divendres, 18 de gener de 2008

Apostasia o excomunicació?

Penetrator: MOLT BO, MOLT BO I MOLT BO, SÍ SENYOR!!!

I a més us faig la propaganda equivalent:
http://www.apostasia.es/
http://www.pepe-rodriguez.com/Cristianismo/Apostasia/Apostatar_formulario.htm Jo pense començar de manera imminent; si algú més s'apunta, que ho diga.
Magister Lullisticus Hereticus: Jo preferesc un altre mètode més bèstia: l'excomunicació. Que siga la santa mare església qui es prenga la molèstia d'esborrar-me dels seus registres. Podríem obrir una pàgina web "excomunicació.com" amb informació i assessorament sobre el procediment: quins pecats contra natura i contra l'Esperit Sant són els més greus, quan i com
cometre'ls, com informar-ne les autoritats eclesiàstiques perquè comencen els tràmits d'excomunicació, quines heretgies han fet i fan més mal a Roma i com revifar-les o incrementar-les, etc.
P.: Home, no em sembla malament, "acceptem totes les formes de lluita", però visto lo visto seria un mètode de dificultat infinita, perquè avui dia no t'excomuniquen ni encara que hages comès més crims que Pol Pot... I no està la cosa com per posar-los-ho fàcil...
M.L.H.: Disiento sutilmente. A vore: estic totalment d'acod amb tu que cometre els crims més infames de lesa humanitat no és raó, causa ni motiu suficient per a ser expulsat del si de la santa mare església. Ni passar-se les taules de la llei mosaica per l'entrecuix i trasnsgredir tots i cadascun dels deu preceptes de la llei de Déu de mil i una maneres, posant-li imaginació i tot. Ara bé: tu nega seriosament el filioque, escriu i fes un públic un text en què afirmes la inconsistència teològica de la conjunció copulativa quan de la processió de l'Esperit Sant es tracta, i digues que procedeix només del pare, i no del pare i del fill. I veuràs tota la congregació per a la doctrina de la fe esquinçant-se les vestedures. O entra en qualsevol altra subtilitat teològica (n'hi ha tantes on triar!), com ara el valor de la gràcia gratis data, i voràs: això els fa més mal que si et cagues en l'hòstia. Per això la proposta, que ja he comentat telefònicament amb l'Exemplator, es podria concretar en una pàgina web del tipus "www.pro-haeresis.lat" (és clar que en llatí, llengua que
cal reivindicar com a pagana, gentil, la llengua en què bramava de plaer Júpiter quan es tirava tota femella mortal o immortal, la llengua amb què Venus li la va mamar a Mart, etc.), i veure quina tipologia herètica ens quadra més per fotre canya. Que dels pecats de debó, fins i tot dels del piu, l'església, com nostre senyor, se'n riu; però no li toques la doctrina, que es posa nervioseta...
P.: Home, si fóra tan fàcil com dius, s'acabaria més ràpid que no denunciant el bisbat a l'Agència de Protecció de Dades. No ho descarte, però. A més, que una cosa i l'altra no tenen per què anar de manera independent, perquè de fet hi ha una connexió pragmàtica, semàntica i legal entre elles. Una relació causal, de fet: d'acord amb el cànon, tant l'apostasia com l'heretgia són motius suficients i necessaris d'excomunicació. Ara la qüestió és buscar la collonada doctrinària més estúpidament divertida (i n'hi ha unes quantes, entre elles les que tu esmentes) i muntar una filípica amb argumentació teològica acompanyada de requesta e urgent demanda de separació apostàtica acrostàtica hipostàtica gens flegmàtica i punt final. En qualsevol cas, que vagen acostumant-se que no volem que ens compten com a col·legues de la seua secta.
M.E.H.: Home, a Pinochet no l'excomunicaren, però a Leonardo Boff quasi quasi, i a Monsenyor Lefèvre li van pegar una patada al cul i el van fer fora de la santa mare església. Si en comptes de dedicar-se a qüestions doctrinàries i a posar en dubte el magisteri de la santa mare església s'haguera dedicat a fer de genocida, no l'hagueren excomunicat. Jo crec que sí que funciona...

7 comentaris:

Josep ha dit...

