dijous, 12 de febrer de 2009

Tornem-hi

Fa uns dies, mentre desfeia caixes al meu refugi de Foios, va caure en les meues mans la Historia de China de J. A. G. Roberts, i vaig estar fullejant-la una estona. Les pàgines sobre el segle XX, les recordava amb esborronament. De quina manera milers de milions de persones van caure en les mans d'un personatge tan sinistre i criminal com el senyor Mao, el del Llibre roig (de sang), responsable de la mort (cruel i violenta, en molts casos; de gana, en altres) de milions i milions de persones innocents; un carnisser terrible, un cretí absolut, que a Occident suscitava un entusiasme cec entre l'esquerra imbècil, mare de déu, quina bogeria més incomprensible és el ser humà. Aquell dia feia poc que havíem estat parlant per ací sobre la pel·lícula aquella, La ola, sobre la facilitat amb què es (re)creen les condicions òptimes per al totalitarisme. I em vaig recordar, per associació d'idees, d'un article que havia aparegut a la premsa, fa uns mesos, sobre la manera com s'està falsejant la figura de Stalin a la Rússia actual. Total, que el ser humà és una aberració inintel·ligible, cada vegada n'estic més convençut. Com és possible això? Per molt malament que s'estiga, com es pot ser conscientment, deliberadament sord a les evidències de la història? Com es pot hom imposar la pròpia ignorància sobre coses que han passat fa pocs anys?
Fa un mes li vaig deixar a mon pare un documental del Canal d'Història sobre Ceausescu. Es va quedar aborronat, més encara perquè els seus veïns (una parella de romanesos encantadors i molt treballadors) havien intentat convèncer-lo que ara és un desastre i que amb Ceausescu estaven molt millor. Gent jove, activa, formada, educada, i que s'enganya d'aquesta manera. I és que, certament, sembla que hom només està disposat a sentir el seu propi sofriment. Quan això passa, quan l'empatia amb les víctimes de la història desapareix, la civilització és només un lleu, finíssim vernís que desapareix amb una facilitat terrible.

26 comentaris:

Sebastianus ha dit...

La recuperació de la figura de Stalin a la Rússia actual no crec que sigui un fet “inintel•ligible”, ni molt menys. Com no ho és que molts dels qui respecten la memòria del georgià mostatxut siguin fervents anticomunistes. De fet, a Rússia existeix una marcada tendència a accentuar el caràcter polièdric, ambivalent dels “grans herois criminals” de la història. Si tinguéssim temps i, sobretot, forces, podríem estudiar aquest interessantíssim fenomen, que abasta tsars, emperadors, hítlers, maos, etc. El més important del cas em sembla transparent: Stalin és una figura aprofitable (potser la més aprofitable de totes) per al nacionalisme rus, que combina de manera prodigiosa elements etnocèntrics, imperialistes i “pacifistes” (o si més no defensius). A més, s’hi afegeixen elements molt rellevants: l’origen georgià (per tant, excèntric en sentit etimològic) i l’Operació Barba-roja com a coartada.

Els russos són un dels pobles que millor coneixen la seva història i que més hi reflexionen; el que passa és que tendeixen a llegir-la en clau èpica, i això els duu a tolerar l’injustificable. La percepció de la violència, del sofriment i del sacrifici és diferent de la que es té a Europa occidental: una tendència inquietant a veure les malvestats causades per l’home com a catàstrofes naturals (diem-ne fatalisme). L’associació Memorial és ben visible, encara que és una veu en el desert que no gaudeix de cap mena de suport i rep –podem suposar– tota mena de coaccions. A més, la consciència que el poble rus va ser, amb diferència, qui més va patir l’estalinisme duu molts russos a espolsar-se mecànicament possibles culpes davant bàltics, polonesos, hongaresos, txecs, etc. per les peripècies de la segona meitat del s. XX. Aquesta s’ha convertit en una mena d’“ideologia oficial” implícita que llasta les relacions amb l’Europa Oriental, i que és divulgada per algun intel•lectual prestigiós, antic dissident anticomunista convertit avui en biògraf de Putin i Medvédev.

