Aquests dies he acabat una relectura que desitjava des de feia anys, i ha pagat la pena. Rellegia furtant temps al temps, pel carrer entre casa i la faena --us ho jure! I em vénen ganes de citar un passatge que sempre m'ha agradat. Qui trobe de quin llibre és (i és ben facilet de descobrir), li donarem un fabulós premi: un apartamento en Torrevieca, o un Ford Fiesta, o vés a saber què. Allà va:
"Les petites nacions. Aquest concepte no és pas quantitatiu; designa una situació; un destí: les petites nacions no coneixen la sensació feliç de ser allí des de sempre i per sempre; totes han passat, en tal o tal moment de la seva història, per l'avantcambra de la mort; sempre confrontades a l'arrogant ignorància dels grans, veuen la seva existència perpètuament amenaçada o posada en qüestió; car la seva existència és qüestió.
En la seva majoria, les petites nacions europees es van emancipar i van assolir la independència durant els segles XIX i XX. El seu ritme d'evolució, per tant, és específic. Pel que fa a l'art, aquesta asincronia històric sovint ha estat fèrtil i ha permès l'estranya projecció telescòpica d'èpoques diferents [...].
Les petites nacions formen una 'altra Europa', l'evolució de la qual està en contraput amb la de les grans. Un observador pot quedar fascinat per la intensitat sovint sorprenent de la seva vida cultural. Allí es manifesta l'avantatge de la petitesa: la riquesa d'esdeveniments culturals és a la 'mesura humana'; tothom és capaç d'abraçar aquesta riquesa, de participar en la totalitat de la vida cultural; per això, en els seus millors moments, una petita nació pot evocar la vida d'una ciutat grega antiga.
Aquesta participació possible de tots en tot pot evocar una altra cosa: la família; una petita nació s'assembla a una gran família i es complau en aquesta designació. En la llengua del poble europeu més petit, en islandès, la família es diu: fjölskilda; l'etimologia és eloqüent: skylda vol dir: obligació; fjöl vol dir múltiple. La família és, doncs, una obligació múltiple. Els islandesos tenen una sola paraula per dir: els vincles familiars: fjölskyldubönd, els cordills (bönd) de les obligacions múltiples. En la gran família d'una petita nació, l'artista està, doncs, lligat de múltiples maneres, per múltiples cordills. Quan Nietzsche deixa malparat amb gran estrèpit el poble alemany, quan Stendhal proclama que s'estima més Itàlia que la seva pàtria, cap alemany, cap francès no s'ofèn; si un grec o un txec gosava dir el mateix, la seva família l'anatemitzaria com a traïdor detestable.
Dissimulades darrera de les seves llengües inaccessibles, les petites nacions europees (la seva vida, la seva història, la seva cultura) són molt poc conegudes; es pensa, naturalment, que allí rau el handicap principal quant al reconeixement internacional del seu art. Ara bé, és al contrari: aquest art té desavantatges perquè tothom (la crítica, la historiografia, compatriotes i estrangers) l'enganxa a la gran foto familiar nacional i no el deixa sortir d'allí. Gombrowicz: sense cap utilitat (també sense cap competència), els seus comentaristes estrangers s'entesten a explicar la seva obra estenent-se en la noblesa polonesa, en el barroc polonès, etc., etc. Tal com va dir Proguidis, el 'polonitzen', el 'repolonitzen', l'empenyen cap endarrera en el petit context nacional. Tot i això, no és el coneixement de la noblesa polonesasinó el coneixement de la novel·la mundial moderna (és a dir, el coneixement del gran context) el que ens farà comprendre la novetat i, per consegüent, el valor de la novel·la de Gombrowicz.
Ai, les petites nacions. En la intimitat càlida, tothom enveja tothom, tothom vigila tothom. 'Família, us odio!' I unes altres paraules de Gide: 'No hi ha res més perillós per a tu que la teva família, que la teva cambra, que el teu passat (...) Cal que els abandonis.' Ibsen, Strinberg, Joyce, Seferis ho van saber. Van passar una gran part de la seva vida a l'estranger, lluny del poder familiar. Per a Janáček, patriota càndid, això era una cosa inconcebible. Per tant, va pagar."
Crec que aquest text dóna per a moltes reflexions, comentaris i debats, preferentment per aquest ordre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Ahí va la resposta (benvolguts amics patiers, torne a la tertúlia virtual després d´un estiu de ressaca postopositoril): és d´"Els testaments traïts", de Milan Kundera. Quin premi tinc?
Aquest fragment em fa plantejar, entre altres, la següent reflexió: en quina mesura l´ordenació acadèmica tradicional de l´estudi de la literatura, que la vincula a una llengua i a una nació, i on els vincles amb altres literatures es deixen en un lloc secundari, no contribueix a una visió empobridora de la tradició literària? Compareu l´ensenyament de la literatura amb el de la història de la filosofia o el de la història de l´art.
Ai, ja veig que he perdut el piset a Torrevieja o a Isla Cristina...
