divendres, 10 de juliol de 2015

La infantesa intraduïble

Aquests dies posem rumb definitiu cap a la tercera edició del llibre de Janina, i ara toca corregir les galerades. Aquesta edició es basa en la meva pròpia transcripció del manuscrit polonès, a partir d'una reproducció fotogràfica que en va fer l'arxiu del quibuts Beit Lohamei Hagetaot (Casa dels Lluitadors del Gueto). Aquella transcripció i "reconstrucció" del manuscrit va ser la primera versió completa de l'original, ja que l'edició polonesa de 1946 era una "composició" amb retallades notables i una reordenació dels fragments de dalt a baix. Per tant, la tercera edició catalana serà la primera versió completa i fidel (filològica) d'aquestes memòries, amb l'afegit d'unes quantes fotos més, etcètera. Serà un esdeveniment; però això ja us ho comentaré un altre dia. No era d'aquest tema que volia parlar, ara.

Amb aquestes correccions se m'ha fet més evident que mai un fenomen sobre el qual ja vaig tenir ocasió de reflexionar des dels primers treballs amb aquest llibre: el fenomen de l'escriptura infantil madura i la traductibilitat.

En la forma en què es va publicar el 1946, el llibre de Janina conté trets de redacció innegablement infantils: una sintaxi de tendència paratàctica, usos poc elaborats de paraules com ara doncs, etc. Alhora s'hi fan evidents característiques d'una gran maduresa, com ara una memòria factual gairebé eidètica, reaccions pròpies de persones adultes, i una capacitat extraordinària per a argumentar i lligar lògicament els fets i les conseqüències. El rerefons d'aquests trets és ben evident: en la persona que escriu s'ha produït una maduració forçada per les circumstàncies, pel dolor i per la supervivència, però aquesta maduració ha tingut lloc en una personalitat d'una intel·ligència molt per sobre de la mitjana, i d'una sensibilitat finíssima ja abans de l'adolescència.

El problema és que aquest text, quan el trasllades al català, sembla encara més adult que l'original. I això no és un problema del llibre, o almenys no predominantment del llibre. Per diverses raons. D'una banda, el model noucentista continua pesant de manera castradora fins i tot ara, cent anys després. La cultivació del català i la diversificació de registres no han avançat fins al punt que hi hagi un "català infantil" recognoscible en els textos, homologable i normal. Fins i tot el lèxic infantil admissible segons els cànons és tremendament reduït, i no sols per la intrusió omnipresent del castellà, sinó també perquè la relació entre els catalanolectors / catalanoescrivents i el llenguatge escrit és tan rígida que només admet homogeneïtzació i "oficialisme": si una determinada expressió no s'empra en almenys dues regions, o si no pertany a un centre difusor potent, o si no es troba en els diccionaris a l'ús, el fet d'emprar-la està tan mal vist com amollar un pet durant el sopar a casa dels teus amfitrions.

Però això, que en si dificulta molt les coses, no és el més complicat de tot, al meu parer. Quan es tracta de reproduir per escrit el llenguatge infantil d'una obra en una altra llengua, el més fotut és que el realisme lingüístic exigit per les circumstàncies xoca contra una paret de titani reforçat: els infants catalanoparlants no parlen així, i sobretot no escriuen així. Amb la qual cosa entrem en un tema bastant més espinós.

Una criatura de dotze o tretze anys, a la Lviv dels anys quaranta del segle passat, podia escriure un paràgraf com aquest d'una conversa amb sa mare, i en polonès sona perfectament versemblant:

"—¿Però per a què he de viure, jo? Sigui com sigui no aguantaré sense documents. Mama, ¿vols allargar-me aquest suplici? ¿Que no serà millor acabar ja d’una vegada, abraçada a tu? ¿Què pot ser la vida per a mi tota sola?"

En català, en canvi, resulta impossible d'imaginar una criatura de la mateixa edat dient sigui com sigui o allargar un suplici, o la frase final. La intervenció següent de la nena té, en l'original, la flaire del sofriment autèntic; en català, en canvi, sembla quasi un monòleg d'Eurípides:

"—¿Que la venjança em restituirà ma mare? ¿Val la pena turmentar-se per això? ¿Què en traurem, d’això? ¿Que no és millor acabar ara, així, estirada a la teva vora? Mama, m’estalviaries tants sofriments que m’esperen, tants turments!!!"