Sincerament, crec que les dues vies indicades no són excloents: es poden practicar simultàniament. Ara bé, la via de la tramitació de l'apostasia pot ser complicada i és una tramitació burrrrrocràtica més. L'altra via pot ser molt més interessant i fer-li molt més mal a l'església i, ací, el Magister té més raó que un sant! ;) I molt més mal li faria si la iniciativa fos secundada per capellans..., però clar, no és qüestió d'entrar ara en un seminari per a arribar a ser capellà i torpedinar l'església des de dins... Seria magnífic , però obligaria a un esforç que supera les meues capacitats.

Ara bé: Si fem una pàgina del tipus www.prohaeresiafavenda.org (podríem fins i tot comprar el domnini entre els tres), hauríem de comprometre'ns a omplir-la de continguts seriosos (les conyes són admissibles, però no haurien de ser-ne el centre). I això implica el seu temps... Crec que les iniciatives podrien ser:

-Descripció de les principals heretgies. No cal suggerir-ne una, Cascú que triï la que vulgui.

-Atac frontal i demolidor a les grans mentides de la fe cristiana (transsubstanciació, resurrecció, trinitarisme, etc.), amb textos propis i d'altres.

Amb això, avui dia, dubto molt que ens expiulsin de l'església (ull viu: suposo que, estant jo divorciat, ja dec estar excomunicat; encara que no ho sé, perquè com que el meu matrimoni era civil...: ah, aquestes subtileses...), però potser podem afavorir l'enrenou i obrir els ulls a molta gent perquè s'animin, d'una manera o altra, a ridiculitzar-la i a fugir d'aquesta banda d'energúmens. Al marge de tot això, no excloc tampoc declarar-me apòstata (he de reconèixer que em fa gràcia i tot, una mica d'il·lusió...).

Penetrator ha dit...

A veure: la primera qüestió és que, si parlem seriosament de nivells de dificultat o de possibilitat, perquè et facen fora per heretge (per raons teològiques) has de ser prèviament una veu pública i autoritzada (en raons teològiques). I això no es dóna (per exemple, en el meu cas). Segona: com dius, i amb molta raó, és molt difícil, pràcticament improbable i fins i tot impossible, que ens expulsen, perquè vista la decadència de la fe i de la participació pràctica en les coses de l'església, es passarien la vida fent mans i mànegues per argumentar que "aceptamos pulpo como animal de compañía"... Tercera: tot i que pot semblar complicat, si examineu acuradament les pàgines web que he publicitat veureu que el procés d'apostasia no és tan embolicat. En realitat es tracta de dues gestions (una davant el bisbat i la parròquia, i una altra --quan et responen negativament, que és el que solen fer-- davant l'Agència de Protecció de Dades). I, tot i que tenen recorreguda la recent sentència en contra, el consens estatal en el tema del tractament de les dades personals va clarament i fermament en contra seua. I, last but not least: ser heretge és conceptualment molt divertit, i m'apuntaria amb molt de gust a la iniciativa del Magister, sempre que tinguera un rerefons irònic. La veritat és que em negue rotundament a argumentar sobre tonteries palmàries (i més encara en els termes d'ells) quan el que em mou a enviar-los a la merda són raons més serioses que el filioque, la santíssima trinitat o l'encarnacíó de Jesús. Que tot això són collonades ja ho sabien Voltaire, Diderot i companyia. A mi, a més de la teofòbia (de totes les confessions, incloses les creences laiques), em mouen la història mateixa de l'església i la seua actuació en el món.
ieeee, no us penseu que m'he posat seriós: és que em negue a jugar el joc de prendre'm seriosament el discurs teològic... Si més no tal com l'entenen ells... Si vull quedar fora de l'església catòlica és perquè em fan fàstic, no perquè tinga un prurit de perfecció en la interpretació de les veritats revelades... he he he... qué risa maria luisa...

Exemplator ha dit...

Home, efectivament, com que no som ningú no tindríem cap eco. Això és cert. Però una pàgina seriosa podria fer-los molt de mal.Quan dic seriosa no dic "construïda amb arguments teològics". La ironia pot ser seriosa perfectament. Recuperar, citar, traduir, fragments de Voltaire i altres contra l'església, i criticar el discurs teològic des d'altres perspectives, és una tasca interessant. Fins i tot aportar anècdotes i episodis relacionats amb la història de l'església que faci veure el que de debò s'hi amaga, però amb to correctiu sinó respectuosament demolidor. Les sortides de to les podríem deixar per a la secció d'humor (que també hi podria existir). Ara, per a mi el problema és si tenim temps per a tota una cosa així. I, en això, sóc molt pessimist, malauradament.

Penetrator ha dit...

