Fa unes setmanes, durant un dels nostres dinars de conversa-riu, tal com és saníssim costum Josep J. Conill em va aconsellar unes quantes referències (cine, música, literatura i jo què sé què més) que considerava que em serien útils. La veritat és que JJC, tal com ha demostrat en aquestes tertúlies virtuals, és un brollador inacabable d'idees, lectures, suggeriments i agudeses krausianes de primera categoria. La seua situació marginal, d'
outsider a recer de capelletes diverses (però també, per això mateix, solitari i relegat a un aïllament una mica asfixiant) li ha donat temps i llibertat suficients per a formar-se una cultura i un refinament del gust excepcionals. Bé, el cas és que entre aquelles incitacions o invitacions sobresortien especialment dos llibres que aparegueren a partir d'una llarga digressió nostra sobre
La ment captiva de Miłosz:
Juan ORTEGA COSTA,
Nuevo diálogo de las lenguas. Zaragoza: Editorial Eleusis, 1949 (reed. Instituto d'Estudios Altoaragoneses, 2001).
Václav HAVEL,
El poder de los sin poder. Madrid: Ediciones Encuentro, 1990.
El tal Ortega Costa era un personatge per a mi completament desconegut, un senyor que va fer de diplomàtic i unes quantes coses més i que es va perdre pel món en exilis d'alt nivell funcionarial internacional. El
Nuevo diálogo de las lenguas parteix de la referència del clàssic de Juan de Valdés, però el converteix en una reflexió sobre política actual (dels anys quaranta, s'entén). A banda de la lucidesa amb què Ortega concebia la dicotomia clàssica de
verba et res, hi destaca sobretot una visió claríssima de la manera com funciona el llenguatge polític. A banda d'un llenguatge sucosíssim i d'unes idees polítiques força peculiars i gens habituals per a l'època, en el
Nuevo diálogo m'han cridat l'atenció dues coses: primera, la reflexió sobre el que ell anomena "paraules-força", que coincideix amb la meua obsessió amb les "paraules màgiques":
democràcia, sobirania, llibertat (i avui podríem afegir-hi
terrorisme, desenvolupament, ecològic, etc.). Segona: el caràcter dialogat, i per tant antidogmàtic, del text, més encara en una època en què el vell gènere de la conversa literaturitzada sembla haver ja desaparegut. Cosa simptomàtica, tal com vaig denunciar en un llibre que no es publicarà mai.
El llibre de Václav Havel (
Moc bezmocných en l'original, que he pogut fullejar en el web de l'autor), escrit l'any 1978, és senzillament una absoluta meravella, un prodigi de clarividència i d'humanitat. Sobre una base parcialment heideggeriana, Havel dedica la primera part d'aquest admirable llibret a analitzar les característiques del que ell anomena "societat posttotalitària", que no és altra que el comunisme dels països centreeuropeus en les seues últimes dècades de putrefacció. Havel, com Miłosz, no és el típic "dissident", sinó una persona amb el cap en el seu lloc i que és capaç de veure tots aquells trets del sistema que
no depenen de persones concretes, sinó que formen part de les inèrcies mateixes del funcionament social. A més, realitza un estudi ben detallat dels significats del mot "dissident" (ell no se'n considera), i examina també l'estat de coses a la Txecoslovàquia del seu moment. El missatge de Havel és que l'alternativa entre la reforma del sistema i el canvi de sistema és un pseudoproblema, perquè cap canvi d'aquesta mena no pot substituir el que ha de ser una revolució prèvia: la revolució existencial en cadascuna de les persones, el canvi en les maneres de relacionar-se amb els altres i de viure, en la línia del "treball minuciós i ben fet" que demanava Masaryk. No cal dir que en la reflexió de Havel trobem ecos existencialistes, situacionistes i d'altres. Però el que em sembla prodigiós és la incondicionalitat de la seua anàlisi i la profunditat de la seua proposta, que en molts aspectes és ben actual. De veritat, l'he llegit amb emoció i amb una enorme enveja per un país que ha estat capaç de tenir un president com aquest senyor (tot i que el seu successor siga un mamarratxo, com si diguérem "per compensar"). La referència ddel Plató de
La república és inevitable. Com m'agradaria tenir un president així!
***
Aquestes dues felicíssimes lectures, i el fet que procedesquen d'un amic i contertulià, m'han fet pensar en els atzars de la nostra supervivència cultural al marge de l'acadèmia, i sovint contra ella. La quantitat de porqueries que m'han fet llegir en aquesta vida acadèmica sobre la política noucentista de la Mancomunitat, i ningú no m'havia dit encara que aquestes 130 pàgines havelianes t'ensenyen més sobre política i vida que tota la filologia catalana en peça! Fa uns dies vaig escriure, en un correu per a uns amics: "Jo, amb el rotllo acadèmic, per raons òbvies no hi tinc res a veure i cada vegada em repel·leix més." És cert, però és fals. O injust. Com totes les coses importants, l'Acadèmia és ambigua, ambivalent: d'una banda et dóna una formació substantiva, t'ensenya a parlar de les coses amb rigor, a documentar-te i a treballar ordenadament; de l'altra, però, et castra, et limita a allò que l'acadèmia ha aconseguit fagocitar, estandarditza la teua producció intel·lectual dins uns motles asfixiants, et converteix en un robot que caga notes a peu de pàgina, bibliografies i, sobretot, hipòtesis de risc zero. Per si això és poc, en el món actual, i cada vegada més, l'Acadèmia prioritza els estudis que et poden convertir en carn de canó del sistema productiu, mentre que els estudis considerats inútils desapareixen i es refugien a poc a poc en grups extraacadèmics (recordem la novel·leta de Bradbury?). Al mateix temps, la major part dels atacs que pateix l'Acadèmia procedeixen o bé dels frustrats que no hi van accedir o bé d'un cert irracionalisme arbitrari i, en el fons, criptofeixista. I jo, ingenu de mi, sospite que no hi ha intel·lecte
sense l'Acadèmia i, alhora, no hi ha intel·lecte
dins l'Acadèmia. Una vegada més, "ni contigo ni sin ti".
