dimarts, 21 d’octubre de 2008

Qué hay de nuevo, viejo?

En el recent article [pàg. 1, pàg. 2] del BOP (Boletín Oficial del P"so"E) m'ha fet gràcia sobretot l'exemple de gran lucidesa i de genialitat: "Algunos entendidos opinan que el deterioro empezó con la LOGSE". S'hi parla del deteriorament de l'ús de nuestra lengua nassioná, però en realitat el tema és la destrucció definitiva i irreversible del pensament intel·ligent i de la decència, començant amb l'ús lingüístic en el sistema educatiu i acabant amb tots els gestos, paraules i accions de la vida quotidiana. El retorn a la vida dels primats, però en versió empitjorada. Sí, ja sé que és un vell tema i que n'hem parlat molt, però és que...
En fi, que el món que faran els de les pròximes generacions, ja ho veieu, serà un món de/per a subnormals. Ja s'ho faran.

13 comentaris:

Sebastianus ha dit...

Bé, Guillem, jo potser no seria tan destraler, però ja saps que les nostres diferències sovint són més de forma que de fons, d’ortografia més que de semàntica. Per cert, vés a saber si les meves metàfores no són en realitat una mostra d’aquest “rebuscamiento impostado” que critica el paio que signa l’article. Ho són, paraula! També caldria veure fins a quin punt totes aquestes eminències que denuncien l’empobriment de la llengua i la perniciosa influència dels clixés periodístics en queden al marge; com ara aquell de la Carlos III que diu que el domini de la llengua és indispensable “si se aspira a tener una cabeza bien amueblada”.

Bé, sé que me’n vaig per les branques, però és que l’acostament que més m’interessa a aquesta mena de textos és de caire irònic, i fins i tot psicoanalític. “Dos faltas de ortografia o tres de puntuación acarreaban el suspenso”… Doncs mira, em demano quin criteri devien seguir per carregar-se els aspirants a batxiller que, pobrets, havien esguerrat tres comes (i més tractant-se d’una llengua romànica, en què decidir si pertoca posar coma o no pot convertir-se en un dilema impossible). Potser encara haurem d’enyorar l’educació franquista, justament perquè vam néixer una mica tard…

El que més em pica és tot això de la llengua “impostada”, que aquí deu voler dir estrafeta, falsa, artificial. Ara ve una anècdota que no recordo si t’he explicat mai. Un dia de febrer o març de 1999, una noia madrilenya, filla del barri de Carabanchel, em va fer pocs dies després d’haver-me conegut una de les preguntes més punyents que m’han fet mai. Em va dir: “Sebastián, ¿tú siempre hablas así?”.

I és que aquells qui no tenim l’espanyol com a “lengua matenna”, massa sovint som conscients que no parlem com els de Carabanchel. No sé què pensar: tant pot ser que en José Luis Barbería em posés la millor nota, com que em suspengués.

Queda clar que aquest post m’ha sortit bastant malèfic, com per jugar una mica :-). A dir ver, dels adolescents d’avui dia no en tinc una opinió gaire negativa: fins ara, ells i jo hem viscut en galàxies diferents.

guillem ha dit...

L'altre dia, el meu company Rubèn, de l'Àrea de Formació, va venir escandalitzat al cafè de les deu i mitja. Havien estat fent les entrevistes per contractar una mena de becari poliglot anglocatalà, i s'hi havien presentat una munió de prellicenciats i postllicenciats, de vint a vint-i-cinc anys, amb formació universitària tots ells. Rubèn, que no peca de catastrofista (no com altres), s'estirava els cabells. "Vénen a una entrevista de treball dient que han estudiat 'mogolló' i que a 'la penya' 'li mola' 'currar' en 'coses d'aquestes'". A mi, francament, abans em produïen irritació engonal coses d'aquestes; ara ja ni tan sols això. És ke no estic in, sóc un muermo. Perdó, que no ho he escrit bé: s k no stk in, sk 1 mrmo.
Sobre això dels parlants natius i no natius hi hauria molt a remenar, certament, però em sembla anecdòtic en comparació amb una mentalitat que, si en els anys seixanta-setanta els conservadors es queixaven perquè estava feta d'eslògans, ara ja ha passat dels eslògans als flaixos. Tal parlaràs (i escriuràs), tal pensaràs. I si parlen i escriuen "como una mierda pinchá en un palo", no ens ha d'estranyar que pensen com una ídem. Tant fa, el pensament sempre ha estat una activitat solitària. Ara més que mai. Per això aquestes ortopèdies informàtiques, com algunes converses escadusseres, contribueixen a alleujar aquesta sensació de (perdona'm el neologisme) extraplanetarietat. Bé, talle, que me'n vaig per les branques fractals de temes derivats...

