dilluns, 27 d’octubre de 2008

Estrangerització

Acabada de recollir per transmissió oral, ocorreguda fa tres dies:

Tres persones catalanoparlants, dues d'elles de pobles valencians i una d'indígena de la ciutat, fan temps en una sidreria de València fins a l'hora de sopar. Una cambrera va amunt i avall portant uns "pinxos" o canapès o no sé sap què, i insistint perquè la gent n'agafe algun. Passa diverses vegades per on són els tres personatges, que en aquest moment no tenen ganes de fer un pica-pica. Finalment, després d'un últim intercanvi bilingüe d'incitacions i refusos, la senyoreta en qüestió fa un enunciat impagable en la seua candidesa:
-- Venga, hombre, no pueden irse de Valencia sin probar una cosa típica...

Un xiste de l'original, com diria l'Aracil.

7 comentaris:

Exemplator ha dit...

Bé... servidor una vegada va anar a les urgències de la Fe perquè m'havia fotut un colp al cap i sagnava abundosament. Vaig parlar en valencià a la metgessa i vaig veure que aquesta em responia amb un castellà lent, clar, es--pa--iat... Al cap d'una estona -quan em va preguntar n sé què de les meves dades personals i no sé què més- quedà ben clar que la noia no sabia en quin idioma li parlava i em responia amb un castellà tan... així... com el seu... perquè es pensava que podia ser que no l'entengués. En acabar, mentre eixia d'allà, em vaig dir: ...capaç que es pensés que parlava així com a conseqüència del colp...! I és que, qualsevol dia, perquè ens facen un TAC..., serà prou acostar-se a la Fe i parlar en valencià... Segur que sospitaran que ens ha passat alguna cosa dolenta. Molt dolenta!

Sebastianus ha dit...

L'anècdota de la sidreria és formidable. Podríem posar-la d'epígraf a la tesi doctoral "L'estrangerització de l'autòcton" que algun sociòleg inquiet escriurà d'aquí a no gaire, segur.

Em demano si les anècdotes d'aquesta mena --com la de Guillem, com la d'Exemplator-- deuen passar també a Mallorca: als enfonys de les zones turístiques, als ambulatoris i hospitals... Probablement sí. Clar que per saber-ho caldria exposar-s'hi, i servidor és elusiu de mena.

guillem ha dit...

Sebastianus, jo crec que és més que possible que passen coses d'aquestes a "les Illes" (!), però caldria una ànima d'antropòleg per recollir-ne testimonis o per presenciar-les. A mi m'ha arribat per casualitat, però la de l'Exemplator és de primera mà. Sempre que me'n conten d'aquestes recorde aquell clàssic que contava Fuster com a propi. Ja sabeu: en un restaurant de la "dues vegades lleial i coronada" ciutat del Túrbia, els interlocutors, valencianoparlants, reben l'estomacada verbal del cambrer: "Oiga, ¿son ustedes catalanes?"; resposta: "?". Retruc: "Es que como hablan siempre en valenciano..."
M'agrada més la del meu quefe, que és fabulosa. I això de l'estrangerització, crec recordar que per ací el primer a parlar-ne era justament l'Aracil.
En fi. On és "casa pròpia"? Qui "som"? I, sobretot: per què en parlar d'aquests temes no podem fugir de les cometes? Tornem a Pelegrí Pelegrí, tan inevitable i definitiu ell...

Melusina ha dit...

Doncs, ara us contaré jo una però a l’inrevés. Ja sabeu que encara sóc una aprenent del català, i amb el lenguatge oral tinc les dificultats derivades d’una persona que no parla quasi mai en català, perquè no tinc amb qui, és clar. Bé, per aquest motiu sempre que puc i tinc una oportunitat aprofite per a parlar en català, per això de practicar en situacions reals. Doncs, un dia estava en la consulta d’un dentista i hi estaven amb mi dues dones del poble del costat, Novelda, parlant en valencià. Com estavem les tres soles, jo comence a parlar amb elles en valencià (de les coses que es parlen en una consulta amb desconeguts, res, coses sense importància) i als cinc minuts ja havien canviat de llengua, ja em parlaven en castellà. Jo cabreant-me per dins, continue parlant-les en valencià, però res, no hi havia manera. Finalment, les dic que per favor em parlaren en valencià perquè jo entenia perfectament i encara que no parlava ben del tot volia practicar. (Però tampoc penseu que no se m'entén o que no tinc fluïdesa, són sobretot problemes fonètics i d'algun barbarisme.) Aleshores, molt amablement tornen a parlar-me en valencià però cada cinc minuts, no ho podien remediar, ja estaven altra volta amb el castellà, ho feien sense adonar-se’n. Va ser molt curiós, i em va donar la sensació que inconscientment m’excloïen, com que jo no era del seu clan.

guillem ha dit...

Si se'm permet, faré un comentari i una matisació al que diu Melusina. Comentari: aquestes situacions d'encobriment de l'ús del català són molt freqüents, fins i tot a Catalunya (ridículament anomenada "el Principat"), on ha estat objecte d'estudi i recerca. Ja coneixeu el llibre d'Emili Boix, Triar no és trair; l'autor demostra que, fins i tot en una societat com la catalana, on l'ús lingüístic és tan marcat i on les representacions socials de l'idioma són tan fortes en favor del català, la tria de llengua en les converses juvenils es guia per factors pragmàtics: la llengua en què els participants se senten més còmodes, la llengua que tothom entén, etc. I sovint a favor del castellà.
Matisació: si això passa a Catalunya, fem ara una extrapolació meridional. En el cas valencià el canvi de llengua cap al castellà no és en absolut un exemple de solidaritat de clan [!] i d'exclusió, sinó precisament de manca de solidaritat interna (defecció lingüística, inexistència de la idea de grup) i de submissió ambiental. Quan els valencianoparlants (i no sols els valencians) perceben que la llengua de l'interlocutor no és la d'ells, el sentit comú establert diu que "és de bona educació" passar-se al castellà, justament perquè la idea no és d'exclusió de l'altre, sinó d'integració en l'altre perquè el grup propi... és inexistent.
Una altra cosa és, evidentment, la manera com ho experimenta la persona que precisament fa el camí invers. La impressió que té és com si hi haguera la famosa "energia fosca" entre ella i el grup lingüístic a què vol acostar-se, que se li escapa sense raó aparent. Però per interpretar correctament el que passa hauria d'entrar en la lògica dels seus escàpols interlocutors, entendre quina raó donen al que fan. D'ací la meua matisació.
I m'excuse per aquest incurs en la sociolingüística, que tampoc no era la meua intenció.

Isabel ha dit...

No entén perquè t'has de diculpar, la sociolingüística és molt interessant.
Sí, és veritat, crec que tens raó, però la meua idea ve per aqusta anècdota (potser mal interpretada) i perquè he observat que, a vegades, als pobles valencianoparlants la llengua és com una característica de la tribu i que per això no l'utilitzen més que entre ells. Perquè també passa que la gent de poble amb un desconegut encara que també siga valencianoparlant canvia automàticament de llengua. Con dient, encara que siga inconscientement: tu no ets dels nostres, per tant, amb tu en castellà.

guillem ha dit...

Entenc perfectament el que dius, però tal com tu mateixa has entès el problema és que ja no existeix aquest nosaltres, i en conseqüència la interpretació de l'exclusió és errònia.