divendres, 21 de desembre del 2007

(Des)educació, (ir)responsabilitat, democràcia i protecció

Bé, assumida ja la fatalitat d'aquest bloc com a expedient masturbatori, apuntaré (en benefici dels hipotètics visitants i lectors) que he vist un vídeo que m'ha semblat interessantíssim. No sols per a pares, sinó en general. Un jutge de menors de Granada exposa, amb paraules "de plata" (és a dir, de manera molt col·loquial, potser massa) quins són els problemes que ell veu en l'educació actual dels infants i dels joves. Malgrat el to una mica demagògic de la seua intervenció, diu coses molt dignes de debat. Especialment una: potser com que tenim un complex de democràcia inexperta no sabem distingir entre un "no" de protecció i un "no" autoritari. És un vídeo llarg (uns 20 minuts), però molt recomanable:
http://blogs.periodistadigital.com/electroduende.php/2007/09/19/emiliocalatayud_menores8794

6 comentaris:

Unknown ha dit...

Primer de tot dir-te que sóc una fidel lectora del bloc, potser que la resta també encara que no hi intervinguen.
I segon, opinar que, efectivament, el jutge diu coses molt interessants per a llargues discusions. Jo només vull afegir una obviedad, però que cada dia constate. M'explique. Educar és molt difícil: saber quan s'ha de ser autoritari (i això implica enfrontar-se, que no és fàcil), quan és millor cedir, posar normes, preocupar-se... però hi ha una cosa molt molt important i que crec que el jutge no ha dit, i és: OCUPAR-SE. Jo no vull parlar de psicologies i pedagogies (que no dic que no ajuden)sinó d'una cosa tan simple com la dedicació de temps als fills. Perquè per a educar es necessita molt de temps, estar a casa quan arriben del col·legi, corregir en el moment oportú, parlar, ajudar-los a fer els deures tots els dies, ajudar-los a estudiar, vigilar que no es passen el vespre amb l'ordinador...coses petites que ningú farà sinó ho fan els pares... Exemplum habeo: si el meu home o jo no ens posàrem tots els dies a fer els deures amb el nostre fill (10 anys), aquest, sens dubte seria un fracàs escolar. I crec que, malauradament, en molts molts casos no es dedica temps a tot això tan important. Que la societat ha canviat, que les famílies també, que els pares han de treballar... molt bé, d'acord. No osbstant, dic jo, que abans de decidir-se a tenir un fill s'haurien de plantejar si poden assumir aquesta tarea, i quines coses estàn disposats a sacrificar, oi?

Exemplator ha dit...

La veritat és que d'una manera força col·loquial el jutge diu coses molt interessants.

Quant a l'afirmació que tu cites, crec que no li falta raó, però potser el problemes és més greu. Els uns -els que legislen o orienten el legislador- actuen amb una mala consciència neuròticamen marcada per la idea de fugir de l'autoritarisme. I combatent l'autoritarisme arriben a carregar-se l'autoritat, que és una altra cosa. Ara, els qui rebem la legislació, tampoc no solem fer res. I, el resultat de tot plegat és que, des de dalt, es genera un nou catecisme que pobre de nosaltres si ens el saltem! Com més va més es tendeix a pensar a força de màximes, d'idees estereotipades. És cert que el tòpic també ajuda a viure i que no podem viure sempre sota la pressió d'haver d'innovar constantment, però avui dia, si qüestiones o relativitzes certs tòpics sobre determinats temes -immigració, violència familiar, tolerància...- un hom pot ser estigmatitztat en un tres i no res.

En el cas de l'educació, acaben de "prohibir" l'ús "educatiu" de la violència moderada. I jo que sempre havia pensat que un bon calbot a temps podia ser una autèntica bomba pedagògica...! -en el benentès que no convé abusar d'aquestes mesures expeditives...-.

Jo diria que cada vegada més gent se sent incapaç d'educar. Potser ho és. Però no ho són, ai las!, de procrear. I no negaré que el tipus de societat que estem creant ajuda precisament a sentir-se desarmat davant el repte de l'educació. Si les forces te les furta el treball necessari per a pagar la hipoteca... doncs pleguem. Però és al que anem.

La cosa més neta i conseqüent seria un nus a la cua o equivalent dels pares que tenen infants com si qualsevol cosa i després en passen olímpicament. Com la cosa segueixi així, arribarà el dia que hauran d'introduir, arreu arreu i de manera inexcusable, cursets de formació per a pares... I allò ja serà l'Imperi Absolut dels Pedagogs -el dimoni nos en guard!-. Abans d'això, personalment,s eria partidari de l'avortament generalitzat preventiu...

Enric ha dit...

