No podria començar aquest text de cap manera
que no fos disculpant-me. Bàsicament perquè no sóc la persona indicada per a
escriure’l, atès el distanciament que he experimentat en els darrers temps
respecte de determinades formes d’escriptura, entre elles la poètica. Un
distanciament que no s’havia consumat encara quan vaig proposar el llibre —una
proposta que, al capdavall, partia de la constatació que aquest poemari mereix
més circulació que la que ha tingut fins ara.
No és gens habitual que el poeta acompanyi el
seu fill textual amb un epíleg en prosa que, de fet, dóna al lector totes les
claus necessàries per a la lectura. Josep J. Conill ho fa en La nit en blanc, i no es pot imaginar
com ho agraeix el lector i com beneficia l’autor. Sobretot quan es tracta d’una
escriptura explícitament críptica com aquesta. Una obscuritat que, d’altra
banda, algun sentit ha de tenir en una persona tan racional com JJC, un expert
en sociologia del llenguatge que escriu aforismes i que llegeix l’assaig
literari tal com ho fan els filòsofs: donant la primacia a les idees per sobre
de l’estètica del text. Efectivament, La
nit en blanc és un volum difícil, però no precisament desproveït de sentit.
Les citacions que emmarquen aquest poemes, al
principi i al final del llibre, ja delimiten el terreny de joc amb alguns dels seus
motius principals: no-res, silenci, mot, pàgina, llenguatge, boca, mans. El
primer motor d’aquesta obra és, evidentment, el problema de l’expressió, el
desfasament entre la idea i la seva plasmació verbal, l’aporia que enfronta la
necessitat absoluta de dir i la impotència insuperable de les paraules. O, tal
com deia Steiner (un autor sovint implícit en aquest volum) del finis Austriae evocat en l’epíleg, la
«crítica del llenguatge» tan típicament jueva —i per moltes raons. En òrbita
regular al voltant d’aquest tema, un altre problema jueu i universal, la Xoà, i
una versió invertida (jo no en diria exactament negativa, com fa l’autor) del discurs teològic, amb constants
evocacions iròniques de material cristià (crucifixió, transsubstanciació,
Paraula, Sant Crist, etc.).
Recordeu aquella broma memorable de Woody
Allen? “Va de Rússia”, deia un
personatge seu sobre Guerra i pau.
Vull dir, aquests que he esmentat són els temes principals, però el text
pròpiament dit és molt més que això. La
nit en blanc està construït com una xarxa de referències, de motius que van
apareixent i ressonant al llarg de diversos poemes, i que donen cohesió al
conjunt. L’autor, pensant en la música contemporània, ho relaciona amb els
harmònics que ressonen en cada nota. No em sembla una analogia correcta: jo ho
compararia més aviat amb la tècnica dodecafònica. No pas perquè l’aparició
d’aquests motius estigui determinada per estratègies de serialització, sinó pel
fet mateix de distribuir estratègicament els elements i les tensions que es creen
entre ells (que ací ens recorden vagament els intervals). A risc de simplificar
injustament el text, i sense ànim d’exhaustivitat, jo diria que hi veig tres
grups de motius: els relacionats amb la necessitat (és a dir, l’expressió: paraula, mot, sentit, vers, nom, signe,
poema, crit, llengua, salm, balbuceig, veu, eco, udol, lletres, boca, llavis,
torsimany, llenguatge), els relacionats amb la impotència (és a dir, el
desfasament que acabo d’al·ludir: desert, ombra, nit, obscur, negre, blanc,
mort, no-res, vertigen, llàgrimes, iceberg, gruta) i els relacionats amb
l’exterior (les metàfores multiseculars, les forces de la natura i la realitat
que vol transmetre la paraula: coses,
mans, gràvid, titella, món, llamp, mirall, ventre, cel, carn, sang, arbre, pedra,
penell, melic, pou, papallona, empremta, alba, abisme, abissal, brúixola).
N’hi ha molts més, és clar, i es podrien sistematitzar de maneres molt
diferents, però això és el que jo he vist després de llegir quatre vegades el
llibre. En el fons només és un eco del que JJC explica en l’epíleg, i per tant
no té gens de mèrit per la meva part.
La nit
en blanc, doncs, funciona com un reticle de sentits; i
de ressons o ecos, també, ja que sovint el títol d’un poema recull no sols un
motiu que apareix en el mateix poema, sinó un que ha aparegut abans o que
apareixerà més endavant. El que tot això evidencia és que sense un treball
constructiu, «arquitectònic», que converteixi el poemari en una xarxa travada i
en un camp autònom de sentits i al·lusions, el discurs simbòlic no passa de
l’estadi de borborigme logorreic i gratuït, un conjunt de frases que no parlen
de res o que no diuen res d’intel·ligible. Això, que d’alguna manera ens
recorda el deliciós diàleg Eupalinos
de Paul Valéry, també té un revers, i és que demana al lector que s’hi encari
amb una perspectiva igualment formal i intel·lectualista, cosa que disminueix
l’impacte afectiu de la lectura. No hi ha escriptura sense risc, però això ho
sap tothom.