El cas de Ceauşescu és molt diferent. Els (pocs) romanesos que conec identifiquen l’època comunista amb grisor i lletjor, que queden ben paleses en els paisatges urbans. Ara bé, la situació actual condueix a una altra mena d’insatisfacció, que pot dur fàcilment molts individus a “rehabilitar” el passat de manera selectiva. Emigració massiva a Espanya i Itàlia, blasme continu a Europa dels romanesos en conjunt per culpa d’uns elements indesitjables... Bé, aquesta línia ens duria cap dret al món apassionant dels complexos nacionals.

guillem ha dit...

No estem emprant inintel·ligible de la mateixa manera. Fixa't que dic que "el ser humà és una aberració inintel·ligible", la qual cosa no implica que aquests revifaments de Maos, Stalins i similars em quede fora de la comprensió. I tant que ho entenc. El que passa és que confirma la meua opinió sobre el gènere humà.
El que tu dius sobre els russos i la història és molt interessant. Tanmateix, això que tu primer descrius i després, sorprenentment, anomenes "conèixer la història" i "reflexionar-hi", és per a mi un bon exemple d'aberració i de perfecta immoralitat. Més que res, perquè reivindicar certes coses és per a mi una absoluta degeneració i una inhumanitat, independentment de com això encaixa amb els conceptes (nacionalisme, etc.).
El cas romanès que jo esmentava és un exemple de la incoherència completa entre ser (o almenys semblar, que jo no sé tant) bona persona i pensar unes barbaritats monumentals.

Sebastianus ha dit...

Estem d’acord, com quasi sempre. Abans-d’ahir, en un programa de debat de TV3, intervenia amb altres convidats en Francesc Frutos, vell comunista “de pro”. Es discutia si el marxisme és només un sistema filosòfic o si hem d’encolomar a Marx les culpes del “socialisme real”, i arran d’això també es va parlar una mica de Cuba. Bàsicament s’hi va referir en Frutos, per tal d’insistir que el sistema sanitari cubà és el millor d’Amèrica (“un dels millors del món”, si no em traeix la memòria). I ja està! La valoració del castrisme, molt hàbilment, queda reduïda així a un sistema sanitari. De la cara repressiva del règim no se’n diu res de res, i del fracàs econòmic, certament, no costa gens donar-ne la culpa –amb una part apreciable de raó– al bloqueig nord-americà. La maniobra és hàbil, i el procés d’exculpació sembla impecable. El humans actuem sovint d’aquesta manera, i així es justifiquen dictadures a dreta i esquerra, brunes i roges i de tota mena de pelatge.

El paper en tot això de l’esquerra contemporània més o menys socialdemòcrata mereixeria una anàlisi psicoanalítica. Què en digueren, els comunistes reciclats d’avui com ara Frutos, de la invasió de Txecoslovàquia de l’agost de 1968? Ara bé, convindrem que no és fàcil demanar-los explicacions, tenint en compte que aleshores alguns il•lustres “liberals” antiesquerranosos d’avui eren trotskistes… I que les fonts d’informació de llavors no eren ni molt menys les d’ara mateix.

Tornant al cas rus, recordo una ocasió, a Moscou, en què una persona encantadora que m’hi ha acollit diverses vegades, nascuda a mitjan dècada de 1940, em va dir una cosa com aquesta: “Ja veuràs com arribarà un dia que deixaran de parlar malament de Stalin i la gent entendrà que va fer coses bones”. Però he oblidat les paraules exactes, i els matisos i el to de la frase, que en un cas així són tan importants com la frase mateixa. Fa l’efecte que, a partir d’una certa edat, la idealització de la infantesa i la joventut es fa inevitable, i sovint entra en contradicció amb ella mateixa; rehabilitar aspectes concrets de l’estalinisme deu ser una manera de carregar-se el present, o el record més recent dels anys 90, que és bastant convuls.

