En un text de Javier
Muguerza que vaig llegir fa anys, quan explorava el racionalisme crític, el
filòsof es burlava d'un axioma que li havia escoltat a un epistemòleg de
nyogui-nyogui. «No feu hipòtesis arriscades», deia el dogma, que Muguerza
glossava sarcàsticament d'aquesta manera: «No feu hipòtesis en absolut».
George Steiner tampoc no fa cas d'axiomes masoquistes i practica amb perícia els
esports de risc intel·lectual. El fet que resulte difícil determinar quina és
la seva «disciplina» ja resulta bastant indicatiu. Crític literari? Filòsof?
«Humanista»? Deixem-ho en «assagista» i li farem un favor.
Extraterritorial pot induir fàcilment a error el lector
desprevingut. Ja em va passar la primera vegada que vaig llegir aquesta
estranya miscel·lània. No hi trobarem un discurs exhaustiu i centrat en el tema
que enuncia el títol, sinó un seguit d'aproximacions laterals, amb la idea de
la «revolució lingüística» com a fons. L'extraterritorialitat, un fenomen que
ho té tot a veure amb la fragmentació del subjecte modern, amb les
identitats complexes, amb l'exili permanent i amb la insoluble recerca d'una
«casa del ser» heideggeriana, apareix ací en pinzellades esparses. Només el
primer article, que dóna títol al llibre, en parla amb una mica més de detall.
No gaire, però. El lector es veu obligat a anar lligant cables al llarg de tot
el llibre, perquè si Steiner té alguna teoria substantiva sobre el tema es pren
moltes molèsties per no plasmar-la amb rotunditat programàtica.
En Extraterritorial hi
ha, però, bastants idees sobre això, i moltes altres d'interessants que hi
tenen una relació més directa o menys. Per a ell, l'existència d'escriptors que
se senten com a casa en més d'un idioma és un fet modern (cosa ben discutible
si tenim en compte els bilingüismes llatí/vernacles des de la baixa edat
mitjana). Molt més sòlida és la idea del tombant lingüístic, que ell fa anar
molt més enllà de la filosofia. Els autors que empra en el seu saborós còctel
—una mica massa espirituós de vegades— formen una nòmina il·lustre i
apassionant: Nabòkov, Beckett, Borges, Kafka, Céline, Kraus, Proust, Joyce,
Wilde, Freud, Mandelstam, per no dir res de Skinner, Chomsky, Heidegger,
Wittgenstein, Kuhn, Jakobson, Ogden, Richards, Derrida o el sursum corda.
A Steiner se li poden fer retrets molt diversos, però no precisament la falta
d'intel·ligència i de curiositat; si no, no s'explicaria l'ús generós de
raonaments biològics, psicològics, lingüístics, cosmològics... fins arribar als
escacs, les matemàtiques, la música, la teoria de conjunts i més encara. En el
món dels Fachidioten, això em sembla sincerament miraculós i
extravagant: exòtic.
D'algunes parts del
llibre es podria dir que són una mica massa sabor d'època. El capítol
dedicat a la lingüística cartesiana de Chomsky es continua llegint amb plaer
per l'intel·ligent diàleg —a vegades polèmic— que manté amb el pare oficial del
generativisme; però avui, època de lingüístiques més aviat pascalianes. després
de les successives versions d'una teoria tan inútil com aquella, després de gramàtiques
cognitives i desbandades diverses, tot allò ens sona ja remot i passat de moda.
Les seves observacions sobre la devaluació del llenguatge i de l'erotisme a
causa del sexualisme franc i omnipresent i de la tecnologia, respectivament,
avui ens semblen tan càndides com quasi tot el que debel·laven els marcuses i
els adornos de quaranta anys enrere: «En la civilización del teléfono hablamos
más y decimos menos. También es probable que en la civilización de la radio, la
televisión y el cine oigamos más y escuchemos menos» (pàg. 107). Corria l'any
1969, recordem-ho. En comparació amb aquesta època de destrucció del raciocini
a base de sms, Power Points, Second Life i Internet 2.0, els escarafalls de
Steiner l'any 1969 semblen d'un candorós victorianisme intel·lectual.
Però el llibre
conté moments vertaderament brillants. Els passatges dedicats a Freud en «El lenguaje animal», al bell mig del
llibre, em semblen gloriosos pel contingut i per la forma. I, de fet, la seua
reivindicació literària de l'avi Sigmund és avui compartida per veus
molt autoritzades de la crítica literària (recordem El cànon occidental de
Harold Bloom). L'assaig sobre Céline és senzillament modèlic en el seu
equilibri entre la repugnància pel personatge i l'admiració per l'escriptor. (Cal reconèixer que si un jueu et recomana
llegir Céline i Heidegger és convenient fer-li cas.) Les pàgines dedicades a
Beckett també contenen moments extraordinaris i idees ben aprofitables, com ara
la proposta d'estudiar els usos del silenci en Webern i en Beckett (pàg. 28).
