Com que no tenim el do de l'endevinació, no sabem del cert què passarà el dia 2 de març amb les eleccions a rector de la Universitat de València. Però només poden passar dues coses: o que guanye Furió, encara que siga en la segona volta, o que perdem tots, la Universitat i la resta del país dels valencians. No es tracta d'un missatge catastrofista, sinó d'una pura constatació freda de com van les coses. Hi ha tres opcions:
más de lo mismo,
más de lo peor o un canvi raonable. El candidat "institucional" representa la deriva burocràtica, plutocràtica i genuflexa de la universitat dels darrers vuit anys; representa els estómacs agraïts, el clientelisme, la universitat com a hisenda d'uns quants
señoritos sense ideals, l'aborregament conformista maquillat de manera maldestra. Després hi ha dos candidats que fan pena, aquest
pijerío que té el "telèfon roig" amb Madrid sempre a mà, i no mereixen ni comentaris. La veu discordant es diu Antoni Furió, l'únic que ha despertat una part dels universitaris de la seua letargia, l'únic que és inequívocament progressista i alhora assenyat, l'únic que té present el país (és de Sueca!). L'únic que ha suscitat l'adhesió de la "classe intel·lectual", dins i fora de la Universitat (mireu qui li dóna suport i ho veureu). I l'únic que ha despertat esperances entre l'electorat, esperances d'un canvi. Ni
más de lo mismo ni
más de lo peor no poden vantar-se precisament d'això, i sí d'aconseguir el suport de pesos pesants, de grans càtedros i
señoritos diversos. Però cap d'ells no ha reunit al seu voltant l'ambient assambleari i il·lusionat de Furió.
El 2 de març pot ser una catàstrofe, és a dir,
más de lo mismo, i seria una catàstrofe perquè instauraria en l'electorat universitari la convicció que "no hi ha res a fer", que amb el vot ponderat sempre guanyaran els mateixos, que la
hacienda continuarà sent una
hacienda i la majoria continuarem sent uns jornalers dels
señoritos fins al Judici Final. És el problema que té acumular molt de capital d'il·lusió al teu voltant. Vuit anys més d'obedients reverències al poder establert, al de la
cheneralitá, al que calga. Al principi em pensava que la ideologia marcada podria perjudicar l'acollida de la candidatura de Furió entre el professorat. Tinc una imatge bastant nefasta del personal, és veritat. Però si guanya Furió, i no queda això descartat, serà una catarsi notable per part dels qui pensem que aquest no és "el millor dels mons possibles". Tot pot ser, una cosa i l'altra. I tot està anunciat, d'una manera o d'una altra. Jo, conscient que el meu vot no val ni un pebrot, donaré suport a Furió. Potser serà una catàstrofe, però almenys tindré la consciència tranquil·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada