dimecres, 31 de juliol de 2013

La nit en blanc: Segon Post Scriptum



Com a autor del llibre, només puc agrair-vos la lucidesa generosa de les vostres consideracions, que em demostren que no vaig fracassar del tot en l’empresa d’escriure un llibre que, per molts motius ―enunciats en bona part al «Post scriptum»― considerava i considero una aposta poètica arriscada.
D’entrada, tinc poca cosa a afegir a l’excel·lent ressenya de Guillem, que ha encertat a explicitar molt millor del que jo sabria fer-ho l’analogia musical subjacent en la composició del llibre. Per la teva part, Paco, fas molt bé de subratllar la temptativa de dotar cada paraula d’un pes específic propi, d’una «gravedad mercurial» (una expressió exactíssima!), com la que en ocasions assoleixen certes molècules sonores en les peces d’Anton Webern. Evidentment, la tendència a la fragmentació dels versos respon a aquest designi, com també ho fa l’aparició en ocasions de versos coixos com els que esmenteu en els vostres comentaris, la funció dels quals consisteix a desautomatitzar els hàbits mètrics del lector, tornant-lo conscient de la matèria verbal que té entre mans.

Agraeixo també les suggerències de Guillem sobre la conveniència de modificar-hi l’escriptura de certes paraules, a fi de guanyar expressivitat. Mea culpa, sens dubte hi vaig pecar d’academicisme o de falta de perspicàcia. Una falta de perspicàcia que explica també la interferència del castellà en l’ús del mot «alberga», per no parlar del barbarisme «barlovent» en comptes de «sobrevent». En aquest darrer cas puc adduir en la meva defensa que fa molts anys ―quan era estudiant de filologia― vaig llegir un article on Francesc de B. Moll explicava que gran part de lèxic mariner del castellà procedia del català i, en conseqüència, ni m’ho vaig plantejar. I és que, tal com apunto després, el llibre no va ser escrit en el millor moment, existencialment parlant. Si algun dia coneix una reedició, ja procuraré esmenar-ho.

Estic del tot d’acord, així mateix, amb la genealogia intel·lectual que Guillem adjudica als meus versos i en les referències explícites i implícites que hi detecta. Sense cap voluntat de ser exhaustiu, en puc afegir encara alguna més a la llista: en el poema «Penells» reprenc a la meva manera l’assumpte de la «Ballade des pendus» de François Villon; «Mitjó» pren com a punt de partida una frase («Un mitjó de mots és el que ha de teixir») de la novel·lista alemanya Irmgard Keun que vaig incloure com a aforisme a Submarins de butxaca; finalment, els primer versos de «Llullaby» combinen una versió distorsionada de la traducció catalana («Els ocells et canten des del món/ d’allà dalton ells són») de l’estàndard de jazz «Lullaby of Birdland», de George Shearing i George David Weiss, amb la «Balada de la garsa i l’esmerla» de Joan Roís de Corella. No sé si algú de vosaltres es va plantejar també el per què del títol «It» en un dels poemes de la segona part. Des del primer moment algun lector del llibre em va comentar que es tractava d’un títol enigmàtic. Òbviament, es tracta del demostratiu anglès «allò», el mateix que dóna títol a un popular bildunsgroman gòtic ―n’hi ha també versió cinematogràfica― de Stephen King, que gira al voltant de les aparicions d’un monstruós pallasso. Tot plegat em va servir com a correlat objectiu per donar forma a una de les experiències més brutals que pot viure un professor: l’exposició a la barbàrie dels seus alumnes  ―per dir-ho amb una fórmula del traspassat Tom Sharpe―, concretada en forma de rebuig mal educat del que vols ensenyar-los. Val a dir que es tracta d’una de les coses més humiliants que li pot passar a un adult, una sensació que alguns dels meus col·legues pateixen a diari i que a mi només m’ha passat en comptadíssimes ocasions, tot i que sempre amb conseqüències anímicament devastadores. El poema, doncs, està escrit en calent, a la vora d’aquesta sensació d’humiliació i impotència, derivada d’una violència que és alhora una censura, i el títol respon a la denominació de l’etapa de l’ensenyament on ocorre això, és a dir l’E.S.O. (Ensenyança Secundària Obligatòria). Suposo que un cop aclarit aquest detall el poema esdevé molt més diàfan, però en realitat tampoc no crec que tingui gaire importància. Quan escric poesia tracto de defugir en la mesura del possible la transmissió de vivències d’abast merament personal, perquè l’exaltació narcisista del meu ego no m’interessa gens. Abans de passar a una altra qüestió, puc afegir encara que el poema «Veu» va nàixer com una reflexió sobre els experiments vocals de la cantant nord-americana Meredith Monk.

