tag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post6620898720369227069..comments2023-02-27T04:37:16.281+14:00Comments on RONDA DE CERVESES AL <i>PATIO</i> VIRTUAL: Treient cireres del cabàsGuillem Calaforrahttp://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comBlogger9125tag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-48810120892865667912012-04-20T11:18:35.589+14:002012-04-20T11:18:35.589+14:00Reina de Bastos, començaré tractant de respondre a...Reina de Bastos, començaré tractant de respondre al teu darrer comentari, relacionat amb la poca pertinència de la sociolingüística (o sociologia del llenguatge) en relació amb aquestes qüestions. La meva al•lusió, potser una mica críptica per a aquells que no sou (suposo) filòlegs, té a veure amb la degradació per la via de la banalitat d’un projecte de sociologia del dir o del discurs, que alguns vam entreveure, a mans de l’<i>establishment</i> ―per cert, el mot té alguna relació amb “estable”?― universitari. En certa ocasió, m’hi vaig referir a la necessitat d’articular una sociolingüística transcendental, capaç de posar en valor el sentit dels discursos (i també les inconseqüències i els absurds, si s’hi escau), kantianament contraposada a la pràctica empírica de vol gallinaci que hom acostuma a identificar <i>por estos pagos</i> amb la sociolingüística. Una sociologia del llenguatge concebuda en aquests termes no podria prescindir sota cap excusa de qüestions com les que hem abordat en aquest diàleg, en tant que constitueixen l’arrel més íntima de les condicions de possibilitat i d’existència dels discursos en les nostres societats. <br />Pel que fa a la teva remarca sobre l’impacte moral devastador que produeixen aquesta mena d’escrits, no hi puc estar més d’acord. Diré més: a pesar de ser un lector sovintejat des de l’adolescència d’obres relacionades amb l’assumpte, tot sovint he de deixar aquestes lectures a banda durant llargues temporades, perquè fa anys vaig començar a ser conscient que, en la mesura en què els meus coneixements de la mecànica de l’extermini esdevenien més i més detallats i plens de matisos, les aportacions de nous testimonis personals de les víctimes anaven fent-se cada cop més previsibles. En d’altres mots: el meu coneixement del tema era cada cop més complet, més “omniscient”, circumstància que contrastava amb l’experiència dels deportats, que ignoraven per complet quin seria el seu destí i, en canvi, s’aproximava a la situació en què s’hi trobaven els botxins, per als quals l’extermini era senzillament la seva feina, sotmesa a un protocol perfectament establert. Que jo sàpiga, aquesta sensació no l’ha registrada encara cap lector de la literatura sobre la <i>Xoà</i>, però crec que en deuen ser molts els que l’han experimentada. Cal anar amb molt de compte amb la reiteració excessiva de les verbalitzacions de la massacre, perquè aleshores no sols les paraules, sinó les mateixes seqüències narratives poden arribar a banalitzar-se. És una altra cara de la banalitat del mal, a què es referia Hannah Arendt, a la qual s’arribaria per la ruta paradoxal de la familiaritat amb la paraula de les víctimes. I és que el llenguatge no s’empra mai en va, ni que sigui per denunciar la inhumanitat.Josep J. Conillhttps://www.blogger.com/profile/14806832661741299451noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-61395577350912899752012-04-19T11:23:47.119+14:002012-04-19T11:23:47.119+14:00La veritat és que mai no m'havia plantejat aqu...La veritat és que mai no m'havia plantejat aquesta impossibilitat del llenguatge d'aquesta manera, i he après molt amb la vostra conversa. L'únic que conec sobre aquest tema són els tres llibres de Primo Levi, amb el qual ja en vaig tindre més que suficient, perquè és magnífic però l'impacte "moral" sobre el lector és tremend. No sé si el que citeu de Milosz està en català o en castellà; el Rozewick recorde que el vàreu comentar fa mesos. La qüestió de la impotència del llenguatge en certa manera em trasllada al tema de la mística, no entesa a la manera dels religiosos sinó com una forma de "saber sense llenguatge" que, sens dubte, té molt a veure amb la música. Guillem em sembla que tenia un aforisme sobre això. A més, tinc entès que el final del "Tractatus" s'ha interpretat també com una declaració de mística. Crec que va ser en Steiner on vaig llegir que, al capdavall, tota aquesta "crítica del llenguatge" és un tret de tota la "intelligentsia" jueva centreeuropea de la primera meitat del segle XX: Wittgenstein, Kraus, Kafka, Freud i companyia. Però, clar, que la impotència del llenguatge haja hagut de revelar-se d'una manera tan brutal com és l'Holocaust és una prova empírica d'un preu incommensurable. El que no acabe d'entendre és això que dieu sobre la sociolingüística, una disciplina que, pel poc que en conec, no té molt a veure amb aquests temes, no ho sé.Reina de Bastoshttps://www.blogger.com/profile/16724058028322797455noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-51312225758461621842012-04-18T00:49:03.371+14:002012-04-18T00:49:03.371+14:00Estic ben d'acord amb les teves observacions: ...Estic ben d'acord amb les teves observacions: sembla com si en aquest terreny no hi hagués terme mig entre l'informe eixut i el sentimentalisme falsejador, I tant l'un com l'altre resulten profundament pertorbadors, en la mesura en què esdevenen en major o mesura còmplices bé del món de la burocràcia criminal que va "administrar" el genocidi, bé del circ mediàtic que l'ha transformat en una indústria per al consum catàrtic de les masses, que gràcies a l'empatia amb les víctimes poden sentir-se reconfortades pel fet que no són com els botxins. <br />A propòsit del nostre tema, Elie Wiesel, un dels autors fonamentals de la literatura sobre la <i>Xoà</i> (faig meva la teva catalanització del terme), el testimoni succint i contingut del qual va quedar registrat a <i>La nuit</i> (París: Minuit, 1958: Trad. castellana: <i>La noche</i>. Barcelona: Muchnik, 1975. Reeditada per El Aleph el 2002), adoptava una postura que es troba <i>nel mezzo del cammin</i> de les que hem apuntat fins ara: insistia en la capacitat de la paraula per albergar l'experiència (la memòria, en diríem potser amb més precisió) de les víctimes, però en canvi sostenia que aquesta no podia ser representada sense desvirtuar-la indefectiblement. Per aquest costat, sens dubte, projectava el rerefons iconoclasta de les grans religions monoteistes al terreny de l'extermini massiu, dotant-lo d'una aura de reverència que cap consideració de caire humanístic hauria estat capaç de donar-li. Curiosament, l'estratègia fílmica del el megadocumental de Claude Lanzmann resulta també força deutora d'aquest punt de vista, a diferència de la resta de la filmografia sobre l'assumpte.Josep J. Conillhttps://www.blogger.com/profile/14806832661741299451noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-77776011262894713022012-04-17T19:37:16.257+14:002012-04-17T19:37:16.257+14:00Aquesta història del Bosc dels morts és realment c...Aquesta història del <i>Bosc dels morts</i> és realment curiosa, i podria inspirar una narració...<br />Sí, certament Adorno insistí diverses vegades en el problema de la possibilitat d'expressar realment l'inexpressable; i l'encertava, tot i que ell només en tenia una idea indirecta, com tot mortal que no ha conegut la qüestió en carn pròpia. El cas és que el contacte <i>in extenso</i> amb les verbalitzacions de la <i>Xoà</i> ens deixa tothora amb una sensació absoluta i permanent d'estar ensopegant amb una muralla de vidre, que ens separa d'aquell horror. Per exemple: jo, que he vist no sé quantes vegades el megadocumental de Claude Lanzmann, sempre he percebut en els testimonis la presència d'aquesta impenetrable barrera entre el que es va veure (o patir) i el que es pot transmetre amb paraules. I ho percep perquè jo mateix, que vinc del món de la música, he desenvolupat des de fa dècades una aguda hipersensibilitat respecte de la impotència de les paraules. (Sobre això tinc un aforisme entre mans que penjaré en breu.) Una inexistent sociologia (o el que sigui) del llenguatge ho prendria com un important punt de partida. Escoltant i llegint testimonis se m'encén el llum d'alerta de seguida, com si la narració dels fets estigués condemnada a un de dos fracassos possibles: o bé a canvi de ser freda i eixuta no transmet el sentit profund d'aquelles realitats, o bé intenta transmetre'l i per aquesta raó cau en la sentimentalització que ho trivialitza i ho falseja. La frase de Kurtz a punt de morir ho recull molt bé: no explica res perquè no hi ha la possibilitat de transmetre el sentit de tot plegat, senzillament ho suggereix tot, i ja t'apanyaràs.