Enric ha dit...

Simplement apuntar que respecte del que diu el company de Guillem sobre els candidats a aquest lloc de treball, em consta que a les oposicions passen coses molt semblants.

Sebastianus ha dit...

El que passa és que, en nombrosos ambients hispànics, si no domines perfectament aquest llenguatge del mogolló, el molar, el currar i el muntar un pollastre (vegi’s “montar un pollo”) quedes automàticament exclòs i vas a parar al Guantánamo dels cultistes indesitjables.

També cal dir que aquest fenomen passa igualment en moltes altres llengües. Què en direm, de l’argot dels adolescents polonesos, alemanys o russos que es reuneixen per beure unes cerveses o animar el seu equip en un estadi? Sempre se m’ha donat malament captar al vol la llengua “del carrer”, i això crea no poques dificultats i sensacions d’(auto)exclusió.

Exemplator ha dit...

Només com una mera anècdota arran d'un comentari d'en Sebastianus... Això mateix que et van amollar del "¿tú siempre hablas así?"... he estat a punt d'amollar-ho jo mateix -que he nascut amb el castellà a dins i el català a frec- a més d'un madrileny... I és que, per més que vulguis, no t'acostumes que ací -o sia: a Madrid- totcristo "escuche" i ningú "oiga", per exemple -és una de les coses que m'obligaven quasi a fer una mena de traducció interna-, ni al laísmo, leísmo i totes aquestes punyetes, ni a l'ús preponderant dels slips en comptes dels "calzoncillos". Quan algú em mira rar perquè jo "tiro" cartes en comptes d'"echar"-les, per exemple, més aviat me'n foto ben obertament... (i això sense recórrer a armes més subtils com els nostres "terrados", "camales", etc.). En fi, petites constatacions de passejant.

guillem ha dit...

Aquests problemes "dialectals" existeixen, siguen territorials o siguen generacionals, han existit i existiran sempre.
La diferència no la marca l'existència o inexistència de col·loquials diferents segons generacions, sinó la jivarització del repertori, la ignorància cada vegada més majoritària de les normes d'ús i la desaparició de les capacitats cognitives associada a la reducció dels mitjans lingüístics. És una opinió personal, amb tot el meu respecte per les anècdotes del tipus del "deslunado" i del "mogollón". Vull dir --

