dimecres, 28 de novembre del 2012

Totalitarisme trivial?




L’eslovè Slavoj Žižek (Ljubljana, 21 de març del 1949), filòsof, psicoanalista lacanià, leninista pop i cinèfil sagaç, ha esdevingut des de fa uns anys un dels intel·lectuals més influents i populars de la teoria social contemporània. En l’obra que avui comentem ―Did Somebody Say Totalitarianism? Londres: Verso, 2001. Trad. cast.: ¿Quién dijo totalitarismo? València: Pre-Textos, 2002― es proposa combatre la noció demoliberal de totalitarisme, ja que, segons ell, es tracta d’un constructe teòric de signe obertament «ideològic», en tant que recurs per defensar a tota ultrança l’statu quo, dinamitant alhora la possibilitat de qualsevol compromís radical amb el projecte alternatiu d’una societat millor. «El “totalitarisme”» ―escriu a la p. 17― «és així elevat al nivell de la confusió ontològica. És concebut como una mena de paralogisme kantià de la raó política pura, una “il·lusió transcendental” inevitable que intervé quan un ordre polític positiu és identificat directament, en un curt circuit il·legítim, com la impossible alteritat de la justícia. Qualsevol posició que no confirmi el mantra de la contingència/desplaçament/finitud és rebutjat com potencialment “totalitària”».

La defensa que fa al llarg del llibre d’aquesta tesi jo la qualificaria, si més no, d’interessant i plena d’amenitat, encara que el seu discurs es sovint més enginyós que profund, i molt més dispers que no articulat i coherent. Žižek és un argumentador brillant i sagaç, però el seu estil de pensament és molt rapsòdic i destaca sobretot en les digressions puntuals a propòsit de llibres o pel·lícules, gairebé sempre excel·lents, però no se’n surt del tot a l’hora de dotar de coherència una obra els capítols de la qual semblen haver estat concebuts de forma independent i reunits després en volum per una mera exigència editorial, de manera que l’interès de cada part per si sola sembla superior al del conjunt. No espereu, per tant, una crítica exhaustiva del llibre, tasca que ultrapassa àmpliament l’ambició d’aquest comentari, sinó una sèrie de flaixos susceptibles d’il·luminar-ne alguns aspectes essencials.

És el que ocorre amb el primer capítol («El mite i les seves vicissituds»), on la confrontació de Hamlet versus Èdip dóna peu a una reflexió sobre el mite i la forma en què el modernisme i el postmodernisme s’hi posicionen. D’acord amb la seva tesi, en oposició als representants de la Teoria Crítica, la modernitat vindria a representar la derrota de la Il·lustració a través del seu mateix èxit aclaparador. Així, en el seu clímax, la dialèctica de la Il·lustració, acabaria generant en el marc de l’actual societat postindustrial convulsa i desarrelada el seu propi mite, que no és altre que el postmodernisme, entès com la manipulació desacralitzada dels grans motius mítics, rebaixats a la categoria de simples fragments de la vida quotidiana. En un altre apartat del mateix capítol, continuant amb la seva anàlisi del mite, du a terme una suggestiva interpretació de la figura de Crist com a Déu ready-made, capaç d’un sacrifici radical i gratuït, que redimeix la humanitat mitjançant la demostració que és possible trencar en el nivell ètic el cercle viciós de la culpa i l’expiació i el pecat pot ser cancel·lat retroactivament, obrint la porta així a la possibilitat d’un nou començament, tal com apareixerà argumentat en capítols posteriors.

El segon capítol del llibre, «Hitler com a ironista», s’introdueix de ple en el moll de l’os de l’assumpte, en abordar la Xoà com a expressió suprema de l’horror totalitari. Un cop més, el punt de vista de l’autor destaca per la seva heterodòxia ―al capdavall, què és Žižek, sinó un professional de l’heterodòxia?―, ja que si bé en un primer moment sembla adherir-se a la tesi de la impossibilitat d’explicar-la, derivada «de l’abisme del propi acte; de la decisió lliure en tota la seva monstruositat», acte seguit, descobreix en aquesta estratègia un intent cínic de despolititzar-la, elevant-la a la categoria ontològica del mal sublim i inefable, gràcies al qual es reforça, en primer lloc, l’estratègia postmoderna de despolitització de les relacions jeràrquiques. En segon lloc, permet la trivialització de formes de violència política del les quals són responsables les democràcies occidentals (el conflicte entre àrabs i israelians com a rerefons tàcit); i, finalment, és instrumentalitzat per desqualificar la imaginació política radical, amb l’excusa que la massacre en constitueix un corol·lari inevitable. La confirmació indirecta de l’estatus de sublimitat assolit per la Xoà la trobem, afirma Žižek, en la seva transformació al llarg dels últims anys en objecte de comèdia cinematogràfica i en la figura deshumanitzada del «musulmà», que encarna emblemàticament el grau zero on l’oposició entre la tragèdia i la comèdia, el sublim i el ridícul, es neutralitzen.

