(Tenint en compte que aquest "Post scriptum", que figura al final del llibre, ha estat al·ludit reiteradament en les entrades anteriors, he pensat que potser el més adequat era facilitar-hi l'accés als lectors del blog.)
Primer
que res, vull remarcar que LA NIT
EN BLANC és un poemari en el sentit més estricte de
la paraula, és a dir, un conjunt de composicions que responen a un designi
temàtic i formal unitari. Ni que fos exclusivament per aquesta raó, el llibre
que teniu en les mans s’apartaria ja dels meus hàbits d’escriptura,
caracteritzats per l’elaboració lenta i individualitzada de cadascun dels
poemes, que tan sols el transcurs del temps s’encarrega, tard o d’hora, de
dotar de la forma convencional d’un volum de versos. El lector curiós pot
comprovar-ho mitjançant la lectura de Despossessió
(2002), l’opera prima
que conté l’aplec de poemes que —en reprendre cap a l’any 2000
l’activitat poètica, després d’una llarga travessia del desert que es va
manifestar en forma del que Enrique Vila-Matas anomena síndrome
de Bartleby—, vaig considerar, en algun
cas amb excessiva indulgència, dignes de veure la llum entre tota la paperassa
lírica que havia escrit (i, sobretot, destruït) des de l’adolescència.
Inopinadament,
la superació de la pulsió negativa que entrebancava la meva labor creadora
durant prop de dues dècades va coincidir amb l’exploració de noves modalitats
d’escriptura, com ara l’aforística —recollida en part al volum Submarins
de butxaca (2008)— o el memorialisme,
que venien a complementar i diversificar en bona mesura la represa de
l’activitat poètica. Tot plegat, unit a la influència de la meva dedicació a la
sociologia del llenguatge, va cristal·litzar cap a l’any 2002 en un tipus
d’escriptura fragmentària i tot sovint críptica, a cavall entre l’aforisme i el
poema, on la reflexió sobre la dificultat de continuar escrivint poesia
apareixia com el pinyol de la meva vocació com a escriptor. Fruit d’aquesta
dèria, es van anar gestant un conjunt de textos —l’adscripció genèrica dels
quals no se’m va revelar del tot fins el 2008, quan ja constituïen un corpus
prou nombrós— presidits per una concepció de l’escriptura com a derrota,
en el doble sentit agonístic i mariner del mot. No crec equivocar-me si afirmo
que aquests textos —és a dir, LA NIT
EN BLANC— constitueixen el testimoni íntim d’una
pèrdua de confiança en les possibilitats expressives de la paraula. Com a tal,
l’empresa no deixa de resultar paradoxal, atès que tal desconfiança només s’hi
pot expressar a través de recursos lingüístics —el silenci entre ells—, en una
clara mostra de la simptomatologia d’aquella «malaltia del llenguatge» que,
d’ençà de la seva emergència en el marc intel·lectual del finis
Austriae, s’ha ensenyorit progressivament de la
consciència contemporània. La formulació més primerenca, i potser també la més
coneguda, del fenomen la trobem a la Carta de Philipp Lord Chandos
a Francis Bacon (1902), del jove Hofmannsthal, amb la seva
punyent descripció de la crisi espiritual que li impedeix continuar escrivint
perquè «les paraules abstractes de què els llavis per força se serveixen per
tal de donar llum a qualsevol raonament, se’m desfeien a la boca com bolets
podrits».
En
el meu cas concret, aquesta crisi expressiva revestia unes connotacions
específiques, on les motivacions personals es conjuminaven amb d’altres
consideracions de caràcter més intel·lectual. M’hi aclaparava, per damunt de
tot, una agudíssima consciència de l’abisme perpètuament obert entre les meves
pretensions expressives i els resultats assolits, amb la torturadora sensació
de dissonància cognoscitiva que l’experiència comporta. D’altra banda, pesava
també sobre el meu estat d’ànim la severa admonició d’Adorno en Prismes
(1955) sobre la impossibilitat d’escriure poesia després
d’Auschwitz, en tant que repte al qual calia fer front des de la mateixa
escriptura poètica, atès que la resposta «no pot ser negativa, perquè llavors»
—com ha remarcat Enric Sòria— «la cultura mateixa seria l’última víctima
d’Auschwitz i el triomf de la barbàrie esdevindria absolut». Es tracta,
insisteixo, d’una qüestió intrínsecament poètica que, com a tal, ja va ser
refutada amb contundència per autors com Paul Celan o Tadeusz Różewicz, fins al
punt que el mateix Adorno va acabar reconeixent que «la perpetuació del
sofriment té tant de dret a expressar-se com el torturat a cridar; d’aquí ve
que potser hagi estat fals dir que després d’Auschwitz hom ja no pot escriure
poemes» (Dialèctica negativa,
1966).
