divendres, 27 de febrer de 2009

Orgasme cinematogràfic

Des de l'estrena d'Auf der anderen Seite (Al otro lado), de Fatih Akin, no m'havia impressionat tant una pel·lícula. Ahir, el Magister i jo vam veure a casa meua Taking Sides (o, en francès, que és la versió que posàrem, Le cas Furtwängler), un peliculón magistral d'István Szábo (2001). L'oficial americà Steve Arnold (Harvey Keitel, cágate lorito) arriba a Berlín per preparar la "desnazificació" de Wilhelm Furtwängler (Stellan Skarsgard, impecable), un dels més genials directors d'orquestra de tota la història. Al seu servei té el tinent Bleibtreu i la senyoreta Emmi Straube. Bleibtreu és un jueu alemany "desemigrat" dels EUA, melòman, admirador i defensor de Furtwängler; Emmi és filla d'un mític oficial que es va afegir al complot contra Hitler cap a la fi de la guerra, i professa una devoció immensa cap al director d'orquestra.
Arnold té l'encàrrec de trobar totes les informacions i tots els documents possibles per inculpar Furtwängler, que durant la guerra es va quedar a Alemanya, va rebre honors i càrrecs i fins i tot arribà a dirigir concerts durant un congrés del NSDAP i pel natalici del Führer (bé, més exactament: la vetlla del congrés i la vetlla del natalici...). Els seus ajudants fan tot el que poden per salvar-li la cara, ja que Arnold és inflexiblement hostil a qualsevol simpatia cap a Furtwängler ("J'ai un devoir!", crida en un determinat moment de tensió). Per la seua banda, els russos volen "salvar-lo" i quedar-se'l, com una part més del seu regateig amb la resta d'aliats. Els músics de la Filharmònica estan a favor d'ell, i un dels violinistes es descobreix que era en realitat un doble espia, dels comunistes i dels nazis, i és qui aporta més informació comprometedora.
Furtwängler justifica la seua col·laboració amb el règim de Hitler a través d'apel·lacions constants a la necessitat de conservar "la humanitat, l'art i la civilització", i insisteix en una idea fixa: l'art i la política s'han de separar. Ell és un artista, l'únic que l'interessa és fer música. No ha estat mai membre del Partit, i fins i tot diu que ha ajudat a salvar-se molts jueus (però no explica com). Però les seues declaracions antisemites ("comme tous dans ce pute pays!" escridassa l'americà) el deixen en molt mal lloc, i la circumstància d'haver fet (presumptament) la salutació nazi batuta en mà... Sí, ell és un artista i "no sabia res" del que feien els nazis, ell no és un polític, admet haver pecat d'ingenuïtat ideològica... però els seus companys de professió (Walter, Klemperer, Schönberg, etc.) van haver d'anar-se'n. "Mais ils son tous juifs... et je suis un Allemand... je voulais rester dans mon pays..." A Arnold li la bufa la seua presumpta grandesa artística: ha estat un col·laboracionista, ha de pagar, punto pelota; als seus subordinats els preocupa molt més salvar qui ha salvat l'art que la possible culpabilitat política del seu ídol... Qui té raó? Una de les escenes més impactants de la pel·lícula (el Magister i jo vam proferir una exclamació admirativa a duo) és el moment en què Emmi està a punt d'abandonar la seua feina, en uns fotogrames tremends en què ella, a l'esquerra de la pantalla, parla a crits amb Arnold (enfront seu, a la dreta de la pantalla) abraçada a una partitura de Beethoven.
Szábo, amb l'ajuda inestimable del seu guionista Ronald Hardwood (autor també de l'obra teatral original), sap planejar tota l'acció com un crescendo implacable i impecable, digne d'un geni. Els seus magnífgics tràvelings, els primers plans i, sobretot, els seus plans contrapicats tan orsonians, són alguns dels elements d'una retòrica senzillament insuperable. Ja l'inici em va posar els pèls de punta: vaig connectar els altaveus de l'equip de música i, com que me l'havia abaixada en estèreo, la imatge de "Furt" dirigint Beethoven mentre la càmera es passeja entre el públic, a dintre d'una església, i comencen a veure's els llums de les sirenes d'emergència aèria, se senten les bombes cada vegada més lluny i en un moment determinat es queden a fosques... El cor lluitava per escapar-se'm de la caixa toràcica... No veia una imatge tan corprenedora des de la primera vegada que vaig veure al cine, a boca de canó i amb els ulls molls de llàgrimes, el viatge pel riu d'aquell Lenin de textura mineral en L'esguard d'Ulisses (To vlemma tou Odissea) d'Angelòpulos.
Però, sobretot i per damunt de tot, aquesta pel·lícula de Szábo ens enfronta de cara, sense concessions, l'enorme complexitat de certes ambigüitats morals. "No m'hauria agradat trobar-me obligat a triar, com ell", va dir Lullisticus Magister, primus inter pares. Home, és clar, se suposa que les decisions no s'haurien de poder jutjar moralment quan són decisions imposades en contextos extrems --i extremadament "no lliures". Sobretot no podem jutjar-les moralment com si no s'hagueren produït en situació extrema. D'acord. Però aquest raonament, que jo subscric, és una perillosíssima porta oberta a la impunitat i, sobretot, resulta insultant si ens posem en la perspectiva dels qui que van prendre decisions justes en les mateixes circumstàncies.
En fi, Taking Sides (Réquiem por un imperio [???] en la traducció de l'Imperio) és un superpeliculón del copón, que donaria combustible de conversa per a moltes i moltes hores. Jo la vaig aconseguir pels mitjans "habituals", no sé si m'explique... I la vaig guardar, durant més d'un any, esperant el moment en què tant el Magister com jo tinguérem la possibilitat raonable de veure-la junts. Permeteu-me que us recomane d'aconseguir-la com més aviat millor, i que no espereu un any per veure-la. Per la meua banda, el consell més fervorós de tot l'any. Si voleu fer-vos-en una mínima idea, el script es troba sencer a Internet. De res.

1 comentari:

Magister ha dit...

Peasso pel·lícula, sí senyor! Enb la tensió orgasmàtica del moment no recorde tota la munió de coses que vaig dir, com ara allò que "no m'agradaria haver de triar..." Però en fred, des de fora, des de la butaca davant la pantalla, la tria crec que és clara, i és la mateixa en el teu cas i en el meu: el cabró de l'americà (perquè ho és un "rato", de cabró) acaba per tenir més raó que un sant. Raó expresada a crits, però collons, quins crits... En resum: davant els cossos amuntegats als camps d'extermini no hi ha salvació de l'art que servesca d'excusa. En qualsevol cas, és tema per a una discussió patiera. Us convide jo també a que vegeu la pel·lícula: no us en penedireu.