dimarts, 27 de març del 2012

Contra la putrefacció ambiental

José Vidal-Beneyto (2010): La corrupción de la democracia. Madrid, Catarata.

La reflexió de Vidal-Beneyto (1927-2010) recorda en molts punts el que vam veure durant la lectura del llibre de Tony Judt. No deixa de ser curiós que coincideixin tant dos autors socialdemòcrates en les darreries del seu transcurs vital. Vidal-Beneyto, que com sabem era assidu de El País i havia participat activament en la transición ejpaññola a través de la Platajunta, es fonamenta en uns quants punts bàsics i hi torna article rere article. D'una banda, la idea que el sistema de democràcia representativa es troba corcat pel desprestigi de la política professional (corrupció), per l'auge de l'individualisme gregari, per la desaparició del sentit crític i pel fet d'haver-se convertit en un pur mercadeig periòdic de vots sotmès a les lleis del màrqueting i de l'oferta-demanda. També s'ocupa sovint, i en relació amb això, de la decadència de la socialdemocràcia i de la dretanització de les esquerres (corresposta per l'extremadretanització del centre i de la dreta, és clar). En aquest punt, Vidal-Beneyto és implacable amb molts dels seus antics companys de viatge, que el consideren un "viejo izquierdista". Seria interessant veure què hauria escrit entre 2010 i 2012, amb la genuflexió (o el viratge dretà) de Rodríguez Zapatero, la sodomització per part dels poders financers, el desfermament del rodillo de la dreta, els 15-M i similars, o el que ha passat amb els Gürtel, Brugal, etcètera. Segurament hauria disparat amb artilleria pesada contra tiris i troians en aquest cagalló polític que encara anomenen "democràcia". Una altra de les qüestions que el preocupaven era la deriva d'un capitalisme que ha passat de l'esquema renà (comunitarista, preocupat per la cohesió i basat en allò que diuen "economia real") a un esquema anglosaxó (ultraindividualista, centrat en el guany a tot preu encara que siga enfonsant les economies deprimides, i muntat sobre la base especulativa de l'anomenada "economia financera"). El preocupava molt la tendència cap a la dictadura de les multinacionals i, notablement, la destrucció física del planeta en mans d'una voracitat sense límits. Les seves observacions sobre els nacionalismes perifèrics i imperials, sobre l'estat i la nació, tenen elements interessants però no són el més brillant del llibre.

Una de les grans virtuts de La corrupción de la democracia és, al meu parer, tota la reflexió sobre la necessitat d'un altre tipus de democràcia i d'un altre tipus de capitalisme. Les seves paraules són clares i unívoques: "Consideradas como la quintaesencia del régimen democrático, las elecciones no son sino uno de sus dispositivos, que, en algunas ocasiones, funciona como simple operación legitimadora de los intereses dominantes. [...] el sufragio, tal y como se practica, con la pretensión de dar el poder al pueblo, lo que hace, en realidad, es sustraer a su decisión los verdaderos problemas y fundar un consenso blando sobre el que se apoya la clase dirigente" (pàg. 124-125). Llegint passatges com aquest recordava jo les paraules en què el sociòleg mediàtic Salvador Cardús menyspreava les exigències de "democràcia real ja", tot proclamant que " la democràcia real és de metacrilat i està plena de paperetes impreses dins d’un sobre". Molt bé, sí senyor, això sí que és pensament crític i no domesticat, això són paraules de sociòleg amb consciència històrica. Sort que tenim els salvadors de la pàtria, i no aquests soviètics decadents com Vidal-Beneyto. Mare de Déu. Per contrapuntar, Vidal-Beneyto subratlla: "La democracia se nos ha muerto de frustración, de apatía, de hipermediatización publicitaria, de adicción al poder. Lo que ahora tenemos ante nosotros es su cadáver y todos sabemos que lo único que cabe hacer con los cadáveres es enterrarlos o resuscitarlos" (pàg. 179).