Us imagineu un fill o filla vostre, o nebot, o neboda, que parlés així?

Sóc conscient que el lector s'haurà de fiar de mi quan li dic que en polonès resulta bastant més versemblant que en català. Al cap i a la fi, el llenguatge no és només qüestió de paraules i construccions, sinó de sentit, de connotació i de pes cognitiu. I des d'aquesta perspectiva, en un personatge preadolescent com la Janka de 1943 coses com aquestes són coherents, mentre que en la versió catalana d'això mateix, per moltes voltes que li doni el traductor, al final el resultat és xocant. Perquè el repertori expressiu, l'arsenal de discurs d'una criatura polonòfona de fa setanta anys era diferent de la "caixa de ferramentes" lingüística d'un adolescent catalanòfon actual. Què produeix aquesta diferència? Hi ha factors personals, sens dubte, i ben intransferibles, però hi ha també, i sobretot, ambients educacionals completament diferents. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Això enllaça, en bona part, amb una conversa que vaig mantenir fa uns dies amb un amable lector de La ment captiva. En referència als quatre personatges (Alfa, Beta, Gamma, Delta) de què parla Miłosz, la persona en qüestió em deia: "Suposo que són autors que avui en dia no es llegeixen massa a Polònia, no?". I resulta que no és del tot així, li vaig comentar: "Andrzejewski és l'autor d'una novel·la que va donar lloc a una famosa pel·lícula de Wajda; de Borowski es van publicar fa poc les completes, i també forma part del cànon; Putrament i Galczynski no són tan habituals, però s'ensenyen en secundària. La llista de lectures obligatòries allà no és com ací." Déu em guard de lloar el sistema educatiu polonès, xovinista-narcisista i integrista catòlic. Però sí que és cert que "qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa".

[PS. Us agrairia que no compartíssiu aquest text en Facebook, ni els que vindran, si vénen. El Patio Virtual continua en obert, com sempre, però voldria que tornés a ser l'espai de diàleg que era abans, el d'un grup d'amics que l'empra per pal·liar les dificultats de trobar-se presencialment. I les xarxes socials li donen una visibilitat exagerada que no li escau, crec jo. Si voleu compartir-lo, envieu-lo per correu electrònic. Gràcies.]

20 comentaris:

Josep-Antoni ha dit...

M'alegra, d'entrada, la bona notícia que comentes, en el primer paràgraf, sobre l'aparició imminent del teu treball -revisat-. Enhorabona! Millor manera de reobrir el Pati Virtual, impossible!

El tema que planteges és molt interessant. I molt complex. Una complexitat doble, si més no. Intrínseca, pel fet tècnic de la traducció per ella mateixa, del trasllat d'un tramat de relacions socioculturals d'un marc historicosocial a un altre; i extrínseca, pel que fa a la seva concreció, en aquest cas, catalana. Traduir al català -a llengües com el català-afegeix un plus de complexitat. Empro aquests adjectius amb moltes precacucions, perquè, en fet de llengües, vés a saber on és allò de dins (l'intrínsec) i allò de fora (l'extrínsec).

Quant al primer vessant, tingues en compte que no es tracta de reproduir la llengua infantil -això potser seria més senzill-, sinó la llengua infantil recordada. Ens hauríem de preguntar quins trets som capaços de recordar com a caracteritzadors de la nostra llengua -estrictament nostra, personal, individual- com a marques d'infantesa. Alguns trets, segur que coincidirien amb els del polonès; altres, potser no. Trets de sintaxi, de lèxic, etc., amb què poder compensar els trets originals que haguessin de perdre's en el salt mortal (mortal de necessitat i sense xarxa!) de la traducció. Es tracta de cercar elements que semblin com incrustacions del passat (de la infantesa) en la persona madura -i intel·ligent- que escriu ara. Que ara recorda el passat. La desviació temporal (de l'època original del llibre a l'època actual), però, té també una altra conseqüència: la rememoració que practicaria un adult d'ara i del nostre context seria semblant a la que fa la protagonista d'aquell llibre...? Hi ha un canvi de sensibilitat que faci esdevenir l'expressió d'aquest exercici tan estranya com l'expressió dels sentiments de certes èpoques...? Produeix, per exemple, la mateixa estranyesa que la sentimentalitat romàntica llegida amb ulls actuals...? Potser són preguntes que també requereixen reflexió.

