dimarts, 25 de setembre del 2012

Confessions d'un... caradura?

John Perkins, Confessions of an Economic Hit Man. San Francisco: Berrett-Koehler Publishers, 2004. 256 pàg.


Hi ha una figura, potser molt nord-americana, que és la del matxaca penedit que en algun moment de la seua vida ha tingut una mena d'il·luminació i de sobte abomina el seu passat, es converteix en el contrari del que era i du a terme una mena de croada personal. N'hi ha uns quants exemples, tot i que ara mateixa només em ve al cap el cas de l'exagent de la CIA Ray McGovern (quin cognom tan irònic!) o, en part, l'expresidenciable caradura Al Gore, un aspirant a quefe del món que ara és venedor planetari d'ecologisme. John Perkins és un bípede implume del mateix estil. Ho dic sense sarcasme, perquè posat a triar entre aquestes estranyes però interessants conversions i la malícia recalcitrant de molts amos del planeta, més aviat em quede amb els conversos. Però una mica de pudoreta sí que fan, no ens enganyem.

És el primer que vaig pensar quan Jordi ens va enviar un vídeo on apareix Perkins explicant, molt sintèticament, el que és el cor del seu llibre Confessions of an Economic Hit Man. Una mica com si diguérem: mmm, massa directe, massa senzill i massa evident per a ser real. És convincent, molts hem sospitat coses així, però la història (o, a un nivell molt més microscòpic, l'experiència) demostra que mai les coses són tan senzilles com això, i que les explicacions monocausals solen ser enganys barroers. Doncs bé, la lectura de les Confessions no millora les coses.

Des d'una perspectiva merament anecdòtica, s'ha de dir que la història que conta Perkins es llegeix amb la comoditat d'un veritable tebeo. Un graduat en ADE va a parar, de casualitat en casualitat, a les mans d'una empresa que assessora l'Agència per a la Seguretat Nacional dels EUA. La seua funció és anar pel món convencent els mandataris de posar les matèries primeres i la força de treball al servei dels designis geopolítics i econòmics de l'Imperi. Si no n'estan convençuts, els sotmeten a les pressions més diverses, i si així tampoc no fan cas dels amos del món, els fan desaparèixer físicament, i punt. Però, és clar, arriba un moment en què el contacte amb les realitats dels països explotats fa que alguns d'aquests "gàngsters" econòmics es plantegen les implicacions morals del que fan, fins que alguns d'ells es reboten. I aleshores té lloc la conversió: com alguns altres, Perkins ha canviat de font d'ingressos, té fundacions o ONG, defensa les cultures indígenes i l'ecologia.

De tot el llibre, he de dir que els capítols que més convincents m'han semblat són els que dedica a Panamà, al control del famós canal interoceànic i a la figura del presumptament accidentat (o assassinat) president Omar Torrijos (amb un parell d'intervencions estel·lars de Graham Green, ni més ni menys). Són passatges realment vívids i que deixen entreveure una maror de fons molt considerable. També és brillant l'espai que dedica a Iran, Mossadegh i companyia, un altre punt en què el llibre torna a aixecar el vol. Per contra, capítols com els que tracten sobre Indonèsia fan una certa olor de torrat —la historieta de l'indígena que el pren del braç i se l'endú a veure el món dels marginats és pur Hollywood, o m'ho sembla. Una cosa semblant ocorre al mig de la narració sobre Iran, on li tapen els ulls i se l'enduen a parlar amb un savi que anuncia el futur (immediat) règim dels aiatol·làs.

Aquestes Confessions són un llibre irregular, interessant com a manera de posar en evidència el que Perkins anomena corporatocràcia —que no dubte que existisca—, entretingut com una novel·leta d'espies, però suspecte i poc convincent en conjunt. Francament, com a narració based on a true story em quedaria, per posar un exemple recent, amb un llibre tan exculpatori com L'home sense cara, del caradura no convers Markus Wolf, que al marge de les ànsies d'autojustificació captiva i arrossega el lector molt més que no les batalletes que conta aquest presumpte gàngster presumptament penedit. Que, en el fons, no passa de ser una agradable decepció.

11 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

No he leído el libro, pero no quiero dejar de contribuir al debate, aunque sea a partir de un elemento tangencial que aparece en el comienzo de tu texto: la figura del converso, o, para ser más exacto, la del "malvado converso", la de la persona que ha realizado a conciencia (pero sin conciencia, claro) el mal en el mundo y, de repente, cae derribado del caballo.

No me atrevo a evaluar el caso concreto del autor del libro. Pero no me parece descabellado pensar que es más fácil tomar conciencia del mal que causamos cuando lo vemos con nuestros propios ojos. (¿Os acordáis de aquel experimento en el que unos supuestos científicos daban instrucciones para que unas personas dieran descargas eléctricas a otras diciéndoles que se trataba de un experimento? Cuando las personas que daban las descargas ni oían ni veían los resultados de sus actos, aplicaban descargas de gran intensidad; en cambio, cuando oían los gritos, y, luego, cuando veían con sus ojos el sufrimiento que causaban, la respuesta habitual era la de reducir la intensidad de las descargas.) Ni tampoco me parece descabellado pensar que el desarrollo del sentido moral de la existencia no es parejo en todo el mundo. Hay gente que, por así, decirlo, parecen haber nacido con él; otros que lo desarrollan paulatinamente; otros en los que parece dramáticamente atrofiado. Pero el desarrollo del sentido moral puede darse, como en el caso de otros desarrollos, "a saltos". Y a eso es a lo que me suena el caso del autor en cuestión.