Quant a les preferències per uns poemes o uns altres, no sóc la persona més adequada per jutjar, encara que he de dir-te, Paco, que la teva tria no la trobo gens desencaminada: efectivament, els poemes que esmentes figuren també entre els meus preferits, junt amb d’altres que no esmentes, com ara «Penells», «Escletxes», «Blanc» o «Pantera». En aquest sentit, m’agrada veure que cada lector en fa una selecció diferent. Amadeu Viana, per exemple, em va confessar la seva predilecció per poemes com «Cavalls» i, molt en especial, «Nadal» o «Veus». També hi ha qui ha llegit el llibre com un sol poema, concretament com un exercici de poesia epistemològica. Respecto, però no comparteixo òbviament, l’opinió que com a lector et mereix l’última part del llibre. La interpretació que en fa Guillem s’ajusta molt més a les meves pretensions, encara que (alerta!) amb això no vull dir que hagi estat a l’altura del que pretenia. Potser el que ocorre és que es tracta de la part més conceptualment eixuta del llibre, no ho sé...

En la mesura en què el llibre constitueix sobre reflexió metapoètica sobre l’escriptura com a acte nihilista, no puc deixar de reconèixer tampoc l’exemple de dos poetes tan diametralment diferents com Mallarmé i Celan. El del primer té a veure amb la radicalitat amb què va saber plantejar-se la qüestió («La Destruction fut ma Béatrice»), fins a l’extrem de desembocar en una poètica dels silencis ―els espais en blanc― que manté paral·lelismes amb les conclusions del Tractatus de Wittgenstein. Pel que fa Celan, la seva desconfiança del llenguatge procedeix de la consciència dolorosa de la barbàrie que travessa no ja la tradició literària, sinó la seva llengua mateixa, tal com va mostrar George Steiner a l’assaig «El miracle buit» (cf. Language and Silence, 1967). Es tracta de l’experiència de la Xoà, certament, però també de la consciència benjaminiana que els documents de cultura sempre documenten alhora la barbàrie. L’escriptura no hauria d’ignorar aquesta evidència, més encara quan emprem una llengua, com dic al «Post scriptum», «expulsada d’àmplies zones del món de la vida». Val a dir que aquesta circumstància no és en absolut aliena a la meva experiència de l’escriptura, si més no per dos motius. En primer lloc, perquè la minorització deixa les seves senyals en el cos de l’idioma, en forma de brutals mutilacions semàntiques; però també perquè, com ja vaig escriure el 15 d’octubre del 2011 en una entrada d’aquest blog, al contrari que Paul Celan, que «detestava la llengua en què escrivia perquè era la llengua dels botxins del seu poble, començant pels de la seva família, [...] escrivim en la llengua que el nostre poble abandona, amb la mateixa celeritat que les rates escapen d'un vaixell naufragat, i aquesta fidelitat ens la fan pagar cada dia i cada hora amb el seu olímpic menyspreu [...]. Potser això, em dic molt sovint, és també una manera de sentir-se tractat com un jueu».