Precisament, al capítol següent, «Quan el Partit se suïcida», s’encarrega de posar en evidència la diferència radical existent entre els procediments totalitaris del nazisme i l’estalinisme: mentre que el primer transforma el musulmà en una criatura vegetativa per mitjà del terror físic, el segon requereix de la participació activa de la víctima en el seu propi procés de degradació, tal com es pot comprovar llegint els interrogatoris del Processos de Moscou ―cf. Pierre Broué, Les procés de Moscou. París: René Julliard, 1964. Trad. cast.: Los procesos de Moscú. Barcelona: Anagrama, 1969―, que Arthur Koestler (Darkness at Noon, 1940) i George Orwell (1984, 1949) van estrafer amb notòria eficàcia literària i de denúncia a les seves grans novel·les. La tesi de l’autor al llarg d’aquestes pàgines, probablement entre les més brillants i polèmiques de l’obra, postula que la gran diferència existent entre el totalitarisme nacional- socialista i l’estalinisme radica en el fet que, enfront del cinisme declarat d’aquell (opinió que caldria segurament matisar), «[u]n creient “sincer” en la ideologia socialista oficial era potencialment molt més perillós que el cínic: estava sempre a un pas de la dissidència» (p. 110). Aquesta disparitat vindria motivada perquè la barbàrie estalinista mai no va poder esborrar del tot les empremtes del seu origen revolucionari, que hi actuava com una mena d’imperatiu que impulsava el nou ordre postrevolucionari a reintroduir la seva traïció a la revolució en la seva pròpia lògica, procedint a una sèrie de purgues interminables de la nomenklatura, en tant que encarnació per antonomàsia de la perversió dels objectius revolucionaris. 

Uns objectius, que, com remarca Žižek en una finta argumental digna d’un mestre ―les pàgines dedicades a l’antagonisme complementari observable entre el socialisme interpassiu de l’esquerra acadèmica occidental i la ingenuïtat democràtica dels dissidents dels països del bloc soviètic són d’una enorme (i per moments incòmoda) lucidesa―, van ser millor preservats, paradoxalment, pels opositors al comunisme, com ara Václav Havel al seu magnífic Moc bezmocných (Londres: Palach 1979. Trad. castellana: El poder de los sin poder. Madrid: Encuentro 1990), un llibre al qual ja es va referir K. en aquest blog, en un comentari de l’1 de juliol del 2011. Precisament, les tesis de Havel constitueixen el punt de partida del plantejament žižekià de l’acte ètic com a quinta essència de l’acte autènticament revolucionari, en la mesura en què s’ubica més enllà del principi de realitat, capgirant les coordenades del que s’entén com a tal. En d’altres mots: es tracta d’un acte que fa possible l’impossible i canvia la definició mateixa del bé. L’objectiu últim de tot plegat consisteix a dotar d’una renovada legitimació l’eventualitat d’impugnar l’statu quo que en forma de capitalisme global s’autoproclama dia sí dia també com l’estadi terminal de la història. Curiosament ―i aquesta mena de piruetes són molt típiques del filòsof eslovè― el procediment elegit per dur a terme aquesta operació passa per l’apropiació a càrrec de la teoria revolucionària de l’arsenal intel·lectual que van forjar els opositors al comunisme. 

En l’última part del llibre, al meu entendre la menys interessant, carrega contra una de les seves bèsties negres particulars: els estudis culturals, en tant que encarnació de la tolerància repressora que caracteritza el capitalisme. No entraré ara en aquesta qüestió, que el mateix Žižek ha abordat de manera més lúcida en altres llocs, com ara En defensa de la intolerancia (Madrid: Sequitur, 2009). Deixant de banda el major o menor pes dels arguments, els atacs a penes aconsegueixen ocultar el seu interès com a marxista revolucionari per desbancar uns pressupòsits teòrics que a hores d’ara suposen una seriosa competència en el terreny acadèmic i de l’activisme social.

