Els europeus, els qui fa temps crèiem ingènuament que Europa és el nostre país, ens quedem sense pàtria sentimental a una velocitat vertiginosa. Els ministres de la UE han decidit per majoria, amb nocturnitat i alevosia (literalment), que la setmana laboral podrà ser (!!!) de 60 a 65 hores. Amb la qual cosa no sols s'han passat pel forro una decisió de l'OIT que té noranta anys (la setmana màxima de 48 hores), sinó que estan fent una cursa cap enrere en direcció al capitalisme clàssic, el que descrivia Marx al segle XIX. Perfecte: la millor manera de crear no ja indiferència, sinó directament hostilitat --ara els pijos en diuen desafecció-- respecte d'aquesta estafa gegant que és la Unió Europea de Fills de Puta Explotadors. Espere que a Irlanda guanye el "No" dels fatxes nacionalistes ultracatòlics, i espere que guanye només perquè els cree irritació als engonals, a aquests buròcrates esclavistes, els mamons repugnants de Brusel·les i Estrasburg. Encara tenen la barra de dir que és una proposta "orientativa" i que l'horari laboral l'hauran de pactar els treballadors amb els empresaris... Però es pot tindre la cara més dura??? Com si no sabérem tots que el treballador no pot negociar ni un cagalló, que qui paga mana, i que "si no t'agrada l'horari ací tens la porta, que a la part de fora tinc dotzenes de persones esperant que te'n vages"...!!! Francament, entre la destrucció de la raó, el desmuntatge del sistema educatiu, la venda de la sanitat pública al capital, el col·lapse del model energètic occidental i la catàstrofe ecològica, si hi sumem aquesta iniciativa carnívora d'explotació, estic convençut que tot plegat rebentarà, i no tardarà a fer-ho. I jo m'alegraré que explote, aquesta situació tan escandalosa. Que vaja a fer la mà el món ja, home!
15 comentaris:
No se m'acut res més a afegir al que has dit. Sospite que el tema pot quedar amb pocs comentaris... per excés d'acoird entre tots -...unanimitat absoluta...-: ja veurem... En qualsevol cas, és una faceta més de la vomitera que em fa venir pensar en les novetats més noves del món actual. I, de moemnt, snese contestació. I amb la circumstànciua agreujant que els qui obertament -o, almenys, més vistosament- s'hi oposen, de moment solen ser gent amb la qual no em puc sentir d'acord... Ja em fot això. Encara recordo el comentari que em va fer una persona que respecto i estimo molt quen, en assabentar-se del meu vot negatiu a la Prostitució Europea, em digué: "Però t'adones que et poses al costat de la ultradreta europea...?" Doncs, no: no li faig costat. Els motius de l'oposició probablement coincideixen en minúcies accidentals. Millor no deixar-nos entabanar per raonaments tan curts de gambals i fortament demagògics. Qui hauria dit que arribaríem a aquesta situació! El que no sé és si pensar que això ha de petar... no és un símptoma o d'ingenuïtat o d'optimisme... Dues coses que no ens hauríem de permetre.
Home, com que ni la ingenuïtat ni l'optimisme no són especialitat de la casa, jo diria que més aviat és un desig amb mala hòstia (o provocat per ella)...
El tema de la Prostitució Europea, sobre el qual no vaig poder votar, veritablement m'hauria causat un problema de consciència --i tornem al double bind, que ja ha aparegut per ací. Hauria votat, probablement, en blanc, o bé "no" amb mala consciència, segons el moment. Però el que sí que puc assegurar és que, si les coses continuen per aquest camí en tots els sentits --i no veig per què haurien de canviar de direcció--, a mi que m'esborren d'aquest club. Que no m'esborraran, ai! I encara eixiria perdent. Quina merda.
Com diu exemplator, em sembla molt difícil expressar desacords sobre aquest tema. Ja feia dies que jo mateix volia penjar la notícia, però per desgràcia per a mi, he estat molt capficat darrerament amb els meus problemes laborals particulars (encara que tot està relacionat...).
