Notes d'ecologia de la ment (9)

El sabut és un perill públic

Un percentatge indeterminat dels malentesos i dels conflictes (posem-hi un 33,3%?) sorgeix d’un desequilibri mental molt difícil de curar, i que té el nom científic d’insanabile dicendi cacoethes, o pruïja compulsiva de tenir alguna cosa a dir sobre tots els temes imaginables. Aclarim les coses: l’«humanista» erasmià (o renaixentista) té una curiositat universal que l’empeny a voler informar-se sobre literatura escandinava i sobre teoria de les cordes, sobre política internacional i sobre cabalística jueva, sobre productes financers i sobre dialèctica hegeliana, i un infinit etcètera per definició. I no passa res. El sabut, però, més que curiositat té incontinència opinativa: potser en sabrà o no, potser hi tindrà curiositat o no en tindrà gens, però sobre tots els temes té una opinió molt clara, i la urgència indeturable d’expressar-la amb suficiència. La seva víctima propiciatòria, el seu boc expiatori preferit, és l’indecís, l’escèptic, el curiós circumspecte. Aquests cauen de quatre grapes en la teranyina del sabut, que els devora discursivament. El sabut deturpa el sentit sa de la gimnàstica erística i la converteix en teràpia circumstancial per a la seva gens ecològica afecció. A costa dels altres, és clar. Però ell no és conscient de patir la insanabile dicendi cacoethes, i per això ignora que necessita una llarga teràpia de dutxes fredes discursives, de modèstia en el silenci i d’humilitat en l’argumentació. Perquè, si no, és un perill per al medi ambient mental.

La ment impermeable (1): Els nostres, els altres

Qui pren partit (per un grup, per una opinió, per una manera d’actuar o pel que sigui) s’arrisca a tancar la porta. Amb pany i clau. Després ja no hi entrarà res, no en sortirà res. Disposat inconscientment a maximitzar els beneficis d’aquesta renúncia a la lliure circulació d’idees, es farà immune a qualsevol contradicció que li presenti la realitat. Cada indici que contradigui el partit pres serà reinterpretat, reciclat, engolit pel compromís preestablert. Fins i tot si els contraexemples superen en volum les confirmacions, sempre hi haurà el nostre partit pres per emparar-nos i alliberar-nos de la necessitat de pensar amb honestedat i de distanciar-nos dels nostres quan la realitat ho imposa. No és que calgui evitar la presa de partit, el que passa és que hem d’evitar que el partit ens prengui com a instruments seus. I això demana un esforç que molt pocs estan disposats a assumir.

La ment impermeable (2): “La xarxa social defineix la consciència”

La consciència potser no, però la percepció de la realitat, en moltes ocasions, sí. I crea monstres. Per una natural tendència a l’endogàmia, i seguint la llei del mínim esforç —que exigeix, entre altres, evitar el debat i la possibilitat d’haver de canviar d’opinió—, la majoria dels nostres congèneres es relacionen sobretot amb els qui pensen i actuen com ells. Aquesta homogeneïtat ideològica esborra la caòtica diversitat ambiental. Més encara que això: genera una fantasia en què acabem creient que el nostre món és el món, que la nostra rutina és la normalitat, que les nostres idees són una autoevidència de la realitat i que la dissensió és una anomalia monstruosa. Es perd el sentit de la realitat, per dir-ho simplement. I tots els contraexemples són sistemàticament minimitzats, reinterpretats, negats o senzillament ignorats. Un exemple. Els meus superiors jeràrquics, quan es van fer políticament més hiperactius, van escriure un llibre que començava més o menys així: «Davant la possibilitat d’una majoria d’esquerres al País Valencià [...]». No, no feu broma: corria l’any 2007... I els exemples es podrien multiplicar.

Efectivament, si no tens la capacitat o l’ambició de mirar cap a l’exterior amb la ment lliure, la teva xarxa defineix la teva percepció de la realitat.