La retòrica, clàssica i moderna, ha parlat abundosament de la ironia, que considera com un recurs més per a la construcció de textos. "Dir una cosa amb la intenció de significar la contrària", "distanciament entre el subjecte i l'enunciació", etcètera, en fi, n'hi ha moltes definicions i totes elles són interessants. El cas és que també hi ha la ironia com a "forma de vida", fenomen molt tardà però no menys decisiu. La confusió inextricable entre la ironia i l'humor és tot un símptoma. Actualment, si sortim del camp de la retòrica, ens resulta pràcticament impossible deslligar la ironia i l'humor, i si escarbem en els sentits que ha tingut la paraula humor al llarg de la història encara veurem més clara la confusió entre la ironia i la vida. Els nostres amics medievalistes, que en saben molt més que no pas jo, ho podrien desenvolupar, això.Però quants malentesos i situacions embarassoses no crea la ironia! Els qui, com diria un que jo sé, "tenim la ironia com a llengua materna" ho sabem molt bé. La gent, fins i tot la gent que se suposa que ens coneix, es pensa que les ironies i els sarcasmes ens serveixen com a armes llancívoles, tàctiques ofensives o pedestals de vana superioritat. Es creuen que ho fem per tocar els companyons (o el seu equivalent femení), perquè no podem actuar altrament que com les mosques colloneres. En això hi ha un lamentable malentès, de vegades empitjorat quan el nostre interlocutor té un sentit de l'humor que, en fi, diguem-ne que no passa d'un perfil baix.
Doncs no senyor, no. No es tracta d'això, sinó de pura supervivència. Una barreja de desesperació i d'amor pel joc, perfectament confosos l'un en l'altre. Som irònics, i som sarcàstics, perquè aquesta aparent distància respecte de la realitat (subratlle: aparent) ens deixa una mica d'aire per respirar. Perquè aquest infern gratuït que és el món, i aquesta necessitat cega i absurda que és la vida, necessiten una mica de llum per a resultar suportables, una llum que només l'humor irònic pot aportar. Bé, no sols la ironia; però la ironia és l'única manera de fer aguantable el món que no ens fa sentir estúpids, al contrari que les premisses cretines del tipus la vita è bella. I, curiosament, la ironia trasllueix també un paradoxal arrelament en el món i en la vida; en comptes d'una carícia, al món li fem un pessic entremaliat i juganer, o fins i tot una bascollà cruel, però que implica el desig de joc, de continuar jugant-hi.
Humor que salva, joc que ajuda a continuar jugant. No ho dic amb cap intenció lírica, perquè per a això tinc una absoluta falta de talent, potser física i tot. Però, en fi, el sarcasme no és només una forma de crueltat, sinó també (i en alguns casos sobretot) un exercici salutífer. Ja està, una vegada més m'he embolicat en un cafarnaüm argumental formidable. I ben poc irònic, per cert.
3 comentaris:
Per cert, parlant de crueltats, i ara sense ironia juganera, mireu l'entrada d'avui del Quadern gris, una de les meues preferides. Personalment, no tinc res a afegir-hi. I és que tot ha estat dit.
D’acord amb tot, mayormente. Només un parell de coses:
1. No sé què hi diuen exactament els “teòrics”, però l’humor i la ironia potser no sempre identifiquen la mateixa cosa. Clar que, inevitablement, aquí s’entra en un joc de conceptes… Pensa si no en moltes entrevistes-tipus de certa premsa, en què algú ens diu coses com aquesta: “Mi marido tiene un gran sentido del humor”. I de segur que no sempre es tracta de gent irònica, ni molt menys sarcàstica. (N. B.: Menys quan es tracta de la Soraya S. S.: “Mi marido tiene una retranca tremenda”.)
2. La ironia és un recurs magnífic en les distàncies curtes, molt vàlid per a la immediatesa d’una conversa cara a cara, on la conya escèptica (desconfiada?) és reforçada per l’entonació i la gestualitat. Però tractant-se de la llengua escrita, els irònics sovint naufraguem. Segur que molts escriptors passen per irònics, quan no ho van ser en absolut. I altres van pretendre ser-ho, i avui passen per transcendentalistes avorridots. No en parlem ja quan es tracta de la comunicació falsament immediata del correu electrònic: quants matisos “irònics” no es perden, i quants malentesos no es creen!
3. Em costa acceptar de manera definitiva i impepinable que les afirmacions del tipus “La vita è bella” són, com dius tu, premisses cretines. Em resisteixo a acceptar que la vida és només tragicomèdia i “l’infinita vanità del tutto”, encara que de motius per al pessimisme no en falten. Qüestió d’espectatives, d’endorfines, d’admetre l’envelliment del cos i l’ànima com una “esmena a la totalitat” o, ben al contrari, com una espècie d’alliberament (?). En aquestes estem.
Sobre els punts:
1. Certament, no sempre, i a més es tracta d'una relació inversa: la ironia se sol confondre amb l'humor, però és obvi que no tot humor és ironia. La dificultat de separar-les és per una banda només, doncs. Això es deu, probablement, al fet que la ironia és un dels recursos retòrics més habituals quan es vol crear una situació humorística.
2. Totalment cert. De fet, crec que precisament l'escriptura és el lloc preferent dels malentesos, a causa d'aquesta absència d'entonació i de gestualitat. De tota manera, la ironia se sol malentendre també en el cara a cara, ai! I molt!
3. Jo et diria que depèn del moment. Però en general tinc una opinió cada vegada més negativa de les coses humanes en conjunt. Hi ha moments en què això em sembla una simplificació abusiva; hi ha moments en què els moments bons em sembla que són penoses recaigudes en l'autoengany. Però, en fi, una cosa i l'altra no passen de ser conviccions metafísiques.
Publica un comentari a l'entrada