Però què és més escandalós, aquesta directiva o la poca reacció de la gent? Hi haurà algú que reaccionarà? Pense ara amb un altre tema, però que ben bé podem relacionar amb aquest: la vaga dels transportistes. Vaja per davant que no tinc ni idea d´economia (i no ho dic amb gens d´orgull, és una llacuna que cada dia tinc més ganes de subsanar), però no us sembla que els mitjans de comunicació estan criminalitzant els camioners? Dit d´una altra manera: vivim en un món que criminalitza qualsevol reivindicació per part dels treballadors. En canvi, les "lleis objectives" del sacrosant Mercat són intocables. Hi ha hagut algun mitjà de comunicació que s´haja encarregat d´explicar amb claredat quines són les reivindicacions dels camioners, o quines són les causes de la pujada del preu del petroli, o quines coses es poden fer al respecte? Quant de fill de puta hi ha també en els mitjans de comunicació! Respecte d´aquesta Europa, per mi que se´n vaja a la merda, la meua Europa és la representada pels Milosz, Bibó, Patoka, Bauman,..., tal i com mostra Laignel-Lavastine en el seu bellíssim llibre "Esprits d´Europe", l´Europa de tots aquells que han lluïtat perquè aquesta vida tinga un mínim de dignitat.
Enric, anem a pams, que sí que n'hi ha exemples (mira, per exemple, ADN). Però si et penses que els camioners són innocents víctimes i hermanitas de la caridad, crec que això no és exacte. I et diré per què, en la meua humil opinió. Primera, perquè la majoria no són treballadors per compte d'altri sinó autònoms, i els autònoms són els més estafadors i lladres que hi ha després dels empresaris (cosa sabuda de tothom). Segona, perquè la vaga es fa amb demandes que van contra un sistema econòmic que no sols no impugnen, sinó contra el qual (sense saber-ho) protesten només quan els toca la butxaca a ells. Tercera, perquè des del principi s'han portat com uns macarres agressius i prepotents (mira, per exemple, l'entrevista a Antonio Llanos). Quarta, perquè des del primer moment han dit que els importava un rave quines foren les conseqüències socials de la vaga (de manera que els ho han posat molt bé, als seus detractors i als grans empresaris: expedients de regulació, desabastiment en els mercats, embussos monumentals, etc.). Cinquena, perquè que jo sàpiga, i des dels principis del moviment obrer, una vaga es fa contra l'empresari i no contra el consumidor, mentre que la que ells fan (o han fet) no perjudica les petrolieres ni el sistema energètic occidental, i molt menys la banca, sinó els desgraciats com tu i com jo. I sisena (però no final), perquè els primers burros de collons que no s'han parat a preguntar per què els passa el que els passa són ells, que en cap moment no han raonat ni per què puja el preu del petroli, ni per què consumim tant de petroli, ni per què en comptes d'anar per lliure (individualisme gregari) no s'han organitzat en cooperatives laborals, ni per què hi ha un mercat de transportistes tan saturat que els intermediaris poden gaudir de preus més baixos que els costos. De manera que, bé, evidentment els periodistes tindran una forca pròpia en el nostre paradís, certament, però els pobrets transportistes, si no fan exercici de lucidesa, poden ben bé anar a fer la mà.
I, per cert: el preu del gasoil, la pressió fiscal i la crueldat de la Sacrosanta Llei del Mercat els patim tots, però la resta de la gent no anem demanant que l'estat ens pague les nostres desgràcies. Si ells volen tenir "dret" a un gasoil baratet, segur que tots tenim "dret" a una hipoteca arregladeta. O no?
Ah, i si voleu un altre exemple de l'altura moral d'alguns d'ells, mireu això.
Senzillament, no tinc elements per a contradir-te. Si vaig dir el que vaig dir va ser més que res per la ràbia que em fa la plaga dels tertulians o "opinòlegs" (especialistes en opinar de qualsevol tema), que tant abunden a la tele. Ara, d´allò que dius al final sobre que nosaltres també sofrim les hipòteques no se´n deriva que tots hàgem de callar i sofrir en silenci (com les hemorroides), perquè això tampoc hauria de ser. El que caldria és una contestació organitzada, global i coherent, però tal i com estan les coses ho veig molt verd, certament.
Tornant al tema de les 60/65 hores, a Irlanda ha guanyat el no! A veure què s´inventen ara per a imposar-nos les seues lleis.
