diumenge, 26 de febrer del 2012


El món d'ahir


[Uso aquesta edició: S. Zweig, El mundo de ayer. Memorias de un europeo, trad. de J. Fontcuberta y A. Orzeszek, Barcelona, Quaderns Crema - Acantilado, 2009]

Mai no podré entendre d'on, determinats autors, són capaços de treure una tranquil·litat d'ànim com la que manifesta Stefan Zweig en escriure la seva autobiografia, a l'últim de la seva vida, poc abans de suïcidar-se -juntament amb la seva esposa-. La frase amb què acaba el prefaci, que al·ludeix a la voluntat de deixar un reflex de la seva vida abans que aquesta no "se sumerja en la oscuridad" -cito per la magnífica traducció espanyola de J. Fontcuberta i A. Orzeszek-, no és un mer recurs retòric. Stefan Zweig és llavors al caire de l'abisme. La foscor és ben real. Definitiva. I, enmig seu, queda un llibre senzillament  -al meu parer- lluminós. Ja hem trobat aquest to, tan agradós, d'amic bonhomiós, en altres escriptors que hem portat a aquesta tertúlia virtual. Per cert, no m'esperava que aquest comentari hagués de coincidir amb el 70è aniversari de la mort del Stefan Zweig. Com sol passar, aquestes celebracions provoquen que internet ens acosti més informació -o informació més recent-, com pot ser, per exemple, aquesta pàgina .    

Vaig començar la lectura d'aquest llibre -ja fa algun temps i no l'he repetida- atret, sobretot, per l'autor, especialment com a representant d'un món que sempre m'ha seduït: el centreeuropeu. I, particularment, el centreeuropeu en què es forma Stefan Zweig. Afirmacions com la que copio tot seguit van fer-me ben palès que el llibre m'oferiria molt més del que m'esperava: "Teníamos en verdad -y no lo niego en absoluto- inmensamente más libertad individual y no sólo la amábamos, sino que también la utilizábamos. [...] Rara vez una misma generación ha tenido ambas cosas.; cuando la moral concede libertad al hombre, entonces es el Estado quien lo coacciona; si el Estado le da libertad, es la moral la que intenta moldearlo" (p. 125).  Com més conscient sóc que le nostre món actual és tot menys lliure i, com més va, és menys i menys lliure, més em colpeix una afirmació tan desacomplexada com aquesta. Sóc ben conscient que qui la fa és un burgès culte i ric, que es pot moure perfectament en diversos idiomes, cosa que li permet ser fidelíssim a la seva constant curiositat. Crec, però, que fer massa cas als condicionants de classe social és fugir d'estudi: ací hi ha secret, que diria aquell. Aquest sentiment s'arrela en una experiència real, fresca i immediata. En algun moment al·ludeix Zweig a la llibertat de moviments, a la possibilitat de moure's sense passaports,  a la sensació de ser a casa en qualsevol lloc. Ai, però què això de la llibertat de moviments... no era cosa de la Unió Europea...? I és que, en el fons, el Zweig que és capaç de constatar l'existència d'una llibertat tan embriagadora és, no ho oblidem, fill del pletòric optimisme positivista del s. XIX... i, tanmateix, s'estavella, a la fi, amb la crua experiència del que van significar les dues grans guerres, molt particularment la Segona, la fi de la qual no va arribar a conèixer. Per això impacta de nou una afirmació com aquesta: "Antes de la guerra había conocido la forma y el grado más altos de la libertad individual y después, su nivel más bajo desde siglos" (p. 13). 

Entre aquests dos punts, la màxima llibertat i l'esfondrament absolut, s'escola la vida d'un intel·lectual que, entre altres coses, ja al final del seu itinerari, decideix deixar testimoni de les pèrdues. Ho fa derrotat, devastat interiorment, sense el recolzament dels seus benvolguts llibres, aïllat i, tanmateix -ja ho he dit-, sense acritud..., però, innegablement, amb un profundíssim dolor. I, en recordar-ho en veu alta ens fa partícips de comentaris, experiències, anècdotes, tot sovint diamantines sobre els aspectes constitutius de la vida d'un europeu com ell -no oblidem el subtítol del llibre: Memòries d'un europeu. Hi trobarem descripcions impagables -recordeu la de la seva Viena, descrita amb vertadera delectació i admiració, o la de París?-; agudíssims comentaris sobre obres que havien de tenir, temps a venir, un pes molt més determinant del que hom podia imaginar d'entrada  -recordeu el cas de Theodor Herzl, l'impulsor del sionisme?-; records lligats al seu gust pel col·leccinisme -Goethe, Beethoven i altres apareixerien per aquest costat. Però, sobretot, el que més m'agrada -almenys ara, quan ja ha passat un cert temps de la lectura del llibre- és el seu subtil comentari, la seva anàlisi quasi constant del record des del present, perquè és en aquests moments on trobem raigs de llum que poden servir ben bé per a analitzar millor el nostre món actual. No puc entretenir-me ací a fer una llista de tots els subratllats que marquen el meu llibre, però, quasi a l'atzar, em ve a mans aquest: "Para explicar la diferente atmósfera cultural de una Guerra Mundial y la otra, es preciso señalar que, en la Primera, los países, con sus gobernantes, emperadores y reyes, educados en la tradició del humanismo, en su subconsciente se avergonzaban todavía de la guerra" (p. 327). Les reflexions que segueixen són ben interessants. Podríem criticar-les, preguntar, irònicament, si l'humanisme d'aquests mandataris s'estenia més enllà d'Europa o si la vergonya que, segons sembla, sentien no era aplicable a les colònies -per exemple. Però no és això el que m'interessa, sinó la percepció que té d'aquestes dues tragèdies un europeu que les va viure des de ben endins. El lligam que estableix, constantment, amb una determinada crisi de valors -que se li fa palesa a través d'un tipus de nacionalisme concret-, amb una simptomatologia que podríem aplicar, en alguns punts, al nostre món actual. I és llavors quan llegir una frase com "[...] en estas últimas décadas Europa y el mundo casi han olvidado lo sagrados que eran los derechos de las personas y la libertad civil" (p. 487)  produeix un lleu calfred, que no s'acaba de neutralitzar per més que un hom vulgui qualificar de blasfèmia qualsevol comparança entre la nostra crisi -en el sentit més ampli del terme- i les ruïnes fumejants d'aquella Europa.      

En fi, tallo perquè crec que ja m'he passat. No vull fer-me pesat. En última instància, m'agradarà molt saber com heu rebut aquest llibre, quin efecte us ha fet, què és el que més us n'ha agradat. Si us ve de gust parlar-ne, és clar. 

14 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

Vaig llegir aquest llibre fa uns anys, en la mateixa traducció castellana que tu esmentes. Ara l’estic acabant de rellegir i només puc coincidir amb les remarques que hi fas. Realment sorprèn la serenitat i la pau d’esperit que traspuen els records de l’autor en el llindar mateix de la mort. O potser no tant, i la decisió de posar fi als seus dies aportaria al seu testimoni el distanciament i l’equanimitat d’aquells que ja se senten deslligats dels compromisos humans. En qualsevol cas, no hi ha dubte que un dels grans encerts de l’autobiografia de Zweig radica en l’absoluta falta d’egocentrisme que respira des del principi a la fi, com si li hagués interessat molt més copsar l’esperit del temps viscut que no relatar amb detall la pròpia anècdota. Ben mirat, aquest estratègia narrativa esdevé perfectament coherent amb el tarannà d’algú que va transformar la seva existència en un infatigable exercici de curiositat i d’admiració, obert a tot allò que el món li podia oferir de valuós. Sens dubte, la grandesa de Zweig caldria anar a buscar-la per aquest costat, que alhora constitueix també la seva principal feblesa, en la mesura en què aquest llarg treball d’admiració que recorre la seva obra li impedeix en moltes ocasions deslligar-se dels grans models que té sempre presents i assolir la intensitat del geni, amb la qual estava tan familiaritzat a través dels seus estudis biogràfics.
D’altra banda, faríem bé de preguntar-nos fins a quin punt aquesta existència estètica, viscuda en la fraternitat amb els esperits més lliures i selectes de la seva època, sota el signe d’un liberalisme entès en el sentit més digne de la paraula, no va constituir un obstacle susceptible d’impedir-li reconèixer com els ous de la serp s’estaven incubant enmig d’aquell món aparentment pacífic i sense traves. Al cap i a la fi la Viena que descriu amb tanta afabilitat era un cau d’antisemites i el París de Rilke i de Rodin és també el de l’affaire Dreufus. I és que, en el fons, Zweig va ser un dels últims representants d’aquell humanisme optimista que creu contra tota evidència --en contrast amb les admonicions molt més lúgubres de molts dels seus contemporanis, com Freud i Kraus-- que l’home alberga en el seu cor una espurna de la divinitat i, per tant, el seu desengany va ser molt més brutal. La grandesa de tot plegat radica, precisament, en el fet que va saber donar-ne testimoni en una obra extraordinària i corprenedora com aquesta.

