El rollo que no cesa...

Permeteu-me aquesta paròdia, a ver si así nos entendemos todos. “Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. En conseqüència, mai de la vida no reivindicarem que siga inevitable i exigible parlar en castellà a Cadis, Múrcia, Colmenar Viejo o Torremocha del Campo. Un parlant natiu del gallec, de l’èuscar o del català no té per què pensar a canviar de llengua si es troba en alguna de les localitats esmentades, perquè és un ciutadà del Regne d’Espanya parlant una llengua del Regne d’Espanya al Regne d’Espanya, i els seus drets lingüístics no tenen res a veure amb els territoris anomenats Galícia, Euskadi, Catalunya o el País Valencià.

Per cert, com que les llengües no tenen drets (atribuir-los-en seria un exemple inacceptable de personificació), ens guardarem molt i molt de “defensar-les”.

És clar que “todas las lenguas oficiales en los Estados [europeos] son igualmente europeas y merecedoras de protección institucional”, però només una, l’anglès, “es común a todos”, perquè és l’única llengua amb què et pots entendre igualment a Dublín, a Marsella, a Oslo o a l’Algarve. En conseqüència, els drets dels anglòfons no es poden conculcar enlloc. Pel que fa a les altres, oficials i cooficials arreu, “Es un deseo encomiable aspirar a que los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial [castellana]. Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta”. Per tant, caldrà que els nacionalistes s’obliden d’imposar el castellà no sols a Barcelona o a Vigo, sinó també a Ejea de los Caballeros o a Toledo. Al capdavall, tant els qui vénen de Moscou com els qui fugen de Gàmbia s’hi poden fer entendre en anglès. Bé, deixem-nos de paràfrasis iròniques, que ells no van de broma.

I és que no tenen vergonya ni dignitat. Per una banda, ens bombardegen amb la propaganda vergonyant dels “cuatrocientos millones” i la “Hispanidad”, perquè admirem com són de grans i imperials (típica veneració totalitària del volum del poder), i per l’altra s’estarrufen histèricament perquè se senten en perill a la perifèria peninsular. Perill? Quin perill? Hi ha algú ací que puga viure només en català a casa pròpia? En canvi, els qui només parlen, escriuen, llegeixen i escolten la llengua de l’Imperi Parroquial, aquests no tenen cap problema en la vida diària, poden alçar la veu i amenaçar-te si no empres la llengua d’ells, amb una territorialitat de cervell purament rèptil; tot està fet per a ells, i encara es queixen! Més encara: es vanaglorien ridículament perquè la seua llengua —diuen— guanya terreny a l’anglès als EUA gràcies a la immigració massiva (típic raonament darwinista, però invertit), però alhora criden amb horror quan descobreixen que hi ha barris sencers de grans ciutats on predominen l’àrab, el manding i el wòlof —per no dir res dels pobles costaners ocupats per anglesos i alemanys. Ells poden imposar la seua llengua a tot arreu on van, nosaltres no podem fer el mateix amb la nostra a casa pròpia. Ells volen ser monolingües a tot arreu on van i imposar l’espanyol a qualsevol interlocutor, nosaltres no podem ni bilingüitzar-los perquè ens deixen en pau amb la nostra llengua sense eixir de casa. La seua ha de ser “comuna” a tot arreu on instal·len les seues colònies, però la nostra no pot ser “comuna” per als qui habiten el nostre país. Però tots aquests exemples de repugnant doble moral no ens serveixen per a arribar al fons de l’assumpte. Perquè el fons de l’assumpte és que ells tenen el garrot (i volen mantenir-lo), perquè són grans per natura, perquè són millors, perquè ens són més, mentre que nosaltres... Sí, hem d’agrair-los el paternalisme, hem d’agrair-los que ens perdonen la vida, mereixem “protección” i se’ns pot “estimular” la llengua, però només ells tenen dret a legislar i a decidir. Per què? No ens enganyem: perquè som una merda i ens deixem tractar com una merda, final del tema.

En fi, aquest Manifiesto por la lengua común dels nacionalistes Savater, Boadella & Co. no és la primera vomitada imperial d’aquest estil (la prosàpia és llarga, i arriba als forobabelistes, als del Manifiesto de los 2300, i tants altres. No és cap novetat, ni serà l’últim cop que ens fustigaran amb la seua barroera propaganda colonial. Però el cas és que, per molt que proclames que te la bufen les nacions i els nacionalismes, pel fet senzillíssim de voler viure ací tal com ells viuen allí, ens consideren nacionalistes als qui no ho som ni pel forro. Ells, per definició, poden fer el que fan, a casa pròpia i fora. Nosaltres, ni al nostre país [?] no podem viure tranquils. Per descomptat, no podem fer com ells. I és que ja ho insinuen, i ho he dit abans: ells son els amos, nosaltres som una merda. Però va i resulta que aquest raonament no l’apliquen als portuguesos, ni tan sols (ai!) als gibraltarenys. Per què? A causa de la ratlla? Doncs ja em permetreu que no acabe el raonament. Que l’acabe un altre per mi: “I jo només vodria que em mirassen com si fos portuguès. Entranyable germà ibèric, no cal dir-ho. Obertament disposat a tots els intercanvis i cooperacions. Però portuguès.” Això mateix.