dissabte, 6 d’agost de 2016

Repetició i sentit

La primera vegada que vaig llegir El País Valenciano de Fuster em va resultar curiós aquest passatge: «El viajero se arriesga a ser cruel en su admiración. Recuerdo que, una de las veces que estuve en Catí, una vecina contestó con malhumor a las alabanzas que un amigo hizo de su caserón inhóspito: “Si vostè hagués de fer-se una casa, no se la faria aixina...”» La senyora, evidentment, es queixava de les incomoditats quotidianes de viure en un edifici com aquell. Però també insinuava, potser sense saber-ho, una altra cosa: la bellesa deixa de ser-ho no sols per les prosaiques inconveniències pràctiques, sinó també per la nostra familiaritat diària amb ella. I això desbarata l’aura que porta associada de manera intrínseca.

Segons una certa llegenda, la gent que viu a prop de les cascades del Niàgara ha arribat al punt de no sentir-ne el soroll. Siga el que siga aquest no sentir, assenyala un fet ben conegut de la vida diària: quan les coses formen part del teu entorn de manera permanent, a la fi deixes de percebre’n la unicitat, perden sentit fort i es converteixen en pressupòsit. La repetició constant sembla ser la clau d’aquest fenomen. Hi ha un cert consens que tot allò que esdevé quotidià, pel fet de deixar de ser especial, s’acompanya d’una certa sensació de pèrdua i de frustració. En el capítol 8 de La immortalitat, Kundera parla d’Agnès, un personatge que per poder aguantar la Desena simfonia de Mahler com a música d’acompanyament durant el funeral de son pare desactiva aquella música escoltant-la moltes vegades. «[...] quan escoltava el disc per tretzena vegada, no se sentia més commoguda que si escoltés l’himne nacional del Paraguai», diu el novel·lista, amb tota la mala llet. És com si la repetició creara els anticossos contra la sensibilitat, com si li posara anestèsia local.

Això em recorda l’hostilitat amb què Sergiu Celibidache, el grandíssim director d’orquestra romanès, es mirava les repeticions en les partitures. Una simfonia de l’època clàssica, per exemple, sol tenir una repetició després de l’exposició del primer moviment (i en altres punts de l’estructura també). Celibidache se les saltava totes, com molts dels seus col·legues. Però ell, un dels músics més intel·lectuals del segle XX, havia d’explicar-ho, i ho feia de dues maneres, la boutade i el raonament filosòfic. En pla provocador, deia més o menys que «després de l’exposició l’oient ja coneix suficientment els temes, no cal que li’ls repetim»; quan es posava seriós, deia que les repeticions no tenien sentit perquè «només puc experimentar una vegada l’oposició [de temes?], la segona vegada ja és tot conegut». Repetir seria trencar aquesta sorpresa inicial, i res del que es repetira no tindria cap funció ja. El que es diu i es fa és únic, irrepetible, com allò del riu d’Heràclit.

Potser sí que és cert que l’hàbit (és a dir: la repetició, la quotidianitat) esmussa les coses i fa que siguen com en aquella imatge de les monedes que van perdent l’efígie a mesura que són objecte d’ús repetit. Aquesta metàfora —que Harald Weinrich va estudiar en Münze und Wort i que Nietzsche va emprar de manera inoblidable en un bellíssim text juvenil— resumeix millor que cap altra la nostra relació amb l’habitual. Tal com deia l’autor de L’anticrist, «[...] les veritats són il·lusions de les quals hom ha oblidat que ho són, metàfores que han esdevingut desgastades i sense força sensible, monedes que han perdut la imatge i que ara ja no considerem com a monedes sinó com a metall» (trad. de Joan B. Llinares). Les veritats són això, i les experiències també. O no?