Al fil d’aquest raonament, desemboquem en el text del «Post scriptum». Constato amb certa satisfacció que aquestes pàgines resulten útils per als lectors del llibre, tot i que encara no m’ha abandonat el dubte de si vaig fer bé d’escriure-les, atès que condicionen indefectiblement la lectura que se’n fa. Una amiga, quan el va llegir, em va preguntar si el que m’havia mogut a incloure-les era la por a no ser entès. No vaig poder respondre-li amb completa seguretat, però no hi ha dubte que aquesta por va tenir el seu pes en la decisió final d’adjuntar aquest complement assagístic als poemes. No hi descartaria tampoc la desorientació del moment en què es va publicar l’obra, que va coincidir amb la mort de mon pare, després d’una penosa agonia. En qualsevol cas, deixant de banda les motivacions personals, tot plegat connecta amb l’observació de Paco que el llibre s’aparta del «realisme» predominant en la poesia catalana actual. Tal com li ocorre a Guillem, no sóc un gran lector de poesia (i menys encara de l’actual), però crec que Paco posa el dit en la nafra en assenyalar que la lírica catalana actual es troba absolutament aclaparada per allò que se’n diu «poesia de l’experiència», una modalitat d’escriptura «figurativa» que ni practico ni m’interessa. I amb això no dic que al darrere dels meus versos no hi hagi «experiències», però són d’una altra mena. Puc il·lustrar-ho amb un aforisme de Submarins de butxaca: «No oblidis mai, poeta, que les experiències de l’home contemporani són totes atonals.» En definitiva, no m’interessen les expansions del jo, convicció que en La nit en blanc vaig procurar expressar mitjançant la renúncia a la primera persona del singular, que simptomàticament només apareix a l’últim poema («Gòlem»). Un poema, per cert que connecta amb un altre també molt breu del meu llibre anterior, Despossessió (Lleida: Pagès, 2002), que deia així: «Parla el Gòlem:/ Just a trenc d’alba/ em senyaren el front/ amb la Paraula./ M’han coronat de rimes,/ però no en soc pas digne.» De fet, la meva experiència com a poeta ha estat, des que vaig sortir de l’adolescència, la d’acarar l’autoexpressió com una feixuga càrrega, que durant molt de temps em vaig sentir incapaç de suportar i que encara ara porto amb incomoditat. El problema és que, després de vint anys allunyat de l’escriptura poètica, vaig comprendre que el silenci tampoc no solucionava el meu problema. Aquesta és, doncs, la disjuntiva en què em debato. Fet poema en carn viva, carn de literatura.

I amb això ja he dit prou i massa. A tall de cloenda només vull afegir que el llibre va ser objecte d’una primera ressenya, al meu entendre molt encertada també, de Manel Rodríguez-Castelló, apareguda l’abril del 2011 al núm. 359 de la revista Saó núm. 359. La podeu llegir en línia a l’enllaç següent: <http://lapedraielmarge.blogspot.com.es/2011/05/contradiu-no-celebres.html>.

9 comentaris:

Guillem Calaforra ha dit...

Després d'aquesta resposta de l'autor, jo em trec el barret. Només voldria afegir-hi que, sense la informació que suggereix elegantment l'epíleg, estic segur que hauria renunciat no sols a redactar el comentari, sinó fins i tot a rellegir el llibre més d'una vegada. Si el poeta prefereix no donar pistes accepta un risc: el de no tenir lectors, tenir-ne pocs o tenir-los captius. Tot es paga, en aquesta vida, encara que el preu sovint és desproporcionat. El preu de ser críptic ja sabem quin és.

Per a mi, tot el llibre té un to molt homogeni, molt equilibrat, i per això no vull ni puc parlar de poemes preferits. Com que la meua és una mentalitat bastant impoètica o apoètica, preferisc parlar de versos o passatges que m'agraden més que altres (alguns d'aquests apareixen en la meua recensió). Per què? Perquè per a mi són els moments en què cristal·litza realment el sentit, embolcallat amb més o menys fortuna entre altres versos, transicions, fons verbal. (No en aquest poemari: en tots). Per això, i per la unitat del llibre opte per una lectura de conjunt, com si fos una cantata o una obra feta de diversos moviments. Em ve pel cap la Novena de Mahler, però sense la grandiloqüència d'aquesta obra: pel final, sobretot. Bé, és una opció.

Josep J. Conill ha dit...