P.S.: Ja que ha sortit el tema, l’altre dia escoltava una de les més conegudes “protestsongy” compostes arran de l’entrada dels tancs a Praga el 1968: “Bratříčku, zavírej vrátka” (‘Germà, tanca la porta”), de Karel Kryl: http://www.youtube.com/watch?v=DJ4WO7fanT4. Quaranta anys després, segueix essent una cançó emocionant. Aquí en trobareu una versió en polonès, cantada per Antonina Krzysztoń (i amb el text original i la traducció): http://www.youtube.com/watch?v=U-zPmU7vkJk. (Disculpeu aquesta tirada eslavòfila que tenim en Guillem, l’Exemplator i jo.)

P.S. 2: He vist per la webcam que al Rynek de Cracòvia hi ha caigut una nevada d'aquí t'espero. Qui pogués tornar uns anys enrere, o passejar-hi en aquests dies amb l'esperit d'aleshores; com aquella vegada que feia un fred que pelava, i em vau estar esperant deu minuts tu i en Fernando, "przy Adasiu".

guillem ha dit...

No cal que te'n disculpes; primer que res, perquè estem entre amics, i en segon lloc, perquè no sé ni tan sols si tenim lectors...
Sobre això que dius, "quién pudiera o pudiese"... En qualsevol cas, una anotació de passada: és possible, i ja ho confirmarà o ho desmentirà ell, que aquest any en faça 20 del primer viatge de l'Exemplator a Polònia. L'any que ve, el 25 de setembre, en farà 10 que hi vaig arribar jo. Són efemèrides que mereixerien una condigna celebració, si volem ser una mica fetitxistes dels nombres redons. No sé si l'Exemplator s'hi voldrà apuntar; jo hi faré alguna cosa, això és segur.

Exemplator ha dit...

I tant que hi ha lectors! Una altra cosa és que els lectors intervinguem més o menys, però el PVirtual el tinc anotat en el meu lector de fils i el vigilo ben de prop. Ara, ja que cites aqueta efemèrides, Guillem, et diré que vaig eixir cap a Polònia, per primera volta, el 25 de setembre del 90, amb tren. El meu primer curs allà fou el 90-91. Per tant, encara queda un any per a arribar -déu n'hi do!- a la vintena...

I ja entrats en farina, us diré que també em preocupa aquesta revisió històrica dels grans malfactors de la nostra història recent. Com també m'he preocupat sovint per la seva valoració in situ. Quant al primer, què voleu que us diga: les conseqüències de l'estalinisme no es poden jutjar amb benvolença perquè, gràcies a Stalin, la Rússia quasi-feudal dels tzars passés a ser la segona superpotència del món... Hi ha uns límits que no s'haurien de passar més que al preu de la més absoluta ignomínia pels segles dels segles. I tanmateix, tampoc no m'agrada aquesta visió que, a força d'aprovar i condemnar, pot arribar a ser massa simplificadora... Ara mateix pense quan, de Polònia estant, burxava uns i altres perquè em comentessin coses sobre el règim caigut. Simplificant el tema, us diré que fàcilment trobava la mateixa dicotomia: l'intel·lectual universitari solia treure foc pels queixals i blasmava el sistema -de vegades caient en una lloança ingènua i fora-mida de l'altre sistema-; el ciutadà desvinculat del mon intel·lectual, especialment si provenia de classes més o menys pobres, i més encara si havia passat la seva joventut en l'època de relativa bonança econòmica de certs moments dels anys setanta, era capaç de recolzar obertament el sistema. I, aleshores, la valoració objectiva d'aquest, si de debò hi ha ombres i llums, es fa més difícil. És potser això el que passa amb el cas cubà, per exemple, on, tot i l'evident dictadura, tampoc no estem parlant del mateix tipus de repressió que quan es referim al Stalin. Ara bé, haver d'entrar a fer distincions en realitats tan sinistres, a mi, personalment, m'esborrona...

Sebastianus ha dit...

Posats a ser fetitxistes, el 10 o 12 de juliol d'enguany farà 10 anys que hi vaig arribar jo per primera vegada, a Cracòvia... De turista. La novatada va ser que em van fotre una bossa al llarg passadís soterrani de l'estació central.

Exemplator ha dit...

Home, Sebastianus, tampoc no és fetitxisme... És que alguns habitants d'aquests barris tenen una certa tendència a la nostàlgia. No assenyalaré ningú, però, vaja, el Guillem, per exemple...

guillem ha dit...