A tall de conclusió només afegiré que, tot i que el llibre en general no decep, no estem tampoc al davant d’una de les obres fonamentals de l’autor, que (com sempre) té moments brillants i fins i tot enlluernadors, però que, com ja he apuntat al començament d’aquest comentari, no hi aconsegueix integrar les seves aproximacions al fenomen del totalitarisme en un discurs plenament coherent. Més encara: en molts moments la seva propensió a epater (sovint infantilment) el lector corre el perill de trivialitzar en excés l’assumpte que té entre mans, llançant per la finestra el nen de la lucidesa amb l’aigua bruta de l’excés d’enginy.

13 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Como yo sigo, por diversas razones, "a régimen" en lo que las lecturas del club respecta ("un mes sí, un mes no", regla que romperé durante este curso a partir de abril), no he leído el libro de Zizek. Aparte de lo de "mes sí, mes no", en mi decisión ha pesado el ser traductor de algunas de sus obras, las únicas, por otra parte, que he leído de él. Tu juicio sobre el autor me parece muy atinado. Muchas cosas que comentas del capítulo titulado "Cuando el partido se suicida" aparecen (no sé si ya o de nuevo) en uno de los libros que he traducido de él, "En defensa de las causas perdidas". Es más, nada me extrañaría que Zizek reprodujera literalmente párrafos de un texto en el otro, técnica que emplea asiduamente (¿por haber encontrado formulaciones ideales o por "necesidades del circuito" de las "philosophical rock stars"?). Ciertamente, creo que la mayor fortaleza de Zizek como pensador tiene que ver con su carácter "disolvente", más que "constructivo". Quiero pensar que su huida, por así decirlo, del "pensamiento sistemático" es un signo de los tiempos asumido a conciencia. En todo caso, a mí las últimas frases de "En defensa de las causas perdidas" me pusieron los pelos de punta, pero, por otro lado, cada vez me pregunto más seriamente si, de verdad, no estamos en un punto en el que lo único que podrían cambiar las cosas (o no) sería una revolución, idea que choca absolutamente con el pavor que me inspiran consignas como las de "repetir a Lenin" o aplicar el beckettiano "try agian, fall again, fall better" al terreno de lo revolucionario.

Guillem Calaforra ha dit...

Estic intentant llegir el llibre, però reconec que tinc la temptació de deixar-lo. No he sigut mai un fan del rock 'n roll, jo.

Francisco López Martín ha dit...

Bueno, pero, si al final lo dejas, será muy interesante conocer los motivos pormenorizados... Una cosa de Zizek que me llama mucho la atención es lo poco que cuida los detalles. Por ejemplo, estoy traduciendo el epílogo, firmado por Zizek, de un libro de su admirado Alain Badiou ("Los Rolling en consierto, señores"...) sobre Wagner y en una nota critica duramente a Karl Böhm por los cortes que introdujo en el último acto de "El ocaso de los dioses" cuando lo interpretó en Bayreuth. Pues, bien, he indagado un poco en Internet y resulta que -como sospechaba- Böhm no introdujo corte alguno: los cortes fueron cosa de Wieland Wagner, por lo que el varapalo está fuera de lugar. Yo mismo le he escrito en varias ocasiones para señalarle errores en su descripción de escenas cinematográficas o en la atribución de obras a autores. En ese mismo epílogo que acabo de traducir, habla de "la obra maestra de King Vidor", cuando la película en cuestión es de "Charles Vidor". Esos errores se los corrijo ya directamente (pero no el de Böhm, la verdad, aunque quizá lo consulte con la editorial, para que decidan ellos), como él mismo me pidió que hiciera, pero, desde luego, lo que revelan no ya de Zizek, sino del mundo editorial anglosajón, pues qué quieres que te diga... Y esas cosas le dejan a uno con la mosca tras la oreja cuando recurre a Kant o a Hegel o a Lacan, autores que uno no conoce lo bastante bien para entrar a discutir sus interpretaciones. Pese a todo, yo le encuentro su gracia: como mínimo, hace que uno se de cuenta de que Hegel o Lacan son de suma utilidad para interpretar fenómenos muy diversos.