Exemplator ha dit...

Efectivament, Josep. A mi, aquest no saber veure el perill, no percebre'l o minimitzar els senyals que en trobava, em sobta, i atorga a la seva experiència narrada un caire tràgic i, alhora, irònic que va pel costat que indiques. I també actua sobre la meva percepció com un sinistre advertiment, d'aquests que t'arrelen més encara en el propi pessimisme. Aquesta constatació em produeix una esgarrifança semblant a la que em ve quan penso en aquella Europa, tan atractiva i seductora, però, alhora, cresol de tot el que va venir poc després. Curiós, no? Quines conclusions en trauríem? Fa por pensar-hi...!

Josep J. Conill ha dit...

Ja tens raó, Exemplator, fa por només de pensar-hi! I més por encara fa pensar que potser nosaltres no ens trobem millor preparats per enfrontar-nos al món que ens ha tocat en sort del que Zweig i els seus contempranis ho estaven per comprendre la seva època. No ho sé... A vegades, quan em sento optimista, penso que sí, que nosaltres som molt més malfiats que ells, visto lo visto. Al cap i a la fi, que en sabien ells del món completament administrat, tal com el van descriure al cap de poc temps gent com Weber, Kafka i els frankfurtians? Més encara, l'experiència mateixa de la massa els era aliena, en tant que fenomen aleshores emergent. En aquest sentit, la seva condició de jueus emancipats no devia tampoc ajudar-los, atès que havien arribat tard per experimentat la persecució de la xurma antisemita i la reclusió en el gueto, però tampoc no estaven en condicions d'integrar-se completament en les comunitats imaginàries proposades pels nacionalismes europeus, tant se val si es tractava de democràcies com de règims autoritaris. De fet, tal com va assenyalar Karl Mannheim als seus Essays on the Sociology of Culture (1956), no ha de sorprendre que «la democratització, en la seva primera etapa no produeixi la igualtat ni una mentalitat igualitària universal, sinó que accentuï les divergències entre els grups. [...] El procés democràtic, que augmenta la capacitat general per a l’autodeterminació, integra primàriament el poble en situacions anàlogues i desperta una consciència específica, a escala nacional, abans que la consciència de grup s’estengui fins a la seva dimensió global». Segurament, fou a causa d'aquesta estupefacció que els jueus esdevingueren els millors analistes del fenomen. Tant és així que els passatges que Zweig dedica a l'entusiame popular arran de l'esclat de la Gran Guerra mereixerien figurar de ple dret al costat de les primeres experiències de la massa que relata Canetti a La torxa a l'orella.

Reina de Bastos ha dit...