Home, mira que justet, veges tu qui m'acusa a mi de nostàlgic... Està bé, això, exemple clàssic d'ironia situacional...
Sebastianus, jo he arribat a la conclusió que tots som turistes a tot arreu tret del lloc on s'està arrelat. Ni això, en el fons. Per tant, per als efectes oportuns, crec que el teu desè aniversari també és celebrable, tot i que el qui subscriu podria dir el mateix del seu abril de 1992, primera estada a Alemanya... Exemplator, hauries d'apuntar-te amb mi per a una visita commemorativa; aquesta coincidència del 25 de setembre amb 10 anys exactes de diferència exigeix a crits una celebració conjunta. O patiràs el càstig de no tornar-hi fins 10 anys més tard!
Respecte del tema dels comentaris, jo què voleu que us diga? Val, d'acord, el cadàver Castro no té Sibèria ni el GULag però sí molts metges per miler d'habitants, i la Polònia immediatament anterior al Stan Wojenny era un lloc relativament tranquil, la DDR era més o menys funcional en termes econòmics, etcètera... Però és que, realment, com diu l'Exemplator, entrar a fer distinguos en tots aquests règims criminals em sembla una cosa sinistra i clarament immoral. Jo, com que sóc de la branca socialdemoÀcrata, mai no m'he vist amb l'obligació (que senten gent com el senyor Frutos i altres criptoestalinistes) de justificar coses, règims i actuacions senzillament feixistes (d'esquerra o de dreta: ells no entenen l'existència d'un feixisme d'esquerres, i, és clar, así nos luse el pelo, a l'esquerra occidental). Perquè aleshores, si volem argumentar honestament, hauríem d'acceptar la dinàmica de la justa simetria, i llavors és clar que Mussolini redreçà l'economia i l'autoestima d'un país caòtic, i fins i tot Hitler va convertir l'Alemanya humiliada de Versalles en una superpotència mundial, etcètera, etcètera, oi que m'enteneu?... Entenc, tal com subratlla l'Exemplator, que el simplisme anticomunista dels petitburgesos i el simplisme procomunista del bon poble ignorant són igualment nocius, i entenc que tot judici de valor sobre fenòmens històrics demana una infinita addició de matisacions. Però la veritat és que el bon poble no existeix, que les evidències històriques se les sap passar pel forro amb una facilitat espaterrant, que els intel·lectuals solen argumentar d'acord amb els seus interessos de classe (Marx again and forever!), que a tothom li importa un cagalló el sofriment dels altres i l'empatia sincrònica o diacrònica, la veritat és que el ser humà és d'una crueltat infinita, perfectament capaç de falsejar records i judicis per tal que les seues idees actuals coincidesquen amb els seus prejudicis actuals, la veritat és que ningú no està disposat a abandonar la idea narcisista que la seua vida és tota la vida o que el seu malestar actual és la mesura de tots els malestars. I, és clar, a la més mínima oportunitat hom deixa de banda la injustícia, el sofriment de masses ingents, la barbàrie de l'opressió i la mort violenta de pobles sencers, sempre que el seu judici encaixe millor amb un esquema en què es pensa que és el melic de l'univers. A això em referia quan emprava la idea milosziana de la civilització com un vernís lleugeríssim que salta amb una facilitat esgarrifosa.

Exemplator ha dit...

