dijous, 14 de juny de 2012

Notes d'ecologia de la ment (9)

El sabut és un perill públic

Un percentatge indeterminat dels malentesos i dels conflictes (posem-hi un 33,3%?) sorgeix d’un desequilibri mental molt difícil de curar, i que té el nom científic d’insanabile dicendi cacoethes, o pruïja compulsiva de tenir alguna cosa a dir sobre tots els temes imaginables. Aclarim les coses: l’«humanista» erasmià (o renaixentista) té una curiositat universal que l’empeny a voler informar-se sobre literatura escandinava i sobre teoria de les cordes, sobre política internacional i sobre cabalística jueva, sobre productes financers i sobre dialèctica hegeliana, i un infinit etcètera per definició. I no passa res. El sabut, però, més que curiositat té incontinència opinativa: potser en sabrà o no, potser hi tindrà curiositat o no en tindrà gens, però sobre tots els temes té una opinió molt clara, i la urgència indeturable d’expressar-la amb suficiència. La seva víctima propiciatòria, el seu boc expiatori preferit, és l’indecís, l’escèptic, el curiós circumspecte. Aquests cauen de quatre grapes en la teranyina del sabut, que els devora discursivament. El sabut deturpa el sentit sa de la gimnàstica erística i la converteix en teràpia circumstancial per a la seva gens ecològica afecció. A costa dels altres, és clar. Però ell no és conscient de patir la insanabile dicendi cacoethes, i per això ignora que necessita una llarga teràpia de dutxes fredes discursives, de modèstia en el silenci i d’humilitat en l’argumentació. Perquè, si no, és un perill per al medi ambient mental.

La ment impermeable (1): Els nostres, els altres
Qui pren partit (per un grup, per una opinió, per una manera d’actuar o pel que sigui) s’arrisca a tancar la porta. Amb pany i clau. Després ja no hi entrarà res, no en sortirà res. Disposat inconscientment a maximitzar els beneficis d’aquesta renúncia a la lliure circulació d’idees, es farà immune a qualsevol contradicció que li presenti la realitat. Cada indici que contradigui el partit pres serà reinterpretat, reciclat, engolit pel compromís preestablert. Fins i tot si els contraexemples superen en volum les confirmacions, sempre hi haurà el nostre partit pres per emparar-nos i alliberar-nos de la necessitat de pensar amb honestedat i de distanciar-nos dels nostres quan la realitat ho imposa. No és que calgui evitar la presa de partit, el que passa és que hem d’evitar que el partit ens prengui com a instruments seus. I això demana un esforç que molt pocs estan disposats a assumir.


La ment impermeable (2): “La xarxa social defineix la consciència”

La consciència potser no, però la percepció de la realitat, en moltes ocasions, sí. I crea monstres. Per una natural tendència a l’endogàmia, i seguint la llei del mínim esforç —que exigeix, entre altres, evitar el debat i la possibilitat d’haver de canviar d’opinió—, la majoria dels nostres congèneres es relacionen sobretot amb els qui pensen i actuen com ells. Aquesta homogeneïtat ideològica esborra la caòtica diversitat ambiental. Més encara que això: genera una fantasia en què acabem creient que el nostre món és el món, que la nostra rutina és la normalitat, que les nostres idees són una autoevidència de la realitat i que la dissensió és una anomalia monstruosa. Es perd el sentit de la realitat, per dir-ho simplement. I tots els contraexemples són sistemàticament minimitzats, reinterpretats, negats o senzillament ignorats. Un exemple. Els meus superiors jeràrquics, quan es van fer políticament més hiperactius, van escriure un llibre que començava més o menys així: «Davant la possibilitat d’una majoria d’esquerres al País Valencià [...]». No, no feu broma: corria l’any 2007... I els exemples es podrien multiplicar.

Efectivament, si no tens la capacitat o l’ambició de mirar cap a l’exterior amb la ment lliure, la teva xarxa defineix la teva percepció de la realitat.

5 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

No puc més que estar d'acord amb tot el que hi has deixat escrit, de cap a cap.