Estic prou d'acord amb tu. De fet, no em penedeixo gens d'haver escrit aquell "Post scriptum" (ni d'aquest, és clar). A més a més, el que ocorre en el meu cas és que, per a bé i per a mal, la meva activitat poètica es troba molt entrellaçada amb la resta de la meva producció intel·lectual i, per tant, va acompanyada d'una quantitat important de reflexió diguem-ne teòrica. Em consta que per a molts poetes i lectors de poesia, partidaris de coses tan etèries com la "inspiració" i l'"espontaneïtat" ("la paraula viva", en definitiva, per dir-ho maragallianament), això representa un seriós inconvenient. Però jo, encara que m'acusin de "fred"(?) i poc sensible(?), no sabria procedir d'altra manera.

Guillem Calaforra ha dit...

Sí que voldria, però, fer una correcció necessària d'un malentès que ja sembla haver-se apoderat del text original, i la bola de neu augmenta. Cap a la fi de l'assaig inicial de Prismen escriu Adorno: "nach Auschwitz ein Gedicht zu schreiben, ist barbarisch", és a dir: "escriure un poema després d'Auschwitz és [quelcom] bàrbar". A banda de la major o menor fortuna de "Teddy" en crear una formulació tan bàrbara com aquesta, vull subratllar que: a) no diu que siga "barbàrie", sinó que és una acció bàrbara. No és el mateix, i no crec que calga entrar en rabinismes per a estar-hi d'acord. b) Que siga quelcom bàrbar no és sinònim d'impossible: Adorno no parla de la impossibilitat de fer poesia després d'Auschwitz, sinó del judici moral que li mereix.

Dit entre parèntesis, perquè això obriria un debat diferent: també té collons que escrigués això precisament ell, que va (poder) fotre el camp i viure còmodament a Califòrnia, mentre que alguns dels qui sí que passaren per Auschwitz (per l'Auschwitz de veritat, i en plena guerra) van necessitar escriure, entre altres coses, poemes. En fi, intel·lectuals, filòsofs, ja se sap.

Josep J. Conill ha dit...

Molt bona, aquesta remarca, a més de paradoxal. Certament, "Teddy" era tot un personatge, en ocasions amb aires de gran inquisidor. De totes maneres, el matís és molt interessant, perquè, almenys tal com jo l'interpreto, això voldria dir que la nostra escritura poètica no es pot desentendre de la bàrbàrie, per més que vulgui. Aquest, precisament, és el retret que faig en el "Post scriptum" a la major part dels poetes catalans actuals, representants d'una mena de postmodernitat estantissa, que sovint sembla estar de tornada de tot sense haver anat enlloc. La saturació de lectures carnerianes té sovint aquest efecte, encara que el mateix Carner en sigui del tot innocent.

Francisco López Martín ha dit...

Como mi comentario excede el máximo de caracteres permitidos, lo publicaré en dos entradas. Por favor, leedlas seguidas, puesto que forman una unidad.

Josep, me ha gustado mucho la reseña de Manel Rodríguez, a quien no conocía y a quien voy a seguir a partir de ahora. Tu segundo “Post scriptum” me ha llevado a releer “Penells”. Magnífico: lo añado a mi lista de favoritos. He leído también el original de Villon, lo que me ha llevado a preguntarme por qué no leo más al grandísimo François… Como ya comenté, “It” es uno de mis poemas favoritos. La exégesis que brindas muestra hasta qué punto es un poema logrado: no la necesita para funcionar a la perfección. Que “It” sea una traducción de “E.S.O” es una muestra más de ingenio por tu parte, pero de un ingenio que cala hondo, pues el inglés “it” tiene resonancias más inquietantes que el castellano “eso”. En relación con la experiencia de la que nace, debo señalar que, por los psicoterapeutas a los que conozco, me consta que dos de los grupos profesionales a los que pertenecen los casos más duros son la medicina y la docencia.

Tanto la riqueza de las referencias que te han servido como punto de partida como las circunstancias vitales en las que está escrito el poemario resuenan perfectamente en éste. “Escletxes” y “Blanc” me parecen muy satisfactorios; con “Pantera” me ocurre que es un tema que tengo muy asociado a Borges, y, aunque tu variación (no sé si consciente o no) funciona, no puedo dejar de verla como tal. Curiosamente, como variación de un tema antiguo, me parece más lograda, dentro de su sencillez, “Golem”. Sólo conozco a Amadeu Viana de nombre, pero su elección me parece bastante convencional: los poemas que mencionas me parecen de los menos representativos del libro. Pulidos, bien acabados, de dibujo “figurativo”, que no desentonan, pero en los que no se respira ese fondo trágico y misterioso de tantos otros.

