Amics, sent dir-vos que s'ha acabat la risa. I a pesar de que se'ns està amuntonat la fèina, no puc deixar de proposar aquest vincle amb fotos (sobretot les fotos) que m'ha posat malalta de veritat. (Avise que són terribles, en el vincle ja est pot endivinar de que va l'assumpte).
http://ciberprensa.com/ablacion-fotos-de-una-aberracion/
M’he trobat amb aquesta notícia per casualitat mentre que feia un descans aquest matí i m’ha deixat impressionada. No és cap novetat, ja fa temps que tots sabem d’aquesta pràctica terrible, però la visió de les fotos, ha sigut molt dura, duríssima. I em pregunte com és que encara no s’ha acabat amb aquestes coses? I els drets humans? De segur, que haurà organitzacions, leis, que persegueixen aquestes pràctiques tan condemnables. Però clar, el problema crec que és molt més complex, és tracta d’una cultura, d’unes creències, de conviccions ancestrals, d’una escala de valors respecte al paper de la dona… En fi, amb quins arguments es pot convéncer les mateixes víctimas de l’aberració, humillació, mutilació (no sol física) a la qual són sotmeses, si interpreten les intervencions externes como intrusions i amenaces a la seua cultura? Es pot ser pemissiu amb qualsevol classe de cultura? No, i rotundament, no. Vosaltres penseu que amb mesures legals i prohibicions es pot sol·lucionar el problema?
dimecres, 23 d’abril del 2008
Ortografia mortal
El Sebastià, patier de pro, ens crida l'atenció sobre aquesta notícia esgarrifosa:
"El punto de la letra "i" causa una tragedia familiar en Ankara
Un malentendido entre una ex pareja por la falta de caracteres apropiados para el alfabeto turco en sus teléfonos móviles desemboca en un asesinato y un suicidio
Ankara - 22/04/2008
El matrimonio formado por Emine y Ramazan Çalçoban decidió romper su relación tras pelearse. Emine, de 20 años, retornó a la casa de su padre, Hamdi Pulas. La pareja, sin embargo, no dejó de reñir tras la separación y las disputas continuaron a través de mensajes en sus teléfonos móviles. Ramazan, de 24 años, le recriminó un día a su ex mujer que siempre cambiaba de tema cuando se quedaba sin argumentos. Pero en muchos teclados de teléfono móvil no existe el carácter para la letra "ı" turca (i cerrada, que se escribe sin punto), por lo que Ramazan, en lugar de teclear "sıkısınca" (cuando te quedas sin argumentos), puso "sikisinca" (cuando te follan), cuenta el diario turco Hürriyet. Emine se tomó el mensaje como un insulto y se lo mostró a su padre, según figura en el informe de la investigación judicial del caso. El progenitor se enfureció e increpó a su antiguo yerno: "Nos has insultado, has mancillado nuestro honor. Estás tratando a mi hija como si fuese una prostituta".Cuando Ramazan fue a casa de su ex mujer y su antiguo suegro para explicarse, toda la familia Pulas se le echó encima y le hirieron con un cuchillo. Como venganza, Ramazan acuchilló a Emine hasta matarla y fue encarcelado por ello, pero se suicidó en la prisión. Ahora el fiscal exige una condena de 15 años de cárcel para Hamdi Pulas y otras dos hijas suyas por el "intento de asesinato" de Ramazan. La trágica historia fue publicada ayer por Hürriyet, que destaca en su información que el punto de la "i" en ciertas palabras de la lengua turca está causando "serios problemas" en el país."
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/punto/letra/i/causa/tragedia/familiar/Ankara/elpepusoc/20080422elpepusoc_2/Tes?print=1
Sort que som de lletres i sabem d'ortografia, que si no... Bé, ací teniu un exemple (que seria còmic si no fóra que ha acabat com ha acabat) d'allò que comentàvem sobre els malentesos...
