dimarts, 22 de setembre del 2015

Petita celebració (3)

Durant un cert temps, vaig cometre l'abús verbal d'anomenar "exili" la meva dislocació polonesa. Un amic em va fer veure que potser com a llicència retòrica podia tenir una gràcia, però que era un abús de llenguatge que no em parava bé. I li vaig donar la raó. Mai més no em vaig aplicar aquest substantiu, almenys no en públic. Tanmateix, sempre m'ha fet l'efecte que en aquella necessitat de fugir que m'havia empès a saltar 2.600 km, en aquella temeritat d'aterrar a la brava en un país la llengua del qual ignorava, hi havia un element de tragèdia dissimulat sota les aparences, un desastre íntim, una apocalipsi dins una tassa de te. Per això la imatge de Mickiewicz fugint d'una pàtria menyspreadora sempre m'ha suscitat una enorme simpatia. Els versos finals expressen una tristesa i una soledat d'una intensitat esfereïdora.

Akkerman, per cert, és el nom antic de Bílhorod-Dnistrovski (ucraïnès: Бі́лгород-Дністро́вський), al sud-oest d'Odessa.




LES ESTEPES D'AKKERMAN


D'un oceà de pols vaig penetrar la immensitat,
El carro s'immergeix en la verdor i s'obre pas com un llagut;
Entre ones de prats, entre un mar de flors,
Ara esquivem els herbassars com illots coral·lins.

Ja se'ns fa fosc, no veig turons ni tampoc el camí;
Aixeco els ulls, busco pel cel estels que guien naus;
I brilla un núvol allà lluny? Surt l'alba per allà?
No: el Dnièper brilla, i el que ha sortit són els llums d'Akkerman.

Pareu! Oh, quin silenci... Sento com passen,
Lentes, les grues, no ho percebria la vista d'un falcó;
Sento per on es bellugueja la papallona a l'herba,

Noto la serp tocant la brossa amb aquell pit lliscós.
Quina quietud!... Paro l'orella, per mirar de sentir
La veu del meu terrer natal... Marxem, ningú no ens crida.



Adam Mickiewicz, Sonety krymskie ['Sonets de Crimea'], I (1826).
Trad. Guillem Calaforra



STEPY AKERMAŃSKIE

Wpłynąłem na suchego przestwór oceanu;
Wóz nurza się w zieloność i jak łódka brodzi:
Śród fali łąk szumiących, śród kwiatów powodzi,
Omijam koralowe ostrowy burzanu.

Już mrok zapada, nigdzie drogi ni kurhanu;
Patrzę w niebo, gwiazd szukam, przewodniczek łodzi;
Tam z dala błyszczy obłok - tam jutrzenka wschodzi;
To błyszczy Dniestr, to weszła lampa Akermanu.

Stójmy!... Jak cicho!... Słyszę ciągnące żurawie,
Których by nie dościgły źrenice sokoła;
Słyszę, kędy się motyl kołysa na trawie,

Kędy wąż śliską piersią dotyka się zioła...
W takiej ciszy, tak ucho natężam ciekawie,
Że słyszałbym głos z Litwy... Jedźmy, nikt nie woła.

13 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

La teva versió m'agrada molt, però no hi acabo de trobar massa encertat el tercer vers del primer quartet. Potser el defecte prové de l'original, no ho sé...

Guillem Calaforra ha dit...

Literalment diu "Sento [auditivament] per on la papallona es mou a l'herba". Després he substituït amb alguns sinònims per mantenir el ritme i el resultat ha estat aquest. De fet, en l'original mateix el trobo desconcertant. Però al capdavall no es tracta de traduccions destinades a l'eternitat del paper...

Josep J. Conill ha dit...

No, no, aquest vers que cites el trobo impecable. La meva reticència té a veure amb el tercer vers del primer quartet ("Per prats a onades remorejants i un devessall de flors,"), que em sembla sintàcticament i semànticament molt poc clar.

Guillem Calaforra ha dit...

Original: "Entre ones de prats [prats ondulats] remorejants, entre una inundació de flors".

Josep J. Conill ha dit...

És més clar que la traducció, potser en aquest cas caldria ser més literal. I consti que ho dic sense cap ànim de pontificar, perquè la meva experiència com a traductor és gairebé nul·la. Són només observacions de lector.

Anònim ha dit...