En fin, no quiero extenderme en el examen de la cuestión, entre otras cosas porque, evidentemente, es tangencial. Pero si este apunte hace reflexionar o aporta algo a alguien que lo lea, habrá cumplido su misión. Habrá sido bastante más útil que haberlo pensado yo en casa y que se haya quedado (¿perdido?) en mi pensamiento.

Guillem Calaforra ha dit...

Paco, la teua intervenció és molt pertinent, i dóna per a una reflexió al marge del llibre concret. Efectivament, l'experiment de Milgram (i, en un altre sentit, també el de Zimbardo) té molt a veure amb la figura del convers. Si li apliquem una certa versió de l'ètica kantiana, de fet seria més valuós el convers que el qui és "naturalment", ja que ha deixat d'infligir el mal a través d'una presa de consciència.

Guillem Calaforra ha dit...

(Se m'ha quedat tallat l'anterior.) Jo crec que aquestes conversions des de la amoralitat fins a la dissidència tenen un mèrit indubtable, perquè impliquen un risc personal molt gran i la renúncia a abundants privilegis. A Perkins li va passar. I tanmateix, potser perquè l'ambient degradat en què vivim ja ens ha clavat al cap la desconfiança a colps de martell, a mi em fa pensar que ni tan sols això no pot ser del tot real. Vull dir, que no pot ser que siga "només bonic", en termes morals i humans. Però ja deia abans que això dóna per a moltes divagacions molt sucoses.

Josep J. Conill ha dit...

Tinc poca cosa a afegir als vostres comentaris precedents. El llibre, sense ser dolent, no és gran cosa i les coses que denuncia sobre la corporatocràcia es troben lluny de constituir cap novetat. Des del punt de vista del gènere es nota un pèl massa que l’autor no ha acabat de definir-se entre el reportatge de caire periodístic i un tractament més literari del tema. Personalment, els fragments que prefereixo són els més literaris, on l’experiència personal està més elaborada a través de l’escriptura. En aquest sentit, coincideixo amb tu, Guillem, que el passatge més interessant de l’obra és potser la descripció de la zona del canal i del malaguanyat Torrijos, per no parlar de la seua conversa amb Graham Green. Es nota que l’autor ha conviscut amb els «grans» d’aquest món, però en general aquesta vida se’ns relata de manera massa esquemàtica i repetitiva, perquè un cop has entès en què consistia la seua dedicació sempre és más de lo mismo.
La teua intervenció, Paco, també m’ha semblat molt pertinent, perquè aporta llum als processos de conversió de personatges com aquest, que en principi a mi em generen també una desconfiança instintiva. De totes maneres, tal com va explicar en certa ocasió aquell estrafolari diputat d’Alianza Popular que va ser Antonio de Senillosa, sempre hi ha més raons per dubtar del convers quan aquest en treu benefici que quan en pot sortir perjudicat (i el cas de l’autor del llibre sembla ser, afortunadament, el segon).
Encara així, deixeu-me afegir que el que més em molesta d’aquesta mena de fulanos és la seua pretensió a acaparar totes del cares de l’èxit. M’explico: la seua tendència a presentar-se com a triomfadors quan eren uns malvats inconscients i a continuar acaparant la mateixa aura un cop s’hi han penedit. Hi ha alguna cosa en tot això que no quadra, i és que, més enllà dels canvis de postura, el que hi resta sempre inqüestionat és aquella moral, tan americana, que predica la bondat de l’èxit per damunt de tot.

Francisco López Martín ha dit...

Josep, lo de "presentar-se com a trionfadors" se haga lo que se haga tiene que ver, desde un punto de vista psicológico (y lo digo porque creo que uno de los "hilos rojos" del debate a tres bandas que llevamos manteniendo desde hace unos años es el de cierto diálogo entre la sociología y la psicología), con el problema del narcisismo. Se trata de una "posición subjetiva" que, desde el punto de vista del encaje de las relaciones personales (por ejemplo, en las parejas), resulta especialmente compatible con la posición masoquista. El problema, claro está, es que, a los que sólo tenemos ciertos elementos narcisistas o masoquistas, es decir, para los que estamos a salvo de su hechizo, la posición del narcisista causa una mezcla de asombro, pudor, risa e indignación, en función de la distancia a la que estemos y de la materialización en actos de esa posición. Tengo para mí que el mayor fracaso vital que una persona puede cosechar es el de acabar con la vida de otras, pero ahí tenemos, en distintos ámbitos ("ejecutores materiales" y "autores intelectuales", prisioneros odiosos y políticos o ex políticos respetados, sin ir más lejos) a asesinos orgullosos de serlo, plenamente convencidos de sus razones, indiferentes al daño causado. Por desgracia, tengo la sensación de que es un "tipo psicológico" que cada vez abunda más, pero aquí, evidentemente, la psicología tiene que recurrir a la sociología para entender por qué esto es así. Pero aquí habría materia de debate: ¿es la moral americana, el "orgullo del yo" occidental, la superioridad que históricamente se han arrogado las religiones monoteístas unas sobre otras u otra causa supraindividual lo que acaba modelando personas de esa clase?

