dijous, 17 de juliol de 2008

La fi del món, en els tribunals...

Xiquets, com que s'acosten les vacances (alguns dels nostres contertulians estan de ressaca postopositril, i maldita la gràcia, poca broma), i d'ací quatre dies tornarà la calor africana, i el personal ja no està per a orgues (hi ha encara algú que visite aquest blog?), us passe un parell de coses sobre la fi del món. La primera: com que sóc molt aficionat a les coses de l'astrofísica m'he assabentat que dos cavallers, mossèn Walter L. Wagner i l'hidalgo Luis Sancho, han denunciat als tribunals el CERN (els de l'accelerador de partícules més gran del món), el Fermilab i altres institucions, per impedir que aquest estiu es pose en funcionament l'accelerador que teòricament hauria de simular les condicions del Big Bang i crear matèria fosca. Diuen els dos cavallers que si això passa es crearà un forat negre i arribarà la fi del món. No és de conya: mireu-ho ací.
Com a contrast i contrapunt, optimista o pessimista (cadascú ho veurà amb els seus propis ulls), us afegisc la versió que va fer el nostre amic Xavi Farré d'un magnífic poema de Miłosz, de 1944:


CANÇÓ SOBRE LA FI DEL MÓN

El dia de la fi del món
Les abelles volten una caputxina,
Un pescador arregla la xarxa brillant,
Pel mar enjogassat dofins fan salts,
A les canaleres s'agafen uns pardals,
I la serp té una pell daurada, com li pertany.

El dia de la fi del món
Les dones van pels camps sota els para-sols,
Un borratxo vora la gespa es queda adormit,
Al carrer els venedors anuncien verdura
I una barqueta amb una vela groga vers l'illa sura
El so del violí en l'aire perdura
I s'obre, plena d'estels, la nit.

I els que esperaven tronades i llamps
Estan decebuts.
I els que esperaven senyals i trompetes celestials
No creuen que ja s'hagi esdevingut.
Mentre el sol i la lluna facin posa,
Mentre l'abellot atenyi la rosa,
Mentre els nens neixin rosats,
Ningú no creu que ja s'hagi esdevingut.

Solament un vell canós, que podria ser un profeta,
Però que no és cap profeta perquè té altres ocupacions,
Repeteix lligant les tomaqueres:
No hi haurà una altra fi del món.
No hi haurà una altra fi del món.


Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000, trad. Xavier Farré. Proa, Barcelona, 2006, pàg. 63.


Bon Nadal i feliç any nou!

5 comentaris:

Isabel ha dit...

La de la ressaca opositril crec que sóc jo, oi? No sé si n'hi ha algú més. Doncs sí, diguem, que el forat negre i la fi del món els tinc ara mateix dins del meu cap, i ací estic suportant el xaparró com millor puc (no sols metafòricament parlant perquè ací (al Campello) portem uns dies preciosos de tormentes...). Se suposa que hauria d'estar contenta perquè he aprovat i ja sóc a la llesta d'interins, però què voleu que us diga, no puc estar contenta amb un 6 quan he fet un examen per a un 9,(i no crec que siga massa optimista) i més a més, quan el mateix tribunal no sap dir-me la raó del 6, tot són divagacions i que si és la primera vegada, que no m'hi preocupe... M'agradaria ser com alguna gent que és capaç de passar per damunt de la valoració del tribunal i es pot alegrar de fer un treball ben fet, encara que la nota no s'hi corresponga, però jo malauradament, no puc fer això perquè -pel meu caràcter passional- les injustícies i l'impotència per a denunciar-les em fan bullir la sang i en el meu cap, efectivament, arriba la fi del món.

Bé, ja que en certa manera m'haveu acompanyat en aquest tràngol opositril, aprofite l'alusió per a contar-vos com hi he quedat.

Enric ha dit...

