Quan vaig parlar a l'amic Francesc sobre els llibres esmentats, immediatament els acollí per al nostre
projecte editorial. Per tant, vaig posar mans a la feina, vaig buscar-los per
Internet i els vaig poder trobar: el del jove Rubinowicz, en una llibreria de
vell polonesa, i el de Hescheles, en una dels EUA. Després d'encarregar-los,
era evident que el següent pas consistia a aclarir el tema dels drets d'autor. Com que
no sabia com fer-ho, el 13 d'abril vaig enviar una carta als documentalistes
del Yad Vashem, el gran museu de l'Holocaust, a Jerusalem. Tardaren cinc dies,
però em van respondre. La senyora Timorah Perel em recomanava de contactar amb
Janina Altman, de la qual em donava l'adreça electrònica i el telèfon. "Supose
que és la filla", li vaig respondre, en un correu en què li demanava també ajuda
sobre el llibre de Rubinowicz. "No: és l'autora", em respongué. Em vaig quedar de
pedra! Havia de contactar amb una supervivent, el llibre de la qual pensava traduir!
Vaig decidir que
m'esperaria fins que arribara dels EUA el llibre en qüestió. Mentrestant, el de
Rubinowicz ja era a les meues mans, el vaig llegir i vaig començar a
traduir-lo. I el 23 d'abril, dia de la meua rentrée a la feina, abans
d'eixir cap a casa m'arriba un correu en anglès: «La vostra carta adreçada al
Yad Vashem referent als "Diaris dels infants i joves jueus: Hescheles,
Janina" m'ha arribat a través de Timorah Perel. Sóc l'autora de Amb els ulls d'una nena de
12 anys. El meu nom és avui Janina Altman. Ha estat un plaer
d'assabentar-me que esteu interessat a publicar el llibre i us hi done la meua
autorització. El llibre es traduí el
2011 a l'ucraïnès i al rus. Hi he afegit un epíleg, escrit el 2010. Aquesta edició té també una interessant introducció de Yaroslav Hyrtsak, un
destacat historiador ucraïnès. Per favor, digueu-me si estaríeu interessat per l'epíleg que vaig
escriure recentment i per la introducció. Tinc traduccions de l'epíleg i el
llibre en polonès, en rus i en francès, i la introducció en ucraïnès, en rus i en francès. Fa un any es va representar a L'viv una obra de
teatre basada en el meu diari, per commemorar el 70è aniversari de l'ocupació
de L'viv i el pogrom que hi tingué lloc el 30 de juny (hi van matar mon pare). En l'obra es van presentar els
poemes que vaig escriure al camp de Janów. Us estaria agraïda si em donàveu
alguna informació sobre el marc en què penseu publicar el llibre. Atentament,
Janina Altman (Hescheles)».
En arribar a casa, el
primer que vaig fer va ser respondre-li, en polonès, explicant-li tot el que em
demanava i més. L'endemà em va enviar un correu que començava així: «Em resulta
difícil d'expressar l'alegria que m'heu causat amb aquesta inesperada proposta
de traducció dels meu records. Durant 60 anys ningú no va fixar-se en aquest
dietari. La primera va ser Ada Diànova, que ara viu a L'viv. I ara, inesperadament, vós. M'alegre que
el llibre de Borwicz fóra el detonant. I és una agradable sorpresa que puguem comunicar-nos en polonès». I tot
seguit em feia saber que l'endemà mateix m'enviaria un paquet amb un exemplar
original del llibret —en l'edició de 1946—, una còpia dels poemes, de la
introducció i de l'epíleg, més un DVD amb l'obra de teatre. Des de llavors estem
en contacte. Avui mateix m'ha arribat l'enviament, i m'ha pregat si seria
possible d'incloure, en l'edició catalana, les mateixes fotos que apareixen en la
traducció russa, que també m'ha enviat. Si és per mi, jo hi pose les fotos que
li done la gana, només faltaria.
Actualment, l'agraïda senyora
Altman (Janka Hescheles de fadrina) viu a Haifa (Israel). És doctora en química
i ha treballat al Technion (Institut de Tecnologia d'Israel), a l'Institut
Weizmann, a Munic... És, bé que es veu, una persona activa i generosa que, als
seus vuitanta anys, escriu correus electrònics i signa manifestos a favor delsdrets humans a Gaza. De manera inesperada i sobtada, per la força de la
curiositat, m'he trobat directament relacionat amb un fragment de la història
d'Europa, amb un vincle viu amb la Xoà, amb el cor de la resistència antinazi als
Kresy polonesos (els territoris orientals d'antic predomini polonès) i a
la meua ciutat, Cracòvia. Una història sorprenent, sens dubte.
Ací teniu un petit documental sobre el retorn de la senyora Altman a L'viv, ara fa un any.
3 comentaris:
Doncs enhorabona per la sort i l'honor de tenir contacte amb una persona així! Tant de bo el projecte arribi a fer-se real i ben real. M'ha emocionat i commogut tot el que contes, especialment la senzillesa en la manera de procedir i respondre de la Sra. Altman. Ja contaràs coses!
Ho faé, certament, i per a la pròxima sessió del Patio presencial de segur que ja hi haurà novetats. La pura veritat és que aquesta bona senyora m'està donant una gran lliçó d'humanitat. I, tal com sol passar, el seu tracte és d'una senzillesa i una bonhomia que et deixen completament desarmat. Però diria que aquesta història de serendipity provocada per la meua curiositat té un aspecte que encara m'impressiona més que tota la resta: la manera com m'ha afectat l'alegria inesperada que he donat inesperadament a la senyora Altman. Això ja s'aparta del llenguatge descriptiu i entra directament en el món de la sensibilitat moral, que és com dir el món de l'art. El que ja no m'ha sorprès és una cosa que sé des de fa bastants anys: que les persones realment importants són molt més accessibles i cordials del que podríem imaginar (al contrari que els mamarratxos, que sempre et miren des de dalt). Siga com siga, en tota aquesta història que acaba d'encetar-se hi veig una lliçó humana més valuosa que molts i molts llibres.
Entenc i subscric tot el que dius, també quant a la força encomanadissa o expansiva de l'alegria que li has causat -l'alegria rebotada. I, per descomptat, que la gent de debò valuosa sol ser sorprenentment accessible i planera. Ben cert!
Publica un comentari a l'entrada