La nit
en blanc, que ja des del títol agermana la foscor amb
la impossibilitat de l’expressió, insisteix ara i adés en aquesta distància
entre les verba i les res (i les idees, caldria afegir-hi),
ara evocant el “solatge / de mons” (“Cristalls”) i adés evocant el que queda
soterrat sota el que es diu (“Icebergs”); sempre hi ha el que les paraules no
amaguen, sinó que cobreixen: “Quan t’obriràs el pit, hi donaràs cabuda / a
l’alè contingut de tanta terra negra / que palpita en silenci dessota la
nevada?” (“Estampida”). Però potser la manera més contundent de dir-ho sigui
fent referència a la famosa metàfora heideggeriana recollida en la Lletra sobre l’humanisme: “Desenganya’t
de tot, / a tot arreu on vagis / hi trobaràs només / les portes ben barrades /
de la Casa, / la reixa i el gerani / devastats en el marc / d’una finestra”
(“Poeta”).
Però La
nit en blanc no és només una poètica del silenci insuperable, ja que no hi
falten els moments d’admonició moral: “Perquè el coneixement / és del tot
impossible / si se’ns nega l’espurna / del reconeixement” (“It”); “No celebris,
/ contradiu, / perquè els mots es desdiguin / de l’embalum de l’oda / que
porten a l’esquena” (“Poètica”). Fins i tot hi ha picades d’ull que semblen
arrelades en experiències diguem-ne locals: “El poema futur / naixerà en terra
estranya, / com l’hoste traïdor / que compta / d’amagat / trenta denaris”
(“Transsubstanciació”). També recull una de les facetes més brillants de
l’autor, àmpliament desenvolupada en Submarins
de butxaca, la dels jocs verbals:
“punts suspensius / en boca” (“Mitjanit”), “ponts suspensius de mots /
sobre el no-res” (“Empremta”), “Éssers gira-sols [...] Sols giraéssers”
(“Sols”), “Big Blanc” (“Marca”), “Els silencis del ferr(-h)o”, “l’(h)ull(ah!)”
(“Balçbusseigs”), “calç i grafia” (“Marca”), etcètera. Em permetré de subratllar
aquest darrer exemple com una mostra de l’extrema condensació semàntica i
connotativa a què JJC sotmet el seu material: la calç, un dels motius bàsics del llibre, evoca la pàgina en blanc
(i, doncs, l’horror uacui de
l’escriptor), el color blanc que és alhora puresa d’esperit i absència de
discurs, però també hi porta associats sememes
de la mort, de la desaparició del cos físic després de la mort (és a dir, la
foscor definitiva i el no-discurs); ací va unit a la grafia, que és l’escriptura, el dir registrat i perenne, i fa
ressonar el mot esgrafiat, amb totes
les seves connotacions sinistres; però el resultat és alhora un joc sobre cal·ligrafia, la bona escriptura, nota
dissonant que fa grinyolar el sintagma amb les seves evocacions semàntiques. I
aquest és només un exemple del conceptisme de l’autor.
Aquest poemari conté una quantitat ingent de
referències, algunes d’explícites (Berceo, Poe, Heidegger, fins i tot diria que
algunes imatges de Shoah de Claude
Lanzmann) i moltes més de tàcites (Rilke, Wittgenstein, Kraus, Kafka, etc.).
L’epíleg, que és el text que tothom llegeix primer, ja hauria de posar en
guàrdia els lectors ingenus, despistats o desinformats. Aquesta no és una forma
de poesia per a tothom, sinó un exercici d’autoexigència intel·lectual que no
posarà les coses fàcils al lector. La promesa, però, és un plaer intel·lectual
que no defrauda.
Hi afegiria, per a acabar, un parell de
possibles retocs formals. En la tercera estrofa de blanc, el tercer vers (“de
la llum que aguaita”) trenca la impecable seqüència d’hexàmetres (que es reprèn
en el vers següent). Fóra suficient afegir-hi un adverbi (ara, ja) per a mantenir el ritme del poema. Finalment, en “Gòlem”
el joc de paraules ha quedat difuminat per la tria d’una forma primària en
detriment de la que hi correspondria, la secundària: “Mònade [...] Nòmada”, academicisme
lamentable en comptes de “Mònade [...] Nòmade”. Una cosa semblant s’esdevé en
el poema capicua “Sols”, citat més amunt: “Éssers gira-sols [...] Sols
giraéssers”, en comptes de mantenir o eliminar el guionet en tots dos casos.
Imposicions dels editors? Disciplina de l’autor? Tant fa, són minúcies.
Tal com sol passar amb la música
contemporània, com més vegades he llegit aquests poemes, més m’han agradat.
Crec que no és poc mèrit si es té en compte que qui signa aquestes ratlles ha
perdut quasi tota la fe i el respecte per l’escriptura en ratlles irregulars.
8 comentaris:
Tant fa que sigues un "descregut" de la poesia. La teua ressenya desperta les ganes de llegir aquest llibre. I ho faré, de ben segur. El pose a la cua. En prenc nota. Gràcies per tan interessant recomanació.