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-86972988547614646582012-04-17T11:14:56.733+14:002012-04-17T11:14:56.733+14:00L’“Epíleg” del llibre, que copio íntegre a continu...L’“Epíleg” del llibre, que copio íntegre a continuació, proporciona una idea de la dificultat d’encetar una qüestió tan espinosa:<br /><br /><i>«El autor de las memorias que aquí quedan registradas cree gozar de algún nombre entre el público occidental y parécele que le asiste razón para presumir que se le tiene por persona prudente, y no exenta de buena voluntad ni rectitud. Por lo tanto, estima necesario decir que cuanto se refiere en el presente libro es sólo “la verdad, la verdad completa y nada más que la verdad”.<br /> Esta obra no se ha escrito con miras a obtener fama, ni por prurito de insistir en cosas ya inexistentes. Se ha compuesto porque su autor es una de aquellas personas que consagran su vida a narrar lo que vieron y sintieron, convirtiéndolo, a través de la suprema metamorfosis del arte, en aviso de lo que puede encerrar, en forma latente, el Destino.<br /> Para terminar, el autor juzga que debe considerarse satisfecho al haber logrado tener ocasión de relatar las peripecias que señalaron una época triste de su vida y de tantas otras vidas, y sólo muy breves líneas le resta añadir. Son estas:</i><br /><br /> A los muertos la memoria,<br /> A los vivos la ignominia,<br /> Al futuro la advertencia.»Josep J. Conillhttps://www.blogger.com/profile/14806832661741299451noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-89699611839850960302012-04-17T11:14:42.649+14:002012-04-17T11:14:42.649+14:00Jo també m’he encarregat el llibre. De fet, les qü...Jo també m’he encarregat el llibre. De fet, les qüestions que hi suscites al teu article i els comentaris posteriors em semblen interessantíssims, perquè toquen una de les qüestions més candents que se li han plantejat a la reflexió contemporània sobre el llenguatge. Parlar-ne formaria part també de la sociologia del llenguatge, si existís una disciplina com aquesta amb cara i ulls, en comptes de la infame sociolingüística que ens volen encolomar des d’instàncies acadèmiques. <br />A propòsit de l'assumpte, hi heu recordat amb molt d’encert l’existència d’una mena de “sentit comú concentracionari”, procedent de l’argot dels botxins, que les víctimes feien seu a través de l’alemany que s’esforçaven desesperadament a aprendre per tal de sobreviure. Un alemany que, com recordava passats els anys Primo Levi a <i>Els enfonsats i els salvats</i>, portava el segell indeleble de la massacre i incomodava enormement els mateixos alemanys quan el sentien parlar, perquè constituïa un testimoni de la bestialitat a què havien estat capaços d’arribar. George Steiner en va parlar en un assaig memorable de <i>Llenguatge i silenci</i> i a les seves memorables pàgines m’hi remeto.<br />En relació amb els mitjans de què se servien les víctimes per expressar l’infern que experimentaven en carn viva, jo diria l’estrany hagués estat que fossin capaces d’ultrapassar <i>in situ</i> els límits del llenguatge quotidià. Com haurien pogut fer-ho, sense una preparació prèvia? I qui els l’hauria poguda proporcionar? Per cert, ara mateix estic escoltant la Suite per a Piano Sol, de Karel Berman, escrita al camp de Theresienstadt, i <i>mutatis mutandi</i> en podríem dir el mateix que dels testimonis escrits: l’autor no disposava d’uns recursos expressius capaços de traduir en música l’univers d’horror en què es trobava immers.<br />De fet, la construcció d’una “literatura de la <i>Shoa</i>”, a cavall entre el relat testimonial, la poesia, la ficció novel•lesca o la prosa analítica, va suposar, com tots vosaltres sabeu, un considerable, dolorós i sovint titànic, esforç per part d’aquells que es van lliurar a la tasca, tot vencent el silenci que es va abatre sobre molts d’ells com una condemna, tal com ho recordava Jorge Semprún. De fet, tal com va reconèixer el mateix Adorno a la <i>Dialèctica negativa</i> (1966) «la perpetuació del sofriment té tant de dret a expressar-se com el torturat a cridar; d’aquí ve que potser hagi estat fals dir que després d’Auschwitz hom ja no pot escriure poemes. Estem parlant, doncs, d’un procés d’<i>elaboració</i>, ni més ni menys, en què ―tret de magnífiques excepcions, com ara els escrits de Primo Levi― les obres mestres van arribar al cap d’un temps, seguint un procés ben lògic de decantació de les experiències viscudes i de recerca dels mitjans lingüístics apropiats per expressar-les. Per contra, els millors testimonis de primera hora, com agudament remarcava el