El fragment dóna molt de sí. Posat a dir-hi la meva, m’han cridat l’atenció sobretot aquestes frases:
“Quan Nietzsche deixa malparat amb gran estrèpit el poble alemany, quan Stendhal proclama que s'estima més Itàlia que la seva pàtria, cap alemany, cap francès no s'ofèn; si un grec o un txec gosava dir el mateix, la seva família l'anatemitzaria com a traïdor detestable.”
La distinció entre nacions “grans” i “petites” és equívoca, i tal vegada per això mateix ens interessa. És Itàlia una gran nació a l’Europa d’avui? Ho és Polònia? I Espanya? No sabem gaire si aquesta “grandesa” obeeix criteris de projecció històrica, de puixança demogràfica, de poder de decisió en organismes internacionals, de riquesa cultural (?), etcètera.
El que no veig gens clar és que les nacions suposadament “grans” restin impassibles quan els seus petits nietzsches i stendhals en diuen pestes. En vam tenir un petit exemple ahir mateix; sabérem pels diaris que, en la presentació del llibre “God & guns. Apuntes de polemología”, l’heterodox Rafael Sánchez Ferlosio havia expressat opinions d’aquesta mena: “Odio a España desde siempre. Me carga toda la Patria.” Doncs bé, bastava llegir els comentaris de nombrosos lectors a la notícia per veure com les gasta la tropa. Atacar la Nació de paraula és la blasfèmia dels temps laics.
De fet, distingir entre nacions “grans” i “petites” em fa pensar en un famós sociòleg “liberal” afeccionat a establir rànkings de llengües; segons ell, aquestes es divideixen entre “llengües de comunicació internacional” i “llengües ètniques”. Però aquest comentari potser ja ens duria massa lluny.
Em pensava que a aquestes hores no hi havia ningú currant... o en actiu, si més no... deu ser que l'Enric, el Sebas i jo som "la lusesita del Pardo"...
Hi ha molts temes, i la cosa es pot posar interessant. Però agafe al vol un parell de pilotes i les tire per damunt de la corda, a veure si continua la partida.
Primera: el problema no és l'enfocament "nacional" de la història (i la crítica) literària, sinó l'enfocament exclusivament "nacional" (i, doncs, nacionalista). L'arrelament contextual de la literatura és un fet; la seua inserció en un món de textos més ampli que la nació, també. Depèn de la perspectiva d'anàlisi, que per definició mai no serà excloent.
Segona pilota: la distinció entre nacions petites i grans, si s'agafa de manera àmplia, no té per què ser inútil, però estic d'acord que no té una definició clara. Polònia, per exemple, pels seus complexos i per la seua sobreactuació grotesca, es comporta com una nació de cagalló, mentre que els italians no necessiten fer el pallasso per tenir autoestima (i "heteroestima"). Vull dir. Però el que volia comentar no és això, sinó que, efectivament, no està tan clar que les nietzschiades, les stendhalades i les ferlosiades passen desapercebudes a les nacions corresponents. Sí que és possible que, per raons històriques, certes nacions "grans" com els britànics (?) o els alemanys es miren aquestes veus herètiques amb més tranquil·litat. A Polònia, atacar la nació com ho fa Ferlosio és delicte penat i objecte de judici; a França no deu ser gaire diferent la cosa, no ho sé. Al Reino de España hi ha una vella tradició popular de denigració de la "sagrada patria", tot i que els mitjans de comunicació donen uns altaveus brutals que magnifiquen les reaccions irritades i ridícules de l'elit ideologitzada hipernacionalista, crec jo...
Totalment d'acord, Guillem. De tota manera, i com que a partir de l'acord difícilment hi pot haver discussió, proposo fer una ullada a l'article divulgat per la incorruptible Fundación DENAES, sempre en guàrdia, sobre la darrera heretgia de Ferlosio:
http://www.libertaddigital.com/opinion/fundacion-denaes/ferlosio-el-juicio-final-o-el-final-del-juicio-45676/
La "debel·lació" de les pàtries per part dels seus mateixos súbdits: un assumpte que no m'atreveixo a dir que sigui apassionant, però que de tota manera connecta amb el debat sobre l'apostasia que hi va haver en aquest lloc fa alguns mesos.
Sebastianus, per la lectura de coses com aquesta aniràs a l'infern de cap, ja t'ho dic ara...
Precisament l'altre dia vaig tenir diverses discussions amb el Jordúnida per causa del comunitarisme, que ell professa com una religió blindada contra qualsevol dubte, i que jo deteste com si fos el vestíbul teòric del feixisme més repugnant... Resulta que, en una reedició eterna de l'etern maniqueisme simplista, ara hem de pensar que el capitalisme, l'individualisme, la idea d'una ètica per a tothom, l'universalisme dels drets, etc., tot això és el dimoni, mentre que la comunitat, la identitat, les nacions com a compartiments closos, l'orgull grupal, el bon salvatge i tot això és el cel. Bé, jo no hi entre. Arribarà el dia que els comunitaristes ens posaran (una vegada més) la pistola al clatell.
El text aquest que proposes és d'un simplisme retòric acollonant i descollonant. A base de "tu quoque", "ad hominem" i una ironia barroera, primitiva com una destral prehistòrica... Jo tampoc no hi veig gran cosa a discutir, en aquest text...
Publica un comentari a l'entrada