"El punto de la letra "i" causa una tragedia familiar en Ankara
Un malentendido entre una ex pareja por la falta de caracteres apropiados para el alfabeto turco en sus teléfonos móviles desemboca en un asesinato y un suicidio
Ankara - 22/04/2008
El matrimonio formado por Emine y Ramazan Çalçoban decidió romper su relación tras pelearse. Emine, de 20 años, retornó a la casa de su padre, Hamdi Pulas. La pareja, sin embargo, no dejó de reñir tras la separación y las disputas continuaron a través de mensajes en sus teléfonos móviles. Ramazan, de 24 años, le recriminó un día a su ex mujer que siempre cambiaba de tema cuando se quedaba sin argumentos. Pero en muchos teclados de teléfono móvil no existe el carácter para la letra "ı" turca (i cerrada, que se escribe sin punto), por lo que Ramazan, en lugar de teclear "sıkısınca" (cuando te quedas sin argumentos), puso "sikisinca" (cuando te follan), cuenta el diario turco Hürriyet. Emine se tomó el mensaje como un insulto y se lo mostró a su padre, según figura en el informe de la investigación judicial del caso. El progenitor se enfureció e increpó a su antiguo yerno: "Nos has insultado, has mancillado nuestro honor. Estás tratando a mi hija como si fuese una prostituta".Cuando Ramazan fue a casa de su ex mujer y su antiguo suegro para explicarse, toda la familia Pulas se le echó encima y le hirieron con un cuchillo. Como venganza, Ramazan acuchilló a Emine hasta matarla y fue encarcelado por ello, pero se suicidó en la prisión. Ahora el fiscal exige una condena de 15 años de cárcel para Hamdi Pulas y otras dos hijas suyas por el "intento de asesinato" de Ramazan. La trágica historia fue publicada ayer por Hürriyet, que destaca en su información que el punto de la "i" en ciertas palabras de la lengua turca está causando "serios problemas" en el país."
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/punto/letra/i/causa/tragedia/familiar/Ankara/elpepusoc/20080422elpepusoc_2/Tes?print=1
Sort que som de lletres i sabem d'ortografia, que si no... Bé, ací teniu un exemple (que seria còmic si no fóra que ha acabat com ha acabat) d'allò que comentàvem sobre els malentesos...
dilluns, 21 d’abril del 2008
Responsabilitats i culpabilitats.
En les darreres dues setmanes he vist dues pel·lícules que potser poden subministrar temes de reflexió interessant. Em refereixo a "Todos estamos invitados", del Manuel Gutiérrez Aragón, y a "Los falsificadores" ("Die Fälscher"), de S. Ruzowitzky.
Personalment, la del Gutiérrez, m'ha semblat interessant, té algun moment impactant, però també fa l'efecte de deixar les coses a mitjan camí. L'essencial gira al voltant de la vida d'un professor d'universitat amenaçat per ETA i del capteniment dels altres -dels no amenaçats- en relació amb ell. El moment en què li transmeten, "oficialment", l'amenaça és especialment significatiu: s'esdevé en una situació pública, voltat d'amics amb els quals comparteix un soparot pantagruèlic... però ningú sent les paraules amb què l'han sentenciat a mort. Ja us podeu imaginar el que això significa: el paper de la por.
Si intentem generalitzar una mica podem enquadrar el que s'escau a la pel·lícula en el context de la fenomenologia de la por socialitzada, cosa que, d'altra banda, lligaria amb algun dels temes que ja hem tractat ací (per exemple, en referir-nos a les societats vigilades...). Ara, de moment en la nostra societat quotidiana, no ens juguem la pell d'una manera tan evident com en determinats contextos del País Basc. O de la història no gaire llunyana d'Europa, com la que ens recorda la pel·lícula dels "Falsificadors".
Per cert, no sóc gens partidari d'usar el terme "nazi" en un sentit metafòric. Crec que això sempre serveix per a banalitzar un dels moments més tremends -stricto sensu!- de la nostra història. Mai no qualificaria els etarres com a nazis, perquè, simplement, no ho són. Poden ser indesitjables, filldeputes, terroristes, bàrbars i moltes altres coses. Però el nazisme, com el feixisme, són etiquetes amb un referent molt clar, millor no oblidar-ho. Aplicar-les al tema de la violència al País Basc és no entendre ni què és el nazisme ni què hi passa, allà. Dic tot això, perquè la pel·lícula dels Falsificadors ens duu a l'època de l'hegemonia nazi i, concretament, a un camp de concentarció i no he volgut que es pensés que posava una cosa al costat de l'altra tot fent aquesta assimilació que critico. Tot i així, és evident que els mecanismes autoritaris poden tenir sempre molts elements en comú.