Extraterritorial mostra els avantatges i els inconvenients
propis del gènere miscel·lani: repeticions, discontinuïtats, incoherències. Se li ha de retraure també, tal com he insinuat
més amunt, la desproporció entre les expectatives que evoca el títol i
l'esquifit espai que dedica al tema que enuncia. D'altra banda, com a bon
«humanista» que és, no pot evitar de caure en alguna que altra ridícula
distorsió moral —és el que passa amb el fetitxisme de l'alta cultura i amb una
vida dedicada tan intensament als llibres—: així, parlant de Nabòkov el diasporenc
Steiner es permet la hipèrbole irritant de dir que «Un gran escritor a quien
las revoluciones sociales y las guerras expulsan de lengua en lengua es un
símbolo cabal de la era del refugiado. Ningún otro exilio puede ser más
radical, ninguna otra hazaña de adaptación a una nueva vida puede ser más
exigente» (subratllat meu). Sí, home! Poc pensava l'autor, llavors, en els exiliats palestins, els
despatriats armenis o els triturats kurds (i la llista de damnificats de l’exili,
des d'aleshores fins ara és interminable, oprobiosa). Em rebenta aquesta repugnant ceguesa moral dels «humanistes»,
de la qual col·leccione exemples des de fa temps. Com si també la vida dels
altres tingués com a centre els llibres. Miserable.
Crítiques a banda, d'Extraterritorial
tinc la mateixa percepció de tot el que he llegit fins ara de Steiner: una
«literatura sobre literatura» que dóna gust llegir, plena a vessar de
suggeriments molt atractius i de saviesa lectora —això és puenting intel·lectual!—, una escriptura elegantíssima, transparent
i amb uns períodes a la mesura humana (Errata en anglès és una deliciosa
festa verbal i d'idees). Des del primer llibre seu que vaig llegir, sempre he
pensat que el menyspreu que li dispensava Foucault (Dits et écrits, I,
1107-1108) era l'expressió de l'enveja del divo. Fins i tot llibres
enganyosos com aquest són útils i fan de bon llegir; de fet, a mi mateix em va
donar una de les claus per a entendre el tema que m'obsedeix des de fa anys, el
de les identitats complexes. Ni que només fos per això ja pagava la pena
llegir-lo.
4 comentaris:
A mí, una de las cosas que más me han llamado la atención han sido la cantidad de hipótesis inverosímiles que plantea. "In a post-culture" está lleno de ellas, por ejemplo, aparte de rozar el esnobismo cultural y hasta diría que algo muy parecido al clasismo. Observaciones peregrinas también se encuentran en el ensayo sobre Céline (muy discutible, para mi gusto), como que su apego a la lengua francesa debía de hacer que el esperanto de los judíos le resultara abominable, o la de que sus técnicas bordean lo patológico (juicio éste digno de los nazis en relación con el expresionismo; pero eso es Céline, un expresionista) y, en el fondo, impiden catalogar su obra de gran literatura. Al mismo tiempo, en Steiner siempre hay cosas brillantes: por ejemplo, la crítica de las carencias de Borges. Personalmente, los ensayos que más me han interesado han sido los primeros, dedicados a autores, en los que incluso me parece ver cierta ventaja estilística en relación con los últimos. De todas formas, Steiner es Steiner y leerlo no es nunca tiempo perdido.
El que dius és molt cert. I en un aspecte fins i tot talles curt: no és semblant al classisme, és classisme el que tu perceps. De fet, la seua defensa aferrissada de la gran literatura (que és la seua única pàtria, a falta de cap arrelament territorial) té molt d'orgull de casta benestant. Un altre tema: l'esnobisme. Aquest és el risc i el perill constant del que jo anomenava puenting cultural. Quan te'n surts del guió predeterminat dels arguments convencionals, quan intentes lligar o superposar coses aparentment remotes, quan t'apassionen fora mida els jeux d'esprit, pots estar segur que la cagaràs estrepitosament en moltes ocasions. Això li passa a Steiner, sens dubte, i ben sovint. Però com que les alternatives (l'estúpida ceguesa positivista, el discurs ben pentinat i disciplinat, etc.) em semblen molt pitjors, personalment preferesc aquestes cagades.
