Elogi de l'esport

La memòria és molt fràgil, i més encara quan s’ignora allò que s’hauria de recordar. Per exemple, que la famosa frase mens sana in corpore sano no és altra cosa que una citació descontextualitzada, procedent de la Satira X de Juvenal. Per exemple, ja ningú no sap ni vol saber que ni Juvenal ni el seu original grec (erròniament atribuït a Tales, Νους υγιης εν σωματι υγιηι) no consistien en cap apologia de l’esport, sinó en un refrany a favor de l’equilibri mental i físic —amb un sentit sarcàstic en Juvenal, per afegidura. I, sobretot, és ben curiós que els qui reivindiquen aquest assenyat consell, tan aristotèlic, són precisament els mateixos que descuiden el fet més evident: que aquest proverbi té dos membres, es refereix a dues realitats, el cos i la ment. El més ridícul i irònic del cas és la ignorància amb què hom repeteix, com els lloros, que aquesta frase és una de les que millor defineixen «la cultura clàssica grecollatina». L’esport, fet amb coneixement, és una activitat molt sana, especialment per a la gent a qui agrada fer esport. Ho trobe perfectament recomanable si el cos ho demana i l’esperit se n’alegra. Em produeix repugnància, però, aquesta mena de fixació universal en el corpus en detriment de la mens, perquè, no ens enganyem, tret d’excepcions ben concretes, l’esport dels cretins (els qui no cultiven la mens) és immensament predominant per sobre de l’esport dels intel·ligents (els qui equilibren el corpus i cultiven la mens).

Bé, pensava jo aquestes coses excèntriques mentre veia la segona meitat del telediari, és a dir, l’enorme quantitat de temps dedicada a l’esport —l’esport com a espectacle. Si hi ha alguna cosa amb la qual no té res a veure la frase de Juvenal és precisament aquesta: l’esport com a cotilleo, l’esport com a apoteosi dels instints gregaris, l’esport com a moviment constant de notícies estúpides, l’esport com a apoteosi del tribalisme i de l’instint territorial, l’esport com a retorn al cervell rèptil —violència, territorialitat—, l’esport com a escenificació gens dissimulada de la guerra, l’esport com a opi universal contra la consciència crítica, l’esport com a substitut de l’intel·lecte (la mens sana!). De vegades apareix alguna ànima seràfica, o malintencionada, i pretén convèncer-nos que es tracta de pur espectacle i res més. Mentida! O és que algú es pot imaginar un partit de futbol on els jugadors no tinguen nom conegut sinó només número, on els equips no pretenguen «representar» cap territori sinó que tinguen noms purament convencionals? Això de la representació és ja el non plus ultra de la barroeria en l’engany: un grup de gent que habita un territori crea un equip de l’esport que siga, s’atorga un nom relacionat amb el territori i en virtut d’això passa ipso facto a representar la gent d’allà; i, és clar, si ets d’allà i no t’hi sents representat ets un traïdor i mereixes el menyspreu, la vergonya, l’insult. «Xe, ets valencià i no ets del València? A tu et pareix correcte, això?», «Soy español, soy del Madrid y de la Selección», etcètera, etcètera (es pot declinar en tots els dialectes europeus i estrangers). I així s’arriba al punt en què el ciutadà deixa de pensar en els valors irrenunciables i passa a considerar-se representat, davant la resta del cosmos, per una empresa privada obscenament lucrativa, que s’ha atribuït amb tota l’arrogància del món la legitimitat per a actuar com a metonímia d’una societat civil cada vegada més esquifida i irrellevant. Els interessos d’un consell d’administració es converteixen en els interessos dels imbècils que els fan de seguidors, que paguen de la seua butxaca i amb la seua inversió afectiva la caloreta de sentir-se part d’un ramat. La privatització dels sentiments col·lectius es fa de vegades evident sense vergonya, especialment en alguns esports, amb noms com «Pamesa Valencia», «TDK Manresa» en el bàsquet, per no dir res de la Fórmula-1 (suposat que això siga un esport, que jo no ho veig gens clar). I encara tenen la barra de remetre’s a la frase de Juvenal!

Mireu un telediari, mireu la secció de notícies esportives, escolteu amb molta atenció el que diuen els locutors, escolteu com parlen els futbolistes, els jugadors de bàsquet, escolteu les magnífiques intervencions de Fernando Alonso, de Rafa Nadal o de Pep Guardiola, aquest nou ídol dels patriotes, analitzeu-ho amb cura i amb el cap fred, i després em direu si res de tot el que s’hi diu té alguna cosa a veure amb la mens sana. I una merda empaperà!!! Aquesta reproducció constant de l’estupidesa, del cretinisme, de les frases buides, pròpies d’intel·lectes subnormals, de la irrellevància infinita, de l’insult permanent a la intel·ligència, això és el que tant apassiona els seguidors de l’espectacle esportiu. El pitjor de tot és veure com determinades persones intel·ligents i instruïdes, gent de molts llibres, cauen en aquest parany i es dediquen a desbarrar elogiant la figura quasidivina de tal entrenador o les virtuts màgiques de no sé quin jugador de no sé quin esport. I si no us agrada per l’estètica, que us agrade pel seu contingut tribal: Todo por la patria —ja han oblidat fins i tot que aquest és el lema de la Guàrdia Civil, desgraciats!

I després de comprovar tot això, mireu quin espai dediquen els telenotícies a la cultura (que sovint ni és cultura ni és res), i compareu-ho. Encara ens sorprendrem que les coses van com van. Si és que haurien d’anar molt pitjor!

I ara, si voleu, recordeu-me i demostreu-me una cosa que ja sé: que tot això són simplificacions barroeres, que l’esport és important, que no els hauria de tractar com a mongòlics, que aquest és un punt de vista elitista i intel·lectualista, bla, bla, bla, tot això ja ho sé, d’acord, com vulgueu. Però ja ho he escrit, i ja m’he desfogat, que era del que es tractava.

Sí, sí, mens sana...