divendres, 25 de gener del 2008

Anècdota o categoria?

I és que ja ho deia Milosz, que la civilització és un vernís finíssim que a la més mínima salta i revela el que és la natura humana, miserable i repugnant. Mireu això:
Natura humana, desgraciat psicòpata o reflex de factors socials? Si em demaneu rigor, d'acord, deixe la hipòtesi pessimista de la natura humana i puc jugar amb les altres dues. Certament que s'ha de tenir una mentalitat molt peculiar per a fer una cosa així, però em sembla que la psicologia no diu res d'interessant ací, excepte banals fantasies taxonòmica embolcallades amb aparença de profunditat. M'incline més a acceptar la pregunta sobre quines són les condicions de possibilitat sociològiques en què té lloc una conducta com aquesta. Sens dubte, coses com el fet d'haver passat això amb un Audi, o que el subjecte en qüestió siga propietari de diversos vehicles més, ens aporten un perfil sociològic concret, lligat a una escala de valors, etcètera, i si voleu podeu estirar el raonament fins on vulgueu, i segur que és possible i que quedaria bé. Però continue tenint la sospita que en això hi ha alguna cosa més que l'anècdota o que el reflex mecànic de condicions socials. No ho sé.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Tema apassionant el que planteges, segurament insoluble, com tots els grans interrogants filosòfics: es podrien aportar exemples tant a favor de la hipòtesi de la malignitat de la natura humana com a favor de la importància dels factors socials. En tot cas, jo m´incline per la hipòtesi dels factors socials, per dos raons:
1) Hi ha una correspondència molt contundent entre la manera de ser del conductor i la de la nostra societat: aquest miserable vindria a fer el paper d´un espill on podem contemplar cap a on condueix el tipus de societat on vivim. Que el seu siga un cas extrem no significa que no manifeste tendències ben reals i habituals.
2) En la notícia es fa referència al suport que han rebut els pares a través d´internet: que hi haja tanta gent (entre la qual ens trobem nosaltres, que estem comentant el cas) que considere que açò és moralment escandalós mostraria que no tot és tan negre.
En tot cas, el que acabe de dir no significa que jo tinga una visió massa positiva de la nostra espècie.

Anònim ha dit...

Pues yo creo que uno de vosotros se queda corto, y el otro escurre el bulto. La concepción catastrofista de la naturaleza humana ("to er mundo es malo") pasa por alto la existencia de gestos de grandeza altruista en el mundo, es cierto. Pero estos son como la lluvia en el desierto: claro que existe, pero no es lo que define al desierto. Además, faltaría aplicar la cláusula "ceteris paribus" a los que muestran su solidaridad por internet, a ver qué harían, no si fueran ellos mismos en esta situación, sino si se fuesen el conductor este. Y, en fin, cabe preguntarse si no va a resultar que se da una sospechosa convergencia entre "hacia donde lleva la sociedad en la que vivimos" y un elemento muy profundo de la naturaleza humana, por muy misterioso y metafísico que resulte este concepto. Y es que hablar de factores sociales queda muy bien en este contexto, es muy "científico" y tal, pero también es una manera de lavarse las manos respecto a un problema en el que están más implicadas las cuestiones de "visión del mundo" que los argumentos castraditos y ordenados de los científicos sociales. Y claro, no vamos a demostrar las "visiones del mundo" a base procesar fríamente una cierta cantidad de datos empíricos... La verdad es que la calificación de "miserable y repugnante" es un acierto.
Perdonad que me haya enrollado. Me gusta mucho vuestro blog.

Unknown ha dit...

Sí, sens dubte apasassionat. Haveu llegit "El señor de las moscas" de William Golding? És un llibre molt interessant, i molt dur que planteja una visió molt pessimista de la condició humana. Podríem dir que en la línea d'Orwell. Contrariament al pensament de Rousseau: l'home és bo per natura i és la societat la qual ho perverteix; Golding adopta la proposta contraria: l'home és dolent per natura i és la societat i les lleis les quals ho prtegeixen de si mateix.
En fi, que efectivamente és tracta d'un antic debat i no trobarem veritats absolutes.
A pesar d'això jo crec que en una situació determinada som capaços de fer moltes coses que mai hauríem imaginat. Però clar, em referisc a situacións límits. Per exemple, (un exemple "tonto" però on es veu clar el que vull dir)jo sempre dic que a mi si alguna vegada m'amenacen amb alguna classe de tortura per a traure'm cap secret o signar qualsevol cosa, confesaria a la més mínima. És triste, però és així. No obstant això, crec que no sóc mala persona en la meua vida real.
Ara el cas del qual estem parlant és molt menys comprensible perquè denota una manca absoluta de valors morals que em sembla alarmant. Anem tots cap això? Jo necessite pensar que no, que molt de nosaltres som incapaços de fer una cosa així (com tantes altres). Sóc idealista? Potser. Però, vull seguir essent-ho.

Anònim ha dit...