Quant al tema de la llengua-meta em torna al cap un comentari que més d'una volta he fet, encara que potser no pas amb tu, contrastant el fet de traduir al català determinats textos amb el de traduir-los al castellà (i les llengües implicades potser es poden prendre de manera quasi emblemàtica). Imagina't que t'interessa traduir al castellà un text medievalitzant (una novel·la del XIX que recreés un ambient medieval). Només que empris el "vos" i quatre arcaismes més o menys marcats, ja actives en el lector la consciència de llegir alguna cosa antiga. Fins i tot aquest "vos" podria ser entès en aquest sentit per un lector sud-americà, ja que seu "vos" funciona de manera diferent (no va acompanyat de formes com les corresponents al "vosotros" castellà, forma percebuda amb sabor més o menys d'antigor o, almenys, d'exotisme). Però... i en català? Com ho faríem? I, més encara, pensant en el conjunt general dels catalanoparlants. Vull dir: en castellà és facilíssim crear aquesta pàtina o filtre que adverteixi al lector davant quina mena de text es troba. I en català? Si partíssim d'un model més unificat, un model en què tothom digués i escrivís "penso" -i és només un exemple-, només que en la traducció féssim servir "pense" o "pens" ja tindríem una bona marca d'antigor. D'envelliment textual. Però això, en la situació actual, no és òbviament versemblant. I el que passa amb aquest tema crec que es pot traslladar fàcilment a altres casos, com ara el de la dicció infantil. En realitat, diguem-ne, criptoinfantil, ja que estem parlant d'elements relativament subtils, que d'una manera indirecta expressin una lleu aroma d'infantesa.

Josep-Antoni ha dit...

[Per a acabar el text anterior, perquè el programa ha protestat per la quantitat de caràcters...]

Parles del pes del model noucentista. I tant! Però cada vegada que se l'ha intentat deixar enrere, ens hem trobat la dispersió provocada pel fet que cada gran dialecte tira pel seu compte. Els col·loquialismes d'un costat resulten potser massa estranys en un altre, especialment si juguem, per exemple, amb l'ús de certs pronoms, etc. Ara, en el cas que t'ocupa -que ens ocupa, en aquesta nota-, no estic del tot segur que la diferència la marqui tant la distància entre el repertori expessiu de la xica preadolescent polonesa de fa setanta anys i la "caixa de ferramentes" d'una adolescent catalanoparlant actual com, més aviat, la diferència de sensibilitat que, a escala del tot personal, pot haver-hi entre la Janka i qualsevol altra persona. O és que no coneixem nosaltres, de pròpia mà, casos i casos de xicots capaços d'expressar-se d'una manera més o menys elaborada i dúctil front a casos de nois d'expressió telegràfica? Quin pes té, en el resultat final, un ingredient i un altre? És difícil d'esbrinar. I sí, et dono la raó del tot: "Qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa". Hauríem de prendre'n nota a l'hora de reformar el sistema educatiu...

Guillem Calaforra ha dit...

Dios mido! Dios mido! Hi ha vida intel·ligent!!!
Saboroses consideracions, que demanen resposta en camp clos a tota ultrança. Et responc de seguida que acabi la introducció de correccions en les galerades. Avui o demà.
Gràcies, Senyor! M'has donat un senyal que existeixes! :-D

Guillem Calaforra ha dit...

Una puntualització. No estic d'acord que la traducció amb trets del llenguatge sigui la utilització d'una llengua recordada. En realitat es tracta d'un llenguatge imitat, basat en l'experiència que el traductor té del llenguatge infantil en la llengua d'arribada. Per tant no hi ha rememoració platònica, sinó utilització de recursos coneguts a través dels estudis sobre adquisició del llenguatge (català en aquest cas) i sobre l'experiència directa de com parlen els nens avui dia. I el problema surt quan aquesta imitació, com més s'acosta al llenguatge infantil (català) realment existent, més s'allunya del text original. Per la senzilla raó que, com deia en el text, els nens no parlen així en català, ni tan sols (ai las!) els que diries que són més espavilats. Els de dotze o tretze anys, si més no.

Guillem Calaforra ha dit...

