dilluns, 29 de juliol de 2013

Les paraules i les coses

Josep J. Conill, La nit en blanc. Paiporta, Denes, 2011. 97 pàg. XXVIII Premi Manuel Rodríguez Martínez, Ciutat d'Alcoi.

No podria començar aquest text de cap manera que no fos disculpant-me. Bàsicament perquè no sóc la persona indicada per a escriure’l, atès el distanciament que he experimentat en els darrers temps respecte de determinades formes d’escriptura, entre elles la poètica. Un distanciament que no s’havia consumat encara quan vaig proposar el llibre —una proposta que, al capdavall, partia de la constatació que aquest poemari mereix més circulació que la que ha tingut fins ara.

No és gens habitual que el poeta acompanyi el seu fill textual amb un epíleg en prosa que, de fet, dóna al lector totes les claus necessàries per a la lectura. Josep J. Conill ho fa en La nit en blanc, i no es pot imaginar com ho agraeix el lector i com beneficia l’autor. Sobretot quan es tracta d’una escriptura explícitament críptica com aquesta. Una obscuritat que, d’altra banda, algun sentit ha de tenir en una persona tan racional com JJC, un expert en sociologia del llenguatge que escriu aforismes i que llegeix l’assaig literari tal com ho fan els filòsofs: donant la primacia a les idees per sobre de l’estètica del text. Efectivament, La nit en blanc és un volum difícil, però no precisament desproveït de sentit.

Les citacions que emmarquen aquest poemes, al principi i al final del llibre, ja delimiten el terreny de joc amb alguns dels seus motius principals: no-res, silenci, mot, pàgina, llenguatge, boca, mans. El primer motor d’aquesta obra és, evidentment, el problema de l’expressió, el desfasament entre la idea i la seva plasmació verbal, l’aporia que enfronta la necessitat absoluta de dir i la impotència insuperable de les paraules. O, tal com deia Steiner (un autor sovint implícit en aquest volum) del finis Austriae evocat en l’epíleg, la «crítica del llenguatge» tan típicament jueva —i per moltes raons. En òrbita regular al voltant d’aquest tema, un altre problema jueu i universal, la Xoà, i una versió invertida (jo no en diria exactament negativa, com fa l’autor) del discurs teològic, amb constants evocacions iròniques de material cristià (crucifixió, transsubstanciació, Paraula, Sant Crist, etc.).

Recordeu aquella broma memorable de Woody Allen? “Va de Rússia”, deia un personatge seu sobre Guerra i pau. Vull dir, aquests que he esmentat són els temes principals, però el text pròpiament dit és molt més que això. La nit en blanc està construït com una xarxa de referències, de motius que van apareixent i ressonant al llarg de diversos poemes, i que donen cohesió al conjunt. L’autor, pensant en la música contemporània, ho relaciona amb els harmònics que ressonen en cada nota. No em sembla una analogia correcta: jo ho compararia més aviat amb la tècnica dodecafònica. No pas perquè l’aparició d’aquests motius estigui determinada per estratègies de serialització, sinó pel fet mateix de distribuir estratègicament els elements i les tensions que es creen entre ells (que ací ens recorden vagament els intervals). A risc de simplificar injustament el text, i sense ànim d’exhaustivitat, jo diria que hi veig tres grups de motius: els relacionats amb la necessitat (és a dir, l’expressió: paraula, mot, sentit, vers, nom, signe, poema, crit, llengua, salm, balbuceig, veu, eco, udol, lletres, boca, llavis, torsimany, llenguatge), els relacionats amb la impotència (és a dir, el desfasament que acabo d’al·ludir:  desert, ombra, nit, obscur, negre, blanc, mort, no-res, vertigen, llàgrimes, iceberg, gruta) i els relacionats amb l’exterior (les metàfores multiseculars, les forces de la natura i la realitat que vol transmetre la paraula: coses, mans, gràvid, titella, món, llamp, mirall, ventre, cel, carn, sang, arbre, pedra, penell, melic, pou, papallona, empremta, alba, abisme, abissal, brúixola). N’hi ha molts més, és clar, i es podrien sistematitzar de maneres molt diferents, però això és el que jo he vist després de llegir quatre vegades el llibre. En el fons només és un eco del que JJC explica en l’epíleg, i per tant no té gens de mèrit per la meva part.