La reflexió d'Exemplator, tan aguda i lúcida com sempre, toca temes pertinents. De tota manera, em sorprèn la lleugeresa amb què despatxa els condicionants de classe en la consciència de l'època que presenta Zweig en aquest magnífic llibre. Ja m'ho perdonareu, però la imatge de la Viena prebèl·lica, i fins i tot la d'entreguerres, em sembla més aviat de col·lecció de cromos. Tot tan bonic, tan humà i tan dolcet que l'infame Karl Lueger, tota una figura del que serà després l'austronazisme, va rebre enceses lloances en un llibre que es titula Mein Camps, més o menys. Deia Poliakov que "Lueger raised the banner of anti-Semitism. [...] However the enthusiastic tribute that Hitler paid him in Mein Kampf does not seem justified, for the Jews did not suffer under his administration", i a això s'agafa Zweig com a un clau roent, sense ni tan sols sospitar quina seria la progènie del cèlebre alcalde. Francament, tot plegat em sembla una mostra del serafinisme polític d'un escriptor de l'alta burgesia acostumat a bellugar-se per la seua cosmopolita Europa. És una llàstima que ni tan sols ell no s'adonés que la seua idea de l'Europa unida, tan present al llarg del llibre, era la mateixa que esgrimien els ideòlegs del Tercer Reich com a coartada de tot allò del Lebensraum. La mateixa, per cert, que utilitza l'Alemanya actual (tan democràtica, tan modèlica) per sodomitzar mig Euràsia i justificar el retrocés en benestar social (a favor de Deutsche Bank i de sa puta mare).
Això em porta a la idea, que esteu comentant, sobre l'actualitat d'aquest llibre escrit a principis dels quaranta. Crec que hauríem d'anar amb peus de plom amb això. Exemplator, que sempre s'ha mostrat contrari a l'ús del terme "feixista" fora del seu espaitemps originari, cau ací en l'extrem oposat. Fins al punt de suggerir i després desmentir (ja sé que no retòricament) una analogia amb el que feien els alemanys llavors. El Quart Reich, crec jo, és una forma de dominació molt diferent del Tercer, sense que entre tots dos es diferencien gaire en el seu nivell de "feixisme" (ho pose entre cometes per no rebre hòsties...). Però entre Treblinka i les càrregues policials a València hi ha, malgrat tot, una diferència abismal. Alerta, doncs, tant amb l'ús indegut de termes històrics com amb les analogies injustes.
Dit això, que pot sonar a reticència davant El món d'ahir (magistral la traducció de Joan Fontcuberta), voldria deixar clar que m'ha semblat una de les lectures més extraordinàries que he fet en els darrers anys. Zweig té una delicadesa, una capacitat de copsar ambients i caràcters, una escriptura avellutada i càlida, que inútilment buscaríem en els literats actuals.

Josep J. Conill ha dit...

Fas bé, Reina de Bastos, de remarcar que alguns dels principals punts cecs de l'anàlisi de Zweig tenen a veure amb el seu origen de classe, tal com jo mateix he remarcat fa una estona les virtuts i les limitacions relacionades amb la seva procedència jueva. Però confondre el projecte cosmopolita d'unitat europea amb la mena d'unitat europea que preconitzaven els nazis constitueix un abús que ni el text de Zweig ni els escrits de les principals figures del pacifisme cosmopolita de l'època autoritzen.

Guillem Calaforra ha dit...

Tens raó, Cotten, no s'han de confondre totes dues coses. Però la reina de bastos no s'equivoca en identificar una idea que és com un ganivet de dos talls: "Europa" no significava el mateix per a Zweig i per a Hitler, però tant uns com altres hi recorrien. Si l'he entesa bé, és com allò de l'"austeritat", que per a uns significa no fer aeroports sense avions i per a uns altres significa no gastar en educació i sanitat, posem per cas...

Josep J. Conill ha dit...

