De tota la vida

Una de les famílies de frases prefabricades que més m'alteren la pressió sanguínia és: "Això s'ha fet tota la vida", "és de tota la vida", "de sempre". En termes d'anàlisi del discurs, això exemplifica de manera clàssica el fenomen de la immemorialització. Els historiadors, almenys des de Hobsbawm i Ranger, parlen de la famosa invenció de la tradició. Els reaccionaris i els conservadors, naturalment, fan ús i abús preferent d'aquest concepte, tradició, que ells identifiquen arbitràriament amb el Bo i el Bell, el καλὸς καγαθός dels clàssics grecs. "Tota la vida" funciona com una argúcia de legitimació, com una fal·làcia temporal barroera. Com si les coses adquiriren un valor immanent pel fet d'haver passat el temps (quant de temps?) i/o pel fet d'haver-les repetit de manera cíclica, recursiva, irreflexiva, acrítica. Com si la pàtina d'òxid de ferro que cobreix la falç la convertira en més útil, més bella, més autèntica, més valuosa. Com si la bondat fóra un subproducte de la repetició o de l'antigor. Si fóra així, si l'antiguitat o la recursivitat fóren la garantia de valor, llavors per què no tornem a l'edat de pedra? Per què no ressuscitem l'esclavisme (no en sentit metafòric)? Per què no difonem l'analfabetisme, tan vell i tan tradicional com la humanitat?

No exagerem, tampoc. "De tota la vida" funciona, més que res, com un recurs de comoditat immobilista, d'esclerosi mental, d'incapacitat de canvi, d'adaptació, de millorament. Quan algú ens diu que aquest menjar el cuina "com s'ha fet sempre", o que va a la processó del poble "perquè s'ha fet tota la vida" ens suggereix (sense voler fer-ho) que té una concepció del temps i de la història senzillament primitiva. Per als qui són afeccionats a aquesta frase infecta, "de tota la vida" és una manera de rebutjar qualsevol canvi, inclosos els milloraments, per descomptat. "De tota la vida", en el millor dels casos, tradueix en paraules la falta de curiositat i de risc, l'absència d'una certa audàcia vital.

Quan algú em diu que alguna cosa és "de tota la vida", la meua reacció instintiva és preguntar-li: De tota la vida de qui? De tota la teua vida? I alguns, els més espavilats, s'adonen de sobte que són el centre del cosmos.