divendres, 11 de gener de 2008

Bon any?

Sincerament: hi ha moments en què l'abundor, o la concentració en el temps, de barbàries "concretes" i "locals" em deixa sense ganes de fantàstiques fascinacions "teòriques" i "cosmopolítiques". Sobretot per la condemna a cadena perpètua que és viure en aquest "país" o "estat" on aparentment només passen coses "locals" i on l'aire fresc de la intel·ligència, o la calidesa de la decència civilitzada, sembla que es passegen per qualsevol altra latitud. Vull dir: entre la precampanya electoral dels bisbes, els pepitos catalans fent la respiració artificial a la "persecusión del castenallo", els aragonesos fregant-se les mans amb Las Vegas (sense Grissom) als Monegros, la coordinadora de nosequè amb les seues falques sobre l'aigua de l'Ebre, el personal en estat de paranoia monàrquica permanent i ostensiva, El País dissimulant davant les denúncies d'Amnistia Internacional, els sociates que no s'atreveixen a inaugurar l'AVE Madrid-Barcelona, la depauperació del nostre poder adquisitiu i, en fi, coses per l'estil... Doncs això, que no em vénen ganes de filosofar sobre la dignitat humana, què voleu que us diga. Ja tenia raó el sàtir Silè, ja... Per això hom parla de "la saviesa silènica"... Aquell sí que sabia...


Bon any, xe! Encara que siga amb humor negre!

1 comentari:

Jo mateix ha dit...

Em sembla que l'al·lusió a Silè ha quedat una mica críptica i potser pedant. Ho explicitaré: em referia a allò que conta Nietzsche en El naixement de la tragèdia ("Pròleg a Richard Wagner", 3): «Circula la vella llegenda segons la qual feia molt de temps que el rei Mides mirava de caçar al bosc Silè, l’acompanyant de Dionís, sense haver-lo capturat. Quan finalment va caure en les seues mans, el rei li preguntà què és el millor de tot per a l’ésser humà, el més preferible de tot. El dèmon es quedà ert i callat; fins que el rei l’hi va obligar i, finalment, amb una estentòria riotada esclatà a dir: “Miserable criatura d’un dia, fill de la casualitat i de la fatiga, per què m’obligues a dir-te allò que més que cap altra cosa t’ajudaria no sentir? El millor per a tu t’és completament inassolible: no haver nascut, no ser, no ser res. La segona millor cosa per a tu, però — és morir aviat.»