La inexistència d'un català tan unificat com, per exemple, el polonès, efectivament dificulta l'ús de trucs i estratègies de matisació cronolectal del text. Aquesta dificultat seria el revers quasi perfecte d'aquella altra a què em referia jo, segons la qual el catalanòfon alfabetitzat típic té horror d'emprar formes d'expressió que no estiguin sancionades solemnement pels custodes linguae. Són les dues cares d'una mateixa moneda, la moneda consistent en una esquifida "experiència de l'altre" a dintre del domini català, en un flux intern gairebé inexistent de comunicació "interdialectal" i "supradialectal", que deriva en purismes retractius i repressius. Si expliqués ací algunes de les meves experiències com a traductor per a editorials del "Principat", fins demà al matí no acabaríem. I si molts (quants no ho sé, però molts) lectors septentrionals arrufen el nas davant pense o seua, què podem esperar sobre el coneixement de fraseologia del Berguedà entre els lectors valencians? I quina no serà la dificultat quan es tracta d'imitar un idiolecte generacional (infantil), si en deu haver cinquanta mil en aquest país, desconeguts els uns dels altres?

Guillem Calaforra ha dit...

Parles de la "dispersió provocada pel fet que cada gran dialecte tira pel seu compte". No seré jo qui propugnarà la dispersió, precisament, perquè a mi els "carlismes" dialectològics em semblen el pitjor enemic imaginable. Però en aquest país es confon la prevenció de la dispersió amb la nul·la curiositat per la diversitat de modes d'expressió que, aquests sí, són vius però geogràficament dispersos. El discurs normatiu català, i més encara com més purità és, presenta una rigidesa cartesiana i una por de la diferència que, francament, són per a tractament psicosocial. Amb l'excusa de la "coherència", que tan sovint ens hem empassat acríticament, se'ns ha infiltrat una mentalitat lingüística de pubilla reprimida que ofega. Per això m'agrada tant quan per exemple tu, en traduccions fetes amb morfologia septentrional, inclous paraules que a ells els toquen els ous, com ara sortir. Però bé, de normativa catalana potser seria bo que anéssim parlant a poc a poc i en altres moments...

Josep-Antoni ha dit...

En realitat, el comentari meu que puntualitzes amb la teva primera resposta l'havia fet pensant més aviat en la perspectiva de l'escriptor, no pas del traductor. No sé fins a quin punt és traslladable d'un cas a l'altre. La visió del traductor com a creador -bé que amb una llibertat molt limitada- és també interessant. De tota manera, si acceptem que el que deia és aplicable al traductor, et diria que no es es tracta de rememoració platònica, però el record de la pròpia història -de la pròpia experiència- és fonamental. Això no nega ni contradiu la teva matisació. La imitació, que esmentes tu, implica un model ad imitandum i aquest model és un compost derivat de la teva expoeriència, de la teva història de parlant i de la teva reflexió sobre tot plegat. No cal dir que, en aquesta reflexió, hi intervé tot allò que hagis après a parttir dels estudis sobre adquisició del llenguatge. Entre en el calaix de les eines interpretatives, per descomptat. Abans que no protesti el programa, obro un altre comentari.

Josep-Antoni ha dit...

Quant al teu segon comentari, crec que l'encertes del tot. I és un problema molt gros, quasi inabastable, que condiciona del tot la tasca de creació lingüística (la traducció és una tasca d'aquest tipus, al cap i a la fi). Un problema semblant, per a arrodonir el que exposava jo en el meu comentari, seria el trasllat en termes generals el to d'estilització dialectal que es percep en alguna obra. Penso ara en la meva estimada Kamień na kamieniu. Ja saps que no està escrita exactament en un dialecte de concret, però el seu polonès sí expressa, mitjançant alguns usos concrets, una certa estilització dialectal. Un lector polonès no n'identifica el dialecte, potser, però sí percep el text com a dialectal. I amb això n'hi ha prou. Com faríem això en català? Hi he pensat sovint, perquè m'interessa aquesta novel·la i m'encantaria traduir-la algun dia -no pas ara, però!-. De nou: ens hem acontentat amb la recuperació del català a l'estil noucentista. No negaré la importància fonamental del que van posar en marxa llavors. Però això no és prou. La recuperació d'un teixit -d'un text!- ben interconnectat en tot el domini és, des d'aquest punt de vista, fonamental. I, evidentment, les opcions polítiques que han determinat la nostra història recent no han anat per aquest camí. Però, és clar, hem deixat que la llengua es quedi en una cosa merament entrañable... y poco útil para encontrar empleo (!!) i no ens hem preocupat perquè sigui universal... dins de l'univers que li correspon -els quatre pams quadrats de casa nostra...-.