Vertaderament, la pel·lícula de "Die Fälscher" m'ha semblat magnífica, molt millor que l'altra -amb la qual comparteix, però, algun tema-, us la recomano de debò. Imagineu-vos, dins de la misèria absoluta d'un camp de concentració, l'existència d'un grupiu de presoners relativament privilegiats per les autoritats del camp perquè treballen com a falsificadors de moneda per al règim nazi (sembla que la història de fons és real). A partir d'ací ja us podeu imaginar el dilema ètic que es planteja i que, paulatinament, es va fent més evident, segons avança la pel·lícula -fins a acabar d'una manera, jo diria, certament polèmica ...o polemitzable-.
Vaig eixir anit del cine tot pensant la quantitat de situacions en què, en la nostra vida, es poden plantejar dilemes semblants, però de més baixa graduació -sortosament!-. Les situacions extremíssimes tenen la virtut d'eliminar les zones d'ombra: és clar qui és el botxí i qui la víctima; però quan jugar-se la pell no és pas una metàfora, sinó una circumstància real i immediata, les decisions més valentes poden ser inoperants i les més intel·ligents poden semblar miserables... O potser no, i és al'inrevés. No dic res més. Si voleu que en xarrem, aneu al cine i ja en parlarem!
Bona tarda de diumenge i que dilluns ens siga lleu!
Personalment, la del Gutiérrez, m'ha semblat interessant, té algun moment impactant, però també fa l'efecte de deixar les coses a mitjan camí. L'essencial gira al voltant de la vida d'un professor d'universitat amenaçat per ETA i del capteniment dels altres -dels no amenaçats- en relació amb ell. El moment en què li transmeten, "oficialment", l'amenaça és especialment significatiu: s'esdevé en una situació pública, voltat d'amics amb els quals comparteix un soparot pantagruèlic... però ningú sent les paraules amb què l'han sentenciat a mort. Ja us podeu imaginar el que això significa: el paper de la por.
Si intentem generalitzar una mica podem enquadrar el que s'escau a la pel·lícula en el context de la fenomenologia de la por socialitzada, cosa que, d'altra banda, lligaria amb algun dels temes que ja hem tractat ací (per exemple, en referir-nos a les societats vigilades...). Ara, de moment en la nostra societat quotidiana, no ens juguem la pell d'una manera tan evident com en determinats contextos del País Basc. O de la història no gaire llunyana d'Europa, com la que ens recorda la pel·lícula dels "Falsificadors".
Per cert, no sóc gens partidari d'usar el terme "nazi" en un sentit metafòric. Crec que això sempre serveix per a banalitzar un dels moments més tremends -stricto sensu!- de la nostra història. Mai no qualificaria els etarres com a nazis, perquè, simplement, no ho són. Poden ser indesitjables, filldeputes, terroristes, bàrbars i moltes altres coses. Però el nazisme, com el feixisme, són etiquetes amb un referent molt clar, millor no oblidar-ho. Aplicar-les al tema de la violència al País Basc és no entendre ni què és el nazisme ni què hi passa, allà. Dic tot això, perquè la pel·lícula dels Falsificadors ens duu a l'època de l'hegemonia nazi i, concretament, a un camp de concentarció i no he volgut que es pensés que posava una cosa al costat de l'altra tot fent aquesta assimilació que critico. Tot i així, és evident que els mecanismes autoritaris poden tenir sempre molts elements en comú.
