Sancta simplicitas

No volia parlar de la misèria intel·lectual amb què ens han bombardejat des dels mitjans de comunicació durant les darreres setmanes, i que ahir va culminar amb la "marea roja". Com que el terme té unes innegables connotacions polítiques, hi ha qui amb un candor innocentíssim somnia amb un aprofitament d'aquesta força bruta. Mireu el que m'han enviat per correu electrònic ací
I la meua resposta: Doncs no: el potencial del futbol és, precisament, narcotitzador de les consciències, i per això mai de la vida podrà ser emprat en un sentit políticament reivindicatiu. Amb la victòria futbolera s'acaba la crisi econòmica, s'acaba la vaga de metro, s'acaben les 65 hores setmanals de treball... Bé coneixien el "potencial" polític autèntic del futbol les dictadures sudamericanes: quan la cosa els anava molt malament, muntaven bé una competició futbolera (mundial, copa Amèrica...), bé una guerra (o les dues coses alhora). No cal que pose exemples. I no és casual la connexió: si el futbol és una estilització de la guerra, de l'enfrontament entre nacions i estats, amb el mateix vocabulari ("A por ellos", "vamos a machacarles" "los humillaremos" etc.), és perquè amb ell es juga -perillosíssimament- amb els mateixos sentiments inferiors, atàvics, cutres i, sobretot -ací està el nus- irracionals. L'esclat d'eufòria futbolero és irracional, contrari a qualsevol racionalització mínima dels fets. I això està, per a mi, en les antípodes de l'acció política efectiva, que només pot nèixer de la reflexió, de l'anàlisi de la realitat. Per això, amics meus, no espereu, ni asseguts al balcó, que les masses que criden com a bèsties s'apunten mai a una revolució política. És una energia llençada a perdre, com l'aigua que rega els camps de golf. No hi ha res a fer.