diumenge, 8 de juny de 2008

Quines ganes de vomitar...!!!

Pobre Einstein! Xe, ara resulta que els mamífers primats aquests són més intel·ligents i sociables que nosaltres. Acabáramos!!! En fi, ara que pareix que tots estem amb ànims xafats de final de curs, us deixe una mica més de carnassa a veure si us animeu a despotricar una miqueta. Perdoneu el títol d'aquest fil, però és una de les necessitats que m'ha produït la lectura d'aquesta notícia. Ui, disculpeu, me'n vaig a l'excusat, a expressar la meua opinió sobre el tema...

18 comentaris:

Sebastianus ha dit...

Doncs sí, molt malament ho tenim, si la societat modernilla menysprea les poques coses que li podríem oferir i, a més a més, la intel•ligència i les aptituds de cadascú es mesuren per les hores que hàgim segut cremant-nos la vista davant les pantalletes. O per les nostres migrades aptituds tecnològiques, en definitiva.

Fixa't que el fet de ser "llestos" (intel•ligents?) és pràcticament equiparat a ser "ràpids" i "sociables". Per això he fugit sempre com de la pesta dels denominats “tests d’intel•ligència”. O sigui que els misantrops que siguin una mica lents de reflexos tenen el panorama fet un poema, i mai millor dit.

De tota manera, pensa que té certa lògica que l'"orgull generacional" de què s'ha parlat tantes vegades en aquest fòrum sigui contestat sense contemplacions, en aquest cas des d'un article d'"El País". Cada generació té les seves armes, i si els nostres preadolescents i adolescents desembeinen les seves és ben possible que ens guanyin per golejada, a cop de prepotència tecnològica i internètica.

Enric ha dit...

Com ens hem d´extranyar, els qui ens dediquem a l´ensenyament, que després passen les coses que passen, llegint notícies com aquesta? Ortega deia una cosa molt assenyada en "La rebelión de las masas": l´home massa es caracteritza per ser un autosatisfet, per no tolerar l´excel·lència, per sentir-se orgullós de la seua mediocritat. En canvi, l´aristòcrata mai no estaria content de si mateix, sempre s´esforçaria per assolir fites més altes. Que un diari "progre" s´atrevisca a dir el que diu ací és una mostra més del nivell d´imbecilitat assolit per les masses postmodernes. El pitjor malalt és qui no reconeix la seua enfermetat.

guillem ha dit...

A veure: a mi, el que em sembla més rellevant, no és ni el greuge generacional ni el caràcter panxacontent de l'home-massa, sinó aquesta espècie de glorificació vergonyant que s'està fent d'un cert temps ençà dels púbers i dels seus costums estúpids, ara presentats com a exemple, santo y seña del més valuós que hi ha en les edats de la persona. Els psicopedagogs (ahir, coincidint amb aquesta notícia, n'eixia un de gavatxo al TN de TV3) intenten anestesiar el pensament crític sobre la deseducació actual presentant-nos aquests primats immadurs, en la seua deshumanització ja irreversible, com unes persones fantàstiques, plenes d'energia, vida social, intel·ligència, etcètera. Fa uns mesos, crec que era en el setmanari vomitiu que trau El País, hi havia un reportatge sencer dedicat a la reivindicació del "pavo". L'observació de Sebastianus és ben encertada: se'l atribueixen uns presumptes valors positius que no fan sinó confirmar i exalçar el discurs dominant, al·lèrgic a la saviesa, a la reflexió crítica i a la insubmissió. Ara resulta que aquests homínids són meravellosos pel fet de passar-se hores cara al Messenger o cara a la Play Station. I com que els seus pares no ho saben (?) fer, els fills són "generació Einstein". Vaja, és per penjar del coll la "persona" que ha escrit aquestes porqueries. I és que, només hi ha alguna cosa que em causa més repulsió que un xiquet: un adolescent.

Exemplator ha dit...