K., el que assenyales és ben cert. I la Reina de Bastos, encara que s'equivoca en confondre els plantejaments de Zweig amb les tesis dels nazis sobre la construcció d'una hipotètica Europa dels pobles, federada a l'entorn d'Alemanya (“El sentit d'aquesta guerra és Europa”, li agradava repetir a Goebbels durant la Segona Guerra Mundial), no va gens desencaminada, en canvi, quan assenyala que la idea Europea ha servit i serveix a interessos i projectes de signe molt divers, alguns dels quals resulten del tot impresentables. En aquest sentit, el cosmopolitisme pacifista del mateix Zweig no estaria exempt de crítica, però no tant per les raons que la Reina de Bastos assenyala sinó, precisament, per la seva tendència a romandre en una esfera purament espiritual, de caire aristocratitzant, que es desentenia de les dificultats polítiques aparellades a la realització del projecte, així com de moltes de les seves implicacions ideològiques. I això equivalia, en ocasions, a minusvalorar la perillositat de certs companys de viatge, com ara Karl Haushofer, un dels fundadors de la geopolítica i teòric del Lebensraum, la influència del qual sobre Hitler Zweig desestima amb excessiva frivolitat.
De totes maneres, aquesta mena de coincidències terminològiques, lluny de suposar cap excepció digna de notorietat, es troben en el cor mateix de la lluita ideològica. Els significants polítics, tal com argumenta Ernesto Laclau, acostumen a exhibir un caràcter “flotant”, que els permet operar a l'interior d'universos semàntics sovint oposats. En aquest marc, la constitució de nous agents polítics es gesta a través d’un procés d’acumulació de demandes democràtiques no reconegudes pel poder institucionalitzat. En la mesura en què es presenten de manera individualitzada, es mouen encara a l’interior de les institucions; però quan les demandes insatisfetes s’acumulen, poden esdevenir exigències contra l’ordre institucional, la legitimitat del qual resultarà indefectiblement qüestionada. Tard o d’hora, la pròpia simultaneïtat de les demandes afavorirà la seva articulació en una cadena equivalencial al voltant d’un lligam negatiu, derivat de l’absència de cap tret positiu, més enllà del fet de romandre insatisfetes. De la seva transformació en un sistema estable de significació, que és qualitativament alguna cosa més que la mera suma dels lligams equivalencials, dependrà l’aparició o no d’una veritable identitat “popular” amb vocació d’universalitzar els seus continguts particulars, així com la formació d’una frontera interna antagònica que la separi del poder. És a dir, la sort de tot significant polític correrà paral·lela a la de la cadena equivalencial en què es trobi inserit, segons si aquesta assoleix o no l'hegemonia. A casa nostra, el sinuós recorregut del sentit del terme “valencianisme”, des de les formulacions de la Renaixença a la seva usurpació actual per part del PP, tot passant per la reformulació en clau catalanista de Fuster i la trivialització subsegüent que el redueix a l'afició del València C. F., demostra de forma eloqüent el que estic dient. Comptat i debatut: Humpty Dumpty no anava gens errat, doncs, en afirmat que la significació dels mots depenia de qui n'era l'amo, tret que aquest apotegma no es deixa interpretar en un sentit individual, sinó en el camp de la lluita per l'hegemonia política, entesa en el senti gramscià del terme.

Guillem Calaforra ha dit...

Dit de manera wittgensteiniana, els termes prenen sentit concrets en "jocs de llenguatge" determinats, i en cap altre àmbit no es veu més clar això que en el polític. El perill més gran apareix quan el llenguatge polític i el llenguatge comú no atorguen el mateix sentit a un sol terme. És evident que "Europa" no significava ni podia significar el mateix, ni de bon tros, per als pacifistes com Zweig i per als criminals que el perseguien. El problema és que Zweig i els federalistes europeistes no tenien en compte les condicions històriques, socials i econòmiques sobre les quals s'havia de construir el seu somni. I ací estic d'acord amb la reina de bastos, en el sentit que, en fi, Zweig era un humanista, un home de cultura a l'estil antic, i aquella espècie no encaixa gaire en les realitats més crues del món contemporani. Si en El món d'ahir busqueu el moviment obrer, l'explotació o les condicions socioeconòmiques de possibilitat de l'alta cultura, només trobareu alguna anècdota com aquella de la vaga general a Viena, amb la marxa de famílies obreres innòcues pel Ring. I, és clar, gràcies a això la narració és suau i molt "humana", perquè hi ha unes realitats que l'autor probablement ni sabia que existien. Ell estava massa ocupat a conèixer editors, escriptors i celebritats diverses, a escriure ací i allà llibres deliciosos i inofensius sobre Maria Antonieta o sobre el sursum corda. No tenim cap dret a exigir-li res més, perquè cadascú és fill del seu destí i té la seua pròpia història. Però tampoc no hem de negar una evident ingenuïtat que contrasta, sens dubte, amb la seua lucidesa.
Una altra qüestió, que seria objecte d'un altre debat i que ens duria molt lluny, és què és això d'Europa, per exemple, i fins a quin punt un projecte naïf i una arma d'opressió no són les dues cares d'una sola i mateixa moneda. Siga com siga, tota aquella retòrica fastigosa que s'omplia la boca de galta a galta amb "La Civilització Europea" em sembla ara, en el millor dels casos, una broma de mal gust, per no dir una cosa molt pitjor.