Seria excessiu si deia que el llibre pòstum del sociòleg de Carcaixent m'ha deixat una mica insatisfet. Tot i això, he de reconèixer que té el problema típic de les miscel·lànies o reculls d'articles d'un mateix autor: redundància constant, absència d'un fil argumental coherent, heterogeneïtat de tons i d'estils... Tot això apareix, en major o menor mesura, en aquest llibre que, malgrat tot, és interessant i valent. Una altra cosa que haurà de disculpar el lector és la presència repetitiva de personatges i circumstàncies de França, molt per sobre dels exemples hispànics. És natural: el vincle de Vidal-Beneyto amb París va ser molt fort des del moment en què Raymond Aron (també omnipresent al llarg del text) el va acollir, tant a ell com a molts altres intel·lectuals antifranquistes. La figura de Sarko probablement és el Leitmotiv predominant de molts dels articles d'aquest llibre. En fi, són coses que passen. Finalment, entre els inconvenients del llibre subratllaria una escriptura sovint feixuga, no precisament literària, que li dóna un to una mica "tècnic". A més, la puntuació de Vidal-Beneyto no és precisament perfecta, amb un abús de la coma que en alguns passatges resulta irritant. Clar, no se li pot demanar tot, però en comparació guanya molt el llibre de Tony Judt en aquest aspecte.

De tota manera, bé està que es diguen les coses pel seu nom. La democràcia actual no sols és una democràcia de corruptes, sinó una democràcia podrida. Entre una socialdemocràcia sense rumb, un sistema econòmic antropòfag, una participació reduïda a fitxar cada quatre anys, les multinacionals que manen més que els estats, el totalitarisme dels poders financers (l'expressió és de Vidal-Beneyto), l'eclipsi dels interessos comuns, un individualisme brutal, la destrucció del planeta, la patrimonialització del món i l'auge del reaccionarisme, veus com aquesta ens serveixen per aclarir una mica la ment i respirar un aire menys tòxic que el dels telenotícies i els diaris. I això que, tal com ell ens recorda que diuen els francesos, "le pire n'est jamais sûr". En resum, lectura recomanada.

7 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Este libro también "me lo he saltado", por razones diversas. Sí que me gustaría hacer un par de comentarios a propósito de la presentación de K. El primero tiene que ver con la cuestión de la democracia. Por un lado, decir que es inexistente no parece razonable: sí que hay algunas -pocas, pero no irrelevantes- diferencias en el seno de eso que algunos llaman el "PPSOE", como se está viendo en cuestiones como las del aborto; por otro, brindar adhesión incondicional a la democracia actual con argumentos como el de Cardús o con aquel otro de que es "el mejor de los sistemas conocidos" no me parece ir muy lejos. Para mí, el problema es que, cadáver o moribunda, parece servir para los fines de las castas dominantes... y no veo por qué éstas habrían de decidirse "motu proprio" a crear mecanismos que, para empezar, invirtieran la tónica dominante que lleva cada vez a más personas -y no precisamente poco formadas- a no ir a votar. Algo falla, a un nivel muy profundo, cuando el número de personas que advierte que somos sencillamente sujetos pasivos de las decisiones de unos cuantos a los que ni siquiera elegimos no deja de crecer. El problema -y yo no tengo la solución- está en saber qué hay que hacer para cambiar las reglas de un juego evidentemente trucado.

Lo segundo que quería decir se refiere al aspecto estilístico y no es sino una nota marginal: estoy leyendo una antología del ensayo español en el siglo XX publicada hace unos años en Crítica y, realmente, la sucesión de mediocridades estilísticas (con grandes nombres, eso sí, empezando por Francisco Ayala, objeto de burlas -merecidísimas: hablo exclusivamente del aspecto estilístico- en la correspondencia entre Salinas y Guillén) es asombrosa. De modo que no me han extrañado nada las observaciones de K. sobre este aspecto del libro de Vidal-Beneyto. En esta antología, dentro de lo que llevo leído (hasta la década de 1960), sólo hay dos textos que me han parecido poco menos que impecables: uno de María Zambrano y otro de Josep Pla. Incluso entre los más brillantes a este respecto (Aranguren, Laín Entralgo) hay cosas realmente indignas de un gran escritor.