Essencialment estic d'acord amb el que dius, Guillem. De fet, tantes vegades com hem parlat del tema del compromís d'una societat amb un règim injust -Alemanya amb el nazisme, etc., etc.-, he arribat sempre a la conclusió que el compromís més important de l'home és amb el seu propi cul: el ciutadà alemany que sentia com segrestaven el seu veí jueu, callava o mirava cap una altra banda per salvar la pell; els cristians de Varsòvia, van mirar cap una altra banda amb la sublevació del Ghetto. Etc., etc. Evidentment, sempre hi ha excepcions, de vegades honorabilíssimes. Sempre i pertot: però són excepcions. A Polònia mateix n'hi ha no pocs casos de cristians que es van jugar la pell per salvar jueus... I, per això, a l'hora de jutjar certs esdeveniments com els esmentats, em pregunto, ni que només siga per un mínim de decència, què hauria fet jo mateix en una situació semblant. Parlar del nazisme ara és ben fàcil, però, quina garantia tinc que jo, in situ, hagués actuat d'acord amb el que la meva moral actual jutja correcte? Crec que és una pregunta punyentment sicnera. Home, francament, no m'imagine a mi mateix vestit de Gestapowiec ni de SS-Mann..., però hi havia altres possibilitats. No m'imagino matant jueus, però ¿hauria mirat cap a una altra banda? En tot moment o només fins a un cert moment? I, després, què? Hauria fugit? M'hauria compromès amb la Resistència? Sabeu què us dic: m'estimo més no saber-ho! En realitat, bona part del meu instint de pau s'arrela en un profund pessimisme. En la mesura en què sé de què és capaç l'home, m'estimo més no posar-lo mai en situacions-límit. Perquè aleshores passa el que passa, quasi indefectiblement. I, encara que això permeti adelitar-nos amb accions d'una honestedat heroica i commovedora, digna de les millors pel·lícules... jo, què voleu que us diga, m'estimo més una moral entrenada per als esforços d'anar per casa i que no s'haja d'enfrontar amb proves de foc. Perquè, llavors, normalment, fracassa. Ja dic: tret d'excepcions... El que passa és que, normalmemt, no escollim la història que ens toca viure, ergo millor, almenys, reflexionar sobre tot això que movem ací, per si de cas... Mai no se sap!

guillem ha dit...

Exemplum, fixa't que amb això has canviat de tema alhora que has destapat un tema importantíssim. Els meus amics Enric Gil, Pol Ferrando i Miquel Aleixandre són especialistes per a mi molt respectables en aquest tipus de dilema moral extrem. Sobre això podríem obrir un fil de discussió enorme, si volguéreu.
Del que tractava jo, però, és d'aquesta facilitat repugnant que té el ser humà per a "oblidar" o "ignorar" el sofriment, la injustícia i l'opressió dels altres, sempre que necessita reforçar uns dogmes ideològics o donar expressió al seu malestar actual. És allò de "sí, la nostra Romania actual funciona com una merda, i per això lloaré la de Ceauşescu encara que tothom sàpiga que allò era una esclavitud indigna i revoltant, que produí la mort de milers i milions de persones innocents, però jo mire cap a un altre lloc i em fixe en com em fot la Romania actual", per exemple.

Exemplator ha dit...

Potser sí, potser he obert un altre front. El que passa és que és facilíssim passar de l'un a l'altre. El tema que tractem ací és, en certa mesura, part de l'actitud que permet o facilita aquestes mirades comprensives envers determinats sistemes sociopolítics. Dic només part, perquè la cosa és molt més complexa, de fet. Especialment si mirem règims que, encara que vulguem condemnar, perden color quan se'ls compara amb uns altres. I ací entrem en el tema de les distincions de què parlàvem adés, les quals poden ser repugnants, però solen ser necessàries si volem entendre certes coses. Un cercle viciós, doncs: quan creus que s'acaba... És comparable el règim castrista a l'estalinista...? És reprobable, però si parlessen els milions de morts de l'estalinisme soviètic... O, i ara tocant una cosa molt més propera, el mateix franquisme, si fem excepció de les barbaritats de la immediata postguerra (afusellaments, repressió, etc.), sembla una broma de mal gust al costat del règim estalinista de la DDR... Potser siga aquesta una constatació molt amarga, però és com si els pobles que saben organitzar-se excessivament bé com a societats civils, apliquessin després tota la seva saviesa a la gestió del Mal Absolut. Mentre que els pobles que fem les coses arreu, de qualsevol manera, i amb un alt grau de desoganització som també més incapaços de crear un estat estrictament policial -és a dir, una societat policial on els agents són els mateixos veïns, etc. ...-. Ja sé que la conclusió està presa pels cabells i és massa mecanicista, a més de plena de matisos i excepcions..., però... m'inquieta -i tant més com més admire determinats aspectes de la cultura, lato sensu, germànica... I si un règim, a més, és de llarga durada -com ara el franquisme-, una vegada abandona la fase més salvatge -de nou, tot termes relatius- encara es fa més complicat de jutjar. I, de nou, ací tornem a on de primer estàvem: la visió que en puguin tenir els mateixos ciutadans implicats... Buf...! Tot plegat em supera, realment...

guillem ha dit...

