dijous, 7 d’abril del 2011

"No sólo en Navidad" de Heinrich Böll. Reflexions (inevitablement) valencianes

Com que veig que ningú s'anima a dir res sobre aquest relat de Heinrich Böll que teníem aparaulat per al mes de març, junt amb "El ruletista", m'he decidit finalment a encetar el tema ni que sigui amb quatre vaguetats. Diré, d'entrada, que no he pogut llegir el relat en l'adreça electrònica referenciada per K., perquè no la podia obrir des del meu ordinador. En conseqüència, he hagut de procurar-me el volum ( Los silencios del Dr. Murke, 1958) en el qual apareix inclòs i, ja posats, l'he llegit sencer, cosa que m'ha permès fer-me una idea una mica més completa del context en què Böll situava l'argument de "No sólo en Navidad". Tenint en compte això, em decanto per una lectura en clau satírica del text, on la repetició compulsiva del ritual nadalenc esdevé una recreació al·legòrica de l'actitud d'aquells sectors de l'Alemanya de postguerra que pretenien continuar vivint com si res, amb el grau, sovint intolerable, de repressió de la realitat que això comportava, circumstància que donava lloc a comportaments anòmics, l'única funció dels quals consistia, precisament, a alleujar la tensió insuportable d'una vida quotidiana orquestrada al voltant de la simulació i la superxeria.
De totes maneres, opino, més enllà del context ideològic immediat al qual remet, el relat de Böll és susceptible així mateix d'una lectura enormement productiva si el relacionàvem amb l'àmbit de la gestació de les tradicions --i quan escric això estic pensant, posem per cas, en fenòmens tan sorollosos i alhora tan sinistres com el món faller o, atesa la meva condició de castellonenc (que no "castellonero"), el món magdalener-- i la seva propensió a transformar comportaments socials que en un moment donat estaven carregats de sentit en fòssils inalterables, veritables mòmies conductuals només aptes per a la repetició compulsiva en forma cada cop més degradada i sense substància. No cal dir que la proliferació d'aquesta mena de rituals, sàviament auspiciada per les autoritats competents, pot acabar reduint qualsevol societat a la condició de parc temàtic, que és justament en el que, al capdavall, és transforma la llar dels protagonistes del relat de Böll: un parc temàtic nadalenc.
No diré més: la realitat valenciana de cada dia s'encarrega de recordar-nos que aquestes elucubracions disten molt de ser purament especulatives, perquè habitem en "la tierra de la luz i del amor", que és com dir Jurassic Park, però amb animals molt més ferotges i adaptats, no al "mig" ambient, sinó a l'ambient sencer.

9 comentaris:

Guillem Calaforra ha dit...

Moltes gràcies, Josep, per oferir-nos la teua reflexió sobre aquest relat de Böll. La meua lectura, també doble, s'assembla molt a la teua. Lamente haver comprovat que el vincle inicial al text, que ens havia proporcionat el Magister Lullisticus, ha deixat de funcionar fa unes setmanes. En primer lloc, el cruel sarcasme contra el sentimentalisme nadalenc és obvi i cridaner. Llegit al desembre, el relat fa un efecte fulminant i desvetlla una simpatia immediata. Contra el sentimentalisme, contra la ritualització buida i contra aquest ritual en concret. Si hagués de posar un exemple fabulós de reductio ad absurdum crec que aquest seria el més brillant i literàriament reeixit.
Però clar, és un sarcasme que no invita a un somriure innocent, sinó que alhora horroritza. El toc oníric, surrealista, d'aquest "parc temàtic" nadalenc (com tu ho descrius magnificament) té un regust amarg, quasi diria que "de terror". Tinc el mal costum de llegir la narrativa en clau "histèrica", imaginant-me les escenes descrites trasplantades a la realitat, i la imatge dels actors simulant el Nadal en ple estiu em causà un cert calfred d'aquells que dius "uf! brrrr!", no sé si m'explique.
La segona part de la lectura es deriva naturalment de la primera. He esmentat el buidament de sentit dels ritual i de la seua escenificació, i en aquest aspecte l'aplicació local és devastadora. Imaginem-nos una escena de bogeria col·lectiva com el "trasllat" de la Chepe (me la chupa), repetit dia rere dia i amb tot de figurants ocupant la Plaça de la Maêdeu; o les gaiates fent la mà dia rere dia, fins que (en una derivació de realisme màgic) els portadors mateixos es lignifiquen. O, jugant el joc de la descontextualització, una de moros i cristians cada dia a Tampere o (horror!) a Bagdad. En fi, el conte incita a imaginar coses d'aquestes...

Josep J. Conill ha dit...

Estic molt d'acord amb el que afirmes

Guillem Calaforra ha dit...

