dimarts, 10 de gener del 2012

Relectures decebudes

Recorde que, en acabar la carrera, vaig dedicar un parell de mesos a llegir simultàniament l'Ulisses de Joyce i la Divina comèdia. En aquell moment, la lectura de Dante significà per a mi un revulsiu i un alliberament. La peripècia del gran florentí representava un procés de purificació a través de la pròpia personalitat, des de les foscors més terribles fins en un món de claredat diàfana, on l'amor muove il sol e l'altre stelle. Recorde l'emoció ingènua de llegir com acabaven els suplicis e quindi uscimmo a riveder le stelle. Dues vegades le stelle, que sempre havien fascinat --i continuen fascinant-- la meua mentalitat de consumidor compulsiu de divulgació astronòmica. Acabar aquell monumental patracol m'aportava un nou aire fresc i ganes de ser millor, de fer millor.

Han passat vint anys d'allò, i ara torne a tenir entre mans aquella sublim èpica de l'esperit. En realitat, l'estic rellegint dues vegades, cant rere cant, una en italià i una en català. I ho faig amb una sensació de desil·lusió, de decepció, perquè aquesta obra magna em resulta cada vegada més abstrusa i llunyana, remotíssima. Els savis comentaris del traductor, Joan F. Mira, miren de facilitar la proesa lectora, i tot sovint estan amerats d'un entusiasme encomiable i justíssim. Però no puc evitar la sensació d'alienitat, de distanciament. Aquesta és una de les obres cimeres de tota la literatura, i el traductor insisteix a considerar-la la peça superior i magistral, un unicum en les lletres universals. En canvi, la meua ingenuïtat de la primera lectura ha desaparegut i només hi veig una desficaciada fantasia medieval, feta d'excessos i d'obsessions. Ni tan sols la límpida transparència tallant dels decasíl·labs no m'arriba a commoure. No hauria de ser injust: em vaig tornar a sentir trasbalsat per la història de Francesca da Rimini, i en general em colpeixen més les imatges brutals i quasi oníriques de l'Inferno. Però el saldo global és pobre.

Els clàssics no canvien, canviem nosaltres. A vegades, aquests canvis ens acosten als clàssics, i a voltes ens n'allunyen. Ignore de què depèn això, fora de les circumstàncies biogràfiques de cadascú. Potser he equivocat el moment de la relectura, però em resulta difícil d'esquivar la sospita que cada llibre té una data de caducitat en cadascun dels lectors. Ara mateix, les explicacions sobre mitologia clàssica, teologia cristiana o astronomia postaristotèlica, per exemple, m'ajuden a entendre molts passatges, però en comptes de fer-me'ls més "gaudibles" me'ls fa més llunyans, com quan algú et conta llarguíssimes historietes sobre algú que ni coneixes ni t'importa un pebrot. Sí, els clàssics sempre ens ensenyen coses noves. Però a voltes es tracta de coses que no ens afecten, ni ens aprofiten, ni ens interessen. Torbador, si més no.

8 comentaris:

V. ha dit...

M'ha vingut al cap allò de Manrique:

«Cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado,
fue mejor.»

Evidentment, és un tòpic, i d'alguna manera també aplicable a la visió de l'art. A mesura que nosaltres i les nostres circumstàncies canviem també canvia la nostra imatge del món i de les coses. Això inclou, per tant, la lectura dels grans clàssics. Heràclit diria que quan tornem a ells ja no són el mateix riu, tot i que el text roman, la nostra lectura no extreu els mateixos plaers, ni provoca les mateixes reaccions; el riu no és ja el mateix.

Això em fa pensar de nou que la lectura (i la relectura), al cap i a la fi, és una lectura de si mateix, una imatge molt típica d'un idealisme subjectiu, i bastant innocent, per altra banda, però en certa mesura recurrent i palpable.

No era Borges qui insistia i convidava a rellegir, més que no pas a llegir? Els resultats de les relectures són llavors més valuosos que el de les (primeres) lectures? Les primeres lectures també poden donar resultats molt diversos depenent el grau de coneixement i profunditat amb què el lector escomet la lectura en qüestió.

