Per cert, ahir feien a TV3 un programa amb entrevistes a superdotats sobre les seues capacitats extraordinàries. Em vaig quedar a veure'l. El podeu trobar ací. I pensava: "Va, vinga, a veure quan apareix el tema. Segur que apareix. És impossible que no aparega." I efectivament, aparegué, i amb diversos exemples. El més colpidor, minut 3:20. Un senyor que als 3 anys savia escriure a màquina. Els companys, quan tenia tretze anys i feia BUP, no veien massa bé que fóra superdotat. "Em van agafar i em van penjar amb la corda d'una persiana. Pel coll." No sé si vosaltres heu tingut experiències semblants d'infantesa i adolescència. Jo sí, i no era un superdotat.
Així és la natura humana.
Així és la natura humana.
10 comentaris:
M’interessa la qüestió dels superdotats, però em provoca molta desconfiança. En això, la distància irònica té una finalitat terapèutica ben evident.
La meva infantesa i adolescència van plenes d’anècdotes semblants a les que expliquen els entrevistats de “Sense embuts”. De tota manera, no tinc gaires records que els meus companys em maltractessin, i sí d’altra mena: l’adulació, l’ensabonament a què em sotmetien sovint els mestres de primària, i que em deixaven en una situació de desequilibri i “diferència” davant la resta de la classe. Créixer marcat pel llagoteig dels adults té conseqüències diverses, des d’alimentar expectatives injustificades fins a anul•lar totalment la capacitat d’esforç i de superació. De tota manera, crec que jo no era un superdotat, sinó tan sols un vailet amb falses pretensions. Mai he trobat “respostes raonables a gairebé totes les preguntes”, com es diu al reportatge que és propi d’aquest gremi. Ni vaig tenir mai habilitats especials per a les matemàtiques ni per a la música, que jo recordi.
Sembla que, per a l’opinió més estesa, ser superdotat és el pas previ per esdevenir enginyer aeronàutic (el primer entrevistat seria, doncs, un exemple de “superdotat reeixit”). En altres casos, per no haver rebut l’atenció necessària en el moment just –qüestió de sort–, el pobre superdotat es converteix en un marginat i acaba tenint un paper de molt baixa qualificació.
A mi em pareix que la condició de superdotat deu ser un engany immens, descomunal. Com tantes altres coses, certament.
(I disculpeu que parli de les meves batalletes; queda clar que és més fàcil parlar d’un mateix que dedicar-se al pensament abstracte.)
En el que dius, Sebastianus, hi veig alguns punts que voldria subratllar. Sobre la definició o indefinició del terme "superdotat", bé, és com tot. Jo també dubte que siga un terme rigorós, però en fi, en honor a la veritat admetem que siga sinònim d'un altre terme abusiu i boirós, però de contingut empíric real: "intel·ligent". Enllaçant amb les idees (que no compartisc, o que compartisc molt parcialment) del Magister, és indubtable que hi ha gent especialment intel·ligent, que reuneix en més alt grau les facultats de la memòria, del raonament proposicional, de la percepció intuïtiva, de la fantasia creativa, la capacitat de treball i la rapidesa de pensament. Per economia lingüística, mantinguem per a ells l'etiqueta de "superdotats".
Els infants i els adolescents, que porten sense refinar totes les característiques de la natura humana (les dolentes i les bones, que sense refinar solen ser també dolentes), reaccionen sovint de manera cruel i inhumana respecte d'intel·ligències peculiars, no sols respecte de les genials. Per entrar en l'anècdota i la batalleta: jo no era superdotat, ni de conya, però era més ràpid mentalment que els meus companys de primària, i tenia una curiositat i unes ganes de saber infinites. I com que ells em veien diferent, i veien que m'interessaven molt més els llibres que no l'explosió hormonal dels esports, m'insultaven i em fotien hòsties. Això se'm va quedar gravat en la memòria, i després he vist que els passava (i molt pitjor) a gent que sí que era superdotada, i també als qui són bons en el seu treball, als qui tenen capacitat de treball, als qui no segueixen els instints massius, etc. És a dir, tot un tema de psicologia social i de natura humana.
Segona qüestió: això de les ensabonades adultes és un dels temes de la meua vida. Jo ho he patit, i ho continue patint, i he de dir que causa unes paranoies formidables. Sobretot perquè et fa present aquell passatge de Kafka (no recorde si del Diari o de la correspondència) on explica que a l'escola tots el lloaven i ell pensava que quan passaria a l'institut s'adonarien que s'havien equivocat, però després a l'institut continuà igual o pitjor, i ell pensava "quan intentaré passar a la universitat es descobrirà tot el tinglado i aleshores serà una catàstrofe", però no, i així successivament, sempre esperant a veure quan arribarà l'hòstia definitiva, etcètera. M'agradaria retrobar el passatge exacte, perquè dóna per a una tesi doctoral sobre la vida pròpia.