Per raons professionals òbvies, el tema em desperta un allau de reflexions i de preguntes. La qüestió és molt complexa, i sovint es presta a simplificacions irresponsables i malintencionades. Si haguera de resumir ràpidament la meua opinió al respecte, diria el següent: fa uns anys vaig llegir un llibre d´Alain Finkielkraut que es diu "La derrota del pensamiento", i en ell afirma que la nostra és una societat adolescent: és a dir, si els nostres adolescents són així, és perquè la nostra societat els ha creat. I com són/és? Consumista, d´un hedonisme barat, irresponsable, amb gens d´estima pel coneixement, la cultura, el civisme i/o la cosa pública.
En relació amb el que deia Josep sobre el perill de posar en qüestió tòpics, a banda de les virtuts de l´ús moderat del calbot, jo posaria un altre exemple: sovint, quan es parla dels problemes de l´educació, es fa referència com un dels factors causants el fenomen de la immigració. Doncs bé, he de dir que, en la meua experiència docent, els alumnes que m´han resultat més problemàtics i desagradables han sigut del terreny.
I per seguir desmuntant tòpics, ara vaig a ser políticament incorrecte: crec que l´educació és un dret de tots, no una obligació. Vull dir que no té trellat obligar per llei a estudiar a tot el món, perquè hi ha molts que o no volen o no aprofiten. Les coses com siguen, i ja està bé de tanta hipocresia i eufemisme. Una mesura en principi "progressista" com és allargar l´educació obligatòria fins als 16 anys ha fet molt, però molt de mal, causant l´efecte contrari del que es buscava: no ha fet augmentar, sinó descendir, el nivell dels alumnes, perquè els qui no volen fer res molesten als altres i al professor.
Està també molt bé el que diu el jutge dels equips professionals de psicòlegs, pedagogs, educadors socials... o com dimonis es diguen que treballen amb els alumnes més problemàtics als centres, però per tal que això siga possible fan falta recursos, i això significa que l´estat s´ha d´implicar en les coses que realment importen i no canviant lleis ara i adés.
Més sobre el paper de l´estat: tots els anys per aquestes dates Amnistia Internacional m´envia informació sobre videojocs que atempten contra els drets humans. Enguany han elaborat un informe on denuncien la facilitat extrema amb la qual els menors poden accedir a aquesta mena de jocs. Si l´estat fera més per controlar aquestes coses, ajudaria més a millorar l´educació. O pensem també en un altre tòpic, però que en aquest cas respon a una veritat com un temple: el paper dels mitjans de comunicació. Per què l´estat no regula segons quina programació que s´emet en un horari on els xiquets i adolescents estan a casa? Podria dir moltes més coses, però espere les intervencions dels amics del patio.

Unknown ha dit...

Si la causa de l'abandó fóra només per motiu de pagar l'hipoteca, encara es podria justificar i entendre certes coses. Però, no ens enganyem, no és aquest el principal motiu de que els xiquets estiguen hores i hores a una guarderia o amb els avis (en el millor dels casos) o sols a casa. Malauradament, també hi compten altres valors que es posen per damunt de l'atenció als fills. Coses com la realització personal al treball per damunt de res; voler guanyar més diners, per tant, dedicar més hores al treball (coses molt admissibles sempre que no passen per damunt d'altre); fins i tot, dixadesa general de les principals obligacions (com és aquesta) per avorriment, cansament...
I insistisc en el tema de l'educació en la família, perquè crec que és fonamental, perquè després també funcione l'escola. L'educació per a la ciudadania que està tan de moda, segurament necessaria avui dia, abans es feia en les cases. Els pares transmitien als fills tota classe de valors socials i morals. Ara, s'han d'encarregar altres d'aquesta tarea. Quina merda!

Unknown ha dit...

I fent referència al que acabe de llegir d'Enric, efectivament, vist l'informe Pisa que una altra volta és un desastre, haurien de dedicar més diners i recursos a l'educació pública: pedagogs, psicòlegs, etc. Però ja sabem tots el que han fet en canvi: subvencionar el baxillerat als centres concertats!!! Una vergonya segón jo ho veig...

Exemplator ha dit...

Només un parell de comentaris arran del que diu l'Enric... :

A) No és la primera vegada que em diuen que els alumnes del "terrer" són considerablement pitjors, més rebecs, més intractables.

B) Quant al tema educació-dret, crec que tens raó, encara que també crec que l'educació ha de ser obligada, però potser no fins a tan tard -això fou una jugada per eliminar presumptes aturats, entre altres coses-.

Encara recordo que una vegada algú em va dir que expulsar un xiquet de classe és privar-lo del seu dret a l'educació... I jo vaig pensar: Redéu, ¿i no privem gent del dret a la llibertat quan, amb el seu capteniment, afecten greument la llibertat, dignitat o integritat dels altres?

I au, ara me'n vaig a fer-me unes cervesetes no gens virtuals...!