Collons, Candido, a banda de donar-te la benvinguda al bloc, que dur que ets! Reconec que els teus arguments són poderosos, però que alhora he de deixar un marge a la possibilitat que no tot siga tan radicalment negre, per raons estrictament pragmàtiques i vitals.
Isabel, tinc el llibre de Golding com a regal d'aniversari que em va fer el meu germà fa... no ho sé, potser vint anys o així... i encara no l'he llegit. M'has obert la gana! D'altra banda, el punt de vista que descrius és antic del copó, i el seu precedent més il·lustre diuen que és el senyor Hobbes. Jo el vaig llegir i estudiar per al doctorat, i em sembla que és una versió poc matisada i molt mitològica del punt de vista del nostre neocontertulià Candido.
En fi, el fet que s'haja considerat escandalosa la notícia del conductor es pot interpretar de dues maneres. Una, que la major part de la gent no és com el filldeputa aquell (i que em perdonen les senyores que es dediquen al negoci sensual, que em semblen respectabilíssimes). L'altra, que és molt fàcil escandalitzar-se quan ets espectador i ho veus tot des de la barrera. Bé, no hi insistiré massa en aquesta dualitat, que ja s'ha apuntat abans.

Anònim ha dit...

Molt probablement és impossible saber com és l'home "per natura". Què vol dir això: "per natura". Si l'home és un animal social i és la societat qui el fa dolent, aleshores és dolent per naturalesa... I l'home, aïllat del context, no és res. I, com que està aïullat, no pot fer mal a ningú..., òbviament.

És innegable que l'home pot fer també grans gestos -grans gestes-. Milosz ho sabia perfectament, Guillem. Ara, el meu pessimisme m'indueix a pensar que millor no posar mai l'ésser humà entre l'espasa i la paret, perquè llavors te'n pots esperar mai qualsevol cosa: alguna de bona, però més de dolentes -crec jo-. En el fons, si crec que cal esforçar-se per un món millor és per la profunda malfiança que em fa pensar que, si la caguem, les conseqüències poden ser terribles. La desconfiança, més o menys moderada i controlada, pot ser un bon camí... Sí, en certa manera és com viure amb el sentiment d'amenaça perpètua... En fi...

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb tu, Yusuf. Només hi afegiria unes matisacions (no pas correccions) al que tu dius:
Primera: hauríem de posar-nos d'acord sobre què vol dir "animal social". L'inevitable gregarisme humà necessari per a la satisfacció de les necessitats individuals ("animal social") és una categoria diferent de la de "natura" en el sintagma "natura humana" ("característiques de comportament pròpies de la majoria dels humans en última instància").
Segona: aixo que "és la societat qui el fa dolent" depèn del cas individual i de la societat. El debat (insoluble, com diu l'Enric)és precisament sobre si hi ha tendències humanes generals independentment de societats i moments històrics. Cadascú pot opinar el que vulga sobre això, però en tot cas la influència ambiental és tan indubtable i evident com l'existència de peculiaritats individuals i de tendències (aparentment) universals.
Tercera: "l'home, aïllat del context, no és res". Home, no exagerem, és precisament un home aïllat del context... Bromes a banda, la qüestió que es debat no és "com és l'home fora de context", sinó si hi ha un fons profund de ressorts i reaccions que travessen més o menys els contextos.
I quarta: la idea de "natura humana" no es refereix (o no sols, ni tan sols majoritàriament) al que fa la persona quan la situem en un cas extrem, "entre l'espasa i la paret". Es refereix al conjunt, incloent-hi cadascuna de les petites reaccions, hàbits i actes aparentment intranscendents de la vida quotidiana.
Si en alguna cosa he de discrepar, diria que en tot cas desconfiaria de la desconfiança que tu esmentes... Vull dir, que crec que tens raó, però al mateix temps és una desconfiança em sembla digna de desconfiança... Em remet una mica a l'entrevista amb Sztompka del Patio Virtual, que també dóna material per a una llarga conversa...

Anònim ha dit...

Propose donar-li un gir pragmàtic a la qüestió: en lloc de preguntar-se, en termes essencialistes, si l´ésser humà és bo o és dolent per natura, tal volta fóra més interessant reflexionar sobre les possibles conseqüències polítiques negatives d´una postura o de l´altra. Per una banda, la concepció pessimista pot servir fàcilment de coartada per a justificar qualsevol mena d´autoritarisme: Guillem ha citat el cas de Hobbes, però es podria pensar també en l´apologia del botxí que fa Joseph de Maistre, per a qui aquesta sinistra figura representaria el fonament indispensable de tot ordre social (i no oblidem que, per a Isaiah Berlin, de Maistre és un precedent del feixisme). De l´altra, confiar cegament en la possibilitat de millorar l´ésser humà mitjançant un canvi radical de les condicions socials ens pot conduir a buscar paradisos terrenals que al final s´assemblen més a un infern que a altra cosa: sovint darrere el revolucionari progressista i benintencionat s´amaga la guillotina o el Gulag.
Aquestes dues possibilitats que, partint de visions teòriques diferents aboquen a pràctiques semblants, són extremes, ho sé, però cal tenir-les presents.