Josep J. Conill ha dit...

Jo, què voleu que us digui, no el trobo tan irritant com apunta Guillem. Per ser justos, crec que també cal reconèixer-li els moments de lucidesa (que en té), ni que siguin episòdics. En qualsevol cas, estic amb tu Paco quan dius que peca de repetitiu, perquè les seves posicions en realitat són molt senzilles i no difereixen gaire del leninisme clàssic, per molt que procuri amanir-les amb tota mena d'ingredients (post)moderns. No cal dir que tampoc sóc gaire partidari d'allò de repetir les tàctiques leninistes, però crec, en canvi, que li hem de concedir una bona dosi de raó quan afirma que la història no s'ha acabat encara i que l'ordre existent (econòmic, social, nacional, etc.) com més va més difícil sembla de subvertir, si no és mitjançant l'adopció d'una decisió ètica radical, que els defensors de l'statu quo titllaran sempre de "revolucionària" i potencialment "totalitària". Ara bé: en molts casos, si descartem aquesta opció, l'única alternativa seria la resignació pura i dura, que és com dir l'apaga y vámonos.

Guillem Calaforra ha dit...

No, si jo no dic que em semble irritant. Simplement se'm fa infumable per aquesta constant pretensió de ser brillant i provocador, i a mi, això, ja no em diu res. En el que he llegit fins ara (un parell de capítols), l'argumentació és confusa, desagradablement pretensiosa, petulant, i per molt radical que siga no em diu res que m'interesse. I com que no sóc fan ni de Hegel ni de Lacan (i menys encara de Lenin), la veritat és que cada vegada tinc més la sensació d'haver malgastat els diners i el temps en una pedanteria infumable. Si als savis intel·lectuals del món sencer els apassiona, em sembla molt bé: ja s'ho faran. No ho puc afirmar amb tots els arguments necessaris, però al marge de si té o no raó (i probablement en té), a mi, el que estic llegint em sembla que té perfum de camelo. Ho sent.

Francisco López Martín ha dit...

Entiendo entonces, Guillem, que lo que te molesta en Zizek es que sea, como tan bien ha dicho Josep en su presentación del libro (¡ya quisieran muchos periódicos contar con colaboradores que hicieran exposiciones tan serias de los libros que reseñan como éstas que hacemos nosotros con cierto espíritu de "andar por casa"...!), su carácter de "profesional de la heterodoxia". Pero, por otro lado, tú conoces mejor que yo, que me he centrado únicamente en los textos que he traducido, al personaje público, que parece inmerso en una especie de "dolce vita" intelectual-revolucionaria. Por otro lado, me gustaría que Josep nos dijera qué libros de Zizek le parecen esenciales. Y, por cierto, me parece muy lógico que Zizek fuera una elección del club, como creo que en el próximo curso debería serlo Sloterdijk (¿nos atreveríamos con la "Crítica de la razón cínica"?); y me parece también muy lógico que, propuesto Zizek, se proponga Laclau. De todas formas, debo decir que, conforme me hago mayor, más placer me da la narrativa y menos el ensayo, salvo que sean cosas de muchísimo vuelo.

Guillem Calaforra ha dit...

Estic completament d'acord amb el que dius, però hi afegiria aquesta manera de raonar i d'escriure tant profundament antipàtica i opaca, que busca l'aplaudiment a través del contrasentit i d'afirmar sovint el contrari del que se suposa que el lector espera llegir. La historieta aquella d'un que telefona des de Romania és un exemple d'aquesta mala folla que me l'està fent intolerable. A més, llegit en anglès sembla encara més infumable, perquè estic acostumat que el que llegesc en aquesta llengua siguen coses transparents i totalment antipretensioses. Certament la lectura de l'eslovè invita a introduir Laclau, per coherència; i precisament en això vaig pensar quan vaig incorporar Laclau com a lectura per al mes de març, també agafat de la llista de Josep. I Sloterdijk també hauria d'entrar en la llista. De Laclau recorde lectures llunyanes, quan Pol i jo preparàvem la nostra conferència a duo de Münster. Amb Sloterdijk tinc un contacte indirecte, en més d'un sentit: a través del seu personatge mediàtic del Philosophisches Quartett, i per les negociacions fracassades per a portar-lo a València la primavera passada. Si algun d'ells no resisteix la prova de la pàgina 50 (límit per a demostrar que paga la pena la lectura), seré conseqüent. D'altra banda, jo cada vegada sóc més lector d'assaig, però d'assaig en el sentit estricte del terme, no de pàgines brutes de tinta en prosa com aquestes. I de ciència, també (més aviat de divulgació científica). La literatura de ficció i la de blablà cada vegada em resulten més difícilment tolerables. Però ja se sap, que en la vida anem fent cicles i cicles i no tenim ni idea de si anirem a parar a algun lloc. Però això és un altre tema.

