divendres, 13 de novembre de 2009

Amén, amén

Ai, ai, ai, ai, que em despixorre, que em desmunte de riure, ai, quin dolor, per favor, em fa mal la panxa i el cap de tant de descollonar-me!!!... Ara surt el Martínez Camino, el portaveu dels pederastes, perdó, dels bisbes, i diu que els polítics que voten a favor de la nova llei de l'avortament estan "en situación objetiva [sic!!!] de peScado mortal" (fubu sashimi, en japonès), que són uns heretges i uns pecadors, i que mereixen la pena d'excomunió... Ai, que em trenque pel mig, que em pixe damunt, quin riure... I ara va i li surten fins i tot els del PP desmarcant-se dels bisbes, dient que no, que no, que s'han passat... I jo que em despixorre, aaaaai, hua hua hua hua, quin riure... Estem en 2009 i encara hi ha cagallons amb sotana que amenaçen d'excomunió i de pecat mortal... Perdone vostè, senyor filldeputa, sí, sí, vostè, el mateix que fa uns mesos donava veu i cara a la campanya aquella del linx ibèric, escolte vostè, jo no sóc polític i no puc votar a favor d'aquesta llei al Congrés dels Diputats, però mire, crec que és un detall sense importància, de manera que faça el favor de considerar-me heretge i condemnat a les flames eternes, i excomunique'm immediatament i amb efectes retroactius, perquè, francament, la burocràcia vomitiva per la qual m'han fet passar vostès per a apostatar, en fi, no m'ho ha posat tan fàcil...
Ah, i de pas, com que totes les lleis que vota el Parlament les ha de promulgar el rei dels espanyols, facen vostès el favor de condemnar també a excomunió el senyor Joan Carles, de professió monarca. O no?
Hala a fer la mà!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Si no recordo malament, el catolisíssim rei dels belgues va haver d'abdicar "temporalment" per no signar la llei d'avortament promulgada pel parlament. Així es garanteix mantenir la cadira al cel. Podria importar-se la solució aquesta -amb el benentés que l'abdicació podria ser, en el nostre cas, "a perpetuis", com l'excomunicació dels heretges relapses. Així, tots contents.

Purgandus ha dit...

Jo ho trobaria raonable, això.

Emili Morant ha dit...

Però home Guillem, que tu ja estaves a la llista per a l'infern: no cal que insistisques.

Saps tan bé com jo que, en el fons, es tracta d'un simple joc de llenguatge. La definició de "pecat mortal" (que no em pararé ara a buscar en el catecisme, que és on deu estar) és, si no "subjectiva" (perquè el "subjecte" en aquest cas és un col·lectiu, una organització jeràrquica), almenys "relativa" - no diré "arbitrària", perquè obeeix a certs motius, que evidentment es podrien discutir. És menys relativa del que semblaria perquè, a diferència d'altres termes ("moral", "bé", "dignitat", "persona", "nació"), la de "pecat mortal" és una expressió que només s'empra (quan no és figuradament) en l'àmbit de la doctrina i creences pròpies del nostre catolicisme. De tal forma que la d'estar "en pecat mortal" (o excomunicat) és una situació que sí és objectiva - i sospitosament freqüent, caldria afegir.

El dubte, en què crec que coincidirem, és que aquesta "terminologia pròpia", aquesta pretensió d'objectivitat, de certesa a prova de matisos, resulta tan empobridora com inútil en un món tan complex i descregut com el que vivim. Un cristianisme menys rígid en els seus conceptes, menys numantí en llur defensa de veritats monolítiques, podria ajudar a fecundar certs debats públics, i proveir d'arguments, de metàfores, els qui hi participen - amb independència de les seues creences particulars.

He reivindicat recentment, en un altre blog que tampoc és el meu, el dret de l'Església a pronunciar-se i manifestar-se amb absoluta llibertat sobre qualsevol tema, polític, ètic, sociològic, etc. Com a ciutadà (i especialment com a creient) em sent en el dret no d'esperar silenci, sinó que les seues paraules estiguen més a l'altura dels debats en què pretèn (i ha de) participar.