Jo, ja m'ho disculpareu, sóc de l'opinió que és preferible equivocar-se pel cantó del rebuig més que no pas per la via de les matisacions i les casuístiques rabíniques ("el castrisme actual és millor que la DDR dels cinquanta però pitjor que la Polònia dels setanta", "la Romania de Ceauşescu és millor que l'Alemanya dels quaranta però pitjor que la DDR dels vuitanta", et sic de caeteris...). Ho trobe fastigós, perdoneu. Els àcrates ja ho tenim, això, solem tirar pel dret i anar a les simplificacions: l'opressió criminal, i més encara si ve de l'estat, és repugnant, punto pelota. No em desvetlla cap simpatia el règim cubà, ni la "divertida" PRL, ni el franquisme del desarrollismo (del qual emigraren els meus pares, per cert), ni... I les justificacions que algunes persones fan d'aquests règims em provoquen una insuportable reacció al·lèrgica. És que jo sóc així, potser és un error, o potser no. Si tenim la llengua fàcil per a criticar l'Imperi Americà (i crec que així ha de ser), amb molta més raó hauríem de rebutjar els feixismes diversos, d'esquerres o de dretes. O tots fills de Déu o tots fills de puta, diuen en el meu poble.

Exemplator ha dit...

Jo tampoc no propose perdre's en un laberint rabínic... Però amb respostes immediates i viscerals ens quedem a les fosques davant moltes de les preguntes que plantejava en la meva intervenció. Interrogants que, d'altra banda, em superen, ho reconec, i llavors em limito a mantenir la meua condemna i punt. Ara, analitzar els excrements, pot ser una bona manera de descobrir la malaltia. El que passa és que llavors, és fàcil que tot o quasi tot acabe semblant-nos més o menys excrementici. Arribaríem a una situació en què quasi només el nombre de morts seria un termòmetre fiable... La cosa em sembla espantosa. I aquesta constatació és un dels combustibles més immediats de la meua malfiança davant el món... En fi...

guillem ha dit...

Certament, hi estic d'acord.

Sebastianus ha dit...

El penúltim comentari de l’Exemplator planteja el dubte per excel•lència, mai no resolt, sobre la culpa alemanya: “és com si els pobles que saben organitzar-se excessivament bé com a societats civils, apliquessin després tota la seva saviesa a la gestió del Mal Absolut”. Doncs sí, he donat voltes sovint a aquest pensament, amb més raó perquè ja fa vui anys i mig que, amb intermitències de tant en tant, visc a Alemanya. Quina llavor hi ha en aquest país –per aquests assumptes, quasi equiparable amb Àustria– que fes possible el nazisme de fa setanta anys? Un dels personatges inel•ludibles de la vida diària alemanya és el Spießbürger, abreviat Spießer. Són aquells individus que millor encaixen amb el tòpic germànic per a consum de la gent meridional: perepunyetes, addictes a tota mena de regles socials i a una concepció intransigent de l’ordre i la seguretat, són aquells tipus capaços de fer-te un escolt per haver deixat la bicicleta allà on no toca o, dins un avió poc després de l’aterratge, per haver-te descordat el cinturó contravenint les instruccions del comandant. Gent curiosa, que un home del Sud no pot deixar d’observar amb absoluta perplexitat. Probablement els mateixos que solen esperar quaranta segons que s’encengui el verd del semàfor, quan és evident que dos-cents metres a voltant no es mou ni una ànima. Bé, tal vegada són exemples fútils. O no, ja que l’organització excessiva de la societat civil, com deia l’Exemplator, va degenerar en el passat en aquella terrible història (per alguns el cuento de nunca acabar).