L'exemple del Rubèn, repetit fins a la nàusea en contextos acadèmics i laborals, assenyala clarament que els adolescents (perpetus) actuals només conceben un canal d'ús lingüístic, el del col·loquial que parlen entre ells mateixos. No intentem dissimular un fet del qual ens sobra material empíric per damunt de les orelles! Recordem també, com tots sabeu, que les habilitats lingüístiques són paral·leles respecte de les habilitats socials (caldrà invocar ací un clàssic com Classes, Codes and Control?). Això és el que jo anomene un repertori "jívaro", el repertori immediatament anterior al repertori zero (perquè abans del zero només hi ha l'u, i els decimals).
Com que aquesta societat (l'espanyola, si més no) no transmet regles sinó reflexos, com que ací no hi ha ètica sinó etologia, les generacions successives --acostumades a l'eslògan que "són lliures" i poden fer el que els done la gana-- tampoc no veuen cap raó per associar comportaments lingüístics diferents a contextos diferents. Les normes (sempre implícites) s'aprenen durant la socialització; si ells desconeixen les normes o no les segueixen, és obvi que hi ha una socialització que és senzillament un desastre i un fracàs.
No cal tornar a Sapir i Whorf per adonar-se que les possibilitats de comprensió estan condicionades per la diversitat i la versatilitat dels recursos lingüístics. El pensament proposicional només pot tenir lloc a través del llenguatge, i el pensament crític és predominantment proposicional. Si aquesta societat no transmet valors normatius (ni normes d'ús), i els seus subjectes tenen cada vegada menys capacitats de pensament proposicional, el pensament crític està en vies d'extinció. No cal ser catastrofista per a veure-ho. No evocaré ara els clams (abundosos, en augment i cada vegada més dramàtics) dels professors universitaris que exclamen que "els joves universitaris ja no saben escriure". El fet és que, com que els mitjans lingüístics de què disposen són cada vegada més ridículs, davant els estímuls externs no aprenen a actuar reflexionant, sinó a respondre de manera estereotipada. Així, per exemple, les valoracions graduals es redueixen a dues etiquetes: "de puta mare" o "una puta merda". Entre mig hi ha molt pocs matisos, o no cap. Com més simplificació expressiva, més maquinals i institives són les reaccions. És el context perfecte per a l'animalització massiva que necessiten els sistemes de control social. No parlàvem fa temps, ací, de "feixisme". El "feixisme" no és només una qüestió de colps d'estat. Es construeix també a base de la renúncia a la racionalitat, i hi ha renúncies tan punyeteres que són invisibles, imperceptibles, subreptícies i tàcites. Una d'elles té a veure amb el llenguatge, i els seus titulars en són alhora víctimes i culpables.

Melusina ha dit...

Estic totalment d'acord, però volia fer-te una pregunta. Tu penses que aquesta reducció del lenguatge i l'expresió del personal (i per tant, del pensament racional)és consequència de la manca de valors socials i morals que estan patint les noves (i no tan noves) generacions i que això beneficia a qui vol controlar la gent? O és a l'inrevés, que per a controlar el personal es fomenta la "burreria" i el "borregismo" generalitzat? És que tal com ho dius sembla que hi haja una mà negra darrere de tot, i no el simple deterioració social que ja fa temps que va començar.

guillem ha dit...

A veure, Melusina, desfaig malentesos: no sóc ni gens ni mica partidari de les teories de "conspiració", de la paranoia de veure enemics secrets i astuts que ens persegueixen constantment. En el cas que tractem ací em sembla que hi ha més aviat una confluència entre interessos objectius i un procés en què hom participa voluntàriament. Quan parle d'interessos objectius no s'han d'entendre necessàriament i exclusivament en clau personal. Hi estem acostumats, i justament per culpa de la teologia cristiana. Es tracta d'interessos sistèmics, que certament tenen representants personals, però que són propis de contextos institucionals i no pas (o no sols) de persones. Això sí, a aquests monstres majoritàriament impersonals els interessa tot allò que servisca per a controlar el personal. Respecte dels processos de degradació, en part procedeixen de l'ambient, de com estan ordenades les coses, del que fa la gent amb qui ens relacionem, del que veiem als mitjans de comunicació, de la legislació vigent, etcètera; però tot això no se sosté si no hi ha una participació activa, consistent en termes qualitatius i quantitatius, dels afectats. És el problema sociològic clàssic de la legitimitat. Si tot empeny cap a la depauperació dels mitjans d'expressió i no hi ha canvis en sentit contrari és perquè els afectats hi participen i en són, alhora, protagonistes. Dit de manera col·loquial: si "el sistema" porta una direcció i tots van en aquesta direcció sense percebre-hi cap problema, és perquè els agrada. La gent menja excrements perquè, d'una manera o altra, li agraden els excrements. Això no exclou, òbviament, la presència de corrents en sentit contrari. Però com que això implica un esforç, i el que s'ha difós de manera brutal és el contrari de la cultura de l'esforç (un altre dels temes nostres), el resultat és el que és. I els interessos de control social lliguen ací, perfectament, amb un procés social en què ha participat aquesta "majoria silenciosa" que és quasi tota la societat. Per això pense que, entre moltes altres coses, alguns dels elements més revolucionaris i "antisistema" que hi ha són l'esforç, la lectura, la riquesa de mitjans expressius, etcètera -- coses que, és veritat, mai no han estat majoritàries, però que alhora mai no haurien pogut ser més majoritàries que ara, precisament quan sembla que estan en extinció.