Anònim ha dit...

La crossa lingüística del sintagma "per natura", que tanta irritació ens causa, és només un recurs estereotípic. Personalment no li done un sentit essencialista (filosòfic) sinó estadístic (sociològic): la presència d'unes regularitats predominants en la conducta humana al llarg del temps. És curiós i interessant com el tema de la discussió va fent aflorar les nostres dèries personals, i a mi això em sembla excel·lent.
Una visió en la qual els "pessimistes a ultrança" i els "optimistes metafísics" són els "culpables intel·lectuals" (com s'estila dir ara) dels dos (dos?) tipus històrics de totalitarisme em sembla una teoria històricament idealista, impossible de pair. És com si en el fons el(s) totalitarisme(s) fóra (foren) fruit d'idees i no de relacions, accions, interessos i lluites. Estic estirant indegudament els teus comentaris, Enric, ja ho sé, però ho faig perquè es veja millor la meua posició. La "coartada", quan hi és, i suposat que hi siga, és justament el més epidèrmic i anecdòtic del fenomen totalitari. "Juanito ha fet tal cosa i si li preguntes diu que és perquè tal i tal". Home, això és acceptar l'explicació de l'interessat com a explicació a seques, i pot ser gat per llebre.
A més, el sil·logisme és fal·laç: "A és pessimista. B és pessimista. B és un precedent del feixisme. Per tant, A dóna suport a la coartada del feixisme". Ací hi ha almenys quatre salts lògics a l'abisme, injustificats i injustificables. És una caricatura d'una reflexió que subscric però que em sembla que no era el meu tema, sinó un altre de molt més gros que s'ha d'analitzar des de moltes altres perspectives, crec.
Per cert (i això dóna per a una altra discussió, inacabable), no m'agrada veure el totalitarisme com un unicum en la història, quan probablement és una variant hiperindustrial de formes de domini que han existit (i potser existiran) sempre, es diguen tirania, imperi, absolutisme, despotisme, dictadura, etcètera. I la repetició històrica d'aquesta estructura de poder en què preval la força i l'engany (vis et fraus, si és que és més vell que anar a peu!), o la destrucció física de l'adversari i la dominació mental de tota la resta, és una regularitat sociològica bastant suggeridora també.
Ah, i pel que fa a les conseqüències polítiques, jo estic d'acord amb el Yusuf en la pràctica d'un pessimisme de moderada desconfiança, cosa que no implica que, a un altre nivell, puga veure les coses d'una altra manera. A banda que he de dir que conec optimistes incurables i pessimistes radicals (més que jo!)que, en la seua vida "política", tenen una influència estrictament equivalent en termes de conseqüències, és a dir: zero, en el pitjor dels casos, o ínfima però positiva, en el millor dels casos. La línia de pensar en les conseqüències polítiques de cadascuna d'aquestes posicions és interessants, però convé no exagerar: no parlem ni de l'optimisme (???) de Lenin ni del pessimisme (???) de Mein Kampf, sinó de persones com nosaltres.

Anònim ha dit...

Estic d´acord amb el que dius, Guillem, incloent la teua afirmació segons la qual estires els meus comentaris. En cap cas volia establir una relació mecànica i unívoca entre determinades creences i determinades pràctiques: reconec que he estat durant un temps víctima d´un prejudici teòric (deformació professional de filòsofs?) segons el qual calia buscar darrere el fenomen totalitari la ideologia que li donava peu. Ja no subscric aquest punt de vista, i pense, amb tu, que la coartada teòrica és secundària.
Jo simplement apuntava a unes conseqüències no úniques, certament, però sí possibles, de defensar determinades postures teòriques de manera radical. Perquè alguna relacio hi ha entre el que la gent creu i el que la gent fa, no? (encara que no siga l´únic factor explicatiu de la conducta humana, i encara que entre la creença i la pràctica hi haja molts punts d´unió possibles).

Anònim ha dit...

M'agrada molt aquest treball constant, intervenció rere intervenció, d'anar polint i refinant les qüestions. A mi em fa anar modificant els meus punts de vista, no sé a vosaltres. Se sotmeten a una cura de perspectivisme, tu, i això va bé.
Qüestions personals a banda, Enric, permet-me una sola matisació a la baixa d'una de les teues darreres frases (la resta crec que és terreny comú). Dius: "alguna relació hi ha entre el que la gent creu i el que la gent fa, no?". No siguem ingenus. Hi ha una relació, o moltes relacions possibles, però no necessàriament de causa / efecte, per exemple. Entrem en qüestions de teoria de l'acció. Perquè aquesta "relació entre el que la gent creu i el que la gent fa" siga com la que tu em presentes més amunt, s'ha de donar una condició de possibilitat: la coherència. I no sé jo si el ser humà té alguna característica universal, però la coherència no és una d'elles. (Per sort, de vegades; per desgràcia, en molts casos).