I tercera: és curiós que el sentit comú establert --ben present en el documental que us comentava-- relacione automàticament la intel·ligència superior amb les matemàtiques, la ciència i la tecnologia. Curiós: no hi apareix cap artista, cap escriptor, cap geni de la intuïció expressiva. D'ací pengen molts temes rellevants, crec: la veneració de la tecnologia i la religió de la ciència, sí, però també la dissolució de la genialitat en les arts en un moment en què "tot val" (i, en conseqüència, "res no val res"), la impermeabilitat dels tests d'intel·ligència respecte del pensament intuïtiu, etcètera. En fi, muitas cousas.
Lamente amargament no haver pogut posar sobre la taula algunes reflexions en el debat anterior sobre el domini que de la llengua tenen els nostres estudiants. Com a "home de ciències", podria haver aportat algun argument de tipus estadístic (que més o menys va quedar correctament apuntat, en la seua versió "elitista": quanta més gent sobreviu anys i anys al sistema educatiu, més baixos són els indicadors de "qualitat assolida" en secundària, la universitat, etc., i en certa manera resulta inevitable)
Només deixaré apuntada una reflexió "secundària" respecte al vostre debat. La comprensió lectora, l'ortografia, l'habilitat i el rigor en el càlcul, etc. són "habilitats" mesurables: d'això van els informes comparatius sobre els sistemes educatius que de tant en tant cauen en mans dels periodistes, dels ciutadans, i en última instància criden l'atenció dels decisors polítics. Davant un resultat negatiu en aquests aspectes, la fórmula és: més hores de Llengua (Castellà, Valencià o Anglés), més hores de Matemàtiques (reforços, tallers, etc.). Fins ací, cap problema: com que sóc profe de Mates, ja em va bé aquest raonament de "primer nivell".
El "segon nivell", no obstant, és: d'on ixen aquestes hores "de més"? Ja us ho dic jo: de les "ciències" de les quals les Matemàtiques són auxiliars (Física, Química, Biologia, etc.) i que es veuen sistemàticament diferides a cursos superiors (és a dir, es donen durant menys cursos i en pitjors condicions) del currículum, i sobretot de les Humanitats. Sona paradoxal, però és un risc real: cada cop que un polític s'indigna pel nivell de comprensió lectora dels alumnes d'ESO, els professors d'Història, de Filosofia, i fins i tot de Literatura (és una forma de parlar: són els mateixos que de Llengua) poden posar-se a tremolar. I no és que aquesta classe de coneixements siguen transferits a l'ensenyament universitari: es perden. Cada hora que no es done de Filosofia o Història en un Batxillerat Humanístic, no serà recuperada en primer de carrera: els alumnes passaran d'aprendre "l'ortografia", d'assimilar el llenguatge com a eina, a empollar Dret Romà, Microeconomia, o Teories Contemporànies de l'Educació.
Per no fer-ho més llarg (no era aquest el fil on penjar aquest comentari): cada reivindicació (sincera i encertada) que feu en favor d'un millor domini de la llengua té un preu hipotètic que no sé si estariem disposats a pagar de conéixer-lo, el de la "deshumanització" del sistema educatiu. Serà una llengua d'advocats i enginyers, empleats més eficients quant millor sàpiguen expressar llur tècnica. Però... i el sentit crític?
Sobre els riscs de fer massa cas a allò "mesurable" (com el quocient intel·lectual que defineix tècnicament els "superdotats") ja he parlat massa extensament en el comentari anterior.
Tal i com comenteu, és d'una crueltat extrema que les virtuts que més valoren els adults dels xiquets (les virtuts "intel·lectuals", s'entén) no siguen ni les que els xiquets aprecien dels altres xiquets, ni les que els adults envegen dels altres adults. Això aboca, de tant en tant, a situacions difícils de superar a persones que fins els seus 25 o 30 anys no havien fet més que allò que suposadament havien de fer bé i per la qual cosa eren lloades i recompensades, i que després comproven que tot el que han acumulat no els és reconegut en la seua vida adulta i professional. Ho he vist patir a gent pròxima (alguns companys de Col·legi Major, universitaris brillants), i dóna què pensar.
Sempre he pensat que la millor arma que la intel·ligència infantil i adolescent pot usar contra la classe d'assetjament a què probablement serà sotmesa és el sarcasme. El sentit de l'humor és una manifestació poderosa de la intel·ligència. La pràctica de la broma, l'insult, la paròdia, i altres formes d'humiliació del vulgar proïsme podrien ajudar a sobreviure a molts "superdotats" de les nostres aules. Però en aquest aspecte, la correcció política que corca la nostra pedagogia en curs no ajuda gens ni miqueta.