Josep-Antoni ha dit...

Això dels "carlismes lingüístics" està molt bé! M'ha fet gràcia. Efectivament, és el que intento amb el meu mode de traducció. Damunt un esquelet més aviat septentrional hi incorporo tot el que considero pertinent i adient. Alguns m'han dit -com tu ara- que això està molt bé i queda molt natural; altres, m'han fet veure que això és tan natural com un Frankenstein... Qui té la raó? No ho sé. Segons del meu grau de depressió i malhumor els la dono a uns o a altres. L'alternativa, al cap i a la fi, és el silenci. I no és qüestió de callar ara que, gràcies a Blogger, ja sé que "no sóc un robot". :-))) Sóc partidari d'un català essencialment asèptic, però dúctil i capaç d'acolorir-se quan cal. Combinar-ho tot és complicat. I més complicat es fa quan, al cap i a la fi, comproves que totes aquestes coses són preocupants només per a quatre gats. Quatre gats, dins d'una tribu ja per se força exigua. Què hi farem!

Guillem Calaforra ha dit...

Jo no sé tu, però personalment no recordo res en absolut del meu català infantil. Quan dic res, vull dir absolutament res. El meu coneixement d'aquest idiolecte prové íntegrament de la meva edat adulta, de manera que no tinc en la meva experiència res que pugui imitar a l'hora de traduir Janina. Més encara: per experiència d'altri sé que cada generació infantil té els seus propis tics, a banda del que és genèric, i això, en el meu record, no ho he trobat. Per tant és una experiència que deixo en mans de qui pugui recordar el seu passat fins al punt de saber com parlava en la infància.

El tema del model noucentista, després de com a mínim tres o quatre onades de crítica i deconstrucció, avui dia em sembla tancat. La modesta irrupció del català en els mitjans de comunicació de masses ens ha demostrat que tot aquell encarcarament monòcrom és pura història, necessari com a manera d'arrancar la maquinària, però avui molest, castrant i contraproduent. El canemàs és Fabra, però som tan lluny de Fabra com el Voyager 1 de la Terra, tot i ser un producte terrícola.

Això dels frankenstein lingüístic és un tema per a començar i no acabar. I jo, com tu, faig dependre la meva opinió dels humors de cada moment. Però la rigidesa, el monoteisme normatiu i l'absència de curiositat de la majoria de catalanolectors i catalanoescrivents em semblen senzillament aberrants i letals. Ara bé, convertir aquesta actitud en text ja és una complicació de nivell ultrasuperior, tal com tu i jo sabem per experiència.

Isabel ha dit...

Heu tornat!!! Béééé!
No ets un robot? No fotis! :-)))))

Josep-Antoni ha dit...

Home, mira qui apareix per ací! La bruixa patiera. O era fada? No recordo ben bé... Ja estaria bé que hi tornessis tu també, per aquests barris!

En el meu cas sí recordo moltes coses del meu llenguatge infantil. Però aïllades i no necessàriament em són útils. Records que sovint deriven de correccions que em feien els adults en el meu castellà infantil (el català el vaig recuperar més tard, al cap i a la fi). Ara, poques vegades són records que tinguin a veure amb la sintaxi. De tota manera, tornant al punt de partença, tampoc no tenim per què creuere que les frases de la Janka que has citat corresponguin fil per randa a frases de xiqueta. Són frases d'adult que recorda el que deia quan era xiqueta. La memòria és molt astuta i també modifica i recrea, ben bé ho sabem.

Més greu és, al marge del tema de la llengua infantil, el grau d'artificiositat que, de manera quasi automàtica, pot afegir el català emprat. Aquesta sobredosi només es podria pal·liar si, mitjançant l'educació, aconseguíssim que el parlant normal veiés com eines d'ús habitual els recursos responsables d'aquesta artificiositat. Ara, això donaria naturalitat o expandiria l'artificiositat? No ho sé. Tinc dubtes al respecte. L'altra alternativa, allò que fa vint anys anomenàvem "català light" etc., etc., tampoc no és que hagi estat la clau que obre tots els panys, precisament. La gran contradiccoó és intentar crear una llengua absolutament normal quan aquesta es troba, realment, en una situació de perpètua anormalitat, per molts motius. I tot això, evidentment, condiciona qualsevol tasca creadora. I, compte, no és que hàgim de rebutjar els estris expressius que infonen aquest caràcter vetust. Tenen el seu lloc, el seu moment, el seu àmbit. El problema és més aviat de nivells de llenguatge. Com si en català només n'hi hagués un.

