dijous, 1 de juliol del 2010

La faula de la pastuqui

A veure, fem un divertit exercici de perspectivisme periodístic, com el de l'altre dia.

Comencem explicitant el context. Partim de la base, acceptada per tothom i comprovada empíricament, que hi ha un grup de persones (o ciutadans, en qualsevol cas) que han comès evasió de capitals i frau fiscal amb comptes inflats a Suïssa. Molt bé. Arriba la famosa crisi (que, contra el que deien alguns, no és un invent sinó una crisi real, creada per determinades pràctiques financeres i pels monocultius com ara el de la rajola). Arriba la crisi i la meitat dels qui l'han provocada, és a dir, la banca, demana diners a l'estat en situació de perfecte xantatge: o ens doneu diners o se'n va tot a la merda, amb el benentès que com que heu acatat el dogma (econòmicament) "liberal" no podreu en cap cas, per res del món, ni tan sols imaginar la nacionalització de la banca. I l'estat, ni corto ni peresoso, amolla la supermegamilionada però, això sí, fent amb el ditet un gest de ridícula severitat i amb la paternal admonició: "Pepito, ten en cuenta que estos dineritos te los doy para que actives el crédito a las PYMEs y a los particulares, eh?, no te vayas a quedar los dineritos ni te compres chuches por el camino". La banca diu: "Sí, papá Estado", es guarda els dinerets a la cartera i se'n va a l'estanc a comprar-se chuches. Això és el que hom ha anomenat "socialisme cap amunt". El revers del "socialisme cap amunt" no s'ha fet esperar: retalls brutals en la inversió pública (sota la bota de la dictadura alemanya, per cert), estisorades en el sou dels funcionaris, etcètera, és a dir, que la salvajada dels especuladors bancaris i immobiliaris rep el premi consistent en tot allò que després se'ls robarà als altres, als de les classes mitjanes i baixes, als que van des del nivell pringat microburgès fins al lumpen. Molt bé, aquest és el context en què l'estat té la magnífica idea (per cert, inspirada per un tal Berlusca, de professió padrino) de recuperar per a la hisenda pública els diners que s'haurien de descomptar com a retenció als comptes evadits. Per cert, ¿quants diners deu significar això en total, si allò a què aspira l'estat no són aquests diners sinó els impostos no pagats per aquests diners? No vull fer comptes: crec que comence a marejar-me.

Doncs bé, al principi el govern es fa el sueco i diu, mentre xiula i mira cap a una altra banda, que "no veuen delicte en els comptes que hi ha a Suïssa" (20 Minutos). Xe! Això com és? ¿Que resulta que els comptes han arribat a Suïssa per casualitat? ¿Que me caí del columpio y al despertarme estaba en Ginebra? Bé, no passa res. Tots fem alguna vegada en la vida el paper de la puta simple. Molt bé.

Però va i els inspectors no s'ho creuen, això, sinó que escorcollen i fins i tot denuncien que en realitat s'està donant un tractament de favor als comptes evadits (El País). Ai, ai, ai, que a algú li creixerà el nas... De sobte, l'estat, que per descomptat és qui mana sobre Hisenda, s'enfada amb els directors generals d'inspecció i els destitueix (Cotizalia). Per què? Segurament deu ser perquè veien fotos de ties en boles per Internet, i és clar, això és intolerable. O perquè van gastar més tipp-ex del que tocava i, per tant, van balafiar diners públics. O perquè no deien "bon dia" al matí (maleducats), o perquè no es dutxaven tots els dies (guarros), en fi, és igual, el cas és que els qui havien d'escorcollar els comptes evadits denunciaren una amnistia fiscal (Europa Press), i poc després els van fer fora. Sí senyor.

¿I com acaba aquesta historieta il·lustrada, vulgo "còmic"? Perquè, alerta, el sainet no s'acaba amb la destitució dels investigadors del frau. Nooo, no, no. L'estat ha regalat diners a la banca (per cert, que la quantitat exacta i la manera de distribuir-la entre els bancs és i serà un secret, veges tu per què, si tot és tan democràtic i tan transparent!), i aquesta pastuqui l'ha de traure d'algun lloc. Els comptes evadits? Mmmmm, xe, mira, millor que no, no siga cosa que s'enfaden, i/o que trobem alguna cosa que no voldríem trobar. A qui podem sablejar? Ja està! Ja ho tenim! Quin és el grup més gruixut en el nostre sistema econòmic? Els aturats!!! Doncs molt bé, agafem i comencem a mirar amb lupa i microscopi els ingressos dels que estan en l'atur (La Voz de Galicia), sí senyor, perquè encara que no tinguen diners, com que l'any passat tingueren dos pagadors (l'empresa que els va fer fora i l'estat) els podem obligar a fer la declaració de la renda. I, com que la retenció de les prestacions per atur és nul·la o molt baixa, tindrem com a resultat que la seua declaració serà positiva, i mooolt positiva, fins i tot hauran de pagar a Hisenda a terminis!!! I com que són una veritable legió, ja tindrem un bon pessic de la pastuqui que buscàvem!

Què us sembla aquesta faula? Quina "moraleca" en traieu?

9 comentaris:

Enric ha dit...

Us recomane, si no les coneixíeu ja, per a una anàlisi rigorosa i crítica de l´economia actual, les pàgines web d´ATTAC (www.attac.es) i la del Seminari Taifa (www.seminaritaifa.org). És terriblement indignant la passivitat del personal davant tot el que està passant. En aquests moments no sé ja què dir ni què pensar. Un problema de ment captiva? De servitud voluntària? De la menyspreable natura humana? No ho sé, tinc por del que pot vindre, i tinc també ganes de fer alguna cosa, però no sé ben bé el què.

Melusina ha dit...

"No ho sé, tinc por del que pot vindre, i tinc també ganes de fer alguna cosa, però no sé ben bé el què."

Aquestes mateixes paraules de l'Enric resumeixen, al meu parer, el dubte de per què la gent (nosaltres som gent) no fa res davant de la "pocavergonya" de la classe política. L'indignació és patent al carrer, però, no se sap molt bé què es pot fer, com i quand. Frustració, desengany i imptènica és el que observe al meu entorn, i res més. Tal vegada, necessitem un Robin Hood que lluite amb el xerif de Nottingham (jo sé per on hi ha un :-))).

Dies Irae ha dit...

Doncs a mi m'entren ganes, d'entrada, de cagarmenlòstia (consagrada).

Rex tremendae maiestatis ha dit...

"Morleja". Ací s'ha d'armar la de Déu perquè algú entre en raó. Que per les bones pareix que no pot ser,

Iudex ergo cum sedebit ha dit...

Més cabrejat ja no puc estar. Però amb això no n'hi ha prou. I si en lloc de tragar-nos el cabreig l'escopirem a la galta d'alguns? De la ministressa d'economia, i HISENDA, per exemple.

Tuba mirum ha dit...

"No hay nada que no solucione un buen Apocalipsis" (José Luis Cuerda, "Así en el Cielo como en la Tierra". Gran pel·lícula!)

Silenus ha dit...

Aveure, el company dels latinajos (se't veu el plumero!): cagar-se en Déu, en la creu, en el fuster que la féu i el filldeputa que plantà l'arbre està molt bé per a començar. El problema ve després. Una cosa és clara: ací la gent no reaccionarà mentre no comence a passar gana. Aleshores començaran les hòsties, i no seran consagrades, seran de les altres. En fi, no serà la primera vegada en la història de la humanitat, ni serà l'última. És fins i tot previsible. Però el més fotut és una altra cosa: el fet que la lliçó més amarga que ens ensenya la història és que les solucions "proactives", la lluita, al final no resol el problema (o sí) sinó que en crea altres més grossos. La història de crim i fracàs de l'única revolució socialista seriosa (la russa) i les seues seqüeles ho mostra, i les "revolucions" no serioses i populistes (les d'Amèrica del Sud ara mateix) ja estan mostrant per on van els tirs. I mira, ara mateix l'únic referent teòric i pràctic que tenim continua sent el que va de Marx a Moscou, i no sembla que siga molt seductor). Total, que no hi ha referents ni teòrics ni pràctics convincents, i estem completament apardalats, perplexos, immòbils com estàtues de sal. Els interlocutors anteriors formulaven repetidament aquesta sensació anguniosa de sí i no, de necessitat de canvi i alhora de desconcert, de "què fem?". I amb aquest bagatge, immobilitzats per experiències històriques traumàtiques i fracassades, envoltats de servilisme borreguil respecte del capitalisme i de la seua infraestructura ideològica, empesos i alhora presoners del pitjor de la repugnant natura humana, ens encaminem sense falta cap al desastre, probablement en forma de capitalisme oriental. Xinès, concretament: treballar per quatre merdes, fora vacances, fora drets socials, fora solidaritat i punyetes, adoració del sistema, viure i morir perquè altres es facen galàcticament rics a costa de l'esclavitud de masses enormes que estaran contentes de poder comprar-se un cotxe a terminis o una casa que acabaran de pagar els seus fills. I tot això amb alegria. Recordeu 1984? Euràsia!

Guillem Calaforra ha dit...

Homer, ja era hora que començara a animar-se la cosa, collons! Ja estava jo pensant a penjar ací les meues memòries, confiat que no ho llegia ningú... "Memòries d'un buròcrata", o "Un personatge en busca del seu autor Franz", no ho he decidit encara...
Ja ho vaig escriure l'altre dia, no direu que no, m'entren ganes de cridar Harry Callaghan.

S. Vincentius Ferrarius ha dit...

No us preocupeu. Tinc motius molt seriosos per a afirmar que l'Anticriwt ja fa uns anyets ue és al món. No us preocupeu, doncs! Tot això que dieu no són més que símptomnes de la fi del món que s'acosta! Ai, si m'haguessenf et cas quan aclaria punt per punt, en els meus sermons, la diferència entre el préstec virtuós i la usura! Però ara ja és massa tard. Penitenciàgite! I no us preocupeu, que tots e ben tots serà tot ras e esfonfdrat!