys que ho dic i tothom em tracta de provincià o d'antipatriota, o de totes dues coses alhora. El que passa és que Finlàndia exporta mòbils però no el metall dels xips, que s'aconsegueix explotant països d'Àfrica central; Finlàndia no exporta productes agrícoles, i per això no colonitza comercialment el sud de la Mediterrània; Finlàndia importa tota mena d'andròmines fetes a la Xina, gràcies al preu que possibilita el treball esclau dels xinesos; Finlàndia no té bombolla immobiliària perquè allà no se'n va a viure ningú, ni a l'estiu ni menys encara a l'hivern; i Finlàndia probablement no ha invertit en deute tòxic, com sí que han fet els països de latituds inferiors. La democràcia és més sana a Finlàndia i a Suècia que a la resta d'Europa, però probablement per dues raons: perquè no han necessitat fer el porc a casa o fora de casa, i perquè la seua societat civil és viva i forta, no com ací, que són (som) tots una colla de salvatges. I aquests dos aspectes, ací, no se solucionaran ni a les bones ni a les males.
No, certament no totes les configuracions sociopolítiques són equivalents, i si he de triar entre Espanya i la Xina ho tinc molt claret, però creure que els governs els controlarà algú que no siguen els poders fàctic no sé jo si és molt realista. Saps què controles tu amb el teu vot, o jo amb el meu? (Especialment tenint en compte que el més "esquerrà" que arribarà al poder polític ací ja sabem el que és...). Tu ja saps qui controla els polítics. Per a qui no haja entès la indirecta, ja li ho dic ara: els votants no.
I respecte de la dignitat de la lluita, siga com siga que entenem això, no hi ntinc res a dir: completament d'acord, només faltaria.

Guillem Calaforra ha dit...

Si m'ho permeteu, estic d'acord amb el que deia ahir el company de les llatinades: no hi ha res que no arregle un bon apocalipsi.

In die illa tremenda ha dit...

Sí senyor: un apocalipsi ejjpanniol i surrealista:

http://www.youtube.com/watch?v=mIj_iaaOHjM&feature=related

Guillem Calaforra ha dit...

Senzillament genial!