El meu amic V. C., que durant un any va viure a Segòvia i veia l’aqüeducte tots els dies, mai no el va convertir en una imatge rutinària i plana. Sempre el va impressionar, i encara ara en parla amb entusiasme. Jo mateix vaig viure cinc anys a Cracòvia, i sempre em va semblar igual de bella, fins i tot quan l’odiava. No vaig desproveir-la de la possibilitat de fascinar-me. Potser la desfascinació de la repetició depenga directament de la manera com ens hi enfrontem. Això no deixa de ser curiós, perquè un dels trets essencials del ritual cíclic consisteix precisament a repetir unes accions que, precisament per la repetició mateixa a intervals preestablerts, donen sentit al fluid del temps. Ja ho explicava Eliade ben clarament, crec que en El mite de l’etern retorn. Però els cicles fan intel·ligible el fluir del temps, no pas les accions cícliques mateixes. Qui celebra els aniversaris (del que siga: natalicis o fets dignes de memòria) col·loca fites en el transcurs del temps, però les celebracions mateixes poden convertir-se en rutina cega —i tot sovint ho fan.

La repetició, l’hàbit, la rutina i les nocions que se’n deriven són essencialment ambigües. Quan blasmem la rutina, oblidem que en moltes teràpies de resiliència psicològica s’empra la rutina com a element d’estructuració del temps. I, d’altra banda, quants exemples podríem aportar que desmenteixen el que explica Kundera en La immortalitat? Hi ha obres d’art que he consumit centenars de vegades, potser més, i em continuen fent vibrar com la primera vegada, en ocasions fins i tot més. Potser tot depèn de la persona i de l’objecte de l’hàbit. Si la repetició deixa sense càrrega emocional alguna cosa potser és perquè, en si, a partir d’algun moment aquesta cosa estava condemnada a deixar de tenir res a dir-nos. Si això fóra cert, significaria que el potencial de sentit de cada cosa varia segons del que es tracte i segons com siguem nosaltres mateixos. Allò que ha deixat d’entusiasmar-nos, en realitat, ja hauria exhaurit la seua capacitat d’entusiasmar-nos, com si fóra una bateria que ja no produeix corrent ni en pot produir més (i, en això, la nostra capacitat d’autoengany és quasi il·limitada). En canvi, sembla que hi ha coses que, per elles mateixes i per la nostra relació amb elles, diríem que estan destinades a perdurar quasi intactes malgrat la repetició. Qui no ha sentit un entusiasme passatger per un determinat tipus de música que, després d’un cert temps, ha abandonat per tediosa i ha tornat a la que realment necessitava? A més, nosaltres mateixos, subjectes, som éssers capritxosos i volubles que canviem —i tenim dret a canviar— els nostres afectes i les nostres inclinacions a mesura que acumulem experiències noves. Si un ritual quotidià immemorial t’avorreix de sobte, no t’ho pensaràs més i el canviaràs per un altre. Aquell ha perdut el sentit per a tu. I és que el sentit circula en un món darwinià: allò que té més sentit, o més potencial de sentit, desplaça el que en té menys o l’ha perdut. El que és més significatiu devora, o destrueix, el que ha perdut el seu potencial. Quan tenia quinze anys vaig descobrir la Novena simfonia de Mahler, i de sobte m’hi va lligar una relació d’amour fou que va desplaçar altres obres a segon o tercer pla, i així ha sigut fins ara mateix, després d’haver-la escoltat potser milers de vegades, com si la seua capacitat de seduir-me i de dir-me coses rellevants fóra pràcticament infinita.

Com en tot, el millor és no simplificar i analitzar cada cas en tots els seus matisos. La relació entre la repetició (l’hàbit, la rutina) i el sentit no és unívoca ni va sempre a parar al mateix lloc. Perquè hi ha l’objecte de repetició, però també la persona que l’experimenta i la relació que es manté entre ambdós pols. I sí, és cert que la repetició tendeix a buidar de sentit i a matar l’aura, però no és un fenomen tan mecànic com solen presentar-nos-el l’estereotip i la saviesa popular.