(Per cert, i tot acceptant que les societats massa rígides poden acabar sortint perillosament de mare: per què ens costa tant imaginar, per exemple, un feixisme escandinau?)

En fi, aquesta matinada me’n vaig a passar una setmana a Riga. Suposo que tindré ocasió de tornar al Museu de l’Ocupació de Letònia 1940-1991, un lloc que convida a reflexionar in situ sobre totes aquestes històries, per desgràcia verídiques i enquistades en la memòria de molta gent. A banda de la força simbòlica que segueixen tenint per a tota mena de règims, no necessàriament dictatorials.

Sebastianus ha dit...

Per cert, ara veig a la tele el xou d'Hugo Chávez (otro que tal anda) i els seus incondicionals, tots disfressats de vermell cirera com un sol home. Potser el primer despropòsit és que vulguem aplicar el nostre criteri a les coses d'Hispanoamèrica, en lloc d'acceptar que totes aquelles democràcies sospitoses i dictadures tolerades conformen un planeta a part que, amèn, no és el nostre.

Sebastianus ha dit...

(Veig que les paraules que havia escrit en cursiva apareixen en rodona; però vaja, no es perd gran cosa.)

Exemplator ha dit...

Crec que no es tracta que ens costi d'imaginar un feixime escandinau, sinó que, en parlar de nazisme, el pes de la història cau sobre Alemanya. I, a més, amb la reincidència immediatament posterior que va significar l'estalinisme de la DDR. Tot això é smolt cridaner i fa pensar molt. certament.

De tota manera, ja deia jo, en plantejar el tema, que el meu comentari podia fomentar un mecanicisme una mica absurd. Al cap i a la fi, els russos tampoc no ho van fer molt malament... De nou ací entrem en les comparacions tan repugnants com inevitables. Si Stalin sembla una malabèstia sense aturador, Hitler i els seus semblen una colla de monstres força més refinats, capaços de convertir l'extermini en una funció més -diguem-ne- de la seguretat social, i articulada amb una precisió industrial... La diferència qualitativa és remarcable, com també hi ha diferència entre els objectius del crim... Però el crim realitzat no perd un pèl de força ni d'execrabilitat, fet per uns o per altres.

guillem ha dit...

Discrepe, Exemplator. Com Todorov, sóc de l'opinió que els crims, massacres, exterminis i opressions comesos en nom d'un ideal d'alliberament i de fraternitat són qualitativament molt pitjors, molt més greus, que els que es fan --per entendre'ns-- en nom del Mal (en nom del Dimoni o, més exactament, en nom de l'opressió mateixa). És el mateix distinguo que fas tu mateix quan es tracta del terrorisme "a seques" i el terrorisme "d'estat". La diferència entre la moralitat i la realitat és molt més gran quan l'assassinat es fa en nom del contrari de l'assassinat, més que no si es fa amb explicacions monstruoses i criminals.
A més, crec que en el tema de l'ordre en la societat civil us deixeu portar per una imatge massa tòpica i esquemàtica dels Völker. Tal com tu mateix admets de manera explícita, això ens emmena a un mecanicisme absurd. No és cert que ací siguem una gent caòtica i, com diem en col·loquial, una gent "arreu"; el que passa és que només som organitzats i sistemàtics per a determinades coses (les festes, per exemple). Això ho han estudiat els antropòlegs. Els nòrdics, tan endreçats ells, van ser poc o gens permeables durant els anys quaranta a la industrialització de la mort. Els russos, que tenen tanta fama d'arrauxats i caòtics, van ser "nazísticament" ordenadíssims, com un mecanisme de rellotgeria suïssa, quan es tractava de perseguir, castigar psicològicament i liquidar físicament la dissidència. Vull dir: per aquest camí no sé jo si traurem grans fruits.
Ara bé, la idea sí que té un fons de veritat, que jo resumiria de la manera següent: l'ordre civil, com totes les virtuts, és una qualitat dialèctica. Amb facilitat es pot convertir en un tret nefast, perquè com totes les coses importants d'aquesta vida és profundament ambivalent, ambigua. Per això les apologies entusiastes de les virtuts comunitàries (el comunitarisme del Jordúnida i els seus mentors, per exemple) em causa una repugnància instintiva, automàtica. L'ordre civil, la capacitat d'una societat d'articular-se ordenadament i de respectar amb seriositat les seues pròpies normes, pot fer que un país siga molt suportable i civilitzat (Alemanya, Holanda, els nòrdics) o pot fer que una societat siga totalitària i criminal. Tot està en funció de quines idees conformen el consens tàcit en cada societat, allò que Gramsci anomenava "hegemonia ideològica". De tota manera, l'experiència històrica sembla demostrar que, quan es tracta d'oprimir, vigilar i castigar, totes les societats saben fer-s'ho molt bé per a ser sistemàtiques...