Guillem Calaforra ha dit...

Que no, tio, que el llibre està escrit el 1944, que no és ella recordant (quina obsessió amb el record!) el seu llenguatge infantil, sinó ella escrivint aquelles pàgines quan encara no s'ha acabat la guerra... Això em fa pensar que potser no et vaig regalar un exemplar del llibre, o que has oblidat que es tracta d'un text escrit fa més de setanta anys...

Quant al català "light" (que també és ja història: avui tot el català és ja "light") i els "nivells de llenguatge" (terme que afortunadament ja no circula perquè apunta a una jerarquia inexistent, en comptes d'una especialització funcional), tenim tema per a converses més endavant, sens dubte.

Josep-Antoni ha dit...

El vaig llegir només eixir. I tant que en tinc un exemplar! Però no recordava el fet que hagués estat escrit tan a frec dels esdeveniments. Pensava ara que s'havia assegut a escriure'l passat ja algun temps. Ja en refrescaré la lectura quan aparegui la versió que estàs fent ara.

No crec que tot el català sigui "light". La teva traducció no ho és, per exemple. I tampoc no crec que el terme de "nivells de llenguatge" hagi caigut en desús. Depèn dels contextos. D'altra banda, la depauperació lingüística, en termes de capacitat expressiva, no afecta només el català. Ara, evidentment, com més afeblida és una llengua, més l'afecten els problemes dequè es dolen altres llengües men situació més sana. Unes mateixes puces li poden fer més mal.

Guillem Calaforra ha dit...

No és una qüestió de creure-ho: entre els teòrics de la cultivació lingüística ja no hi ha ningú que parli de "nivells", que era una denominació evidentment inepta. En qualsevol cas, la major part de les coses que proposaven els "light" dels anys vuitanta són ja pràcticament universals: ho són en els MCM, s'ensenyen a les escoles i ja no causen polèmica de res. Des de l'abandó de "llur", "àdhuc" i companyia fins a la canonització irreversible de "sisplau", la retracció de "hom" o l'acceptació triomfant i definitiva de combinacions pronominals antany "col·loquials" en el català septentrional (correlativa del fàstic que senten respecte de les combinacions "valencianes" i "clàssiques"). Ara el debat és el mateix, però un pas més endavant.

La meva traducció és "light" en molts aspectes, i no tant en altres. Els pronoms, per exemple. Un truc que em va admetre l'editorial per poder transmetre al lector alguna cosa semblant a l'impacte que produeix la "polsczyzna kresowa" ("polonès de la franja oriental", ho dic per si algú més ens llegeix) en el lector polonès. Però en la resta d'aspectes sí, des de la perspectiva dels anys vuitanta és un català bastant bastant "light".

I sí, en tota la resta estem perfectament d'acord.

Josep J. Conill ha dit...

Sempre dóna gust tornar a casa! He seguit la vostra discussió, però no hi he pogut participar, en primer lloc, perquè estava enfeinat en una altra cosa, però també perquè el meu poliglotisme és tan escàs que fa vergonya qualificar-lo així, perquè la meva experiència com a traductor és nul·la i, finalment, perquè, en general, comparteixo les vostres reflexions. Només volia aprofitar l’avinentesa, a banda de saludar el personal, per deixar caure un parell de detalls que tenen també a veure, segurament, en l’estranyesa que la forma d’expressar-se de Janina ens pot produir a través dels anys transcorreguts i de la traducció d’un llengua a una altra: les diferències d’educació entre els nois catalanoparlants actuals i els polonesoparlants de finals dels anys trenta i, potser encara més decisiu, la transformació que en aquest lapse de temps s’ha operat en les relacions entre pares i fills, que han canviat diametralment, circumstància que no pot deixar d’afectar de manera dramàtica al llenguatge.

Guillem Calaforra ha dit...