mateix Steiner, es caracteritzaven sobretot per una modesta, pudorosa senzillesa, característica d’aquell que té por d’incomodar els seus lectors amb la revelació d’una veritat massa incòmoda. Un bon exemple d’això el constitueix una de les obres que Steiner lloa al seu assaig, <i>Der Totenwald</i>, de l’escriptor alemany Ernst Wiechert (1887-1950), a qui les seves crítiques a l’empresonament del pastor Martin Niemöller el van portar a ser internat en el camp de concentració de Buchenwald durant quatre mesos. En sortir del camp va escriure un relat d’aquella experiència i en va soterrar el manuscrit, que va veure la llum el 1945. Dóna la casualitat que l’obra va ser traduïda al castellà com <i>El bosque de los muertos</i> (Barcelona: Plaza & Janés, 1961) i va caure en les meves mans gràcies a la <i>serendipity</i>, atès que en vaig trobar un exemplar en un lloc ben incongenial, a cal meu sogre. Per afegir misteri a l’assumpte, resultava que ningú l’havia llegit ni sabia ben bé com hi havia arribat.Josep J. Conillhttps://www.blogger.com/profile/14806832661741299451noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-19286919456128684562012-04-16T02:19:04.427+14:002012-04-16T02:19:04.427+14:00En primer lloc, gràcies a tots dos. Paco, les dues...En primer lloc, gràcies a tots dos. Paco, les dues hipòtesis que avances són correctes, i de tot això se'n troben exemples. De tota manera, em sembla que només es poden emprar per a casos concrets. Durant la lectura de <i>Lettere...</i> es percep clarament la lluita d'aquelles persones amb la impotència del llenguatge "normal" per a expressar el que estaven vivint ("L'horror! L'horror!", tal com escrivia Joseph Conrad) i el que sentien. Borwicz s'atura detalladament en les raons per les quals els alemanys s'inventaren un llenguatge fet d'eufemismes, o més aviat de pseudònims, que les víctimes finalment assumien acompanyat d'una determinada gestualitat, perquè la descripció "normal" del que passava als camps ja no era suficient. I el més curiós és que, en opinió d'ell, els testimonis que més impressionen i més mal fan no són els dels escriptors professionals (n'hi havia bastants, per raons òbvies), sinó els de les criatures com Janka Hescheles. En qualsevol cas, la impressió més general és que no es tracta d'un problema de talla literària, sinó, tal com diu l'Exemplator, d'una sensació molt estesa d'incommensurabilitat entre aquella experiència i el llenguatge mateix. La lluita del mateix Miłosz o de Primo Levi, per exemple, contra les insuficiències del llenguatge es fa perceptible en una escriptura que tothora sembla com una maquinària que acumula una energia desmesurada, que vol esclatar i no pot. Em recordava sovint, curiosament, de la lluita d'Adorno contra la "indicibilitat" d'Auschwitz (per exemple en <i>Prismen</i>) i del final del <i>Tractatus</i> de Wittgenstein.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-29352934612402094852012-04-15T08:00:09.681+14:002012-04-15T08:00:09.681+14:00Bé, ja m'he encarregat el llibre que recomanav...Bé, ja m'he encarregat el llibre que recomanaves via Amazon... A banda d'això, el teu article em sembla magnífic. I, efectivament, via Milosz em vénen molts records. La ineficàcia de la llengua heretada per a expressar l'experiència de l'Holocaust -i voltants- és una constatatció general entre els qui n'han estta testimonis. Pensi en Miłosz o en Różewicz. No deixa de ser curiós que una experiència així exigeixi un aprimament radical dels mitjans expressius. Em ve al cap una referència en què Miłosz parlava de com els sentiments i llur expressió es fan més immediats, més bàsics, més peremptoris en una situació en què, quan surts de casa, no saps si hi tornaràs. Em va impactar molt la lectura d'aquell fragment.Exemplatornoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-16238347043208558292012-04-14T21:09:31.066+14:002012-04-14T21:09:31.066+14:00En relación con la última parte de tu excelente te...En relación con la última parte de tu excelente texto, me pregunto si la paradoja de intentar expresar lo extraordinario con medios convencionales no tendrá que ver con varios factores: en primer lugar, talla o intereses literarios de quienes padecieron el horror; en segundo lugar, voluntad de transmitir con medios comprensibles para los receptores lo vivido. Son sólo dos hipótesis.Francisco López Martínhttps://www.blogger.com/profile/16390775877354915759noreply@blogger.com