Josep J. Conill ha dit...

Jo també ho veig així. En el fons (i en la forma) El mundo de ayer constitueix un emotiu testimoni del fracàs de l'humanisme, tal com el va concebre tradicionalment la intel·lectualitat europea. Potser Zweig no n'era conscient, d'aquesta lectura, però això, com apuntava l'Exemplator, lluny de restar valor al llibre, li aporta un caire tràgic i alhora irònic que l'acosta a la nostra sensibilitat de gent escarmentada per la història del segle XX.

Reina de Bastos ha dit...

Gràcies a les vostres matisacions em puc permetre no ser prolixa en la meua resposta. Crec que no em vaig explicar bé en al·ludir les diferents idees d'Europa que tenien uns i altres. No són comparables ni molt menys confusibles, Déu me'n guard! El que volia dir és que, tal com recorda Josep J. Conill, uns i altres empraven Europa com a argument, la qual cosa ens hauria de posar en guàrdia de manera immediata davant el concepte mateix d'Europa. No siga cosa que es tracte d'una caixa buida en la qual cadascú fica o trau el que li convé, mentre que la caixa en si no és res més que un cartró doblegat... No sé si m'explique, o si ho estic embolicant encara més. Però, com us ho diria?, la insistent aparició del mot "Europa" en mans tan diferents me'l fa suspecte. Fa uns anys, quan vaig veure que la ultradreta plantejava la creació d'un "partit nacionalista europeu", un calfred em travessà la columna vertebral, ja m'enteneu. Però torne a repetir-ho, per descomptat que no tenia jo la intenció de confondre l'Europa de Zweig i l'Europa de Goebbels, només faltaria.
Pel que fa a les debilitats i les fortaleses del llibre, em sembla que estan molt clares. I que hi predominen les fortaleses, per golejada i amb molta diferència.

Exemplator ha dit...

M'alegra veure com han anat apareixent totes aquestes intervencions, sempre plenes de matisos que confirmen, una altra vegda, l'interès d'aquest llibre. Ja m'imaginava, que us atrauria, quan el vaig suggerir.

En referència al comentari de la Reina de Bastos sobre la vigència del llibre avui dia i la manera com estableixo comparances, cosa que veu en contradicció amb certa escrupolositat meva en altres moments, voldria matisar només una cosa: continuo essent partidari de l'escrupolositat que em critica la Reina i, a més, crec que la meva observació referida a aquest llibre no la contradiu. Observeu que m'he guardat molt d'emprar-hi etiquetes ni adjectius. Ara, m'és inevitable, passant l'època que estem passant, tendir a relacionar un llibre sobre aquella Europa amb la realitat que ens trobem avui dia. Evidentment, reconeixent, com també he fet, que, sortosament, encara som lluny de la tragèdia que aleshores esclatà. Més encara, quan m'imagino el desenvolupament de l'actual autoritarisme, no me l'imagino, en el context europeu, a la manera d'aquell -cosa que, evidentment, tampoc no em fa oblidar la sang que ja hem fet vessar a l'altra banda del limes. Però no vull desviar el tema

Un dels temes més interessants que s'ha derivat de la reflexió sobre el llibre és el que gira al voltant de la concepció d'Europa. El tema mereixeria una anàlisi detinguda que destriés bé la realitat aconseguida de la desitjada, cosa que, pel seu costat, fa constatar una volta més que certs mots poden significar coses ben diferents en segons quins discursos. Per això, "Europa" en boca dels nazis és una cosa i en boca de la Merkel és una altra -per més que al·ludim al seu regnat com el "IV Reich", adjectiu de connotacions ben òbvies. Europa, però, també ha rebut altres matisos en el discurs de l'esquerra. M'atreviria a dir que, a la fi, hi ha quasi tantes europes com ciutadans i no és impossible, com m'ha passat en algun context, que algun furibund negador d'Europa, amb la seva negació, defensés el mateix que jo amb la seva afirmació -amb l'afirmació de l'Europa que m'interessa, és clar. Crec que aquestes reflexions, en un moment en què Europa -una certa Europa- se'ns fa tan odiosa mostren clarament la força, potència i interès d'aquest llibre, fi, elegant i agut.