Altra qüestió és el «mood» (o com diuen els francesos «l'état d'âme», o els alemanys «gemütszustand»), l'estat d'ànim amb què acudim als clàssics, cosa més peluda. Mentre que de petits ens podia semblar fascinant veure enlairar-se un avió o encendre's la llar de foc, amb els anys també perdem la capacitat de fascinar-nos amb allò que esdevé part de la vida quotidiana. Així també el primer plaer que sentim en amidar-nos amb els clàssics esdevé un altre tipus de relació. Si abans d'alguna manera els contemplavem alçant la mirada cap amunt, amb el pas del temps és possible també adquirir altres perspectives, totes enriquidores, si més no, per la seua significació tant o més que per la seua relativa vigència en el temps.

Moriarty ha dit...

A banda de consideracions d'estil i jerarquia que no fan al cas, em sembla un enigma el com i el per què un determinat enfilall de frasses de longitud variable (doncs ja va dir algú que no altra cosa és una obra literària) puga, de vegades, arribar tan al fons de la nostra subjectivitat com per a convertir-se en part de nosaltres, mentre que un altre roman alié i ens deixa indiferents, sense causar-nos cap efecte.

El que dius em confirma que aquesta alquímia no té la durabilitat garantida. De segur que hi ha lectors que tenen (tenim) experiències semblants amb llibres (o potser amb més freqüència amb fragments de llibres) que en un moment semblen imprescindibles, definitius, però que amb els anys pareixen empal·lidir i apagar-se. Supose que tindrà a veure amb la nostra condició d'efímers, com ens retreien els déus dels grecs.

Moriarty ha dit...

Per cert, benvolgut K., que agraïsc de tot cor la invitació que em vas fer l'altre dia per a col·laborar en aquest pati, i l'acceptaré en el moment siga capaç de superar el bloqueig per a escriure res que no siga un comentari que patisc a hores d'ara.

Guillem Calaforra ha dit...

A V.:
Certament nosaltres canviem, i amb nosaltres canvia la percepció de tot, inclosos els llibres a què havíem jurat eterna fidelitat. El riu heraclitià és una referència pertinent. Però és la lectura una lectura de si mateix en el llibre? Hi ha una teoria que dóna suport a aquesta hipòtesi, que s'anomena lectura histèrica, amb un nom una mica excessiu per al meu gust. Però aquesta és només una de les lectures possibles, de la mateixa manera que hi ha la lectura d'investigació, la lectura d'aprenentatge, etc.
En un aforisme fusterià, sens dubte previ a una citació borgesiana que al·ludeixes i que desconec, es diu que "L'única manera seriosa de llegir és rellegir". Sempre hi havia estat d'acord, jo, però ara ja no tant. Crec que això deixa injustament fora de camp la lectura prístina, el primer acostament a l'obra (i el més ingenu i, per tant, el més absorbent), tal com tu insinues. Les recents relectures de la Commedia em fan aquest efecte, justament. Aquella fascinació inicial sembla haver deixat pas a una aproximació freda i distanciada, ara ja gens "culturalista" (sobre això del culturalisme voldria parlar monogràficament un altre dia). D'altra banda, és molt cert que els canvis de lectura poden deure's a factors molt més trivials que tot plegat, com ara l'estat d'ànim. Però també als canvis ideològics de cadascú.
A Moriarty:
Les dues idees que apuntes em pareixen molt encertades. En primer lloc, la probable (però desconeguda) data de caducitat de totes les nostres fascinacions lectores. Potser més que una data de caducitat es tracta d'un mecanisme d'autoeliminació, com allò dels tebeos de Mortadelo: determinat fet l'activa, i sembla inevitable. En el meu cas, és ben possible que la fascinació del traductor --que intenta transmetre entusiasme al lector-- en parlar del llibre en el pròleg i en les notes haja tingut un efecte contrari. També la seua insistència a qualificar el llibre com el més gran de la literatura universal crec que m'ha causat una reacció adversa.
L'altra qüestió és si els llibres són efímers perquè nosaltres ho som, i ens hi sentim. Em sembla una correlació molt ben trobada, i que ens enviaria amb naturalitat al principi del que deia: els llibres canvien en nosaltres perquè nosaltres canviem. Sí senyor.
PS. Pel que fa a la invitació, quan vulgues. Em pots localitzar fàcilment. A més, si continue escrivint ací és, tot just, com a lluita terapèutica contra un bloqueig que no deu ser menor que el que tu esmentes. I va molt bé, aquest esforç; t'ho assegure.