Exemplator ha dit...

Només un petit comentari d'actualitat per a recordar uns amiguets que ens havíem deixat fora de la paella...: Avui seuen davant un tribunal cinc membres del govern de Pol Pot... El senyor Pol Pot i els seus, la colla dels Khmers Rojos, passen per haver batut tot els rècords en matèria de genocidi -proporcionalment parlant: a escala de territori i temps...-.

guillem ha dit...

Cert, cert, Exemplum, molt pertinent això que dius. Els khmers rojos, tal com sabeu, professaven una ideologia fogosament maoista, i de fet van imitar de manera hiperbòlica el Gran Salt Endavant del seu mentor xinès. El resultat bé que el coneixem -- recorde, i no se m'oblidarà mai, les primeres vegades que vaig veure a la televisió aquells "tetris" de calaveres humanes, perfectament alineades formant impecables parets d'ossos... Total, uns quants milions de morts en nom de la salvació de la classe treballadora. Per cert, que aquests, formats generalment a les universitats d'Occident, perseguien sistemàticament tot el que fos "intel·lectual" (pitjor que els nazis, de fet, perquè els nazis almenys promocionaven la intel·lectualitat que els donava suport, mentre que els khmers rojos eliminaren de soca-rel el sistema d'educació i el substituiren pel de "formació política"), i qualsevol signe de civilització, en nom d'un retorn rousseaunià (sí, el mateix Rousseau dels comunitaristes...) a la vida rural i preindustrial... En fi, un malson horrible. I talle, perquè ja començava jo a fer distinguos... i aquests, en concret, especialment, no mereixen aquest esforç.

guillem ha dit...

Ja sé que tots tenim les nostres fílies i fòbies, que disculpem i ataquem segons amors explícits o temors no confessats, que tots els "països" o "nacions" són complexos i no es deixen reduir a rotunds judicis morals, però... la història del llibre d'Orlando Figes sobre la repressió estalinista, "censurat" a la Rússia putiniana, em sembla brutal, veritablement brutal... feu les comparacions i supòsits que siguen del cas ("Què passaria a Alemanya si...? "Què passaria a Espanya si...?") i traieu les vostres pròpies conclusions...

Exemplator ha dit...

Guillelme! Precisament havia entrat ací just per a posar el mateix vincle que tu! Efectivament, la història és brutal. No conec aquest llibre, però intentaré comprar-me'l quan podré. Del Figes conec la història de la revolució soviètica -llegida a trossos- i m'encanta.És un dels millors especialistes actuals sobre el tema.Ara, el Putin, e què us diré? Ja és prou que fos el màxim responsable del KGB... En fi, la trista evolució de l'antiga URSS prestroikitzada a l'actual Rússia mereixeria un fil propi. I a mi, a més, em faltaria bona cosa d'informació.

guillem ha dit...

Sobre la Rússia recent hi ha un article magnífic del gran Perry Anderson en el número 25 de L'Espill, de fa un parell d'anys. A veure si demà tinc una estona i us l'escannege. A mi, em va semblar extraordinari, i crec que als coneixedors (sobretot el Sebastianus) us agradarà.

guillem ha dit...

Ací teniu l'article de Perry Anderson (insistesc/insisteixo: magnífic, impressionant) sobre la "democràcia administrada" de la Rússia recent. Us recomane que en feu una lectura lent, assaborint els arguments. "Impagappla".

proucomunisme ha dit...

ei t'ho publico al meu blog.