Guillem Calaforra ha dit...

Efectivament, dir que la democràcia és inexistent no és raonable. Quant a les diferències dins del PPSOE i les decisions cosmètiques de Zapatero, bé les opinions poden ser molt diverses. Però certament, entre Ejpaññia i la Xina, Cuba o Iran, uf, no tinc dubte de la meua tria. Una altra qüestió és què es pot fer ara amb aquest sistema tan putrefacte i ple de mentides com és la partitocràcia espanyola. Ningú no té la solució, però pel que es deixa llegir entre línies crec que Vidal-Beneyto insinua un reviscolament voluntarista de la societat civil. No ho diu explícitament, però falta poc. No estic segur que siga la solució, ni tan sols una solució, però seria un camí seriós i prometedor. Ara bé, en aquest cas la solució ja és, en si mateixa, un problema ben gros, perquè va ser el PSOE de González-Guerra (i satèl·lits) el que va liquidar la societat civil de finals del franquisme a base del que ells anomenaven "modernización", que resultà que no era altra cosa que l'individualisme gregari que denuncien Judt i Vidal-Beneyto. I, és clar, anar a la contra d'això resulta ara mateix complicadíssim. Però bé, invencions mediàtiques com ara "el 15-M" ens recorden que en la societat i en la història res no és per a sempre. Una altra qüestió molt important és que la supervivència, la mera flotació en les aigües del sistema actual, un dels resultats que té és la reducció dràstica del temps i les energies disponibles per a actuacions com les que demana una societat civil activa (i activista). En fi, és complicat.

Quant a l'estil, doncs sí, també tens molta raó. Hi ha molta gent que té excel·lents idees, que té coses a dir, però que és molt inhàbil a l'hora de convertir-les en text. En fi, potser serà millor fer cas de la resignació i dir, com fa mon pare: "tot no pot ser".

Per cert, el grandíssim Pla deia, en aquella entrevista immortal amb Soler Serrano (¡TVE, quién te ha visto y quién te ve!): "Nooo, nooo, yo el castellano no lo sé..."... Aprendre de la gent com ell, en castellà o en català, és la primera norma de qui vulga escriure com Déu mana.

Josep J. Conill ha dit...