Jordi ha dit...

Apreciats amics,
quants anys teniu? com va el "vigor" vital? en quina estació de l'any ens trobem? I la malenconia? i el sol d'hivern? A mi em fa autèntica feredat rellegir alguns dels llibres que més m'han impactat, "Cien años de soledad", "La muntanya màgica", perquè sé -amb tota la certesa que puc tenir- que no serà igual, que no tindrà res a veure i que n'ixiré inevitablement decebut. Preferesc gaudir de la memòria -falsa i selectiva- del que crec que va ser aquella lectura iniciatica -sí iniciatica-, que arriscar-me a veure com s'ensorra una més de les fantasies que conformen la vida. Ens fem majors patiers! Les possibilitats vitals es redueixen i la nostra transparència augmenta. L'impacte dels estímuls -els lectors també- es va fent menor perquè ens hi hem anat acostumant. Només observe, i crec que és un cas purament personal, algunes relectures que sempre em funcionen, i són totes de poesia. Pessoa sobre tot. Per què? Qui ho sap? Rellegir doncs? El mínim, no sóc tan valent.

Guillem Calaforra ha dit...

Jordi, jo no tinc gens de por de rellegir, perquè és una activitat molt alliçonadora i que m'ha donat grans plaers. Ara bé, no amb totes les lectures tens el plaer garantit. És un risc que accepte de grat. De què depèn aquest plaer? L'experiència em demostra, malgrat Calvino i Steiner, que no depèn de la grandesa del llibre ni de l'autor. La meua desil·lusió distanciada amb Dante n'és un exemple brutal, que segurament deu haver escandalitzat els nostres amics medievalistes... Potser el més important és la manera com ha anat canviat el lector al llarg de la seua vida, a voltes aproximant-se als seus clàssics i a voltes allunyant-se'n. Reconec la meua qualitat de lector "heraclitià", perquè no jure fidelitat eterna ni a cap llibre, ni a cap autor, ni a cap període. Si som diferents de quan teníem 25 anys, la nostra percepció dels llibres per força ha de ser també diferent. Crec que això és el que exposes, i hi estic totalment d'acord.

Exemplator ha dit...

L'única manera de mantenir les coses intactes és dinyar-la en el moment oportú. I aleshores, en el fons, tant fa, perquè el subjecte desapareix i, per tant,, la seua capacitat de gaudi. Amb el temps ens fem vells, però també, en alguns aspectes, més savis. Certs plats, quan t'hi has avesat, ja no ens agraden igual. A altres, cal avesar-s'hi de mica en mica, perquè no agraden a la primera. Altres, avicien i, com més els paladeges, més coses interessants hi trobes. També pot passar que, tot i que els puguem llegir i entendre millor, haja desaparegut l'encant o el plaer de la primera lectura.

En fi, jo quan he rellegit coses, sempre ho he fet amb por. Però quasi sempre hi he trobat també el gaudi viscut, la seua ombra. Un plaer afegit que, in illo tempore, no podia tenir, per raons òbvies... I això no és poc. Però això ens portaria a altres consideracions, realacionades amb el passat, la nostàlgia, etc.

Au, bon cap de setmana!

Guillem Calaforra ha dit...

La perspectiva optimista de "més savis amb el pas del temps" jo, sincerament, no me la crec. Més sabuts potser sí, i només si estudiem, però més savis, francament, ho dubte. I tota relectura és contextual: la fa una persona concreta en un moment concret de la seua vida, i amb un bagatge diferent de la lectura anterior. A voltes apassiona més, a voltes decep. No ho saps fins que no ho fas. I el fet de rellegir sabent més que en l'ocasió anterior no implica que en gaudiràs més, perquè el saber és només una part de l'experiència estètica.
La nostàlgia d'una lectura anterior pot ser molt enganyosa, i molt tòxica, perquè la nostàlgia té aquesta virtut verinosa. A través de la distància i de la idealització del primer contacte ens pot induir a falsejar el valor de l'obra per a nosaltres. Aleshores la decepció és més dolorosa. O a l'inrevés, ens autoenganyem emmascarant la decepció per mitjà de la idealització. És un tema molt punyeteru.