En primer lloc, un primer principi: els rics actuals no es conformen a ser rics, ho volen tot i per tant tota la resta d'interpretacions sobren, ja que tenen el poder, els diners i el beneplàcit democràtic suficient per a fer-ho. Per tant la seua aspiració serà fer de nosaltres, la classe treballadora, cada vegada més esclaus d'una manera o de l'altra, així que anirem retrocedint fins al segle XIX pel que fa als drets laborals adquirits, això sí, democràticament dins dels propis estats quan es puga i quan no amb la constitució europea o el consens mundial. Ara tenen diversos matalasos. L'emigració sense papers, l'emigració amb papers, la gent de l'atur i la lluita pels lloc de treball de la classe mitjana (ja sabeu que segons la mentalitat general surrrealista una família en què ell siga obrer de la construcció i ella caixera de Mercadona són classe mitjana alta! i per tant s'identifiquen amb el PP i la patronal). De tot això totes les "forces socials" partits polítics i sindicats en participen, i així com la gran patronal fan reunions anuals per establir l'economia mundial i les seues estratègies i han posat les regles del mercat amb FMI i el Banc Mundial, etc... els treballadors, no s'ajunten per a res ni s'organitzen, perquè "las clases sociales se han acabado" i no té sentit, llevat de quatre sentimentals i "transnochados". De tota manera i malgrat la desorganització, tal com hem vist en la vaga de transportistes, estan creant també una colla de "cerrils" que potser en un moment determinat siguen difícils de controlar i en el futur quan les circumstàncies siguen molt més adverses, no s'estraneyeu que allò que vèiem en la pel·lícula Mad Max, siga més o menys una realitat, perquè sembla que la cosa anirà per ací, "El món feliç" de Huxley, Blade Runner de Ridley Scott i Mad Max, podrien ser els referents i les coordenades.
Home, no sé si no és una exageració anomenar-nos "classe treballadora". És clar que som "assalariats", però "classe treballadora" jo ho reservaria per als qui realment són imprescindibles i penquen cosa fina. Ja veieu que sóc el monstre dels escrúpols lèxics, però en fi, amb pare i germà obrers, i després d'haver tastat en la meua adolescència l'obra, l'horta i un bar, em fa vergonya posar-me emfàticament dins la "classe treballadora". A aquesta "classe treballadora de veritat" sí que se li aplica tot el que dius, Rafa. I més coses encara, també. Algunes em susciten solidaritat plena i ganes de posar la cara i pegar hòsties, d'altres em provoquen fàstic i menyspreu. Però això és un altre tema.
Nosaltres som classe treballadora perquè necessitem el nostre sou per a viure i depenem exclusivament d'un treball. Per tant, les condicions laborals i les regles de joc social establides pels dirigents empresaris o no, ens marquen per complet. No tenim negocis, ni fàbriques, ni finques, ni pisos de lloguers, ni rendes, ni terra, ni diners financers ni valors ni accions, ni especulacions i per no ser no som ni autònoms. Clar que no treballem ni en l'obra ni en la mina, però som assalariats i per tant classe treballadora, almenys jo sí que em considere així. Estic totalment d'acord amb les raons que exposes pel que fa a la vaga dels transportistes. Una altra raó per la qual els transportistes han fet una vaga "salvatge" és que la majoria van recolzar la privatització de l'antiga "Campsa" i ara quan han donat tot el mànec de la paella a les multinacionals i participen del sistema totalment injust i injustificat dels intermediaris i especuladors sense dir ni pruna, ara volen que el pare Estat els traga les castanyes del foc. Jo també voildria que els impostos es recarregaren sobre les rendes més grans i no que els repartiren els impostos amb impostos indirectes perquè els paguem tots, mentre els qui tenen assessors fiscals, com que la llei s'ho permet, feta per ells, desgraven i paguen el menys possible. Tampoc no protesta ningú d'això i PP i PSOE i la UE n'estan d'acord de carregar sempre d'impostos a tots, repartim de nou les càrregues entre els que menys guanyem. Els rics cada vegada més rics.
Aquesta descripció no em serveix, perquè hi ha un fum de petits funcionaris i assalariats diversos que sí que tenen pisos de lloguer, inversions importants en borsa, negocis subterranis, propietats immobiliàries, segona i tercera residència, hàbits de consum perfectament burgesos (i d'alta burgesia, ojo!), mentalitat de burgès i sobretot uns ingressos nets mensuals que no sé fins a quin punt es pot dir que són "de classe treballadora". Jo, per respecte als que realment treballen molt i cobren poc, preferisc dir que la meua mentalitat és proletària i la meua situació és petitburgesa burocràtica i pseudointel·lectual. Però bé, tampoc no ens barallarem per un parell de paraules, si tu vols parlar de "classe treballadora" en termes inclusius, tampoc no m'hi oposaré.