La nit en blanc, doncs, funciona com un reticle de sentits; i de ressons o ecos, també, ja que sovint el títol d’un poema recull no sols un motiu que apareix en el mateix poema, sinó un que ha aparegut abans o que apareixerà més endavant. El que tot això evidencia és que sense un treball constructiu, «arquitectònic», que converteixi el poemari en una xarxa travada i en un camp autònom de sentits i al·lusions, el discurs simbòlic no passa de l’estadi de borborigme logorreic i gratuït, un conjunt de frases que no parlen de res o que no diuen res d’intel·ligible. Això, que d’alguna manera ens recorda el deliciós diàleg Eupalinos de Paul Valéry, també té un revers, i és que demana al lector que s’hi encari amb una perspectiva igualment formal i intel·lectualista, cosa que disminueix l’impacte afectiu de la lectura. No hi ha escriptura sense risc, però això ho sap tothom.

La nit en blanc, que ja des del títol agermana la foscor amb la impossibilitat de l’expressió, insisteix ara i adés en aquesta distància entre les verba i les res (i les idees, caldria afegir-hi), ara evocant el “solatge / de mons” (“Cristalls”) i adés evocant el que queda soterrat sota el que es diu (“Icebergs”); sempre hi ha el que les paraules no amaguen, sinó que cobreixen: “Quan t’obriràs el pit, hi donaràs cabuda / a l’alè contingut de tanta terra negra / que palpita en silenci dessota la nevada?” (“Estampida”). Però potser la manera més contundent de dir-ho sigui fent referència a la famosa metàfora heideggeriana recollida en la Lletra sobre l’humanisme: “Desenganya’t de tot, / a tot arreu on vagis / hi trobaràs només / les portes ben barrades / de la Casa, / la reixa i el gerani / devastats en el marc / d’una finestra” (“Poeta”).

Però La nit en blanc no és només una poètica del silenci insuperable, ja que no hi falten els moments d’admonició moral: “Perquè el coneixement / és del tot impossible / si se’ns nega l’espurna / del reconeixement” (“It”); “No celebris, / contradiu, / perquè els mots es desdiguin / de l’embalum de l’oda / que porten a l’esquena” (“Poètica”). Fins i tot hi ha picades d’ull que semblen arrelades en experiències diguem-ne locals: “El poema futur / naixerà en terra estranya, / com l’hoste traïdor / que compta / d’amagat / trenta denaris” (“Transsubstanciació”). També recull una de les facetes més brillants de l’autor, àmpliament desenvolupada en Submarins de butxaca, la dels jocs verbals:  “punts suspensius / en boca” (“Mitjanit”), “ponts suspensius de mots / sobre el no-res” (“Empremta”), “Éssers gira-sols [...] Sols giraéssers” (“Sols”), “Big Blanc” (“Marca”), “Els silencis del ferr(-h)o”, “l’(h)ull(ah!)” (“Balçbusseigs”), “calç i grafia” (“Marca”), etcètera. Em permetré de subratllar aquest darrer exemple com una mostra de l’extrema condensació semàntica i connotativa a què JJC sotmet el seu material: la calç, un dels motius bàsics del llibre, evoca la pàgina en blanc (i, doncs, l’horror uacui de l’escriptor), el color blanc que és alhora puresa d’esperit i absència de discurs, però també hi porta associats sememes de la mort, de la desaparició del cos físic després de la mort (és a dir, la foscor definitiva i el no-discurs); ací va unit a la grafia, que és l’escriptura, el dir registrat i perenne, i fa ressonar el mot esgrafiat, amb totes les seves connotacions sinistres; però el resultat és alhora un joc sobre cal·ligrafia, la bona escriptura, nota dissonant que fa grinyolar el sintagma amb les seves evocacions semàntiques. I aquest és només un exemple del conceptisme de l’autor.