Vertaderament, la pel·lícula de "Die Fälscher" m'ha semblat magnífica, molt millor que l'altra -amb la qual comparteix, però, algun tema-, us la recomano de debò. Imagineu-vos, dins de la misèria absoluta d'un camp de concentració, l'existència d'un grupiu de presoners relativament privilegiats per les autoritats del camp perquè treballen com a falsificadors de moneda per al règim nazi (sembla que la història de fons és real). A partir d'ací ja us podeu imaginar el dilema ètic que es planteja i que, paulatinament, es va fent més evident, segons avança la pel·lícula -fins a acabar d'una manera, jo diria, certament polèmica ...o polemitzable-.
Vaig eixir anit del cine tot pensant la quantitat de situacions en què, en la nostra vida, es poden plantejar dilemes semblants, però de més baixa graduació -sortosament!-. Les situacions extremíssimes tenen la virtut d'eliminar les zones d'ombra: és clar qui és el botxí i qui la víctima; però quan jugar-se la pell no és pas una metàfora, sinó una circumstància real i immediata, les decisions més valentes poden ser inoperants i les més intel·ligents poden semblar miserables... O potser no, i és al'inrevés. No dic res més. Si voleu que en xarrem, aneu al cine i ja en parlarem!
Bona tarda de diumenge i que dilluns ens siga lleu!
divendres, 18 d’abril del 2008
Segon interludi
Un visitant il·lustre del P@tio, el professor Pietro U. Dini, m'envia un vincle a la revista Promethevs on podreu trobar coses de i sobre el poeta lituà Tomas Venclova, amic de Milosz, i un dels participants en la taula redona que teniu en la Biblioteca del P@tio. Del que hi apareix, us retalle ací un dels poemes, que m'ha agradat:
"Comentario
Lo primero, aunque cueste, es venerar la lengua;
humillada en los renglones de la prensa, en falsas necrológicas,
en sombrías alcobas asfixiantes, en delaciones, en el griterío del mercado,
en las trincheras, en esquinas malolientes, en infames teatruchos,
en interrogatorios y en paredes de urinarios.
En edificios grises donde alambradas de acero custodiaban
un sinfín de escaleras, donde ya no es el hombre, sino el tiempo,
quien determina cuándo debe llegar el momento de la muerte;
deshilachada, ronca y torpe por el bullicio
y la rabia. Venerar, pues, la lengua,
exiliada en la tierra con nosotros, de manera
que incluso en ella encuentra su reflejo,
el verbo originario, engendrado en otros universos.
Nos fue dado para distinguirnos de la arcilla,
la palma y el tordo, y tal vez, por qué no, de los ángeles,
para entender mejor las cosas al nombrarlas.
Aquellos que esperan recuperar el espacio perdido
purificando la lengua han de tener muy en cuenta
que el fracaso les acecha en cada esquina. Porque sabido es
que las puertas se van alejando cuanto más te aproximas a ellas;
el don compensa la pérdida; lo construido
pronto será un montón de ruinas. Y jamás llegarás a un paraíso extranjero
–porque muchos son los paraísos–. Quien un día lo alcanza
borra sus propias huellas y no tarda en extraviar la llave.
Dicen que no eres más que un instrumento. Te dicta
una fuerza que, si pudieras ver, te dejaría ciego.
No es así, exactamente. Subes en sueños la escalera de Jacob,
a tientas, gastando fuerzas que no tienes, sin red que te proteja,
esperando que alguien te acoja –o no–, allá en lo alto. Tal vez
se ponga de tu lado, y él mismo ordene las palabras,
cambie una vocal, precise la sintaxis, el calificativo.
Pocas veces ocurre, pero puede ocurrir,
y entonces sientes que aquello que has creado está bien,
porque las letras fluyen por el folio como el légamo en el río,
y de pronto aparece el matorral, la ribera y la ciudad tras ella.
Y es mejor que no sepas quién lo leerá (si al final es leído)."
Traducció de Pietro U. Dini i Albert Lázaro-Tinaut
"Comentario
Lo primero, aunque cueste, es venerar la lengua;
humillada en los renglones de la prensa, en falsas necrológicas,
en sombrías alcobas asfixiantes, en delaciones, en el griterío del mercado,
en las trincheras, en esquinas malolientes, en infames teatruchos,
en interrogatorios y en paredes de urinarios.