Tot
i això, entenc que la refutació de l’apotegma adornià no pot resoldre’s per una
via ingènuament afirmativa. En altres mots: si bé resulta obvi que l’aparició
del Lager
no cancel·la l’existència de la poesia, a hores d’ara «el
problema no rau en la impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz,
sinó en com continuar escrivint-ne, mentre Auschwitz es prolonga en una sèrie
interminable de monstruoses seqüeles» (Submarins
de butxaca, p. 96). Un assumpte, val a dir, que no
sembla treure la son a la major part dels poetes que escriuen en català,
evidenciant de passada l’autisme irresponsable de molta de la poesia produïda a
casa nostra. Alerta: no estic propugnant en cap moment l’alternativa —assajada
per alguns poetes— consistent a escriure una mena de poesia d’ONG, cofoia de
bona voluntat i xerrameca humanitarista d’enèsima mà. Caldria, per contra, que
ens escarrasséssim a trobar una escriptura poètica on la denúncia de la
devastació del món contemporani, susceptible de ser duta a terme de manera més
lúcida per altres mitjans, no desemboqués en la mort de (i en) la poesia, sinó
que donés pas a la indagació sobre els procediments insidiosos en què aquesta
devastació capil·laritza també el llenguatge, en tant que eina de treball del
poeta i alberg de l’ésser —però també del no-res.
Per
aquest costat, la tasca del poeta es deixa entendre com una contribució
essencial a la preservació d’un àmbit sagrat en el si de la paraula, compatible
amb l’acceptació de la irreversible mort —hom estaria sovint temptat de
qualificar-la més aviat d’agonia interminable— de Déu. Caldria matisar, doncs,
aquella sentència nietzschiana segons la qual no deixarem de creure en Déu
mentre continuem creient en la gramàtica, en la mesura en què la lluita contra
la deturpació del llenguatge constitueix un dels baluards més formidables que
podem oposar a la propagació del fanatisme. Pel que fa a LA NIT EN BLANC, voldria pensar que aquest
designi s’hi ha traduït en l’elaboració d’una mena de teologia
negativa o apofàtica
de l’escriptura, concebuda com la temptativa d’explorar l’obscuritat
d’una pràctica que no es deixava aprehendre (si més no, per la meva part) sinó
per la via de la negació.
Una teologia negativa que aspira a ser alhora una poètica d’aquest home
desarborat, en forma de llengua
minvant, expulsada d’àmplies zones del món de la
vida, que ha esdevingut el català dels valencians en virtut de la persecució
implacable a què continua sotmès per part de les institucions.
Tot
plegat, s’hi expressa per mitjà d’una forma deutora en gran mesura —o així m’ho
sembla— de la meva passió per la música contemporània. Aquesta propensió
musical del discurs hi resulta immediatament perceptible a través de la manera
com s’enllacen i reapareixen els motius entre uns poemes i altres (i entre els
títols i els poemes anteriors i posteriors), que dota d’unitat i coherència el
volum. Més enllà d’aquesta analogia, diguem-ne «estructural», vaig procurar que
la tensió expressiva i existencial dels textos es manifestés mitjançant la
insistència en cadascuna de les seccions del llibre en una idea bàsica, els
«harmònics» de la qual s’hi anirien desenvolupant fragmentàriament en cadascun
dels poemes. Pretenia, això és, tractar el poema com un corps
morcelé, on la tendència a construir els versos
d’acord amb patrons mètrics convencionals es veiés distorsionada ara i adés per
l’aparició de versos dissonants i la disposició visual sincopada de la matèria
verbal en la pàgina en blanc.
Finalment,
a tall de cloenda, vull fer constar el meu agraïment per la intel·ligència i la
bona predisposició d’Antoni Albalat, Guillem Calaforra, Celia Guardiola, Pere
Martínez, Ernest Querol, Anna Salomé i Amadeu Viana, que van tenir ocasió de
llegir el recull en diverses fases de la seva elaboració. També les
suggerències que m’hi va fer Manel Rodríguez-Castelló, en nom del jurat del
XXVIII Premi Manuel Rodríguez Martínez. Les reaccions i els comentaris de tots
ells, les seves reticències i els seus silencis també, em van resultar d’una
enorme utilitat a l’hora de tirar endavant un projecte que a mi mateix em
desconcertava en molts aspectes, i sobre el qual encara albergo el dubte de si
no requeria la intervenció d’algú més dotat que jo per dur-lo endavant. En
qualsevol cas, això ho ha de jutjar, a partir d’ara, el lector.
L’AUTOR
1 comentari:
Excel·lent idea. Moltes gràcies! Em remet al meu comentari sobre Adorno de l'entrada anterior.
Publica un comentari a l'entrada