Com que tinc molt poques objeccions a fer a tot el que porteu dit fins ara sobre La corrupción de la democracia, de José Vidal Beneyto, em concentraré en primer lloc en aquells aspectes del llibre que me l’han fet de lectura poc satisfactòria, tot i coincidir bàsicament amb la denúncia de l’statu quo que hi fa l’autor i les alternatives que propugna (o sembla propugnar).
Al meu entendre, el principal problema que planteja la lectura del llibre, segurament no del tot imputable a Vidal-Beneyto (atès que estem parlant d’una obra pòstuma inacabada), té a veure amb el fet que no es tracta d’un mer recull d’articles ni tampoc d’una obra que parteix de textos publicats a la premsa però que després hagin estat sotmesos a una reelaboració acurada i es deixen llegir com un discurs ben articulat, sinó d’una cosa a mig camí, amb tots els defectes cap de les virtuts de les dues opcions anteriors. A tot això podríem afegir la indefinició en què es mou l’obra pel que fa al seu lector ideal, ja que en molts moments no sabem ben bé si l’autor s’adreça a francesos o espanyols, o bé senzillament al que leyere, vingui d’on vingui. No voldria passar per alt així mateix, tal com recorda K., la puntuació defectuosa de molts passatges, ni l’absoluta falta de coherència del sistema (?) de citació bibliogràfica, que desafia la paciència de qualsevol lector i s’assembla més aviat a una monumental presa de pèl. Ja dic, aquests defectes resulten difícilment imputables a l’autor que segurament, si hagués pogut acabar l’obra, hi hauria introduït modificacions de pes.
A banda de l’anterior, com assenyalava al principi, hi tinc poca cosa a afegir, tret que el llibre em sembla per moments massa local i/o circumstancial, és a dir, que li sobren pàgines. En d’altres moments, no va més enllà de la descripció de coses massa sabudes, amb la denúncia de les quals resulta difícil no coincidir totalment. Comparteixo també les vostres crítiques sobre la complicitat entre el PPSOE com a partits del règim, defensors sense reserves del sistema econòmic imperant, que han acabat per diferenciar-se només en qüestions de matisos (que en ocasions poden arribar a ser molt rellevants, alerta!), referits a l’esfera de l’ètica i la identitat individual. En canvi, acabada la lectura de l'obra, no tinc gens clar que l’autor disposi de propostes pròpies, més enllà de quatre vaguetats: si és així, al llarg de les pàgines de l’obra hi treuen molt poc el cap, encara que segurament té raó K. quan assenyala que apunta cap a un rearmament de la societat civil, però hom no endevina en cap moment a través de quines vies podria produir-se, entre d’altres raons perquè l’establishment mediàtic i polític, que Vidal-Beneyto tant es complau a denunciar i amb el qual ell mateix mantenia complicitats evidents —siguem justos, Salvador Cardús no és l’únic sociòleg mediàtic, ni molt menys— no facilita pas la tasca. Ara bé, aquest rearmament de la societat civil no exclou tampoc (sinó que implica) la introducció de millores dels mecanismes tradicionals de representativitat a través de les urnes, tant pel que fa a la introducció de llistes obertes com a la reforma del sistema electoral. En tot cas, la distància de Vidal-Beneyto respecte del PSOE no hi apareix gens clara. Com si no s’explica la seva insistència a qualificar Felipe González de socialdemòcrata, quan la seva acció de govern no va anar mai més enllà del social-liberalisme? Pel que fa a posar (a l’altura del 2010!) gent com Royal i Rodríguez Zapatero com a exemples de polítics amb propostes interessants de conciliació de la democràcia partidista i la democràcia del públic o d’opinió, és que ja ni te cuento ...

Josep J. Conill ha dit...

Finalment, he de dir que si tot l’anàlisi que un intel•lectual espanyol pot aportar sobre els conflictes nacionals es redueix a aquest grapat de llocs comuns, apaga y vámonos. Per a més inri, el tio no s’està (com a bon valencià, amb un parell de collons!) de recórrer al seu patois de forma denigrant, per afirmar que “el negosi es el negoci” (tres faltes d’ortografia en quatre mots). La veritat, després d’això et venen ganes de dir “que et bombin, cabró!”. Evidentment, entre Vidal i Judt hi ha un abisme, ni més ni menys que el que s’obre entre un jueu anglès i un antifranquista valencià.

Josep J. Conill ha dit...

Una cosa més. Al meu darrer comentari m'he deixat al pap un passatge del llibre que m'ha indignat d'allò més i alhora m'ha semblat una completa presa de pèl. El trobem a la p. 204, quan Vidal-Beneyto estableix una divisió força discutible entre el capitalisme renà o euroepu (el "bo" de la pel·lícula) i el capitalisme anglosaxó o integrista (el "dolent", evidentment), i s'hi permet afirmacions d'aquest tenor:

Las grandes empresas alemanas en sus inicions son, en su gran mayoría, empresas familiares —Krupp, Borsig, Thyssen, Bosch, Siemens, Bayer—, lo que explica la escasa burocracia y el reducido número de delitos económicos hasta bien avanzada la década de los noventa."

L'autor deu pensar que o bé no sabem història o som rematadament imbècils, perquè la nòmina d'empreses que ens ofereix com a exemple de bones pràctiques econòmiques coincideix en bona part amb les més importants empreses alemanyes que van donar suport al nazisme i s'hi van beneficiar del treball esclau. O és que això, a més d'un delicte contra la humanitat, no constitueix també un delicte econòmic? Crec que, a la vista de passatges com aquest, el valor del llibre es comenta tot sol.