Finalment, voldria prosseguir l'encertat comentari de Guillem sobre l'absència d'"artistes", de "creadors" entre els superdotats. Algú dotat de memòria, raonament, fantasia i treball ha de sobreviure a dues temptacions per a que el seu potencial creatiu done fruit. La primera és la temptació de la "tècnica", de la "professió útil" (i ací, a més de l'Aeronàutica i la Nanofísica hem d'incloure matèries com el Dret, refugi de tants poetes adolescents que, en conseqüència, no arriben a ser-ho d'adults :-). La segona és la temptació de l'èxit ràpid, de començar a "crear" en el moment en què la receptivitat dels adults als joves talents és encara exagerada: aquesta adulació prematura té l'efecte dissuassiu de l'excel·lència de què parleu. Aquests obstacles poden deixar molta gent a mig camí de fer grans coses: i dels pocs que arribaran a fer-les, qui recordarà l'eco llunyà d'una adolescència prometedora? La nostra no és època d'"enfants terribles": millor serà que ens acostumem...
Home, Miliet, ja feia segles que tenia jo ganes de veure't per ací! Benvingut per ací, company!
Només un parell de coses.
Cite: cada reivindicació (sincera i encertada) que feu en favor d'un millor domini de la llengua té un preu hipotètic que no sé si estariem disposats a pagar de conéixer-lo, el de la "deshumanització" del sistema educatiu.
En la meua opinió, no és un problema quantitatiu sinó qualitatiu. És a dir, que no es tracta de si les hores es trauen d'ací o d'allà, sinó de si els docents ensenyen molt i bé, de si els adolescents aprenen molt i bé, de si s'acostumen a treballar, a esforçar-se i a sacrificar temps per a l'estudi, de si se'ls indueix a la curiositat, etcètera. A banda d'això, crec que tampoc no es tracta (només) de "més (o menys) classes de llengua", sinó precisament d'una concepció més globalitzadora. Precisament coses com les humanitats ajuden radicalment a enriquir el repertori expressiu del personal, la seua intel·ligència argumental i, en el fons, el seu sentit crític. Per tant, que quede clar que quan em queixe del nivell de llengua no sols assenyale el nivell de llengua, per dir-ho de manera aparentment tautològica.
Sobre els superdotats, l'arma d'autodefensa que assenyales és més aviat minsa, paupèrrima en comparació amb el tipus de maltractaments que la xusma propina als "diferents", des de la marginalització i l'estigma fins a la violència física. És clar que el sarcasme i tota la resta ajuden, però el "raret" sempre està en perill permanent, perquè la gent és com és (i d'ací el títol del fil de discussió). En la resta estic d'acord.
I, certament, meneges molta raó quan dius que ja no és temps d'enfants terribles. Curiosament (tot i que m'aparte una mica, però molt poc, del tema), el sistema ha après a fagocitar fins i tot la revolta, i avui tots els jovenets es creuen que són l'avantguarda i l'antisistema, i tots ells són, en bloc, un dels pilars del consum del sistema. Tots es creuen especials i tots són uniformes. En sociologia crítica se'n diu individualisme gregari.
Trobo molt pertinent el que diu l’Emili sobre l’“adulació prematura” i les petites gestes infantils magnificades per l’entorn adult; és un tema que dóna moltíssim de si, i sense haver-lo de dur necessàriament a l’extrem dels clàssics “nens prodigi” que als vint anys ja han dit la darrera paraula. Bé, més que el fenomen dels nen prodigi m’interessa l’acte reflex de projectar sempre les pròpies capacitats cap al futur inconcret i irrealitzable: alhora esperes que els bons averanys es realitzin algun dia, i tems la decepció, l’evidència del fracàs.
Recordo el fragment de Kafka a què et referies, Guillem, però ara no sé d’on. És impressionant veure com Kafka traslladava el pensament obsessiu en imatges poètiques: un element repetit ad infinitum, en espera d’un desenllaç –premi inversemblant o càstig probable– que tanmateix es difereix o bé no acaba de produir-se mai. De fet, el text que descrius suggereix la paràbola “Vor dem Gesetz”, amb aquella sèrie de guardians, cada un més poderós que l’anterior, que fan guàrdia al costat de portes successives. Les falses esperances. Sembla que Kafka tenia present la dita aquella: “De victòria en victòria fins a la derrota final”.
Tornant al tema: tal vegada confonem sistemàticament el nen “raret” a què et refereixes amb el superdotat. De tota manera, queda clar que un nen d’onze o dotze anys que escolti música simfònica, estudiï algun idioma poc comú i renunciï a córrer rere una pilota té molts punts perquè els companys de la seva edat l’excloguin. Ara bé, l’autoexclusió pot ser aquí també una actitud voluntària, cercada. Una manera de cercar l’excel•lència, de voler sentir-se diferent.