Josep J. Conill ha dit...

Per cert, ja fa uns quants anys Quim Monzó va presentar al programa del Mikimoto Persones humanes una divertida caricatura d'aquesta figura del "sabut esfèric", que de tot en sap i sobre tot opina, sota la denominació del Totòleg.

K. ha dit...

Cert, Cotten, quanta raó que meneges. Ara em recordo d'aquest personatge. Que, per cert, en Calçada feia un intel·ligent joc de doble ironia en assignar-lo a Monzó, un insigne totòleg donde los haiga. Per cert, que seria interessant introduir-hi refinaments i casuístiques (en el meu cas rabíniques, per raons òbvies): així sembla que hi ha professions més exposades que altres a la insanabile dicendi cacoethes, com ara el periodisme; i països on sembla que abunda més la totologia, com és el cas del País Valencià (on, segons una estadística molt fiable de mon pare, aproximadament tothom naix lingüista i metge sense moure un dit). Etcètera.

Maria ha dit...

Segueixo de fa temps la teva obra i et confesso que tinc una gran admiració per les teves anàlisis intel•ligents i la teva erudició. T'he de dir que coincideixo totalment amb la teva anàlisi. La humanitat es divideix entre, d'una banda, els humanistes com nosaltres, que ens interessem per la literatura escandinava o la cabalística jueva, però que prudentment ens abstenim d'actuar, i de l'altra, els sabuts que parlen de problemes que no han estudiat a fons, s'atreveixen imprudentment a intentar resoldre'ls i –és clar– sovint s'equivoquen i fallen.

No vull ser maniquea, però reconeguem-ho: no existeix el terme mig. O ets humanista o sabut. Jo, humilment, prefereixo ser humanista. Ells, els sabuts, no llegeixen, no reflexionen. Parlen, escriuen, pontifiquen vanament, s'afanyen a canviar el món sense adonar-se que són com els hàmsters que fan córrer la sínia dins la gàbia.

Tant de bo poguéssim ajudar-los, però és inútil. Els bons humanistes recerquem, lliguem caps, anem comprenent la realitat, observem els errors dels sabuts, en prenem nota, n'alcem acta, n'aprenem. Conversem sobre tot això, n'escrivim, ho compartim amb els nostres companys humanistes. Sense pretensions, però, de transformar res. Per a què? No entendrien el nostre llenguatge ni cercant a la Viquipèdia, els pobrets.

Una abraçada, molts ànims i continua il•lustrant-nos, per molts anys.

K. ha dit...

Benvolguda Maria, moltes gràcies pel teu comentari, i benvinguda a aquest antre de perdició i llibertinatge!
No sé fins a quin punt és cert que no hi ha un terme mig en aquest assumpte. De fet, la meua nota sobre els sabuts (que té relació amb les anotacions 1 i 2 sobre el tema) és en part un text autocrític. Jo mateix m'he soprès parlant o escrivint sense trellat sobre coses de les quals hauria d'aprendre. I és d'aquest impuls autocrític que sorgeix la meva crítica als sabuts, precisament. Jo diria, reformulant el que tu has exposat, que el que compta no és en quina polaritat ens situem, sinó en quina direcció avancem. Personalment, no cal que digui quin partit prenc. La saviesa, sigui humanista o no, és un procés que no s'acaba mai. I en aquest aspecte els sabuts són un obstacle per a la salut mental.
Reconec que el terme "humanista" ha pres tants sentits que em resulta difícil reconèixer-m'hi. Si equival a "practicant de les 'humanitats'", òbviament en sóc un. Però el discurs victimista i autocomplaent que caracteritza els humanistes no em resulta precisament congenial. Per no dir res dels humanistes que es miren amb ridícula suficiència les ciències pròpiament dites...
Però les afinitats que em caracteritzen estan ben clares, i la meva és la tribu dels qui volen aprendre i ser millors, cosa que em sembla que compartim.
Gràcies pels mots d'ànim, i espero que ens vegem més per aquí!
Ben cordialment,
K.