Guillem Calaforra ha dit...

Veig que t'ha enfadat mala cosa la lectura del llibre... A mi, en alguns moments m'ha agradat i en altres m'ha resultat infumable. Tot i això, trobo que conté unes quantes formulacions ben pensades d'alguns dels problemes que tracta. Fet això, per descomptat que ni ell ni ningú no té l'obligació de donar solucions, i de fet si hagués pretès fer-ho n'hauria desconfiat immediatament.

El tema de l'estructura del llibre i del seu "lector model", tot i manifestar-se en el text de manera irritant, per a mi és un mal menor. El localisme és un problema bastant més gros, i la devoció a la mateixa socialdemocràcia que debel·la ja es passa de la ratlla, tal com tu denuncies.

Quant al tema de les nacions, i per molt que el tio hagués nascut a Carcaixent (o potser precisament per això, hélas!), el seu plantejament és directament prescindible. Allò de "el negosi" em va colpejar els ulls com un guant de ferro, certament.

Ara bé, pel que fa a la diferenciació entre el capitalisme renà i l'anglosaxó (que no és d'ell, certament, i que titllar de "bo" i "dolent" és una llicència aliena al text), crec que el retret és erroni. Primera, perquè les empreses en qüestió ja funcionaven molt abans (en alguns casos segles) del Tercer Reich. I del que es tracta és del que passava en general, no entre 1933 i 1945. En segon lloc, perquè la idea del capitalisme anglosaxó com a capitalisme "de casino" no és d'ell, sinó de Krugman, i tothom coincideix a assenyalar que es tracta d'un fenomen molt modern introduït des dels EUA i el Regne Unit (que, de fet, són els qui tenen les agències de qualificació a què ara fa cas tothom i de les quals no havia sentit a parlar ningú abans de l'estafa planetària). I, en tercer lloc, perquè el consens "socialdemòcrata" dels països nòrdics és el penúltim exemple que demostra que Michel Albert (Capitalism Against Capitalism) tenia raó quan deia que l'economia de mercat no és un sistema monolític, sinó divers. Cada vegada menys, precisament per aquesta universalització de l'economia financera. Per tant, al marge del que aquestes empreses fessin durant el Reich dels Mil Anys, potser sí que és cert que el seu funcionament tenia poc a veure amb el que coneixem de l'actualitat frenètica. No és la primera vegada que ho trobo, això, i no tinc documentació per a afirmar-ho, però igual no va tan errat.

En qualsevol cas, tot i compartir els retrets que fas al llibre continuo pensant que és una lectura profitosa si se n'exclou tot el que és negligible. Hi sobren pàgines i també idees inacceptables (això de Gronsagüer, Zapatitos, la Royal i companyia fa riure els pollastres), i malgrat tot té moments de bona lectura. O potser jo estic intentant maximitzar els rèdits de l'esforç invertit, vés a saber...

Josep J. Conill ha dit...

Com ja advertia al començament del meu primer comentari, coincidexo amb Vidal-Beneyto en força coses, que tu i Paco ja us vau encarregar de posar en relleu en gran mesura. He preferit, per tant, fer una mica d'advocat del diable i posar en evidència els aspectes més febles del llibre (que en té uns quants). Pel que fa als dos tipus de capitalisme, em consta que la proposta no és pas original de l'autor i que el capitalisme nòrdic constitueix un excel·lent exemple afegit que corrobora les seves tesis, però no em negaràs que un text seriós ha de saber triar bé els exemples que proposa, i les empreses alemanyes que hi esmenta són una mica com la soga en casa del ahorcado encara que en algun moment de la seva ja llarga història hagin pogut constituir models imitables. Amb tot, és clar, no dono la lectura per perduda; de fet l'obra m'ha ensenyat coses interessants que un dia o altre potser em seran útils per continuar pensant.