Però bé, poc té a veure aquest rotllo ja amb l'anotació, que és graciosa (no sé si per paròdica o perquè "l'original" ja ho és "per se").

Gregor Samsa ha dit...

Home, aquesta confusió entre "dogmàtic" i "objectiu" em sorprèn ("és objectiu perquè està definit en una doctrina"... eeein?), més encara quan "objectiu" és un adjectiu buit de sentit aplicat a judicis de valor morals, però en fi... veig que has captat perfectament el descollone que representa aquesta anotació, i no podia ser altrament, ja que a buen entendedor ja se sap.
Sobre el dret d'un lobby del més enllà, o multinacional de la transcendència catòlica, a opinar en matèries polítiques, home, només faltaria, tothom pot opinar. El que passa és que la llibertat d'inconsciència sembla que no la planteja ningú, però en fi. D'altra banda, crec que oblidem (com ho oblida el sàtir Duran Lleida, posem per cas) que l'església catòlica és una institució i un grup de pressió (ja sabem històricament a favor de què i de qui), i no precisament un ciutadà que opina ni un fòrum de reflexió abstreta d'interessos. Per tant, els seus enunciats en públic són, qualitativament i quantitativament, a anys llum del que serien uns ciutadans que opinen, sense més. I davant la pressió ultrareaccionària (que escandalitza fins i tot el PP i el PNV, alerta!), no hi ha altra opció que la resistència cívica. (Concepte, per cert, aquest de la resistència cívica, que en l'Església només practiquen els excomunicats de la teologia de l'alliberament i afins, té gràcia).
Ah, i per si ajuda a centrar el debat, diguem també que durant el regnat Aznar els bisbes no van fer res de semblant, ni sortiren al carrer a armar gresca, ni res de res. Per alguna raó deu ser.
Però bé, totes aquestes qüestions ja han aparegut en altres converses, de manera que ho deixe córrer. Perquè el que volia fer, que era desfogar-me una miqueta, ja ha estat fet.

Emili Morant ha dit...

Gran veritat la que dius, Guillem: quan manava Aznar, "ni mu" van dir. Ni mu. Això, més encara que cap consideració abstrusa (com la que he fet abans, sofística, com a mínim) sobre el seu particular "vocabulari", gairebé els desqualifica de partida en segons quina classe de debats. Com si el dret a opinar el tingueren només quan manen "els altres", que tan liberalment els el concedim... Una llàstima.

Exemplator ha dit...

Doncs a mi m'ha agradat molt l'espectacle de l'església... Que és absolutament fora de lloc i de temps, i que és de pocavergonyes professionals...: Sí, és cert. Però és que l'Església és així. I punt.

I ara vindrà qui dirà, que aquesta és l'església "oficial", etc. Però jo ja estic fart també d'aquest discurs. I ull, que conec cristians molt i molt dignes, però tant se val. L'Església (catòlica) és aquesta i només aquesta. I si els qui representen una alternativa volen assaltar el poder i construir-ne una de nova, que ho facin i ja veurem -i ja en parlarem-. Però, mentre no ho facin, només hi ha una Església-santa, catòlica, apostòlica i romana-. I és aquesta, la que tot just ha bramat. I m'encanta el seu bram, perquè és el bram que cal: sinistre i repugnant. A tomb amb el que propugnen. Crec que el que han dit és absolutament coherent amb la doctrina de l'Església. Que cal canviar-la, adaptar-la, modernitzar-la? Que ho facin. Però no ho fan. I passa el que passa. No podem esperar-ne cap altra eixida.

I si el que propugnen coincideix o no amb la vera fe cristiana, se me'n refot: no és el meu problema. Ho seria si jo fos un cristià alternatiu; però no és el cas.

Tant de bo els catòlics "alternatius" en sentin vergonya i acabi encara més aïllada i amb les esglésies encara més buides. Com les butxaques (encara que aquests, l'Església, mai no les té buides; almenys l'"oficial"!).