Guillem Calaforra ha dit...

A mi, francament, debatre sobre si Europa és una idea enganyosa o no em sembla una mica ociós i fora de lloc. Evidentment que entre els significat que li donava Toynbee i el que li donava Goebbels no hi ha res en comú: ni tan sols l'abast geogràfic. Que s'haja emprat i s'estiga emprant com a cortina de fum ideològica i com a marca comercial tampoc no fa gaire al cas. A la Reina de Bastos li recomanaria no pensar tant en Goebbels i Merkel, i relaxar-se per exemple amb la lectura de La idea de Europa de George Steiner, on el nostre "transpaís" europeu apareix caracteritzat a partir del fenomen dels cafès; o, si no vol allargar-ho tant, un bonic article de Joan Francesc Mira titulat "Sobre els límits d'Europa", on situa els límits en l'aparició del gòtic. Són definicions una mica massa culturalistes, si voleu, massa "humanístiques" i divagatòries, però serveixen per a a il·lustrar el fet que el que tenia en ment Zweig era una idea molt noble i no gens imperialista d'Europa. La mateixa idea que alguns sempre hem defensat, i sovint contra el fatxerio més ultra, ai! Per tant, que Goebbels i Merkel beguessen cervesa no ens ha de privar a nosaltres de beure'n, crec jo. Ací, crec que la Reina de Bastos s'equivoca.

Em sorprèn que aparega el tema aquest de les analogies i de l'us extracontextual de certs termes: aquest és un antiquíssim debat que tenim Exemplator i jo des de fa molt de temps. Diria que estic d'acord amb Sa Majestat, però la qüestió és tan complexa que demanaria un fil de discussió a banda, i la Reina el despatxa sumàriament. Les analogies històriques i el seu ús més o menys legítim també va d'això, evidentment.

Molt més interessant em sembla la discussió sobre fins a quin punt Zweig era presoner del seu propi origen social, cultural i econòmic. En això sí que estic d'acord amb la Reina de Bastos, i d'alguna manera també amb JJC: les limitacions de l'argumentació de Zweig es deriven precisament d'aquestes constriccions contextuals. Ningú, per descomptat que tampoc nosaltres mateixos, no en pot sortir del tot. Tot i que alguns ho intenten fins a límits extraordinaris, és cert. I també és veritat que d'altres, malgrat la seua lucidesa, són incapaços d'adonar-se d'aquestes limitacions i dels efectes que tenen. Entre ells situaria clarament Zweig, i ho dic honestament, ja que m'estime molt aquest autor, sed magis amica Veritas. La seua descripció del món anterior a la Primera Guerra Mundial seria interessant comparar-la, per exemple, amb la del gran Otto Bauer en La socialdemocràcia i la qüestió nacional (llibre que recomane vivíssimament) o amb les esmolades baionetes verbals de Karl Kraus, per exemple. O amb els escrits de l'esquerra centreeuropea de la Belle Époque en general. Ja vaig dir que la concepció del món de Zweig em sembla massa naïf en alguns moments. La vida que es mamava el tio en els seus "bons temps", i que apareix ben retratada en el llibre, ho explica de manera inequívoca.

(Dit al marge: ja veig, Reina de Bastos, que en comptes d'acceptar la meua invitació a participar en aquest blog heu optat per crear-ne un de propi, i en la llengua del vostre imperial exili. O tempora, o mores!...).

Josep J. Conill ha dit...