Amiga Isabel, si dius que és la primera vegada que et presentes i estàs descontenta perquè t´han ficat un 6 mereixent-te un 9, què et diré jo, que enguany és la 7ª vegada que em presente i que, per 6ª vegada, em suspenen (així, perquè sí) sabent jo que he fet també molt bons exàmens? Si per a tu arriba la fi del món, què puc dir jo? Ho dic sense un cap mena d´ironia: davant l´arbitrarietat dels sistema valdria la pena que als opositors ens repartiren un numeret i que sortejaren les places que hi ha. Seria més just. El pitjor de tot és la sensació d´impotència. Si és la primera vegada que et presentes et desitge de tot cor que no hàges de patir el calvari pel qual estic passant jo. També jo ho vaig aprovar tot el primer any, i en aquell moment pensava: si a la primera quasi ho encerte, amb una mica més d´esforç i d´experiència, a la pròxima ho aconseguiré. Quina ingenuïtat! Jo no sé altres persones, però per la meua banda et puc assegurar que jo, avui en dia, estic molt més preparat científicament i pedagògicament que aleshores (a banda que tinc més mèrits) i en canvi els resultats són pitjors. No sóc una persona supersticiosa ni creient, però sí crec que existeix la sort: ara bé, no sé si a causa d´un excessiu racionalisme, també pense que la mala sort té un límit o una explicació, i que les oposcions al País Valencià, com tantes altres coses, no funcionen. Hi ha determinats aspectes del sistema que clarament afavoreixen la corrupció: que els presidents dels tribunals repetesquen any rere any, o que u puga anar com a voluntari de tribunal (quins miserables!). Després hi ha indicis raonables (no proves, quina llàstima!)dels contactes entre determinades acadèmies i/o preparadors (negoci cada vegada més lucratiu, pel que es veu) amb l´administració. En fi...
Per últim, si que m´agradaria demanar-te una cosa, ja que ha sortit del tema: informa´m si has detectat alguna irregularitat en el teu tribunal, per mínima que siga.

Isabel ha dit...

Enric, no sabia que tu també estaves amb aquestes coses, vaja, ho sent per tu. Ara entenc que quan el Guillem parlava (en el post de fa temps) dels dos il·lustres opositors i contertulians es referia a l’Exemplator i a tu, clar.
Mira, irregularitats en el sentit legal de la paraula pot ser que no siguen, però arbietraritats, manca d’un mateix criteri entre tribunals, manca de preparació entre els membres dels tribunals… de tot això he vist molt. I per altra banda, per part dels opositors mateixos també he vist: mala llet, competencia deslial, hipocresía, gent desesperada, etc. En conclusió, un merder dels més grands que conec.
Te’n conte. A mi em va eixir un tema sobre La formación de las palabras que portava molt bé preparat, i a més amb teories gramaticals noves que anys enrrere havia estudiat a la UNED, però que discrepaven en alguns punts amb la gramàtica de I. Bosque (la més coneguda i estudiada) quant a la consideració de les temes cultos com a prefixs (auto-lavado) o com a paraules compostes (auto-escuela). Bé, jo vaig explicar en el meu tema les dues postures, i vaig justificar el perquè de les noves teories amb exemples abundosos. Vaig fer un tema complet, amb índex i bibliografia inclosa. Clar, no vaig fer un llesta de tots el prefixs i sufixs de la llengua, no crec que fóra necessari, ni es pot fer en dues hores. Però sí vaig parlar de tot el que calia: l’estructura de la paraula i la seua anàlisi, derivació, composición, parasíntesi, acrónims, sigles, acortaments, etc. En fi, et conte amb detall perquè veges que el tema estava molt bé, mínim per a un 9. I crec que sóc bastant objectiva i sincera en aquestes coses, si estiguera malament també ho diria sense problemes. A pesar d’això, vaig notar que les cares del tribunal eren extranyes, en aquell moment no sabia ben de què exactament, i a més, em va passar una cosa que no sol passar: el president em va demanar l’examen i se’l va llegir sencer davant meu.
Això, ignorant de mi, em va animar, encara que sabia que no obtendría plaça per manca de mèrits, almenys, esperava treure una bona nota que em deixara en un bon lloc a la llesta d’interins. Crec que la part didàctica tampoc em va eixir malament, a pesar que vaig ser l’última del dia, a les 4 de la vesprada, i els del tribunal tenien una cara d’avorriment i de somni de morir-se.
Després de tot aixó, no m’esperava menys d’un 8 en la nota mitjana. Quan vaig veure el 6, no m’ho podia creure. Vaig intentar raonar-ho, buscar una explicació, vaig arribar a pensar, fins i tot, si hauria fet alguna falta d’ortografia… no podia ser.
Ahir vaig anar a parlar amb el tribunal (només hi estaven el president i un altre), a que m’explicaren per què aquesta nota. No van saber dir-me res, l´únic que vaig aconseguir traure en clar és que la part escrita era molt fluixa, i la part oral era molt millor. Imagina’t, just al contrari del que jo pensava. Per docompat, que vaig dir-li al president que no estava d’acord en absolut, que, efectivament, la part oral estava bé, però l’escrita estava encara millor. Per no dir-li: cenutrio, soplagaitas, atontao, tonto del bote, abichucho, imbècil, ignorant, paleto, palurdo, cateto… que és el que hauria d’haver fet, perquè no hauria dit cap mentida. Aquest home i crec que també la resta no els va agradar el tema per pura ignorancia, estic convencuda. També em va dir que ell valora molt més que la part escrita, la capacitat de comunicació, la desenvoltura de l’opositor, la seua habilitat per a explicar-se…. De quasi em ric davant la sua cara de panoli. No em coneixes personalment, Enric, però t’assegure que desenvoltura i explicació no em falten. En fi, que no hi ha cap raó lògica, ni justa.
Ara et conte un cas ilustratiu del merder aquest, i un cas que si pot ser irregular. Te’l còpie d’una carta que vaig escriure a un amic: A una chica que estudió Humanidades y que tiene más lagunas que en Ruidera, le dejé mi programación y mis unidades didácticas con todas las actividades, además le pasé mis temas. Ella no podía pagarse una academia y además decidió presentarse a las opos. un poco tarde,
me pidió ayuda e hice lo que me hubiera gustado que hicieran conmigo:
pasarle la programación, lo temas, etc., y evitarle así el ir a una
academia. Sólo se estudió 7 temas. Por supuesto, no le salió ninguno
que se supiera, por lo tanto, se inventó uno de ellos, y le salió
fatal. El día anterior a la defensa de la programación se vino a mi
casa para que yo le dijera qué tenía que decir, y cómo lo tenía que
decir. Al día siguiente en la encerrona me llamó desde su móvil
desesperada (eso no se puede hacer) para preguntarme de quién era uno
de los textos que yo había puesto en la unidad que le había tocado
exponer porque no lo sabía, ni le sonaba de nada, empezaba así: En una
noche oscura/con ansias en amores inflamada... Pues bien, le han
puesto un 6'2. ¿Tú lo entiendes? Pues yo tampoco. El tribunal de ella
no era el mismo que el mío, pero joder, que se inventó el tema! Y se supone que no se puede hacer nota media si no apruebas las dos partes.