Tanto el primero como el segundo “Post scriptum” me hacen pensar, en relación con muchas de las referencias culturales, en la necesidad de atenerse a los más grandes, de no perder de vista lo verdaderamente crucial, aun cuando uno viva o escriba (como nos pasa a las tres patas de este banco) en provincias. Admiro y comparto plenamente tu vocación antiprovinciana e intempestiva. No obstante, tus observaciones sobre el precio que hay que pagar por escribir en una lengua minorizada me llevan a plantear ahora (porque no es la primera vez que lo leo ni que reflexiono al respecto) si, en realidad, lo minorizado no será el saber que huye de los oropeles, la cultura que desconfía de los escaparates, la seriedad de propósito que lleva a tener referencias universales, etc., y si, por tanto, lo que en realidad vivís los intelectuales que escribís en valenciano no es más que una minorización al cuadrado. Conozco a personas brillantes en su obra teórica y poética que escriben en castellano, y te puedo asegurar que se trata de perfectos desconocidos, pese a sus innumerables esfuerzos por salir del anonimato, a haber obtenido premios de diversa índole y a contar con méritos indudables para tener mayor proyección pública.

Francisco López Martín ha dit...


Acusarte de frialdad poética, al menos a tenor de este poemario (quiero dedicar agosto a leer “Despossessió”), me parece no comprenderte como poeta. Sobre el modo de escribir los poemas no diré nada, porque lo importante me parece la obra hecha, pero es absurdo calificar “La nit en blanc” (y, en consecuencia, a su autor) de ser un libro frío o falto de sensibilidad. Me temo que quien así habla necesita precisamente lo que tú, por temperamento y reflexión, le niegas: esas expansiones del yo, esa poesía de la experiencia, ese gusto por lo figurativo, esa insoportable tendencia a expresarse ya todos con un mismo ritmo poético. A mí me parece que este poemario consigue en sus mejores momentos ese raro punto de equilibrio entre dos tendencias que ya estaban presentes en las vanguardias históricas: por recurrir a la distinción de Jesús González Requena en su magnífico estudio sobre Eisenstein, la analítico-deconstructora y la expresivo-desgarrada. Hay mucho desgarro en muchos de los mejores poemas de este libro, sólo que es un desgarro existencial; el desgarro de la subjetividad en cuanto tal, más que el de un yo poético más o menos identificable con el autor cuyo nombre figura en la portada. Pero ésa es la diferencia entre el arte y su imitación.

Guillem, también yo te agradezco la precisión sobre la traducción de Adorno. Tal vez podría traducirse entonces la frase así: “escribir poesía después de Auschwitz es una barbaridad”, dado que, al menos en castellano, se da la circunstancia de que “bárbaro” puede significar también “estupendo”. (Curiosamente, con la palabra “formidable” se da un caso similar: puede ser tanto “aterrador” como “extraordinariamente bueno”.)

Guillem Calaforra ha dit...

Jo diria que "cosa de bàrbars" és més fidel al sentit de l'original que "una barbaritat". D'altra banda, Adorno parla de ein Gedicht, "un poema", que no em sembla el mateix (ni tan sols pars pro toto que "poesia". De tota manera, i no sense aclarir que he visitat cinc vegades Auschwitz (vull dir, que no sóc precisament insensible al tema, per no dir res dels meus orígens ètnics), crec que la frase d'Adorno està desproporcionadament sobrevalorada.

Permeteu-me, també, un comentari sobre la minorització. Aquest concepte procedeix d'un arxiconegut assaig de Lluís V. Aracil, "Sobre la situació minoritària", que forma part de Dir la realitat. A allò em remet. En qualsevol cas, el que experimenta la bona gent amb talent que escriu en castellà (o en qualsevol altra llengua no minoritzada) i no té ressò en la seua comunitat lingüística no és equivalent al cas de l'escriptor en català, per exemple. Tal com tu molt encertadament insinues, el que li passa a un escriptor com JJC fa la volta dues vegades al concepte de minorització (tu ho anomenes "al quadrat", jo he parlat en algun lloc de "triple minorització").

