Rysiek for ever

A Poznań, durant una de les agradables sobretaules a l’akademik, els companys m’informen d’una nova polèmica al voltant de Kapuściński. Un antic col·laborador seu publica una biografia sense pèls a la llengua, i la viuda de l’escriptor intenta aturar-ne la sortida per la via dels tribunals. El motiu? D’una banda, la connivència del reporter amb els serveis d’espionatge de la Polònia comunista; de l’altra, l’aparent evidència que es va inventar algunes de les coses que se li han acceptat com a fets reals.

Al tren, de camí cap a Varsòvia, llegesc a Reczpospolita alguns detalls de l’escàndol. Sembla que la senyora Alicja Kapuścińska ja ha avisat: l’editor que publique una traducció de la biografia que ha escrit Artur Domosławski, en qualsevol lloc del món, perdrà la possibilitat d’aconseguir els drets de qualsevol obra de Kapuściński. Arribe a l’aeroport, a Okęcie, i vaig directament als quioscos. Sembla que l’embolic és de categoria, i els polonesos, poc amants de matisos, s’han polaritzat al voltant de Rysiek: tal com era previsible, uns hi veuen el dimoni emplomallat, d’altres una mena de sant laic. Veig que el llibre de Domosławski acaba d’arribar a les prestatgeries i ja s’ha col·locat en el quart lloc en nombre d’exemplars venuts. El fullege, és un llibre gruixut i sembla escrit amb profusa documentació. Però el deixe, perquè al capdavall pense que encara ni tan sols no he acabat la biografia de Nowacka i Ziątek. Com a substitut, compre el número recent de Newsweek / Polska, amb un petit dossier sobre tot aquest enrenou.

Llegesc, per començar, un interessant article de Piotr Bratkowski: «Kapuściński: Koniec pewnej bajki» (“K.: la fi d’un determinat conte?”). Bratkowski, amb paraules mesurades, diu més o menys que hi ha gent que prefereix no arribar a l’edat adulta, que s'estima més creure’s els contes fins al final, mentre que les persones madures aprenen a acceptar la realitat tal com és, sense falsejar-la. Que Rysiek era membre del Partit, i que la seua pàtria era la Polònia comunista, ja ho sabíem; que se sentia revolucionari i va agafar les armes en alguns casos com ara la guerra d’Angola, ja ho sabíem; que per a sortir amb facilitat del país havia de tenir bons contactes amb el món de la policia política i de l’espionatge, ja ho sabíem. Però, sobretot, que era humà, ni déu ni dimoni, ho hauríem d’haver tingut en compte des del principi.

Tot seguit, una entrevista amb Domosławski. La llegesc amb gran interès, i intente trobar-hi alguna frase, alguna insinuació, alguna paraula que explique la maror que hi ha a Polònia. Doncs no res, ni s’hi veu res que no siga raonable, ni es percep cap tic propi dels carronyers oportunistes que viuen de destrossar cadàvers, ni res per l’estil. Un biògraf escrupolós, de mentalitat oberta, que traspua veneració pel mestre en cada frase, i que al cap i a la fi es mostra tan fidel a la veritat com el mateix Rysiek, també quan es tracta de veritats que no li agraden. Uns dies més tard es publica a El País una altra entrevista amb el biògraf, aquesta a càrrec de Julio Villanueva Chang, i la impressió que fa és ben semblant a l’anterior, tal com es pot veure en alguns dels comentaris dels lectors.

Bé, la veritat és que el maniqueisme polonès demostra que en aquell país tenen la pell molt fina i que molts encara no hi saben pensar en termes de complexitat, sense fanatismes ni autoenganys, sense condemnar ni canonitzar. Rysiek col·laborà amb els serveis secrets de la Polònia postestalinista, però els seus superiors van considerar que com a espia era una bona merda: no deia res de concret, no feia els seus deures com a agent d’intel·ligència, es dedicava a altres coses. I, naturalment, gràcies a això no té les mans tacades de sang, cosa que han reconegut fins i tot els inquisidors que l’ataquen. Però hi havia alguna altra manera de ser polonès, reporter, escriptor, voltar pel món i tornar al país? Certament no. D’altra banda, no se li pot recriminar que tinguera conviccions polítiques radicals i d’esquerra. És a dir, només se li pot recriminar des de posicions reaccionàries i faccioses, tan predominants a la Polònia beata i retrògrada d’ara mateix. Que participà en allò que pretenia descriure? Però si ell mateix va deixar dit que el periodisme imparcial no existeix! El problema de la realitat i la ficció en els seus textos és més delicat, però tampoc no representa una esmena a la totalitat del seu paper com a reporter. Alguns dels casos més vistosos (la coneixença personal amb Lumumba o el Che, per exemple) són simples malentesos que ell, certament, tampoc no es preocupà de desfer. És veritat que ara ens assaltarà contínuament el dubte sobre si tal escena d’Imperium o tal altra de Heban que tant ens agrada és una invenció o un fet real. Però afecta això realment l’altíssima qualitat descriptiva dels seus llibres, la seua capacitat d’analitzar la vida de la gent, de donar veu als qui no en tenen, de destapar la natura del poder? No, i aquest no el proporciona, de manera clara i explícita, el mateix Domosławski, que em sembla que s’ha vist superat pel ressò que està tenint el seu treball.

Trobe que està molt bé que algú ensenye els altres a veure la gent que admirem amb ulls equànimes, sense encegaments ni servilismes, com a éssers humans amb tot el que això té de bo i de dolent. Lamente que el biògraf s’haja aturat a explicar també si el seu mestre tenia amants per ací i per allà, cosa que a ningú li ha d’importar ni tan sols quan es tracta d’un personatge tan públic com aquest. Però em sembla que la polèmica, tal com es presenta a Polònia (i últimament també fora) és una immensa pixarrada fora de test. Més encara quan sembla que els «estrangers» no arribaran a comparar aquest enrenou amb el text pròpiament dit de Kapuściński non-fiction. Personalment, però, continue pensant el mateix que abans: jo, quan siga gran, vull ser com el Rysiek: savi.