Notes d'ecologia de la ment (3)

Principi de raó no substantiva
A causa del poder que té la fraseologia sobre el nostre subconscient, predomina una concepció essencialista i substantiva de la raó com una cosa que es té. El fòssil lingüístic responsable d'això és tenir la raó, que evoca altres usos del verb tenir: tenir un cotxe, tenir fills, tenir dolor de prepuci. I tenir la raó, és clar. Una manera de pensar completament paral·lela respecte de la noció de veritat, ja que tenir la raó sobre una cosa seria equivalent a enunciar la veritat sobre aquesta cosa. Ho sent molt, i de segur que l'amic Tobies farà una ganyota de desacord i de reprotxe, però a mi això de "la veritat és una" em causa una repugnància visceral. Estrafent la fal·làcia de la ubicació simple de Whitehead, seria com la idea que els estats de coses del món real només admeten una única formulació lingüística correcta. Això respecte dels estats físics, perquè si parlem de valoracions estètiques i morals millor que ho deixem córrer. És clar, si la veritat és una la raó es pot tenir.
Contra aquest esquema possessiu, el principi de raó no substantiva (o no essencialista, o no cosificada) es podria resumir amb aquest aforisme: la raó no es té, sinó que s'exerceix.
Perquè les coses sempre cal intentar veure-les des de més d'un punt de vista o, com deia Foucault, penser autrement.

***

Potser és un impuls universal, ancorat en la condició humana de manera inevitable: sembla que tothom té alguna categoria d'humans que detesta sense matisos, de manera genèrica i generalitzada, algun grup de culpables per definició, algun conjunt d'elements humans intolerables perquè sí. Tothom té el seu propi jueu. Jo sóc PAS, i els PAS odien els PDI perquè són odiosos per antonomàsia; es creen l'estereotip del PDI i hi projecten tota la seua capacitat de menyspreu. Els PDI, al seu torn, trien un PAS que consideren mostra del que és allò infame i a partir d'ell generalitzen: el PAS és un grup infame. Els jueus ho fan amb els àrabs, els àrabs amb els jueus, els espanyolistes amb els catalans, els catalanistes amb els espanyols, els "autòctons" amb els immigrants, els immigrants amb "Occident", etcètera. La dinàmica nosaltres / ells, omnipresent i universal, genera en algun moment els seus propis jueus. Tu també els tens, i si vols ser just hauràs de ser sincer amb tu mateix, descobrir quins són els teus jueus, el teu Altre. I desactivar-los de la teua màquina de detestar.

***

Principi d'implicació explícita
Convé ser conscient que allò que afirmem sobre "com és el món" és una secreció ideològica de la nostra pròpia biografia i del nostre propi caràcter. Entre totes les citacions possibles sobre això (per exemple, Nietzsche al principi de Més enllà de bo i dolent), n'hi ha una que m'agrada especialment:

"The history of philosophy is to a great extent that of a certain clash of human temperaments. Undignified as such a treatment may seem to some of my colleagues, I shall have to take account of this clash and explain a good many of the divergencies of philosophers by it. Of whatever temperament a professional philosopher is, he tries when philosophizing to sink the fact of his temperament. Temperament is no conventionally recognized reason, so he urges impersonal reasons only for his conclusions. Yet his temperament really gives him a stronger bias than any of his more strictly objective premises. It loads the evidence for him one way or the other, making for a more sentimental or a more hard-hearted view of the universe, just as this fact or that principle would. He trusts his temperament. Wanting a universe that suits it, he believes in any representation of the universe that does suit it. He feels men of opposite temper to be out of key with the world's character, and in his heart considers them incompetent and 'not in it,' in the philosophic business, even tho they may far excel him in dialectical ability."

William James, "The Present Dilemma in Philosophy", dins Pragmatism. A New Name for Some Old Ways of Thinking.