Veig que darrerament estem bastint un autèntic bosc de forques en el Pati Virtual. Llàstiam que les forques siguen també virtuals... La veritat és que compartesc fil per randa el que comenteu. Les vostres interevencions aporten matisos diferents, però no s'exclouen.M'alegren, a més, perquè més d'una vegada, en sentir l'espasme estomacal que precedeix el vòmit, m'he preguntat fins a quin punt podia estar caient en la síndrome del canvi generacional. Els pares dels anys 60-70 podien veure malament els seus fills amb pantalons vaquers de l'època i que anaven de manifestació ne manifestació -posem per cas. Els dels anys 70 o 80 sempre han arribat a algun punt de trencament, més o menys tibant... Però, el que veiem ara, és comparable a allò? És ben cert que hi ha un canvi generacional, però quins són els límits entre les fronteres intergeneracionals, secularment conflictives, i el fet -per a mi innegable- que estem passant la ratlla no pas generacional ans degeneracional... M'explique?

Quant al cas dels sociòlegs-psicòlegs etc -forques, forques, dau-me forques...!-, no oblideu que aquests són els heralds-profetes del nou món, de la nova fe: els nous intel·lectuals orgànicas... especialsites a captivar emnts i dements. Evidentment, amb les excepcions que calgui...

Isabel ha dit...

Doncs, aquest matí he estat re-estudiant-me (per això de les opos.) un tema sobre la novel·la des de 1975 fins l’actualitat. I en llegir els vostres comentaris m’he recordat d’un parell de  cosetes que hi tenen relació indirectament per això de les generacions i les seues característiques generals que les defineixen.
Se suposa que a partir de 1975 vivim en el període anomenat Postmodernisme, bé, el meu text diu: “Este movimiento intelectual y estético euroamericano se sustenta en la desconfianza en los discursos trascendentales, en la trivialización, desmitificación y rechazo irónico, burlón, escéptico y amoral de los valores, códigos y sistemas morales, sociales y políticos (…), los críticos han considerado el cine de Pedro Almodóvar como ejemplo del  postmodernismo  de la nueva España”.
Però és que cinc pàgines endavant –ja hem arribat a la nostra generació, la dels nascuts sobre 1965- parla d’una de las tendències de la narrativa actual anomenada El Realismo sucio: “Sus novelas tienden a una narración unidireccional, influida por la inmediatez de la imagen y el sonido y no por la reflexión de la letra escrita. Esta corriente, marcada por un conflico generacional, la desintegración o redefinición de la familia, un hedonismo cansino centrado en el sexo sin pasión, la droga, el alcohol, la velocidad, reivindica una cultura considerada hasta ahora subcultura –vídeo, televisión, música, cine- y la admiración por los ídolos y la cultura norteamericana. La fragamentación del relato, la pobreza formal, la sintaxis arbitraria, las conversaciones insustanciales, intrascendentes y vacuas, caracterizan esta corriente”.
 
Dic tot això per dues coses. Primera perquè és indubtable que la nostra societat va camí del desastre, millor dit, ja estem fa temps en el desastre i arribarem encara a un desastre més absolut.Ja hem parlat de tot això alguna vegada. Segona cosa, vosaltres penseu que nosaltres som representatius de la gent de la nostra generació? És que jo crec que no. Fitxeu-vos que els del Realisme sucio que parlava abans són gent de la nostra generació, i encara que aquest text està parlant d’un corrent literari (que dit siga de pas, vaja merda considerar això literatura o cultura!!!) és evident que defineix molt bé la majoria (?) de la gent de la nostra edat, més o menys. Ho dic per això del canvi generacional. És a dir, que els adolescents d’ara no estan en realitat tan lluny de molta gent de la nostra generació, dels seus valors i forma de viure, potser ara tot siga més exagerat, però aquest corrent ja ve de lluny, encara que haja passat de llarg al costat d’alguns de nosaltres.

Diculpeu si m'he allunyat un poquet del sentit del text proposat, però potser m'ha eixit tot el que ara porte en el meu cap: temes de literatura. Vaig a dinar!
 
(Lucía Montejo Gurruchaga, Literatura Española (1936-2000), Madrid, UNED, 2003, pp. 146, 153). Els subratllats són meus).

Magister ha dit...