Efectivament, a això em referia jo, ni més ni menys. Quan vaig al·ludir les "diferències en els respectius sistemes educatius" potser vaig cometre un abús de llenguatge, atesa la circumstància que Janka amb prou feines si va tenir temps de tastar cap "sistema": tenia onze anys quan la seva escolarització es va interrompre de manera brutal, i fins avançada la postguerra la seva educació va haver de ser informal. Però el que hi compta, a banda òbviament del talent de la persona, és la forma d'aprendre i els continguts i habilitats apresos, i això necessàriament s'havia de traduir en uns usos del llenguatge. I així és. El meu coneixement de la primària i la secundària poloneses arriba fins al 2005 i és òbviament fragmentari i superficial, però em dóna per a entendre que el text de Janina és perfectament "realista". En canvi, això no ho veig en la generació preadolescent actual. Potser gent com els qui van estudiar a cals jesuïtes després de la Guerra d'Espanya sí que haurien estat capaços d'expressar-se així, cosa que no tinc possibilitats de confirmar o desmentir. Però els nanos actuals no, taxativament. I d'ací les dificultats del traductor en la seva lluita per un cert "realisme".

A més que, com tu dius, també han canviat de dalt a baix les relacions entre generacions. Cosa que s'ha de reflectir, però no sé com.

Josep J. Conill ha dit...

És que no podràs reflectir-ho, com a molt assenyalar-ho al pròleg. De fet, lúnica manera de reflectir-ho és a través d'aquest to formal, antiquat i una mica cernimoniós que tenen les converses entre pares i fills en els escrits de l'època. Els que tenim una certa edat, encara ho entenem sense que ningú ens ho expliqui, perquè hem vist com els nostres pares parlaven amb els seus pares, però la generació posterior ja no disposa d'aquesta referència vital, perquè el canvi es va donar al llarg dels anys seixanta del segle passat, començant pels ambients urbans, com és de rigor, de manera que els nostres fills ja ens han sentit parlar amb els nostres pares d'una manera ben distinta. Insisteixo, doncs, et caldrà explicar-ho al pròleg.

Josep-Antoni ha dit...

Fa goig retrobar-se per ací! Crec que el Josep J. l'encerta del tot. Senzillament, no tot es pot traslladar pel simple fet de la traducció. Els pròlegs i els aparats complementaris serveixen per a aquestes matisacions (...i no dic que el cas de la Janina en necessiti cap, d'aparat, ja que potser té prou amb el pròleg).

Des d'aquest punt de vista, tant fa que sigui un text de la Janina o d'un autor del XVIII, per exemple. El que passa és que, amb un del XVIII, ho donem per previst ja d'entrada, per la gran distància temporal. Mentre que, amb la Janina, hi ha un "factor sopresa", perquè ens sobta la rellevància que pren aquesta distància respecte a uns textos de fa quatre dies poc ça poc lla. Ara, durant aquests quatre dies, s'han produït uns terratrèmols socioculturals que vés a saber si -i ja sé que exagero- deixen la manera d'expressió de la Janina més a prop del s. XVIII que del nostre món actual. Recordo, quan era xiquet, la sopresa que em feia veure persones majors que parlaven a sos pares de vostè, per exemple. El record aquest em ve en valencià, precisament, però suposo que en castellà devia ser el mateix si fa no fa.

Tot plegat fa pensar també en el subtema de com plantegem la traducció. Podem optar per eliminar aquestes diferències de què parla Guillem ja que, al cap i a la fi, ho són només per a nosaltres, els receptors actuals. Com ell mateix remarca, eren versemblants en el seu context. Per tant, podem traduir usant un sistema pla, relativament neutre, que equivalgui funcionalment al de partença. O podem intentar subratllar-les, aquestes diferències, per tal de fer el lector conscient de la distància que detectem, ja que aquesta distància també és il·lustrativa i aporta informació. En aquest cas, seria partidari més aviat de la segona opció, que crec que és la que ha triat Guillem.

Josep J. Conill ha dit...

Jo també sóc partidari de la segona opció, Josep-Antoni, crec que és la més honesta i la que manipula menys l'original. D'altra banda, si les relacions entre pares i fills a Occident es van regir fins fa quatre dies per uns usos lingüístics que ja han desaparegut, aquesta distància ha de quedar reflectida en la traducció i si el lector desconeix perquè això era així, se l'adverteix en la introducció i punt. Una altra qüestió són els problemes específics del català a l'hora de traslladar determinats registres, però ara no m'hi puc estendre i en l'essencial coincideixo amb les vostres consideracions.