Home! Si el meu comentari ha despertat la teva curiositat pel llibre és, indefectiblement, per mèrit del llibre mateix. N'he parlat amb el 100% d'objectivitat de què sóc possible, sense ànim publicitari, i aquest n'és el resultat. Això vol dir que el llibre és bo.
A més, no saps com m'alegra tornar a llegir-te ací, que és casa teva!
Guillem, felicidades por la excelente reseña del libro, que merecería una difusión más amplia. Sólo una matización: dices que en "Blanc" el tercer verso de la tercera estrofa no es heptasílabo. A mí sí que me lo parece: "de/la/llum/que/a-guai-ta".
Por mi parte, querría destacar algunas cosas. 1) Josep consigue una cosa fundamental en un poeta: lograr que cada palabra tenga un peso enorme, una gravedad mercurial que sólo adquiere, precisamente, dentro de un poema. Ya sólo la regla de hacer que los poemas tengan como título una sola palabra avisa de la seriedad del propósito. Lo mismo cabe decir de los numerosos versos compuestos por una o dos palabras. 2) Estamos, en general, ante una poesía de creación, no de recreación. Dicho de otro modo: si intentáramos dar plasmación visual a muchos de los paisajes que aparecen en los poemas, no estaríamos ante un cuadro realista. Creo que también en esto se opone el poemario a la corriente general de la poesía catalana actual. 3) No acaba de convencerme la inclusión, especialmente en las últimas partes, de poemas que, para mi gusto, no acaban de encajar, desde un punto de vista tanto imaginativo como constructivo, en este contexto. Así, veo un desequilibrio muy fuerte entre la primera y la quinta parte y me parece que el libro no termina en el mismo nivel en el que empieza. 4) Mis poemas favoritos, de momento, son "Duna", "Kahlschlag", "Titella", "It", "Poètica", "Ferum"; "Exfoliació", "Ulls", "Guardiola", "Trop", "Bèsties", "Poeta", "Aporia", "Narcilenci", Albatros" y "Marca". En todos esos poemas he notado pulsada en mi interior esa cuerda con la que distingo a los poetas de los impostores, por brillantes que sean. 5) Es muy de agradecer encontrarse con un libro tan exigente desde un punto de vista intelectual y emocional, cuyo carácter críptico está sopesado por la percepción de que ahí hay un imán negro que, sin saber exacatemente por qué, te atrae, te hace seguir leyendo y te invita a la relectura.
Entre "que" i "aguaita" només pot haver-hi separació com una extrema irregularitat. El vers és de cinc síl·labes, no de set; els altres són de sis (en mètrica catalana es compta fins al darrer accent).
Quant a la diferència de nivell, jo no percep això. Però és clar, jo faig una lectura no poètica, sinó lingüística i, d'alguna manera, "racional". A mi em sembla que els darrers poemes són com un diminuendo molt expressiu, com el de certes obres musicals, d'aproximació al silenci. No hi veig desequilibri constructiu, perquè els motius són els mateixos. I, de fet, alguns dels jocs conceptuals més brillants són en la darrera secció. En qualsevol cas, atès que no em considere legitimat a distingir entre els poetes de debò i els que no ho són, aquest argument meu no pot tenir pes com a valoració de qualitat.
Pel que fa al corrent general de la poesia catalana actual no puc dir res, perquè el desconec.
Pel que fa al caràcter críptic dels textos, la meua actitud és ambivalent. La meua primera reacció és de desconfiar-ne. Després, quan estic en disposició d'explicar-me a mi mateix "què passa" (ni que siga a tall d'hipòtesi), aleshores puc començar a gaudir-ne. Aquest llibre, en efecte, planteja unes exigències intel·lectuals molt intenses, que només les relectures poden satisfer finalment.
(Em disculpe pel to telegràfic i brusc de la resposta: estic amb tres coses alhora... una en cada ordinador...)
Guillem, te agradezco la aclaración sobre la métrica. Me ha llevado a releer al respecto y refrescar la memoria. He intentando encontrar alguna información sobre la sinalefa en catalán, pero no he encontrado nada sólido, así que lo mejor será que Josep indique cuál es la lectura correcta de ese verso que señalas. Por otro lado, en el "Post-Scriptum", Josep habla de la aparición, a lo largo del poemario, de versos disonantes que rompen con la métrica tradicional. No sé si estaremos ante uno de esos casos o no. Por cierto, que sería interesante saber si Josep ha empleado este recurso como forma de destacar determinados versos, a causa de su contenido, o no. Yo no he sabido determinarlo.
Aquestes "dissonàncies", jo les havia entès en termes semàntics: versos que introdueixen derives semàntiques inesperades i, diguem-ne, inexplicables. En aquest cas particular ("que aguaita"), en què l'estructura fonotàctica del català només permet llegir-hi una sinalefa, per a mi és evident que es tracta d'una badada sense més importància.
Com que la meva resposta als vostres comentaris s'ha fet massa llarga, hi deixo el text en una nova entrada, a partir de la qual podem continar la discussió, si així ho considereu pertinent.
Publica un comentari a l'entrada