Certament, la idea d'Isabel és digna de consideració: al capdavall, els adolescents han donat un pas endavant quantitatiu (que no qualitatiu) respecte de l'estupidesa i la manca de valors dels individus de la nostra generació, els nascuts al voltant del maig del 68. Jo també trobe que els meus cognats són uns dignes pares dels seus fills.
Ara bé: una cosa que m'ha semblat especialment escandalosa de l'article, i que encara no s'ha comentat, és l'ús (abús) del llenguatge biologicista per demostrar l'absurda tesi que pretén defensar. No és Einstein, sinó l'ombra deformada de Darwin qui plana pertot arreu. Es diuen bestieses com que els nanos neixen ja "amb el xip incorporat al cervell", amb les TIC "impreses al codi genètic". Cite de memòria, però recorde molt bé haver pegat un parell de bots en el seient en llegir coses com aquestes a l'article. O siga: ja no és una qüestió de canvi social, sinó d'evolució de l'espècie. ¡Toma ya! Ni com a metàfora maldestra tolere una cosa semblant. Però sospite que per a l'autor de la bestiesa no és simplement una metàfora. Els tests d'intel·ligència al·ludits ho corroboren. Els nous adolescents tenen un cervell superior fruit d'una mutació genètica que fa que els nous especímens que neixen amb aquest xip incorporat al cervell s'adapten millor al medi i triomfen sobre la resta.
Cada cop es fa més necessària l'anàlisi crítica del discurs. I més forques!

guillem ha dit...

Mireu amb quines fineses es pretén que exercisquen la seua intel·ligència els meravellosos púbers del món actual: Barcelona...

guillem ha dit...

En fi, la veritat és que parlem quasi exclusivament d'aquests psicòpates perillosos que són els nanos, però els pares... en molts casos, els haurien d'haver convertit en hamburgueses abans que arribaren a reproduir-se. O bé, si us pareix cruel, els haurien de passar un psicotècnic abans de fer criatures... Mireu aquesta notícia. I aquests són suecs, que dels de per ací no vull saber-ne res, millor quedar-se en la ignorància...

Isabel ha dit...

Sí, però el problema és que els que segurament sí passaríeu el psicotècnic no voleu tenir-los. Aleshores, jo propose que el test es faça obligatòriament a tot el món, i el que aprove, haurà de tenir fills vulga o no vulga. Per això de continuar l’espècie amb qualitat garantida. Ja veuràs como entre les forques i els tests el món serà una meravella.

guillem ha dit...

Home, jo no puc parlar pels altres, però en el meu cas és segur que no passaria la prova, perquè em detectarien fàcilment perilloses tendències reprimides cap a l'infanticidi i el pubericidi... He, he, he... i crec que no seria l'únic de la colla...

Exemplator ha dit...

No, segur que no series l'únic de la colla... Jo afegesc un matís a la teua proposta de test psicotècnic: qui no el passés hauria de ser esterilitzat d'immediat.

D'altra banda: amb la teva proposta hi ha un plus que se t'ha descuidat. Si trobàrem psicòlegs i pedagogs capaços de dissenyar tal prova i d'esbrinar el mètode d'aplicació, els hauríem de castrar d'immediat. D'aquesta manera, n'evitaríem la reproducció d'una gentola impresentable i, alhora, els convertiríem en una casta de cèlibes -en una casta de castos... a la força...-. Reforçarien així el seu estatus d'estament religiós -vull dir: d'estament substitutori de l'estament religiós... una etiqueta que m'encanta perquè em recorda feliçment la de la prestació social substitutòria del servei militar... gran troballa del mateix partit que va iniciar el foment d'aquesta infecció: una vegada més, tot lliga amb tot!

guillem ha dit...

O millor faríem amb ells el mateix que feien els xinos amb els que construïen els monuments funeraris dels emperadors: una vegada fet el garito, pim pam, se'ls passaven per la pedra... nosaltres els faríem que inventaren un test sobre paternitat perfecte, i després, cada mochuelo a su olivo, i cada psicopedagog a la seua forca... xe, que dolents que som...

Isabel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Isabel ha dit...