I no, no crec que "no hi haja valors socials i morals". N'hi ha, i de ben poderosos. Només és que són majoritàriament valors letals, criminals, negatius, inhumans: nefastos. No és que es vaja cap al nihilisme, sinó que es va cap al pitjor que té el ser humà. Que és molt.

Melusina ha dit...

Sí, està clar. Jo també volia referir-me amb això de "mà negra" a institucions, no tant a persones. Fins i tot, els interssos objetius o sitèmics que cites els tenen les intitucions. El cas de l'església és el mateix, perquè aquesta també és una institució. Vull dir que la manca de comptència lingüística, i per tant, de racionalització de la nostra societat afavoreix les institucions polítiques (¿) molt directament, i a tots aquells que els interesa el "borregismo", però són culpables de provocar-lo? O només de no fer res per solucionar-lo, ja que es un mal que ve sense necessitat de promoure'l?
Segurament, és el que tu dius: una confluènica de factors. En realitat, crec que hi estem d'acord.

Magister ha dit...

Com a personatge directament implicat en aquest drama ("metáfora impostada"?) podria donar moltes proves empíriques de la realitat denunciada en l'article. Ja ho he fet algunes vegades. Però només serviria per engreixar la nòmina d'anècdotes, augmentar el nombre de pàgines de l'"Antologia del disbarat" universitari. I al final cansa.
Només diré que estic totalment d'acord amb l'amic Guillem, al cent per cent (sense que açò servesca com a precedent!). Especialment quan afirma que, ateses les circumstàncies, hui en dia el més revolucionari i antisistema és la "cultura" en sentit clàssic, la lectura. l'estudi i el pensament crític.
O tempora, o mores! Veieu? No cal tampoc posar-se apocalíptic. Tothom s'ha queixat sempre i en totes les èpoques, més o menys del mateix. I ací continuem. Hi ha realment una "involució" (intel·lectual) de l'espècie? Un estaria temptat de creure-ho. Escrivia millor la generació dels nostres pares o dels nostres avis? Decididament no. Ho feia una minoria, la dels privilegiats que podia estudiar el "batxillerat" i passar la revàlida. El problema és que hui tothom estudia. Si es permetera l'accés a la Universitat només als que vertaderament tenen una capacitat intel·lectual apropiada (i aquests, en totes les èpoques, són, han estat i seran una minoria), veuríem que la cosa no és gaire diferent de com ha estat sempre. Total: que torne a provocar amb el meu elitisme. L'excel·lència no és per a la massa. Com es demostra. I no crec per tant que siga un problema(exclusivament) atribuïble al sistema educatiu, siga LOGSE o siga LOU: jo mateix tinc estudiants que escriuen "de puta mare" (permeteu-me l'expressió) i que s'han format en les mateixes escoles i en el mateix sistema que els seus companys que ho fan "de puta merda". És que, simplement, uns són més intel·ligents que els altres, i la intel·ligència no s'aprén: s'estimula, en tot cas.

Melusina ha dit...

O siga que som gent revolucionària i antisistema! Quina maravella, mai ho havia pensat així, m'agrada.
Conyes a banda, tens molta raó. I hi afegiria que per aquesta raó la minoria dels alumnes excel·lents es perden en les aules, perquè amb poc que facen hi destaquen moltíssim comparats amb la resta, que és tan mediocre. Vull dir, no sé si etareu d'acord, que un ambient amb iguals es motivarien més, tants els alumnes brillants como els professors.

guillem ha dit...

