La puta! Arribe a casa, em pose a sopar, i entre tot de males notícies me n'assabente d'una que no és mala, és nefasta: s'ha mort Claude Lévi-Strauss. Sóc dels qui es pensaven que el vell Lévi-Strauss, com el no menys vell Robert K. Merton, era etern, no es moriria mai i ens acompanyaria fins a la fi dels temps. Doncs no. Una de les poques coses que van fer "cagar-se damunt" (expressió oral no reproduïda en articles) el meu amic Joan F. Mira va ser quan la seua dona va despenjar el telèfon i li'l passà, dient: "És Lévi-Strauss. És per a tu." Jo, francament, m'hauria desmaiat.Lévi-Strauss era el primer i últim puntal de l'estructuralisme, un antropòleg que ho sabia tot, absolutament tot el que es pot saber en el món de l'antropologia. Personalment sóc refractari a l'estructuralisme, que em causa un cert malestar, però per a mi Lévi-Strauss era (i és) un absolut monstre. El poc que en conec de primera mà (Anthropologie structurale, Race et histoire) em sembla una cosa senzillament espaterrant, colossal.
Hi ha un Lévi-Strauss especialment interessant per a mi, i en dos camps aparentment sense relació: el defensor de la diversitat i l'assagista amb passió musical. Són àmbits en què excel·lí, i que me'l fan molt pròxims. La seua mort, que tot i ser esperable no deixa de colpir com una patada al fetge, em recorda que he de tornar-hi algun dia.
En fi, ja no hi ha Lévi-Strauss. Quants gegants queden?
2 comentaris:
Ja quasi no en queden, de gegants. Només nans. És trist. Però el més trist és que els nans que queden semblen cada vegada més incapaços de pujar-se als muscles dels gegants i, si no ho fan, no podran veure més enllà dels seus nassos.
Cert, Anònim. I això que ganes no en falten, perquè a alguns nans bé que ens agradaria, de pujar als muscles dels gegants i veure ben lluny...
Publica un comentari a l'entrada