Un petit miratge

L´altre dia, em diu un company d´institut:
-Escolta, tu ets Enric Gil, no?
-Sí.
-Tu coneixes a Pol Ferrando?
-Sí, bé, és amic d´un amic que tenim ambdós en comú.
-I coneixes a Guillem Calaforra?
-Efectivament, aquest és l´amic a qui em referia.
-És que estic llegint el seu llibre sobre Fuster, i t´he vist citat.
Si transcric aquesta petita conversa no és únicament perquè he pensat que al patier aludit li agradaria saber que hi ha gent que llig els seus llibres. Ho faig també perquè aquest breu diàleg em va fer l´efecte d´un petit miratge, d´una diminuta excletxa que em deixava entreveure un paisatge ben diferent al quotidià. “Dos professors d´institut parlant de llibres (i no dels de lectura obligatòria per als alumnes, evidentment)… Quina cosa més estranya!”, em vaig dir a mi mateix. I per què aquest sentiment d´estranyesa? Per què aquest irrisori intercanvi em va fer l´efecte d´una finestra que s´obria i deixava entrar aire fresc? La resposta no és molt complicada: perquè actualment els centres educatius són cada cop menys llocs on es difon entre el jovent l´estima per la cultura i el coneixement i cada cop més pàrquings d´adolescents. El professorat, col·lectiu amb titulació universitària, és arrossegat en el seu treball quotidià a pensar cada vegada menys en la seua àrea de coneixement i cada volta més en problemes relacionats amb el comportament dels alumnes. Sí, és cert, s´han d´evitar els tòpics: no tots els alumnes són iguals, i n´hi ha molts que són humanament encantadors i acadèmicament brillants, o com a mínim acceptables. El problema és que una sola poma podrida pot podrir les altres, i de vegades tinc la sensació que cada vegada n´hi ha més, de pomes podrides. Però les pomes es podreixen per algun motiu, i per aquest cantó et pots trobar casos com: que si els pares de fulanito s´han separat, que si fulanita viu amb els seus avis, que si el pare de sotanito s´ha suïcidat i ell el va veure penjat (són casos reals), que si el pare de sotanito està a la presó, que si la mare de sotanita diu que no pot amb ella… Darrere de l´alumne que t´insulta, et parla malament o et desafia no és difícil albirar una situació familiar que no és normal. O el problema és precisament el contrari? Que situacions familiars que no haurien de ser normals s´han convertit en normals? Que molts xiquets i adolescents d´avui es crien sense cap brúixola i sense el mínim d´atenció i d´afecte necessaris per a ser una persona emocialment equilibrada?
Aquesta petita conversa em va servir per recordar que si havia estudiat i havia decidit dedicar-me a la docència era per a transmetre l´amor per la lectura i la reflexió, i no per a fer de pare o de guàrdia civil (o de les dues coses alhora, en la major part dels casos). Els professors de secundària no hauríem de consentir que aquesta societat podrida ens obligue a transformar el sentit de la nostra tasca.