Efectivament, el debat sobre la bondat de la idea d'Europa o, millor dit, dels ideals eurpeistes, és prou bizantina, tenint en compte que, al llarg del temps, com tots els conceptes polítics clau, les "paraules-força" --que en diuen Juan Ortega Costa (Nuevo diálogo de las lenguas, 1949) i Rafael Sánchez Ferlosio (Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, 1993)-- han estat objecte de disputa acarnissada entre opcions ideològiques contraposades. Tot això, òbviament, té una història prou prolixa, sobre la qual es pot consultar entre d'altres coses la Historia de la idea europea, de Bernard Voyenne (Barcelona: Labor, 1965). En tot cas, l'essencial consisteix a remarcar en quin context de significació, és a dir, en quina cadena equivalencial és emprat el terme en qüestió. L'important, doncs, són els matisos, els diferents jocs de llenguatge que ens permeten descobrir que la idea d'Europa invocada per Kant no és la mateix que la de Napoleó, que la de Zweig no coincideix ben bé amb la de Toynbee i s'oposa diametralment a la de Goebbels, i que la de Merkel no té res a veure amb la dels anteriors i es distancia alhora de la dels patrocinadors de la Comunitat Econòmica Europea en la segona postguerra mundial.
Pel que fa a la ceguesa de Zweig davant el món que li va tocar en sort, estic d'acord amb l'Exemplator i K. que no li n'hem de fer cap retret; tots entrem d'esquena en el futur, tal com recordava Paul Valery, però sembla que uns més que els altres, segons la nostra posició social, i sembla ser que Zweig és un d'aquests darrers casos. Els motius ja han estat assenyalats en els comentaris precedents: uns orígens ètnics i de classe molt particulars, que el situaven en una perpectiva poc adequada per copsar la magnitud de la tragèdia que s'hi estava covant; una propensió estètica a la idealització de la realitat i una cultura humanística, en el sentit tradicional del mot, desvinculada de les ciències socials. Tot plegat, unit al fet del seu èxit internacional com a autor --un dels primers i dels més insignes-- de best-sellers de qualité, magníficament rebuts per la crítica i el públic (no per Karl Kraus, però), només va contribuir a reforçar en Zweig una tirada natural cap al cosmopolitisme que ja li venia de família. Un cosmopolitisme, val a dir, que en la seva època tenia ja alguna cosa d'anàcrònic, en la mesura en què era concebut encara com la comunitat perfecta dels esperits més selectes, una mica a la manera de la Respublica Litterarum d'èpoques pretèrites, deslligada de tota traducció en el pla social. Tot just el contrari del que ocorria amb la idea d'Europa, molt més sòrdida i brutal, que defensaven (i defensen) una altra gent.
En tot cas, com ja heu assenyat, les remarques anteriors no treuen ni un bri d'encant a l'obra de Zweig. Els grans autors ho són per damunt de les seves limitacions i un llibre com El mundo de ayer ho evidencia a la perfecció set dècades després d'haver estat publicat. La prova fefaent és que, a part de tot el que la seva lectura ens ensenya, les seves mancances també ens esperonen a continuar pensant.

Emili Morant ha dit...

He llegit els darrers llibres del Patio sense dir ni mu ací: arribava tard, no he tingut temps o m'han faltat ganes, bla bla bla. Demane disculpes: no tant per les aportacions meues que s'heu perdut sinó per si en algun moment heu passat llista i vos ha dolgut creure que n'éreu un menys. En sou pocs, sí - però no tant.

Heu indicat les seues limitacions de perspectiva, certament, però vull sumar-me al consens: "El món d'ahir" és una delícia. Acostumat, com a molt, a les monografies sobre l'època, els detalls que ofereix són vivíssims, impagables. Ara que estic, com dir-ho, "economístic", m'ha encantat la "batalleta" dels austríacs i bavaresos passant la frontera per a beure cervesa depenent dels efectes de la hiperinflació en un i altre país. I així un bon grapat d'escenes que ajuden a completar la narració general de l'època que dalt o baix tots duguem en el nostre bagatge.

El de la "idea d'Europa" és un debat que, com heu assenyalat, no aconseguiríem encabir en aquest fil de comentaris (i al qual poc podria aportar jo, que he vist poc de món). Però sí vull aprofitar per recordar breument un aspecte que Josep assenyalava en el primer comentari: la immensa habilitat de Zweig per a deixar-se permear per l'època, per posar-se de fons i no de protagonista (tal i com diu el propi autor en el prefaci), per identificar-se (amb més o menys "representativitat") amb la seua generació (i no en contra, ni com a excepció). Jo mateix, que he practicat algun succedani de l'autobiografia, he aprés alguna lliçó llegint Zweig que no sé si algun dia podré aprofitar. Perquè també el nostre "hui" serà "ahir" algun dia, i reclamarà la seua crònica generacional, individual o col·lectiva.

Salut!