A mi, el que m'interessava en obrir el fil, no era el sistema educatiu, tema que ja hem debatut extensament ací, sinó la perfecta sintonia en què treballen, a l'uníson, la depauperació expressiva (i no sols la dels adolescents), la destrucció del pensament racional i el control social. "Mogolló" etc. són anècdotes o, a tot estirar, exemples empírics. Em sembla molt equivocat parlar del món educatiu com si fóra un element que surt en el buit, sense un sistema sociopoliticoeconòmic darrere. I aquest és el cor del problema.
Sobre "sempre han tingut bec les oques", en fi, en la meua opinió aquest és precisament un dels topoí més nocius i perillosos, perquè impedeix veure especificitats històriques i processos en marxa, còmodament dissolts en un magma informe de "sempre", "tota la vida". A més, és una explicació perfectament desmobilitzadora, el més semblant que hi ha a un anestèsic mental.
El Magister fa molt bé a continuar amb la seua provocació, que ell anomena elitista, i que sempre és molt benvinguda. Espere que em permetrà fer una petita matisació a la seua idea.
Primer que res, recomane vivament la lectura d'una de les coses més intel·ligents i agudes que he llegit mai: "Sobre el racionalisme oligàrquic", del volum Dir la realitat, obra de Lluís V. Aracil, any 1983. Per a completar, i si hi ha temps i ganes, el llarg comentari que li dedica Enric Sòria en Mentre parlem. Al marge d'aquestes fervoroses recomanacions lectores, hi ha una cosa que no diu allà Aracil, però que ací la puc dir jo. I és que el discurs de la desmassificació i de la desigual distribució de la intel·ligència enllaça perfectament amb el Gobineau de l'Essai sur l'inégalité des races humaines, i amb moltes altres coses. Amb Plató, per exemple, amb Joseph de Maistre, amb la psicologia de masses de la Belle Époque, etcètera. Però el que més ens hauria de fer pensar és que el conreu major o menor de les facultats racionals també és un producte social. Producte de la posició en el sistema econòmic, i fins i tot producte de les habilitats expressives apreses. I ací vaig a parar al que m'interessava en penjar el meu text. Si reproduïm el discurs del naturalisme oligàrquic no fem altra cosa que, simulant que ens queixem, emmascarar les condicions socials de possibilitat del problema.
I un apunt sobre les generacions anteriors. Sempre hi ha hagut tontos i sempre hi ha hagut llestos. Però fins i tot en la societat no escolaritzada del passat la gent sense estudis tenia un repertori expressiu enorme, que la normalització (foucaultiana) dels estudis ha retallat dràsticament. La meua àvia, que era quasi analfabeta, tenia molts més recursos d'expressió (i de pensament, és clar!) que molts llicenciats universitaris d'avui. Per tant, no tot és un problema d'educació, ni de brutal psicologisme naturalista, explicació que s'ha d'emprar amb molta cura perquè no siga barroera i simplista.
Per cert, a pesar del meu elitisme aristocratitzant, que quede clar que estic a favor tant de l'educació universal obligatòria com de universitat per als llestos... però completament gratuïta i amb beques a dojo, no plutocràtica.

Exemplator ha dit...

Sembla que quan toquem el tema de l'educació ens hi llancem de valent. Es veu que som del gremi, d'una manera o altra...

Jo també comparteixo del tot el que diu el Guillem; matisaria, però, un poc les paraules finals del Magister.

Certament l'excel·lència no és per a tots -seria contradictori-, però crec que no cal arribar a tal grau per a poder escriure amb un mínim de decència i poder dir dues frases amb una mica de seny. Jo diria que aquests mínims quedaven més garantits entre els qui estudiàvem amb el nostre sistema (EGB, BUP, etc.) que no pas en l'actualitat.

En l'època dels nostres pares, l'educació no era a l'abast de tothom; avui, la cosa ha canviat per a millor, en aquest sentit; però la nostra generació -que ja es beneficiava d'un sistema educatiu bastant accessible i estès i que, a més, era nombrosa per allò de ser la del "baby boom"- crec que acabava aconseguint uns mínims bastant més decents que no pas avui dia. Justament, el problema no és l'excel·lència: aquesta és minoritària per definició; el problema és, d'una banda, que els qui NO poden arribar a aquesta excel·lència, actualment, acaben pitjor, molt probablement, que abans; de l'altra, el problema també és que, en el sistema actual -educatiu i familiar- els qui podrien arribar a ser excel·lents, lato sensu, crec que ho tenen més difícil ara que no pas abans.

Ara bé, en una situació i en l'altra, el sistema educatiu no fa més que reflectir la societat a què s'adreça. Alguna cosa ha canviat en aquesta perquè ja no s'hi valore l'adquisició i domini de certes facultats (...anava a dir "habilitats", ecs!, perdoneu, al final se'ns encomana el llenguatge dels pedagogs i altres degenerats..).