Comentari de Josep J. Conill
Realment, la lectura "histèrica" que fas del text em produeix autèntics calfreds, només d'imaginar-me les situacions que es derivarien de la repetició compulsiva de cadascun dels rituals esmentats. D'altra banda, en llegir-lo, el relat de Böll em va produir una inquietant sensació de dejà vu que de moment no vaig saber a què atribuir. Pensant-hi una mica he aconseguit esbrinar-ho: a Familia (1996), una interessant (i alhora sorprenent) pel•lícula espanyola dirigida per Fernando León de Aranoa, en la qual el protagonista contracta uns actors per tal que esdevinguin la seva dona i els seus fills el dia del seu aniversari. No en contaré res més, la història si no la coneixeu paga la pena...
En un ordre de coses més teòric, crec que un enfocament d'aquesta mena de situacions en termes de la parella categorial "ordinari" / "especial" podria ser molt productiu. De fet, d'acord amb això, podríem interpretar l'acció de "No sólo en Navidad" com la transformació d'una situació especial en una situació ordinària, amb els consegüents trasbalsos que això desencadena en la vida quotidiana, el principal dels quals deriva de l'oblit que l'ordinari té prioritat sobre l'especial. Una vegada més, a partir d'ací, podríem extraure valuoses lliçons sobre l'actual situació de la societat valenciana, on les classes dirigents ja fa temps que basen tota la seva acció política en l'explotació dels esdeveniments especials, capaços d'enlluernar la “ciutadania” --el qualificatiu em sembla, en honor a la veritat, excessivament benèvol-- i fer-li oblidar la misèria en què transcorre la seva vida quotidiana, mentre arbitren polítiques que només beneficien una minoria. No debades, Aracil acostumava a dir que la demgògia consisteix a fer popular una causa impopular, definició que no considero del tot satisfactòria, atès que totes les causes són impopulars en el moment de la seva aparició. Podríem millorar-ho, doncs, i dir que la demagògia consisteix a fer popular una causa antipopular. I així ens va...

Guillem Calaforra ha dit...

Em consta que Familia és una pel•lícula poc popular entre cinèfils i no cinèfils, i ho lamente, perquè a mi, amb el seu cinisme descarnat, em va agradar. L'analogia amb el relat de Böll és evidentíssima, però crec que se centra exclusivament en la utilització d'actors per simular una "normalitat" dislocada. La pel•lícula aborda la ficcionalització de la quotidianitat, mentre que el relat treballa sobre la "quotidianització" (quin palabrejo!) del ritual, és a dir, d'allò especial, marcat, no quotidià. En aquest aspecte em sembla que es complementen molt bé.
Això de forçar allò especial a convertir-se en ordinari és un tema del qual en deriven moltíssims, i de ben importants. En el blog sobre música he parlat fa poc sobre la inversió pública en el "star system" i en fastos ultracaríssims a costa de la vida cultural quotidiana, per exemple. També podríem dir: la despesa en "grandes eventos" es fa a costa de devastar les inversions en educació, posem per cas. I què no direm de la flagrant contradicció de la revolució permanent! (Una de les pífies més lamentables de Trotski, com sap tothom). La quotidianització del ritual nadalenc es pot llegir, tranquuil•lament, com una paràbola de tot això. (I nosaltres, pel que veig, ho hem llegit així.)

V. ha dit...

i no heu estat els únics :-)

Guillem Calaforra ha dit...

La qual cosa m'alegra!

josepjconill ha dit...

K., tornant al que deies l'altre dia sobre la ficcionalització de la quotidianitat i la quotidianització del ritual, trobo que, efectivament, es tracta d'estratègies complementàries que podrien ajudar-nos a entendre millor la societat (és un dir) que ens envolta. Goebbels, que alguna cosa en sabia d'això, acostumava a dir que la repetició de la mentida acaba esdevenint realitat; de la mateixa manera, aquest joc de simulacres complementaris està actuant des de fa massa temps sobre la nostra realitat per tal d'anul·lar-la, amb una potència que potser no havíem arribat a sospitar ni en somnis, i ens hi movem una mica com figurants o comparses, que participen en l'argument d'una obra que no controlen.
En d'altres mots: caldrà que comencem, en primer lloc, a explicar-nos que li ocorre a la societat valenciana, submergida en aquesta mena d'interminable apocalipsi feliç, per dir-ho a la manera de Hermann Broch, abans de introduir-hi.

josepjconill ha dit...

Acabo el meu missatge anterior, que s'ha tallat no sé ben bé com.
Hi comentava que caldrà que ens posem molt seriosament a la tasca d'entendre aquesta societat que ens ha tocat abans de pensar a introduir-hi canvis, si no volem córrer el risc que les nostres accions, intrumentalitzades per qui té la paella pel mànec, acabin generant tot sovint efectes perversos.
I ara com ara, aquest esforç, que requereix de noves idees i nous plantejaments, tret de comptadíssimes excepcions brilla per la seva absència.

Guillem Calaforra ha dit...

Em fa l'efecte que, en aquesta "funció", la immensa majoria dels participants fan el paper de la tieta del conte de Böll, uns pocs xoriços, mangantes i delinqüents fan d'actors conscients, i una exigua minoria d'inadaptats socials ens veiem obligats a ser-ne espectadors muts i impotents. Estic d'acord amb el que dius, però cada vegada estic més convençut --tot i que no tinc suficients mitjans provatoris per a afirmar-ho de manera apodíctica-- que el pitjor encara no ha arribat. Em sembla que, com diria un aficionat a l'astrofísica, metafòricament ja hem ultrapassat l'horitzó d'esdeveniments i encara ens resistim a admetre-ho. Però bé, això potser ja queda massa lluny del conte de Böll...