Francisco López Martín ha dit...

En efecto, el inglés de Zizek no es para tirar cohetes. Al menos, resulta muy claro, cosa que el traductor siempre agradece.

Josep J. Conill ha dit...

M'he absentat una estona i veig que el debat sobre el cas Žižek ha proseguit, així que hi afegiré un detall que pot resultar revelador. En algun lloc (crec que d'Apocalíptics i integrats), Umberto Eco recomanava ―ell, concretament, es referia a Marshall McLuhan, però la suggerència és aplicable ad libitum― sotmetre certs autors a una mena de prova del cotó per esbrinar el grau de coherència del seu pensament, consistent a provar de resumir els seus textos. I en aquest cas, després de fer-ne la ressenya (gràcies pels compliments, Paco), he de dir honestament que aquest llibre de Žižek, globalment considerat, no passaria la prova.
Una altra cosa és si ens referim als diferents capítols per separat, independentment de si ens resulten més o menys simpàtics. En aquest cas, jo en salvaria sobretot els capítols tercer i quart, sempre amb reticències importants. Pel que fa al que preguntes sobre quin llibre de Žižek recomanaria, Paco, encara que estic molt lluny de conèixer a fons el seu pensament, em va agradar el que cito a l'entrada original: En defensa de la intolerancia (Madrid: Sequitur, 2009). Potser no sigui millor que d'altres, però almenys té el mèrit de la brevetat i és menys narcissista de l'habitual, detall que el lector agraeix.
Pel que fa a Laclau i Sloterdijk, per contra, sí que em sembla que passarien la prova del resum. Si més no La razón populista del primer, que comentarem al llarg d'aquest curs, em sembla una obra prou coherent i en molts aspectes contrària a les idees estrafolàries de Žižek. Evidentment, Guillem, no puc respondre pel seu anglès, perquè l'he llegit en traducció castellana, però no crec que sigui un autor més obscur ni embolicat que molts dels actuals mandarins dels estudis culturals, com Gayatri Chakravorty Spivak e tutti quanti.

Guillem Calaforra ha dit...

Ah, no sé, jo és que d'això no fume...
Aquesta és una prova possible, però també molt discutible. Crec que molts seríem capaços de fer excel·lents resums de llibres abominables, i no cal que en pose exemples fàcils. La qüestió, per a mi, es pot simplificar en dos punts: primer, si des del punt de vista estètic (llenguatge, metàfores, construcció, tècnica, etc.) la lectura ens ha aportat algun benefici; segon, si des de la perspectiva de les idees ens ha fet saber més i conèixer millor el seu objecte. Cadascú pot aplicar aquests criteris a la seua manera.

Josep J. Conill ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep J. Conill ha dit...

Sense cap ànim d'encetar una discussió que ens portaria massa lluny, deixeu-me formular una qüestió: no trobeu que la recepció per part del món cultural acadèmic nord-americà de les teories dels estructuralistes i postestructrualistes ha desencadenat una autèntica degradació entròpica del pensament, en la qual han jugat també un paper molt rellevant autors com el difunt Jacques Derrida o a hores d'ara l'hiperactiu Slavoj Žižek? Òbviament, no sóc partidari de condemnar en bloc tot el pensament d'aquesta procedència, però afegeix a la tendència francesa a la creació de modes intel·lectuals una pudor de mercadotècnia insofrible.

Francisco López Martín ha dit...

Me parece una hipótesis verosímil, Josep, aunque por desgracia no tengo elementos para afirmarla categóricamente. Es más: por algún profesor de universidad estadounidense de cierta edad al que conozco, creo que esa influencia ha tenido incluso cierto efecto -para mal, según él, y no seré yo quien lo dude- en el lenguaje de los ensayos y las tesis doctorales de aquel país.