Aquesta persona va entregar en annexos totes les activitas de les 15 unitats didàctiques. Al seu tribunal li va encantar això perquè es notava quant hi havia treballat. En la meua visita al meu tribunal vaig preguntar-los si valoraven que la gent entregara les activitas enquadernades encara que no fóra un requisit explícit a la convocatoria, i em van dir que sí, que s’havia volorat molt. O siga, que fan el que els dóna la gana.

Quant això del que es presenten voluntaris als tribunals, estic totalment d’acord amb tu: quin fàstic. M’he adonat que hi ha gent que pagaria per hi ser: els encanta el poder que tenen de decidir sobre el futur dels que tenen davant; aquesta cara que sembla que estan dient “ara sóc jo el que està ací”; el domini sobre els altres; que del seu dit depenga la sentència de vida o mort d’una persona… Espere mai de la vida trobar-me en una situació d’aquestes perquè boicotearia la puntuació de la resta del tribunal constantement pujant notes a tot el món.

Perdona que m’haja enrollat tant, i perdoneu el canvi de tema, però volia explicar-t'ho bé.

Magister ha dit...

Xe, quina casualitat!
La primera, última i, per tant, única vegada que em vaig presentar a unes oposicions de secundària(allà per l'any 1990, i aquelles si van ser irregulars del tot: consulteu les hemeroteques i les actes dels tribunals de justícia) vaig treure un 6 en l'examen. Deu ser la nota "standard" que posen els membres del tribunal quan no tenen massa idea. Ho dic perquè també en el meu cas vaig pillar durant la meua exposició a algun dels membres que, discretament, es girava cap al del costat i li preguntava: "és veritat això que diu?" Literalment, us ho jure. Em va tocar Garcilaso de la Vega y los inicios de la poesía renacentista en la literatura española.
Consoleu-vos doncs, amics opositors: un 6 no significa res. En termes de judici sobre la vostra vàlua, és clar.

Isabel ha dit...

Enric, m'he assabentat d'una dada que no sé si et pot ser interessant.
Ahir vaig dinar amb un amic que ha estat membre d'un tribunal de matemàtiques. Li vaig preguntar si havia observat alguna irregularitat en el seu tribunal, i em va dir que no, que ell no hi havia vist res d'anormal. PERÒ que sí que li va semblar un poc extrany que tot el departament sencer d'un institut concret de Callosa foren membres d'algun tribunal.
Però és que resulta, casualment, que el meu president i la vicepresidenta també eren de Callosa. El que jo no sé dir-te és de quin institut exactament, si del mateix que els de matemàtiques o d'un altre.
Bé, dons això era, no sé si et serà útil aquesta informació, però em vaig recordar del teu comentari i he pensat que no està de més contar-te les meues perquisicions.