El meu comentari tenia un sentit més aviat irònic, però ara no tinc ganes de explicar-ho, millor prendre-ho a riure.
El que sí que és una llàstima es que aquests gens intel·ligents amb què us ha afavorit la natura es vagen a malbaratar sense reproduir-se, i vagen a parar a l'infern amb vosaltres. Egoistas!
O hauria de dir egoistos? (Per què no parlem de la miembra de la ministra? Aquesta segur que és de la LOGSE)

Açò d'estar estudiant i de tant en tant fer un descans per a xerrar amb vosaltres em recorda quan estava estudiant la selectivitat amb unes amigues i cada dues hores fèiem un descans per a xerrar i fumar un cigarret. Mira per on, ara esteu vosaltres fent aquest paper d'alguna manera.

Magister ha dit...

Ací entrem en un altre fil de debat. Isabel, primer de tot hauries de demostrar que la intel·ligència s'hereta genèticament, o que la càrrega genètica de la intel·ligència és més determinant que l'entorn social. Siga o no genètica, o ho siga fins al punt que ho siga, el que és clar és que la intel·ligència només es desenvolupa -actualitza la seua potència, si voleu terminologia escolàstica- en un entorn social. I l'actual no és cap brou favorable per coure persones intel·ligents. Fotut està. Tot està pensat per desactivar la intel·ligència, per reprimir-la, per arraconar-la, per desterrar-la fins i tot dels santuaris on es protegia fins ara, i que ja han deixat de ser recers segurs (l'escola, la Universitat...) Mals temps per a la intel·ligència.
Ara,podem debatre quin paper té el medi i quin la biologia en la intel·ligència. Només si la biologia s'endú la palma front al medi pot triomfar la proposta isabelina. Però jo ho dubte molt. Llença un xic de pares llestos i ben educat als sis anys a una escola on tots els companys parlen d'operación triunfo, porten un mòbil amb la sintonia del chikilicuatre, juguen a videojocs en què boten foc a la Sagrada Família després d'atropellar vint peatons per les Rambles, etc., i veurem el que passa. O bé és "intel·ligent" i s'adapta al medi per sobreviure ("siats del temps, si volets viure"), o bé crees un monstre asocial en el sentit que és incapaç d'integrar-se en el seu entorn. Vaja, un misàntrop més. Com els pares.

Isabel ha dit...

Pobra de mi, no tinc ni idea de fins a quin punt és més determinant l’entorn social o la càrrega genètica. El que està clar és que les dues coses són determinants per al desenvolupament de la persona. I podríem posar exemples d’intel•ligents malbaratats i de normalets que han sabut traure molt bon partit a les seues mediocres capacitats en un entorn social que els ha afavorit.
Ara bé, concretem. Els teus temps d’adolescent eren bons temps per a la intel•ligència? En el teu entorn social de la infantesa o joventut no hi havia gent que s’arrancava els cabells quan cantaven els Pecos? I La joventut balla, no era bonic? I no tens amics que van caure en la droga? Tots els teus amics van arribar a la universitat? Perquè els meus no, i no era per manca d’intel•ligència, ni d’oportunitats. En el meu entorn es deia (i era la pura veritat) que: “el que triunfa en la noche no triunfa en los estudios”. Ja vaig dir l’altre dia que aquest corrent d’estupidesa no és d’ara, ja ve de lluny. Sempre dic que a mi el que m’ha salvat -de ser tonta de remate i de moltes més coses- és la meua afició a la lectura des que em recorde.
Ara l’altre punt. Quan parles del suposat pare misàntrop, asocial, incapaç d’integrar-se en el seu entorn et refereixes per casualitat -o serveix com exemple- a aquell home que vaig conèixer a Teulada, i que quan li van presentar no havia bastants adjetius en el diccionari per a descriure el seu meravellós currículo, que es professor d’una universitat, o de dues, que presumeix de tenir uns molt bons amics? Tot això que jo sàpiga que de segur que hi es podria afegir més coses. O et refereixes a l’altre o a l’altre? Perquè m’és indiferent. O siga, que segon tu, si el fill d'aquest home és com el pare ho va tenir molt difícil, no? Bah!, busca una altra excusa.

Isabel ha dit...

Mira això, Magister, potser tens raó:

http://www.elmundo.es/suplementos/magazine/2006/369/1161187156.html

Però, potser després de les forques i els tests, ja la intel·ligència no es malbaratarà per l'entorn.

Anònim ha dit...

No hi ha res millor que un "discurs de mare"... ;)