dimecres, 4 de març de 2009

Cinema, música, al·legoria

Enllaçant amb el penúltim post d'aquest blog... No he vist Taking Sides, i l’únic que recordo d'István Szabó és aquella Meeting Venus amb Glenn Close i Niels Arestrup, una altra pel·lícula de temàtica diguem-ne musical.

Però voldria dir alguna cosa sobre el fragment de La mirada d'Ulisses a què es refereix en Guillem. Per què impressionen tant les imatges de la seqüència esmentada, fins al punt que, pel que ens explica, li van provocar les llàgrimes? És un document extraordinari, uns pocs minuts que justificarien un assaig al voltant del poder del cinema (combinat, ai, amb una música més o menys efectista) sobre les emocions de l’espectador. Per què ens toca el viu la imatge d’una barcassa que llisca Danubi avall amb un immens Lenin esquarterat a bord? Pel que té d’estranyesa quasi surreal o perquè hi veiem una al·legoria que ens impacta? Les imatges de pura decadència són colpidores perquè ens posen davant els ulls evidències de la descomposició dels invents humans: una estampeta de Venècia, un castell medieval en ruïnes, una estàtua de Lenin convertida en un artefacte teatral inservible. L’escena és un espectacle per a la població local, que s’agombola a les voreres del riu o puja a les talaies per veure millor l’immens object trouvé… Tal vegada és per això que la posada en escena també ens impressiona a nosaltres, perquè som sensibles de manera innata (i, per tant, irracional) a les emocions unànimes… I l’emoció només és tal, aquí, en tant que és “compartida” entre l’espectador i la gent encuriosida d’aquest indret dels Balcans.

Mereixeria un capítol a part la banda sonora d’Eleni Karaïndru. La música d’aquesta compositora grega és una delícia, i alhora sembla apta només per a esperits malencònics, amb una predisposició natural a deixar-se commoure per un adagio de violins. Recordo ara algun passatge del barbut Tolstoi, quan, a La sonata a Kreutzer, es carregava la música com a fet artístic perquè, i cito lliurement, desferma l’emotivitat gratuïta. Em pregunto si no és aquesta, justament, la funció de la partitura de Karaïndru, com ho deu ser de les bandes sonores de Zbigniew Preisner (el complement fidelíssim del mestre Kieślowski). Karaïndru i Preisner són, al cinema, dos dels meus músics predilectes. La qual cosa convida a reflexionar sobre la valoració que cadascú fem dels productes culturals. L’emotivitat ens segueix marcant la pauta quan assaborim cinema i música, junts o per separat, encara que sovint ho reconeguem a contracor. Sabem que hi ha molta gent que acostuma a adduir les llàgrimes o la pell de gallina en una sala de cinema com una mena de “criteri de qualitat”, o si més no com una evidència que la pel·lícula els ha entusiasmat; encara que, d’altra banda, suposo que molts coincidim que l’art és una altra cosa.

3.03.2009

3 comentaris:

guillem ha dit...

Taking Sides és, fins on jo la recorde, una pel·lícula encantadora, mig de música, mig d'embolics del baix ventre, mig sociològica, amb un final completament gloriós i memorable, aquella bona gent cantant el cor dels pelegrins per tancar Tannhäuser a peu d'escenari. La recorde amb un enorme plaer, amb aquella extraordinària Glenn Close...
Sobre La mirada d'Ulisses tinc, de manera simultània, la impressió que podria dir moltíssimes coses i que no podria dir-ne res. Coneixeu la meua afició obsessiva als temes del viatge i el record, la nostàlgia, la cerca de si mateix en l'espai i en el temps, els vincles humans, la cruelíssima història recent d'aquesta pàtria física impossible (i impossible de no estimar) que és Europa, les coses eslaves, la història del marxisme... I la filmografia d'Angelòpulos, per descomptat. Tot això apareix condensat en aquestes tres hores emocionants de pel·lícula, que en conseqüència he vist tantes vegades que n'he perdut el compte.
L'escena de la barcassa pel Danubi amb un Lenin de pedra esquarterat té múltiples sentits, òbviament, i aquesta riquesa d'al·lusions ja és un valor, com una tranquil·la reflexió (és una escena llarga) sobre molts temes. És, a més d'això, d'una bellesa plàstica corprenedora. Jo, ho admet, em vaig quedar bocabadat, palplantat, esmaperdut i sangglaçat en aquella ocasió en què a València era una pel·lícula d'estrena, casualment vaig coincidir-hi amb Joan Llinares --i mira que és difícil-- i va arribar a la pantalla gran aquella escena veritablement pictòrica, més que pictòrica, feta amb un muntatge senzillament miraculós, amb ressonàncies homèriques ("-- Qui porteu al vaixell? -- Ningú", el mític Oúdeis), i amb aquell passatge tremendo de Harvey Keitel (que gran que és, aquest actoràs fill de jueus polonesos!) a la proa de la barcassa rebent el vent de cara... A mi, tant els aspectes diguem-ne de sentit com els estrictament estètics em van sacsejar com un terratrèmol de Lisboa interior.
La música de la senyora Karaïndru (de qui tinc totes les bandes sonores angelopulesques) és, efectivament, un prodigi de sensibilitat i d'ofici ben portat. La conjunció amb Angelòpulos ha estat sempre impecable. Fins a quin punt, però, la música fa aquesta escena? Sense música m'hauria acollonit igualment. Pose el DVD, desconnecte el so i m'emociona igual. Ara bé, probablement és perquè, per dintre, estic taral·lejant la melodia...
No, certament les llàgrimes, siguen de bellesa estètica o siguen de pura emoció, no són cap criteri de qualitat. Ara bé, no crec que plantegem això per a negar-li qualitat a la pel·lícula d'Angelòpulos...
Per cert, quan vingues per casa, si la vols veure, ja ho saps. Per a mi, la matemàtica de n+1 no és cap problema. En aquest cas, vull dir.

guillem ha dit...

Perdó, al principi em referia a Meeting Venus, és clar. Quin cap el meu...

guillem ha dit...

He tornat a veure tota l'escena de la pel·lícula d'Angelòpulos, en la meua peculiar circumstància actual. La barcassa passa pel riu, mentre la població local s'agombola a la ribera i --detall significatiu-- no sols mira, sinó que també se senya mentre passa l'enorme objecte. A la fi del viatge, quan el viatger A. (la vella tècnica kafkiana!) desembarca a Belgrad i hi retroba el seu amic, la frase que tant m'agrada: "Al principi Déu creà el viatge, després el dubte, i la nostàlgia". No estic en condicions de fer una anàlisi freda d'aquest film. Senzillament, es tracta d'un sentiment d'identificació profunda. Veient aquesta escena se m'ha apoderat un calfred lamentable, de solitud i desil·lusió, de buit, de pèrdua. El viatge, el dubte, la nostàlgia. Viatge cap a on? Nostàlgia de què? Per a mi, aquesta pel·lícula recull moltes obsessions pròpies, moltes preguntes i moltes idees que formen un desemparament constitutiu, impossible de deixar de banda. Al capdavall, potser, calfaments de cap bastant estúpids, típicament petitburgesos, benestants. I què?