Home, Sebastianus, el que dius sobre l'autoexclusió m'obre dues perspectives que no havia considerat en el problema. Primera: si el xiquet raret fa el que fa és per hybris, aquesta és la seua culpa i, en conseqüència, mereix l'assetjament físic i moral dels altres. Segona: la "raresa" no és un estat inherent a la personalitat mateixa del raret, sinó una manera d'actuar impostada, i per tant el raret és un comediant i un impostor, que es confirma en la seua superior raresa a través de l'assetjament dels "normals". En conclusió: els normals l'humilien, i fan bé. El raret s'automargina i (o perquè) és un fantasma. El putegen i s'ho mereix, per pretensiós i arrogant. Hi pensaré, sobretot reciclant material autobiogràfic. No se m'havia passat pel cap que saber llegir i escriure als quatre anys fóra un exercici de petulància automarginativa. Que bones que eren aquelles hòsties! Que bons que eren aquells insults!
Volia fer una reflexió sobre això del superdotat, el raret i les hosties, que espere que s’etenga bé i no es malinterprete. Encara que si voleu tirar-me cacauets o ironies, perfecte, cap problema. Primer de tot, he de dir que res de res justifica la violència, la crueldat, i els insults a ningú siga diferent o no, ni en l’escola ni en cap lloc. Ara bé, en segon lloc, diré que en els meus llargs segles d’observar el món des de dalt he vist de tot, com és natural, i he vist superdotats o sobredotats o alumnes amb altes capacitats (que es com els diuen ara) que eran rebutjats i maltractats pels seus companys d’una manera cruel i vergonyosa; però també he vist altres que eran molt estimats i admirats amb les mateixes característiques. Per què uns despertaven l’antipatia i el despreci i altres l’admiració? No us ha passat que hi ha savis o genis o simplement gent molt intel•ligent davant de la qual et sents fatal? Diguem que et fan sentir que ets “tonto de remate”, perquè continuament estan demostrant la seua espectacular saviesa o per altres raons que a vegades no se entenen fàcilment, mentre que davant uns altres no et sents així, saps perfectament que estàs molt per davall de les seues capacitats intel•lectuals, però no et sents malament, sino que desitges estar al seu costat. Vull dir amb això que el superdotat es busca o és el culpable de tot el que li passa? Doncs no, evidentment, crec que és molt dur ser diferent en algunes circumstàncies i aquesta de l’escola és una d’elles. Només vull dir que també hi ha un altre tipus d’intel•ligència que consisteix en l’empatia i la facilitat per a les relacions personals, que és un tipus de habilitat que he observat que moltes vegades no té el superdotat, i això li dificulta les relacions personals. Però repetisc: això no justifica els violents, ni intente dir que el superdotat es culpable de res.
Eheemm… Ben mirat, jo em referia no tant a les aptituds o capacitats com als interessos, hobbies o com en vulguem dir. Quan, de jovenet, algú opta per uns gustos poc habituals entre els companys de la seva edat, o sovint més propis de gent adulta, sol passar que també ho faci per marcar el seu “fet diferencial”, per un cert elitisme, per antigregarisme, perquè en el fons considera que entre els seus congèneres no té res a pelar.
Que a algú l’insultin i li peguin als quatre anys pel sol fet de saber llegir i escriure demostra que l’enveja infantil és cruel i desfermada. I també que al món ben segur hi ha gent encara més salvatge del que jo sospitava.
Dimecres a la tarda vaig tornar a mirar el programa de “Sense embuts” sobre els superdotats, pel canal internacional de TV3. Bastant depriment. Quasi tots enginyers, informàtics… com ja es va comentar aquí. Una de les coses que més m’impressionen és veure com es parla del mític “quocient intel•lectual”, com si fos una magnitud invariable, una medalla. Com si bastés un examen rutinari per etiquetar-te de per vida, explicar-te qui ets, dir-te a què pots aspirar, etc. I com si la prova fos infal•lible: sorprèn que el resultat/diagnòstic no depengui gens de les ocasionals debilitats de l’examinand (s’ha posat nerviós, la responsabilitat li ha pujat al cap, havia dormit malament, etc.). Ningú no s’anima a fer el test, a veure què en resulta? Assumim que no tenim res a perdre-hi, i hala, a veure què ens expliquen.
Home, jo em pensava que els interessos, hobbies o com en vulguem dir tenen una relació directa amb les aptituds o capacitats. Si jo volguera fer-me el xulo, el diferent i el superior dedicant-me a les matemàtiques o a l'enginyeria aeronàutica no em duraria gaire la ficció, perquè ni hi tinc tirada ni aptituds ni capacitats. En canvi, m'agraden coses per a les quals sí que tinc capacitat i per les quals tinc interès. I amb això, capacitat i interès, comença el problema.
Publica un comentari a l'entrada