Josep J. Conill ha dit...

Crec que amb això del narcissisme, Paco, hi has posat el dit en la nafra, pel que fa al comportament de tots aquests que converteixen la seua conversió en un espectacle i passen de fotre al món sencer a creure que resulten imprescindibles per a la seua salvació. No m'hi estenc més perquè he d'anar a trabllar.

Guillem Calaforra ha dit...

Touché! Trobe que aquesta barreja de sorpresa, pudor, riure i indignació retrata molt bé l'estat d'ànim amb què he llegit el llibre. Evidentment, tant Perkins com la resta dels conversos famosos (el cas Gore és tremend, en la mesura que entra en aquesta categoria) ens provoquen aquesta complexa reacció de fascinació i rebuig a causa, en part, del seu narcisisme. La "centralitat del jo" en aquest llibre és, com en qualsevol llibre de memòries, suspecta i irritant.
Quant als factors que configuren aquest tipus humà, jo m'incline per la posició de Weber: en el món humà (social o mental) no hi ha mai monocausalitat, sinó una constel·lació de forces. Supose que hi tenen a veure factors molt diversos: la deriva "dualista" del pensament occidental (amb la seua creixent adoració de la individualitat, fins a la creació de la fantasia de la identitat personal), l'esperit del capitalisme (acumulació, cosificació, codi moral del sacrifici per l'enriquiment, optimació del benefici reduint la inversió, domini del risc a través del risc, adoració de l'acció de competir, culte a la velocitat, etc.), a més de factors micro (o "psicològics", en l'esquema tradicional de les disciplines). No és per jugar el joc dels cultural studies ni de la Kulturkritik, ni per fer jeux d'esprit, però en aquest aspecte crec que hi ha una relació íntima de sentit entre, posem per cas, l'orgull narcisista i amoral de l'antidisturbis orgullós de la seua professionalitat i, posem per cas, la florida impressionant dels gimnasos, l'adoració de la velocitat i la potència (Camps amb Ferrari), l'estereotip del self-made man, i nombrosos factors individuals que seria ociós i prolix d'enumerar ací hipotèticament.

Francisco López Martín ha dit...

Me parece que el tema de las gimnasios tienen también que ver con aquello de "cultivar el jardín propio". Es decir, cuanto más incontrolable es/parece ser lo "macro", más tendencia hay a (y más insistencia se pone en) controlar aquello que se puede controlar, lo "micro", empezando por el propio cuerpo o por el aprovechamiento de las horas de ocio en determinadas actividades en lugar de en otras. No obstante, yo soy de los que cree que tenemos responsabilidades espirituales para con nosotros mismos (y, por ende, para con los demás), pero también corporales.

Josep J. Conill ha dit...

Tens raó, Guillem, en allò que el narcissisme respon a una constel·lació de forces, i les que hi apuntes em semblen ben encertades. Pel que fa a la qüestió dels gimnasos i la cura d'un mateix, Paco, jo hi afegiria que l'abandó total de la imatge que oferim als altres --és a dir, de les responsabilitats diguem-ne "egofísiques"-- en alguns intel·lectuals, però també entre la gent en general, suposa molt sovint el primer indici d'una reliscada progressiva cap a la més absoluta indigència mental. Estic pensant en algun cas concret, però prefereixo callar-ne ací pudorosament el nom per tal de no ferir susceptibilitats de la concurrència.

Guillem Calaforra ha dit...

Quan he tret el tema dels gimnasos no em referia a qualsevol usuari d'aquestes instal·lacions, per descomptat, sinó a un perfil molt concret de mens uacua in corpore sano siue dēformāto que tots coneixem. Quant a les responsabilitats "egofísiques", estic completament d'acord amb vosaltres i em remetré a les precioses observacions del Foucault madur del souci de soi i de les technologies du soi, que tenen bona cosa d'utilitats per a saber viure amb dignitat.

Josep J. Conill ha dit...

En aquest mateix estava jo pensant. D'altra banda, no hauríem d'oblidar tampoc el valor emblemàtic de la figura del dandi, un cop descartats els seus aspectes més superficials i à la page, en la mesura en què aquest aspira a realitzar "la obra de arte de si mismo, evitando con ello la reificación del sueño artístico y su sumisión a las leyes del mercad0" (Giuseppe Scaraffia, Diccionario del dandi. Madrid: A. Machado Libros, 2009, p. 85). No és pas casual, doncs, coexistència entre un cert dandisme --tenint en compte que els vertaders dandis ho són cadascun a la seua manera-- i les postures crítiques davant la societat completament administrada, que deien aquells.