Respecte de les tècniques de Céline jo, personalment, discrepe de la teua opinió; deixant de banda passatges que hi són per la pruïja de dir alguna cosa sorprenent, em sembla que no va tan errat (i l'escriptura de Céline em continua semblant alhora genial i malaltissa, ho sent).
Els primers textos d'aquest llibre són més arrodonits i valuosos, tal com tu dius. Però continua agradant-me molt la seua lectura de Freud.
Però crec que cal insistir en una qüestió, i és que aquest és un llibre de fa més de quaranta anys, escrit en una època en què l'autor no havia madurat del tot i en què l'ambient intel·lectual era molt propici a la pedanteria, a les modes i a una certa brillantor vàcua. Extraterritorial se'n ressenteix, indubtablement.
Per a mi, Steiner representa les glòries i les misèries de la figura de l'humanista, de l'orgullós senyoret de classe mitjana-alta inflat per la consciència de ser molt intel·ligent, molt culte i molt llegit: d'una banda, voracitat intel·lectual omnívora, erudició ben utilitzada, curiositat infinita i domini del llenguatge; de l'altra, la miopia del burgès lletraferit i intoxicat de tanta lectura, la pedanteria del perpetrador d'idees sorprenents i brillants, l'obtusitat moral i social de qui en realitat no ha patit ni treballat mai de la vida. La meua actitud davant Steiner, i davant el tipus de l'humanista que ell representa tan bé, és ambigua. Així i tot, bé, es llegeix amb plaer. Ja pagaria jo perquè la meitat dels professors universitaris que vaig haver de patir fossen la meitat de Steiner...
K., la teva ressenya d'Extraterritorial m'ha agafat a contrapeu. Fa uns mesos vaig confegir una llista dels llibres que havíem de discutir enguany al Patio i que no tenia per casa. No hi figurava el llibre de Steiner perquè l'havia comprat i llegit feia una dècada, de manera que el vaig excloure de la llista, però després vaig cometre la inèpcia d'oblidar-me'n i de relacionar la llista d'adquisicions amb els mesos. Per no fer-ho llarg: avui mateix estava jo acabant la lectura de La mirada cosmopolita o la guerra es la paz, d'Ulrich Beck, i estava a punt d'encetar-ne el comentari...
Així que, tenint en compte el que acabo d'explicar, m'haureu de disculpar si les meves remarques sobre el llibre pequen de massa genèriques, però és que la memòria no dóna per a més. En primer lloc, puc subscriure sense problemes el que assenyaleu tots dos a propòsit de l'obra: hi conviuen, tal com acostuma a ser usual en Steiner, les idees molt brillants i els passatges memorables amb els moments capritxosos i les perspectives desenfocades, sovint per una pretensió excessiva d'originalitat. És cert també que l'obra acusa negativament el pas dels anys en alguns capítols, com ara el que polemitza amb Chomsky o els seus comentaris sobre sexe i llenguatge. També coincideixo amb els vostres comentaris sobre la manera aproximativa i una mica frívola (per culturalista) en què Steiner aborda la qüestió de l'extraterritorialitat, sense entrar-hi mai directament a fons. En aquest sentit, jo diria que el tractament "sistèmàtic" de l'assumpte (en la mesura en què això es pugui predicar de Steiner) caldria anar a buscar-lo uns anys després a After Babel (1975). Així i tot, que el recull d'assaigs que comentem tampoc no està a l'altura de l'anterior Language and Silence: Essays 1958-1966 (1967), on també s'aborden (i de manera potser més profunda i menys esnob) algunes dels assumptes que reapareixen a Extraterritorial.
Finalment, només em resta afegir que he agraït la fotografia d'aquest Steiner tan jove; no la coneixia. Pel que fa a la "pixarrada fora de text" (sic) de Foucault, no hi tinc res a comentar: es tracta precisament d'això, d'una sortida de to pròpia d'un divo. A tall de consol hi podríem afegir que, amb el transcurs dels anys, el mateix Steiner no s'ha privat en ocasions d'incórrer en el mateix pecat. Tot plegat, picabaralles de senyorets, que, com molt bé assenyaleu, ja hauríem volgut tenir com a professors. Què hi farem? Els senyorets d’aquestos pagos han preferit sempre (i continuen preferint) d’altres activitats, com ara el noble Arte del Toreo. En qualsevol cas, ningú no és perfecte, que deia aquell, i segons com, tractant-se de ments privilegiades com aquestes, això contribueix també a reconciliar-nos amb la seva (i la nostra) humanitat.
Publica un comentari a l'entrada