Jo coincidesc també amb el Josep. De fet, en la lectura hi he ensopegat. Potser alguna cosa així com "Entre ones de prats i mars de flors", encara que ací es perd el so, la remor i interpreto "powodzi" que, realment, és inundació. Podria ser també "Entre ones de prats i inundacions de flors". Una traducció més literal (p. e.: "Enmig d'un mar revoltat de prats i enmig d'una inundació de flors") dóna un vers enoooorme i sense gens de gràcia. Crec que no es pot traduir bé sense tenir en compte el següent vers."Passo [o: "Avanço entre"] un oceà de prats remorejants [o: "...remorejant de parts"], [passo] una inundació de flors, / deixo enrere els illots coral·lins dels herbassars". Ara, la cosa es podria afinar més, però és difícil. El que faig són mers suggeriments, no solucions (cal revisar el ritme, la sonoritat).

De tota manera, m'és impossible pensar en els sonets d'aquesta sèrie sense que em passe pel cap un altreun altre de ben interessant, magníficament recitat pel "sonat" que protagonitza "El dia del sonat", gloriosament traduïda al català per Sir Francis Drake (...vés per on...). Item plus: el poema que ens ocupa és el que aquest pobre dissortat està treballant per a classe en un dels moments més memorables de la pel·lícula. I, per cert, Sir Francis ofereix algunes opcions interessants en la seva traducció.

Finalment, no sé qui ha traduït la pel·lícula al català. Grans honors i mercès es mereixeria. Ara, que la pel·lícula és teua, d'això no en tinc cap dubte!

Josep-A.

Guillem Calaforra ha dit...

No accepto cap solució alternativa que faci desequilibrar el ritme i la quantitat de síl·labes. La poesia, per a mi, no és traduïble, però quan s'intenta fer a vegades cal sacrificar la semàntica, però no mai la música. I si l'original ofereix dificultats sintàtiques a un parlant nadiu, just és que la traducció les creï al lector de la llengua d'arribada. Els versos, han de tenir (o produir la sensació de tenir) deu síl·labes, això no és negociable.

Moltes gràcies per les vostres observacions.

Guillem Calaforra ha dit...

Perdoneu, he escrit "deu síl·labes", volia dir "entre deu i quinze", mantenint el ritme de manera aproximada. Ho he canviat i crec que queda millor. Gràcies de nou!

Anònim ha dit...

Si has de sacrificar la semàntica, millor no traduïsques. Dit així, amb aquesta contundència pètria (de llosa de cementiri), hauríem de deixar de traduir... Però, evidentment, es tracta de graus i de negociacions. Constantment. Ah, i això que la poesia és intraduïble, sempre m'ha semblat errat. Hi ha sempre alguna cosa que s'escapa, evidentment. No sols en la poesia, sinó en qualsevol acte creatiu. O de comunicació artística. Fins i tot abans de la traducció -a banda que algú considere que tot és traducció...

De tota manera, com indiques, sí és important mantenir-se fidel a les limitacions melòdiques i sil·làbiques que hages decidit, cosa que jo no he tingut en compte (...tampoc no sé quines limitacions m'hauria autoimposat). D'altra banda, en l'original no ensopegue en cap vers. La versió que ara n'has fet, queda millor. Crec jo.

J.-A.

Guillem Calaforra ha dit...

Això de traduir o no traduir, de si la semàntica, de si la poesia sí o la poesia no, ja no ho discuteixo amb ningú, i menys encara amb traductors. Arribats a un determinat punt, les nostres conviccions sobre això ja no convencen ningú. Per tant, m'estalvio aquesta incomoditat, que només dóna disgusts en la vida.

Si ho faig, com ara ací, és perquè no li dono gaire importància. Sóc conscient que tota traducció de poesia no és més que una paràfrasi impotent, i no res més. M'ho prenc amb un sentit lúdic, sense coturns ni exageracions. Per això no m'interessa fer-ho per a revistes, per publicar llibres, ni res de tot això.

Amb les observacions vostres i les de Sebastià crec que ha quedat una versió acceptable.

Josep J. Conill ha dit...

Jo també crec que aquesta traducció del tercer vers millora molt la versió anterior. La veritat és que, tal com ha quedat, em sembla, efectivament, una versió plenament acceptable. En qualsevol cas, molt millor que la castellana que tinc per casa, deguda de Vicente Tortajada (Sonetos de Crimea. Sevilla: Renacimiento, 2000) el qual, per a més inri, tradueix així els dos últims versos de la primera estrofa: "y hendiendo floraciones, mecido en su oleaje, / evito las cardenchas de islotes de coral." Quin horror!

Guillem Calaforra ha dit...

Moltes gràcies a tots dos!

No voldria que semblés que la meva resposta anterior ha estat malhumorada. A vegades l'escriptura gasta bromes així, i cal "modalitzar". No, era una resposta més aviat "passota" i despreocupada, de "bua, no em posaré a discutir que em fa mandra"... Millor és explicitar-ho, especialment quan es tracta amb amics. :-D

Josep J. Conill ha dit...

No has de patir pena, per aquestes coses... L'amistat està per damunt d'aquestes coses, NOmés això faltaria!