En edificios grises donde alambradas de acero custodiaban
un sinfín de escaleras, donde ya no es el hombre, sino el tiempo,
quien determina cuándo debe llegar el momento de la muerte;
deshilachada, ronca y torpe por el bullicio
y la rabia. Venerar, pues, la lengua,
exiliada en la tierra con nosotros, de manera
que incluso en ella encuentra su reflejo,
el verbo originario, engendrado en otros universos.
Nos fue dado para distinguirnos de la arcilla,
la palma y el tordo, y tal vez, por qué no, de los ángeles,
para entender mejor las cosas al nombrarlas.
Aquellos que esperan recuperar el espacio perdido
purificando la lengua han de tener muy en cuenta
que el fracaso les acecha en cada esquina. Porque sabido es
que las puertas se van alejando cuanto más te aproximas a ellas;
el don compensa la pérdida; lo construido
pronto será un montón de ruinas. Y jamás llegarás a un paraíso extranjero
–porque muchos son los paraísos–. Quien un día lo alcanza
borra sus propias huellas y no tarda en extraviar la llave.
Dicen que no eres más que un instrumento. Te dicta
una fuerza que, si pudieras ver, te dejaría ciego.
No es así, exactamente. Subes en sueños la escalera de Jacob,
a tientas, gastando fuerzas que no tienes, sin red que te proteja,
esperando que alguien te acoja –o no–, allá en lo alto. Tal vez
se ponga de tu lado, y él mismo ordene las palabras,
cambie una vocal, precise la sintaxis, el calificativo.
Pocas veces ocurre, pero puede ocurrir,
y entonces sientes que aquello que has creado está bien,
porque las letras fluyen por el folio como el légamo en el río,
y de pronto aparece el matorral, la ribera y la ciudad tras ella.
Y es mejor que no sepas quién lo leerá (si al final es leído)."
Traducció de Pietro U. Dini i Albert Lázaro-Tinaut
dimecres, 16 d’abril del 2008
Primer interludi
Ie! Ara que pareix que hi ha sequera d'idees i de notícies (tret del cas Berlusca, que mereix un debat a fons), clave mà en el principi de l'anotació d'avui del Quadern gris, on el mestre de la boina n'amolla una de les millors de tot el llibre:
"De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable."
Sempre m'ha impressionat el primer paràgraf, amb allò d'"il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys"...
Teniu l'anotació sencera ací, al BloQG (del qual aprofite per fer publicitat). Alguna opinió?
"De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable."
Sempre m'ha impressionat el primer paràgraf, amb allò d'"il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys"...
Teniu l'anotació sencera ací, al BloQG (del qual aprofite per fer publicitat). Alguna opinió?
divendres, 4 d’abril del 2008
Segona recomanació primaveral
Sense ànim acumulatiu (perquè estic mirant, esgarrifat i fascinat, el documental que recomanava Enric: PESADILLAS [I], PESADILLAS [II], PESADILLAS [III]): mireu-vos, si teniu temps, l'article "Moral de laico" en El País d'avui. La quantitat de temes implicats és tremenda.
dimecres, 2 d’abril del 2008
Recomanació primaveral: "El poder dels malsons"
Però afortunadament hi ha vida més enllà de les oposicions, i per a demostrar-ho, us recomane un excel·lent documental de la BBC que he vist aquestes pasqües i que podeu trobar fàcilment al youtube o al video.google: "El poder de las pesadillas". Es tracta d´un complement ideal del text de Bauman penjat al patio i del nostre debat a propòsit de la invasió de la privacitat. Dues són les tesis centrals del documental: 1) Els polítics actuals ja no legitimen el seu poder invocant un projecte de futur atractiu fonamentat en alguna ideologia, sinó que ho fan intentant convéncer-nos que ens estan protegint d´uns perills terribles; 2) Al Qada no existeix. A més, fa una interessantíssima genealogia dels culpables de l´actual política de la por: els neoconservadors nordamericans, capitanejats per Leo Strauss, i els islamistes radicals. No us el perdeu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
