Llenguatge prefabricat

L’obsessió del pensament políticament correcte sobre el que anomena “llenguatge sexista” representa un exemple ben clar de com la preocupació se centra en l’aparença i obvia el problema real de la càrrega ideològica subjacent a determinats usos lingüístics. La infecció de consens acrític es transmet per altres mitjans molt més subtils i invisibles, i tota aquesta baralla sobre “els/les estudiants/estudiantes i els/les altres companys/companyes” no fa sinó emmascarar una realitat que, com més invisible és, més totalitària es fa. El masclisme dominant no es transmet a través dels neutres genèrics, sinó a través del que diuen els pares, els companys, la televisió, i de vegades fins i tot els educadors, i a través del que l’infant i el jove veuen fer a cadascun d’ells.
De la mateixa manera que l’individualisme gregari o la pseudoformació (Halbbildung, Adorno dixit). O la pseudomoral. Un exemple de la transmissió invisible de pseudomoral: el serial killer d’una sèrie policial exitosa, un psicòpata assassí dels baixos fons, esdevé en boca dels policies “l’encarnació del mal” (potser hauríem d’escriure Mal amb majúscula?). Exactament el mateix rètol que van rebre, per exemple, Hitler o Stalin. Qualsevol context és bo per a emprar-hi superlatius suprems absoluts. La convicció de ser al centre del món, de ser tan important com el més important de la història, de merèixer la mateixa atenció que els qui més atenció han merescut des dels principis de la humanitat, apareix encapsulada, invisible, en enunciats d’una enganyosa transparència com aquest. Si el desgraciat psicòpata que està investigant un poli anònim és “l’encarnació del mal” és perquè el poli mateix es considera “l’encarnació del bé”, “el ciutadà model” o qualsevol altre personatge quimèric de la moral dominant. L’espectador, que s’identifica amb el policia i dóna per vàlides totes les seues accions, aprèn d’aquesta manera a fer simplificacions absurdes i a creure que les seues pròpies metàfores, generalment superlatius suprems absoluts, coincideixen amb la realitat. Però aquests jocs d’estímul i resposta, ocults sota la superficialitat dels usos pretesament innocus, són molt més difícils de convertir en política barata. Exigeixen una consciència molt més desperta que la recerca inquisitorial de masculins i femenins, genèrics i diabòlics. Demanen language awareness.