Aquest poemari conté una quantitat ingent de referències, algunes d’explícites (Berceo, Poe, Heidegger, fins i tot diria que algunes imatges de Shoah de Claude Lanzmann) i moltes més de tàcites (Rilke, Wittgenstein, Kraus, Kafka, etc.). L’epíleg, que és el text que tothom llegeix primer, ja hauria de posar en guàrdia els lectors ingenus, despistats o desinformats. Aquesta no és una forma de poesia per a tothom, sinó un exercici d’autoexigència intel·lectual que no posarà les coses fàcils al lector. La promesa, però, és un plaer intel·lectual que no defrauda.

Hi afegiria, per a acabar, un parell de possibles retocs formals. En la tercera estrofa de blanc, el tercer vers (“de la llum que aguaita”) trenca la impecable seqüència d’hexàmetres (que es reprèn en el vers següent). Fóra suficient afegir-hi un adverbi (ara, ja) per a mantenir el ritme del poema. Finalment, en “Gòlem” el joc de paraules ha quedat difuminat per la tria d’una forma primària en detriment de la que hi correspondria, la secundària:  “Mònade [...] Nòmada”, academicisme lamentable en comptes de “Mònade [...] Nòmade”. Una cosa semblant s’esdevé en el poema capicua “Sols”, citat més amunt: “Éssers gira-sols [...] Sols giraéssers”, en comptes de mantenir o eliminar el guionet en tots dos casos. Imposicions dels editors? Disciplina de l’autor? Tant fa, són minúcies.


Tal com sol passar amb la música contemporània, com més vegades he llegit aquests poemes, més m’han agradat. Crec que no és poc mèrit si es té en compte que qui signa aquestes ratlles ha perdut quasi tota la fe i el respecte per l’escriptura en ratlles irregulars.

8 comentaris:

Exemplator ha dit...

Tant fa que sigues un "descregut" de la poesia. La teua ressenya desperta les ganes de llegir aquest llibre. I ho faré, de ben segur. El pose a la cua. En prenc nota. Gràcies per tan interessant recomanació.

Guillem Calaforra ha dit...

Home! Si el meu comentari ha despertat la teva curiositat pel llibre és, indefectiblement, per mèrit del llibre mateix. N'he parlat amb el 100% d'objectivitat de què sóc possible, sense ànim publicitari, i aquest n'és el resultat. Això vol dir que el llibre és bo.

A més, no saps com m'alegra tornar a llegir-te ací, que és casa teva!

Francisco López Martín ha dit...

Guillem, felicidades por la excelente reseña del libro, que merecería una difusión más amplia. Sólo una matización: dices que en "Blanc" el tercer verso de la tercera estrofa no es heptasílabo. A mí sí que me lo parece: "de/la/llum/que/a-guai-ta".

Por mi parte, querría destacar algunas cosas. 1) Josep consigue una cosa fundamental en un poeta: lograr que cada palabra tenga un peso enorme, una gravedad mercurial que sólo adquiere, precisamente, dentro de un poema. Ya sólo la regla de hacer que los poemas tengan como título una sola palabra avisa de la seriedad del propósito. Lo mismo cabe decir de los numerosos versos compuestos por una o dos palabras. 2) Estamos, en general, ante una poesía de creación, no de recreación. Dicho de otro modo: si intentáramos dar plasmación visual a muchos de los paisajes que aparecen en los poemas, no estaríamos ante un cuadro realista. Creo que también en esto se opone el poemario a la corriente general de la poesía catalana actual. 3) No acaba de convencerme la inclusión, especialmente en las últimas partes, de poemas que, para mi gusto, no acaban de encajar, desde un punto de vista tanto imaginativo como constructivo, en este contexto. Así, veo un desequilibrio muy fuerte entre la primera y la quinta parte y me parece que el libro no termina en el mismo nivel en el que empieza. 4) Mis poemas favoritos, de momento, son "Duna", "Kahlschlag", "Titella", "It", "Poètica", "Ferum"; "Exfoliació", "Ulls", "Guardiola", "Trop", "Bèsties", "Poeta", "Aporia", "Narcilenci", Albatros" y "Marca". En todos esos poemas he notado pulsada en mi interior esa cuerda con la que distingo a los poetas de los impostores, por brillantes que sean. 5) Es muy de agradecer encontrarse con un libro tan exigente desde un punto de vista intelectual y emocional, cuyo carácter críptico está sopesado por la percepción de que ahí hay un imán negro que, sin saber exacatemente por qué, te atrae, te hace seguir leyendo y te invita a la relectura.

Guillem Calaforra ha dit...

Entre "que" i "aguaita" només pot haver-hi separació com una extrema irregularitat. El vers és de cinc síl·labes, no de set; els altres són de sis (en mètrica catalana es compta fins al darrer accent).

Quant a la diferència de nivell, jo no percep això. Però és clar, jo faig una lectura no poètica, sinó lingüística i, d'alguna manera, "racional". A mi em sembla que els darrers poemes són com un diminuendo molt expressiu, com el de certes obres musicals, d'aproximació al silenci. No hi veig desequilibri constructiu, perquè els motius són els mateixos. I, de fet, alguns dels jocs conceptuals més brillants són en la darrera secció. En qualsevol cas, atès que no em considere legitimat a distingir entre els poetes de debò i els que no ho són, aquest argument meu no pot tenir pes com a valoració de qualitat.

Pel que fa al corrent general de la poesia catalana actual no puc dir res, perquè el desconec.

Pel que fa al caràcter críptic dels textos, la meua actitud és ambivalent. La meua primera reacció és de desconfiar-ne. Després, quan estic en disposició d'explicar-me a mi mateix "què passa" (ni que siga a tall d'hipòtesi), aleshores puc començar a gaudir-ne. Aquest llibre, en efecte, planteja unes exigències intel·lectuals molt intenses, que només les relectures poden satisfer finalment.

Guillem Calaforra ha dit...

(Em disculpe pel to telegràfic i brusc de la resposta: estic amb tres coses alhora... una en cada ordinador...)

Francisco López Martín ha dit...

Guillem, te agradezco la aclaración sobre la métrica. Me ha llevado a releer al respecto y refrescar la memoria. He intentando encontrar alguna información sobre la sinalefa en catalán, pero no he encontrado nada sólido, así que lo mejor será que Josep indique cuál es la lectura correcta de ese verso que señalas. Por otro lado, en el "Post-Scriptum", Josep habla de la aparición, a lo largo del poemario, de versos disonantes que rompen con la métrica tradicional. No sé si estaremos ante uno de esos casos o no. Por cierto, que sería interesante saber si Josep ha empleado este recurso como forma de destacar determinados versos, a causa de su contenido, o no. Yo no he sabido determinarlo.



Guillem Calaforra ha dit...

Aquestes "dissonàncies", jo les havia entès en termes semàntics: versos que introdueixen derives semàntiques inesperades i, diguem-ne, inexplicables. En aquest cas particular ("que aguaita"), en què l'estructura fonotàctica del català només permet llegir-hi una sinalefa, per a mi és evident que es tracta d'una badada sense més importància.

Josep J. Conill ha dit...

Com que la meva resposta als vostres comentaris s'ha fet massa llarga, hi deixo el text en una nova entrada, a partir de la qual podem continar la discussió, si així ho considereu pertinent.