La qüestió de fons és insidiosament complicada, al meu parer. Escriure en català a Espanya minoritza, ser escriptor catalanòfon a al País Valencià marginalitza, i ser un escriptor valencià et converteix en un mono de Gibraltar en relació als de Catalunya, però estar en aquests tres grups inclusius i fer poesia per a gent amb moltes lectures és una categoria que sí que podria agermanar Josep amb els escriptors castellanòfons al·ludits. Al capdavall, una poesia com la que hem comentat ací és exigent pel que el text mateix diu i pel que té darrere, mentre que la majoria dels confegidors de ratlles irregulars no tenen gaire cosa darrere en termes de lectures i referències literàries (i si parlem de música contemporània, en fi, pleguem).

Josep J. Conill ha dit...

Per la meva part, poques coses he d’afegir a tot el que heu comentat sobre La nit en blanc. De fet, el meu acord amb vosaltres és pràcticament total. Ja m’agradaria, poder disposar d’algunes dotzenes de lectors així cada vegada que escric un llibre! M’acontentaré, doncs, amb algunes precisions. La primera té a veure amb el poema «Pantera», que per a mi era la pantera dels Nous poemes de Rilke, encara que, tal com hi assenyales, Paco, l’assumpte és també molt borgesià. La remarca em sembla interessant, perquè he estat sempre un lector apassionat de la poesia de Borges, però fins ara no havia adquirit consciència d’aquest aire de família, que existeix i sens dubte no deu ser casual.

Quant a la necessitat d’atenir-se als grans exemples, estic també plenament d’acord amb les teves observacions. És més: jo diria que al llarg dels anys les actituds d’alguns dels (pocs) escriptors que conec no han fet més que confirmar-me en aquesta convicció. El localisme, aquesta estretor mental que tant abunda a casa nostra, em sembla absolutament repugnant, pornogràfica inclús, no sols perquè equival a renunciar a la bestreta a qualsevol «universalitat» ―ja sé que aquesta noció és, en gran mesura un concepte socialment construït, però ací, ni que sigui provisionalment, podem fer-lo servir―, sinó perquè compensa aquesta mentalitat de vol gallinaci amb un exhibicionisme compulsiu i absolutament ridícul entre el veïnat. El meu ideal, si se’m permet de dir-ho, seria més aviat el contrari: l’anonimat local i, com ja he dit, algunes dotzenes de lectors escollits. Per continuar escrivint, no hi cal res més, estic acostumat a la resistència. Al cap i a la fi, la major part dels escriptors exigents en qualsevol llengua no es comporten de cap altra manera. Encara que, com assenyala, Guillem la minorització de la llengua constitueix un horitzó especialment desesperançador, que va més enllà, fins i tot, del que pot arribar a experimentar un escriptor exiliat del país seu país natal. L’escriptor valencià, en aquest sentit, és un desnonat de la casa de l’ésser.

Finalment, celebro que t’hagi agradat la ressenya de Manel Rodríguez-Castelló. Tenint en compte la brevetat consubstancial a un article de revista, em sembla que està força bé i proporciona al lector una ideal cabal del llibre i dels paràmetres mentals en què em situo. De fet, sense la intervenció de Manel ―excel•lent poeta ell mateix i promotor incansable del premi de poesia «Manuel Rodríguez-Martínez», que des de fa gairebé trenta anys concedeix l’associació cultural alcoiana «Amics de Joan Valls i Jordà»― estic convençut que el llibre no hauria vist mai la llum, perquè ja havia esgotat totes les vies al meu abast i estava resignat a deixar-lo al calaix.

Josep J. Conill ha dit...

Per cert, ara que ho penso, aquest desnonament de la casa de l'ésser a què em referia en la meva intervenció anterior és en molts aspectes equivalents al que relata una magnífica narració de Julio Cortázar: "Casa tomada".