Hi estic d'acord. Em fa l'efecte que el Pepe Rodríguez, amb els seus coneixements i limitacions, ha fet això mateix en els seus llibres sobre el tema. Parle d'oïda, perquè només en conec els resums i índexs que té a la seua pàgina web. De tota manera, es tracta de dades i arguments que ja fa segles (literalment: segles) que circulen. Començant pel deliciós deïsme anticlerical del Dictionnaire, on l'Arouet desglossa de manera circumspecta i comprensiva les incoherències lògiques del Llibre.
Crec, però, que el que més mal els fa (i que es fotin!) és una declaració d'apostasia que, a més, es faça pública... Em cau la bava només d'imaginar el disgust...

Exemplator ha dit...

Potser... Si és que, la veritat, s'estan guanyant ser llançats de nou a les feres. Ben mirat, ells màrtirs i de cap al cel i nosaltres contents: tots satisfets!

Conyes a banda, l'eclosió de l'integrisme cristià, ¿fins a quin punt es deu haver sentit esperonat per l'integrisme musulmà? Compte: cadascú é responsable del que li peroca, no estic acusant els musulmans del nostre propi merder! El que em pregunto és si l'efervescència religiosa musulmana, tan tristament sorollosa, no ha servit de model, mutatis mutandis, perquè es despertés una bèstia que pensàvem que estava més o menys adormida. O fins i tot morta. Un poc com si els nostres integristes haguessin dit: "Ep, que nosaltres també tenim d'això! Què us penseu!".

Malgrat tot, en un país com el nostre, l'integrisme cristià, de moment, té poc a fer. Mouran gresca i faran aldarull, però la societat no està per seguri-los el joc. Almenys de moment. Algun partit polític intentarà, amb més o menys èxit, treure'n benefici, però la cosa tampoc no és tanb automàtica. Els sectors més integristes tampoc no veuen amb bons ulls el PP, partit que, al cap i a la fi, va mantenir l'avortament, el divorci, etc. Vull dir, que no tots els qui s'escridassen i acudeixen a espectacles pro-família són, precisament, votants del PP... Com de costum, el PSOE, tan acollonit com sempre, intenta no esglaiar els qui, d'altra banda, mai no els votaran i, per això, s'empassa allò de la llei de terminis... Se me'n fot. Jo tampoc no els votaré mai, però per altres motius...

Xe, què vols: el que fota a l'Església és bo per a la Humanitat!

Penetrator ha dit...

Tot indica que l'integrisme (el religiós és només una de les seues variants) és la situació més habitual de l'ésser humà des dels inicis de la història. Almenys si l'entenem com a tendència a considerar com a supremes i intocables les pròpies conviccions, dignes que les imposem de grat o per força al conjunt de la humanitat, més bones que la vida pròpia i aliena, "grupocèntricament" millors que totes les altres, mereixedores de mantenir-les incòlumes, etc. Com deia aquell, "and the Germans kill the Jews, and the Jews kill the Arabs, and the Arabs kill the hostages and pain is renewed"... No crec que els "renaixements" integristes es produesquen en el buit, sinó que entre aparició històrica i aparició històrica hi ha moments de ficció social "oberturista", com ara la gran mentida de la Transisión Aspanyola. És cert, la meua visió de la història i de la natura humana és completament pessimista.
No t'enganyes: el fatxerio pot jugar amb la baralla liberal si li interessa (divorci, etc.), però hi mana l'Opus (i cada vegada més, tal com evidencia el circ de decapitacions del sector moderat: Piqué, Gallardón...), i aquests sempre han estat integristes, quan els musulmans estaven en les ximbambes colonials... A banda que si els interessa poden donar un colp de mà involucionista, tal com ho demostra la història.
En fi, torne una vegada més a la "Genealogia del fanatisme" de Cioran... (que tampoc no era trigo limpio, ja ho sé... però que tenia raó en aquest punt... més que tot un santoral sencer!).

Alfons ha dit...

Hola,

M'ha interessat molt el text i la conversa en forma de comentaris. Jo vaig tenir la mala sort de neixer a Caracas (Veneçuela), i a lli em batejaren. Ara fara uns 13 anys vaig intentar apostatar: A l'arquebisbat de la meva ciutat em van informar que calia enviar una carta a la parroquia del bateig. Encara n'espero resposta. Be, despres de l'explicacio personal, sols volia comentar que estic basicament d'acord amb Penetrator. Pero que qualsevol jugada per fotre l'Esglesia i les seves paranoies es bona. Anims!