I, per descomptat, estic completament d'acord en el que dius. Primer estan a favor de les privatitzacions i de l'economia de mercat perquè esperen traure'n mossegada i pillar tot el que es puga, i quan les coses els ixen malament, hala, a fer el cafre, a perjudicar els qui no en tenim la culpa, i a demanar que el Papi Estat els pague la cagada. Cabrons! Com els qui s'han passat anys i anys comprant béns immobiliaris i venent hipoteques, vinga pegar pelotassos (treballadors inclosos) amb els terrenys i els pisos, i ara ploren amargament i demanen mesures a l'estat. Cabrons! O com els caradures que van voler traure tallada especulant amb Foro Filatélico i després demanaven que l'Estat els tornara els diners. Es pot tindre menys vergonya i menys escrúpols?
I és que té collons la cosa. En té, i de ben grossos. M'ha avisat un pardalet de l'article que el senyor Joan Oliver ha publicat a Ca'n Convergència sobre les 65 hores. Aquest personatge, "vinculat professionalment al món de les finances i al de la comunicació", hi amolla unes quantes perles. A banda de decidir que "ara el vent ja no bufa a favor de les 35 hores sinó de les 65 hores setmanals", el senyoret ens recorda que "El treball, i la riquesa, no es reparteixen, es creen. I per crear riquesa i treball no s'ha descobert altre sistema que treballar. Com més millor". I filosofa: "La filosofia de les 35 hores [sic!] és prohibir, la de les 65 hores és permetre." És clar, resulta que és una qüestió filosòfica, mira tu, i jo sense adonar-me'n. Ah, és clar, "A ningú no se l'obligarà a treballar 65 hores però a ningú no se li prohibirà". Ja. De categoria. Jo em pensava que "o lo tomas o lo decas", en el món actual, és una manera d'obligar, però deu ser que sóc molt malpensat. Ja m'agradaria a mi veure aquest figura, senyoret del món financer i de la premsa, treballant 60 hores sota el sol de la canícula, per un salari de merda, collint maduixes o repartint formigó, servint cubates als guiris o agranant el carrer, i veuríem quina "filosofia" seria la seua. Com dirien els de La codorniz, "me acabo de acordar de su progenitora". Ja sabeu què vull dir.
Ah, i ojito al parche, que si superposem la jornada de 60 hores i la jubilació als 70, i ho mirem des de la perspectiva d'un treball "dels de veritat", de proletari sense pal·liatius, imagineu l'estat físic i mental de la persona en passar de 50 anys. El llibret de Sennett que us vaig recomanar va a fer la mà en comparació. Al loro! Que no estamos tan mal!
Breu comentari (a causa la faena que tinc): açò és una guerra. O ens decidim a prendre les armes, o ens n´anem tots a fer la mà.
I pensar que jo sempre he defensat una Europa Unida... Però, és clar, fa anys no empassav això pel cap. Pensava en Europa i pensava en civilització i benestar, economia amb rostre humà, ecologisme i inversions socials. I en mobilitat àgil paneuropea. Era un somiatruites? Crec que no. Mutatis mutandis eren aquestes pinzsellades amb què més o menys tots pintàvem l'Europa del futur..., conscients que, de segur, hi hauria coses que no ens agradarien. In illo tempore, als 18-20 anys, no em podia esperar un gir tan macabre, tan sinistre... (...però no per ser, precisament, unn gir a l'esquerra...).
Doncs, no, Guillem: quan vaig votar NO a la Prostitució Europea ho vaig fer sense cap remordiment, perquè aleshores sí que ja intuïa tot això -home, això de les 60 hores no... això ni tan sols m'havia passat pe cap-. I que el rebuig pouga swer compartit per altres forces que rebutjo se me'n fot. Ja en l'Europa dels anys 20 hi havia molts trets comuns entre les dues grans forces de masses: feixismes i socialismes... Esperem que no hàgim de repetir la resta de la història.
Home, jo hauria tingut mala consciència perquè el meu vot seria molt malinterpretable: voldria dir que "sí que vull una Europa amb constitució, però no pas amb aquesta constitució", mentre que el meu vot hauria entrat senzillament en el sac de "no volem Europa amb constitució". Si hauria tingut remordiment és, precisament, perquè no sóc un somiatruites.
D'altra banda, tenim els següents missatges que arriben des de dalt:
a) Cal treballar més hores.
b) Fan falta més immigrants perquè treballin. I
c) La població autòctona s'estanca o minva, i en conseqüència envelleix.
Si sumeu aquestes tres idees, ja us dic jo que el resultat és curiós. El deixe en les vostres mans, i vaig corrents a buscar la Política d'Aristòtil, llibre primer, capítol 2...
Publica un comentari a l'entrada